L'ambició de Duke Ellington, del Modern Jazz Quartet i d'alguns altres, a la dècada dels cinquanta, d'aspirar a fer concerts als grans auditoris "seriosos", ja la va fer realitat Ellington, d'alguna manera. Però el jazz ha evolucionat molt, moltíssim!!
L'antiga -i darrera, pràcticament- alumna de Gil Evans ha fet molt de camí des d'aquell Evanescence (Enja, 1994), quan la seua orquestra, fundada el 1989, va deixar amb la boca oberta a crítica i públic per la maduresa de la seua inspirada música, per les millores i innovacions estilístiques i harmòniques respecte de les veteranes Big Band i per la brillantor del seu so.
La seua orquestra, amb vora una vintena de músics del bo i millor d'aquell moment de l'escena de Nova York i voltants, mantinguda amb una enorme estabilitat des d'aleshores, va suposar una autèntica revolució estilística per al món de les grans formacions jazzístiques. El jazz de grans formacions havia ja crescut i assolia la majoria d'edat definitiva: ja podia presentar-se als grans "temples" de la música "seriosa" sense cap recança ni amb el cap baix. Ben al contrari, les sonoritats de la Schneider a mi, de sempre, em recorden les músiques de Debussy i cia., en definitiva, gran música interpretada per gent d'un altíssim nivell, adobat tot amb el fet de la llarga jornada feta junts des del 1989 fins al 2025.
sols una única composició nova, la que dona nom al disc "American Crow" (El Corb Americà, i la tria no és casual), amb dues versions de matisades diferències que justifiquen sobradament l'escolta de què anomena "versió alternativa", junt amb una versió, un poc més breu i amb algunes variacions en els instruments dels solos de la peça "A World Lost", que encapçalava el primer disc de l'anterior àlbum "Data Lords", que es pot escoltar íntegrament en dos emissions consecutives dels Camins de la Música. Si no les vàreu escoltar al seu moment, fa ja cinc anys, no ho deixeu per a més endavant.
La temàtica del disc, perquè els discos de Maria Schneider no són pures evanescències musicals sense més pretensió, és una continuació, una mena d'epíleg, del Data Lords, sols que ací a la peça "American Crow" s'ajunten musicalment les al·lusions als dos mons esmentats a aquell àlbum, el món natural i el digital.
No ho he explicitat, però, òbviament, sempre totes les composicions i els arranjaments són seus.
Combativa com és, en les entrevistes fetes a compte del disc fa directes argumentacions contra les flaires antidemocràtics al seu país -els Estats Units, clar- i la manca de diàleg democràtic substituït per la confrontació irracional. El vídeo de presentació al YouTube l'encapçala amb una frase del filòsof estoic grec Epítet: “Tenim dues orelles i una boca perquè puguem escoltar el doble que parlem” –una cosa que sembla un art perdut, diu la Maria. I aquesta és la veritable essència de la visió de Schneider. Ella demana escoltar, entendre, cuidar. A través de la seva música, ens demana que ens reunim.
És una força unificadora.
I una gran música a no perdre's
____________________________________________________________________________________
Per cert, si podeu, el dia 6 de juliol actua amb la Classical Jazz Band, al Palau de la Música de València. No us ho perdeu perquè és una oportunitat única, i no crec que torne a passar per ací. I el preu és més que assequible!!
