Un músic valencià, un més, que fa bon jazz: Pau Viguer-1

Programa 408

Afortunadament, ja fa prou de temps que hi ha músics valencians que brillen en el món del jazz d'ací i d'arreu el món, que han tingut que emigrar, de vegades, per poder fer una carrera professional digna. No vaig a dir noms per no deixar-me cap fora de la llista, però si que puc dir que es podria fer una Orquestra Nacional Valenciana de Jazz, com la tenen a Alemanya, a Suècia o a França per nomenar sols tres, que sonaria com la millor.

Sempre s'ha dit que el viver de les bandes dels pobles valencians ha estat un bressol de bons músics, de grans músics fins i tot, en la gama dels vents. Però les bandes no tenen piano i, malgrat això, hi ha també una excel·lent pedrera de pianistes valencians amb Ricardo Belda i Albert Sanz com a noms potser més coneguts.

Però hi ha molta més gent què, per raons del precari panorama professional que tenen els músics de jazz per les nostres terres, no tenen la popularitat que per la seua qualitat es mereixen. Hui i el pròxim programa anem a parlar amb, i a escoltar la música de, un d'eixos "altres" pianistes. Parlem de Pau Viguer, un músic que, després de fer la preceptiva trajectòria pel Conservatori, es guanya la vida com a professor de música en una escola pública, perquè eixa precarietat impedeix que es puga dedicar a temps complet a la seua vocació, a la seua passió, la música de jazz.

Nascut a València l'any 1967 té una llarga trajectòria professional com a músic de pop, de rock...i de jazz. Amb tres discos ja gravats, quasi sempre en format de trio bàsic (Paseo por la vida-2008, Arena-2011 i Implosión-2013) se'ns presenta ara amb el quart disc, "Muy delicado",del qual parlarem a bastament el pròxim programa, on l'escoltarem.

Però, aprofitant el fet de la proximitat geogràfica, el format del programa va a variar una miqueta perquè hem pogut mantindre amb ell una llarga conversa on hem repassat tant el panorama del jazz valencià com la pròpia trajectòria, explicada en la seua veu. Escoltarem, per tant, com veu ell la seua evolució, amb un tria de peces dels tres primers discos. que no havíem tingut l'oportunitat d'escoltar al programa. i parlarem també d'altres coses relacionades amb la vida del jazz al País Valencià i una breu ullada general al món del jazz.

Basat en les seues pròpies composicions, car tots els títols que ha gravat -crec- han dut sempre la seua signatura, la seua música sòna propera i, fins i tot, entranyable. Amb un clar predomini de la melodia sobre el swing, dels sentiments sobre la construcció musical "intel·lectual" -tan freqüent a Europa en els músics de jazz- i unes arrels d'estil clarament europeu -mediterrani, diuen alguns, con una manera d'etiquetar (?) la seua música- el seu so "entra" amb facilitat i resulta proper i molt adreçat al cor més que al cap. Lluny d'aventures estilístiques o intents de aparèixer com a "original" o "avantguardista", el seu so sona clàssic, en el sentit de que sona "simplement" a jazz. Un so actual, alhora que es reconeixen -ell mateix ho reconeix- petjades dels músics històrics o punters de l'actualitat, que resulten en una "barreja" (Pau Viguer "dixit") personal i agradable, que resultarà intel·ligible tant pels afeccionats al bon jazz com a aquelles persones per a les quals el jazz no és una música especialment apreciada.

Un bon músic, del qual cal esperar -si les circumstàncies professionals li són mínimament favorables- fruits saborosos per a un ample espectre de públic.

Escolteu-lo amb atenció, perquè té coses molt sucoses a dir.

Albert Sanz. Un emigrant amb les arrels clares i 2

Programa 335

Crec que al programa anterior ja vaig expressar amb claredat la meua opinió sobre el disc "L'Emigrant" que l'any 2015 va treure el pianista valencià Albert Sanz, arranjant i dirigint la Big Band de Sedajazz, és dir, el bo i millor -probablement, o... segur- del jazz valencià.

Ja vaig dir que era el disc que més m'havia agradat de la fornada 2015 de la discogràfica que, amb gran esforç, estan posant dempeus la gent de Sedajazz.

Hui, com que el temps d'emissió del programa anterior no donava temps per escoltar-lo sencer, l'acabarem. Però com que ens quedava una meitat de programa de temps, hem aprofitat per posar una petita mostra del disc anterior de l'Albert Sanz, anomenat "O que sera", amb música brasilera i en format de trio clàssic, amb uns acompanyants d'excepció: el bateria Al Foster, acompanyant durant una època de Miles Davis -ni més ni menys- i el contrabaixista pamplonica Javier Colina, un dels músics del jazz peninsular de més projecció internacional. Un disc més que afegir a la seua ja abundant discografia.

A destacar la interpretació -una excepció entre la resta de composicions d'autors brasilers- de l'ellingtoniana Sofisticated Lady, interpretada amb una sobrietat i una elegància que fan posar el pels de punta.

Gràcies, Albert Sanz. Per tot.

Albert Sanz. Un emigrant amb les arrels clares - 1

Programa 334

No sempre es pot escoltar tota la música amb el plaer i l'interés que m'ha despertat el disc que sota el títol de "L'Emigrant" varen treure a la llum l'any passat l'Albert Sanz, pianista, arranjador i compositor de la majoria dels temes, menys dos, acompanyat per la Big Band de Sedajazz, vestida amb les seues millors gales per a l'ocasió.

Enorme varietat d'ambients, d'estils,amb la intervenció en solos excel·lents de la "plana major" del cau de Sedajazz amb Toni Belenguer, Voro García, Vicente Macián, "Latino" Blanco, i altres més fins a una secció de vent de 14 persones, on s'inclou el jove valor Víctor Jiménez, que va ser protagonista de l'anterior programa. Tot això adobat amb col·laboracions de luxe com la del cantaor valencià Carles Dénia i la cantant hindú Ganavya Doraiswamy, que ha caigut per ací gràcies a la presència de la Berklee a València, entre altres, han arrodonit un disc què, ho dic clarament, és el que més m'ha agradat de la fornada 2015 del segell de Sedajazz què, amb gran esforç i ganes, va traient el "Latino" i la seua gent, treballant per la difusió del jazz -i altres músiques- per estes terres valencianes.

He esmentat els acompanyants, però no havia dit res encara del titular del disc; un instrumentista que ha tingut l'oportunitat de treballar amb lluminàries del jazz mundial i que ha quallat en un pianista, compositor i arranjador sòlid, inspirat, que té una elegància quan es posa al teclat com no és fàcil trobar. L'Albert Sanz, per edat, ara no és ni jove ni vell, però per qualitat interpretativa m'ha captivat sempre que he  tingut l'oportunitat d'escoltar-lo fent gala d'una gran maduresa artística.

El disc que presentem entre el programa de hui i el següent no ha fet més que confirmar les sensacions que es tenen quan es té l'oportunitat d'escoltar-lo en directe. Tant se'n dóna que siga ell solista com que, de forma acurada i respectuosa, siga l'acompanyant d'algun altre. L'elegància i la solidesa de la seua forma de tocar es fa palesa en tot moment.

Escolteu -i compreu-vos!- el disc. Serà un petit tresor que tindreu a casa.