Harmònica per a tot: Antonio Serrano - 2

Programa 706

Amb un sol programa, en una hora, no es pot exposar ni mínimament tots els camps que Antonio Serrano treballa.

A part de la decidida aposta pel jazz i el flamenc com a gèneres més conreats per l'harmonicista, els seus horitzons s'estenen molt més enllà. Al programa de hui podrem escoltar una petita tria de la seua discografia, on podreu copsar que no li té por a res.

El primer que escoltareu són dues peces de Piazolla, una d'elles amb un arranjament aflamencat. El so de l'harmònica, originat de forma similar al del bandoneó, resulta molt adequat.

A continuació hi ha una adaptació de músiques de Bach en una petita suite de quatre moviments, arranjats per Daniel Oyarzábal que toca el clave junt amb Pablo Martín Caminero al contrabaix. L'arranjament té un cert aire jazzístic, però és Bach al 100x100.

L'univers jazzístic i colorista, domesticat -podríem dir- per a una sensibilitat occidental, resulta impressionantment comprimit en un arranjament per a piano i harmònica de la conegudíssima "Rhapsody in Blue" de George Gershwin.

Per acabar, recordant els deu anys en què va treballar amb ell, hi ha una peça anomenada "Tributo a Paco de Lucía" on, acompanyat per una formació d'alumnes de la sucursal valenciana de la Berklee, es submergeix en una extensa improvisació de flamenc-jazz, que talla la respiració.

Tan sols us demane que, en eixa nova biblioteca d'Alexandria que és internet, feu una recerca amb el nom d'Antonio Serrano i gaudiu de la seua mestria i sensibilitat, sense manies de gèneres ni estils, però d'un altíssim nivell musical.

Com a curiositat, mireu l'enllaç que un propose amb una curiosíssima versió del pasdoble "Pepita Greus", on podreu observar alguns dels tipus d'harmònica existents, tocats tots per Antonio Serrano.

Artistes que reivindiquen un instrument: l'Arpa i Nicanor Zabaleta

Programa 682

De tant en tant, algun intèrpret d'un instrument d'eixos que, per una causa o l'altra està relegat de l'atenció del públic, vol reivindicar-lo. Les causes poden ser variades: canvis de moda com el clave i el clavicordi pel reviscolament de la música "antiga" amb la Wanda Landowska, rescatar de l'ús de carrer com va fer Andrés Segovia amb la guitarra espanyola, o... portar a primera fila de l'orquestra donant-li protagonisme a l'arpa, tal com va fer Nicanor Zabaleta.

Músic nascut a Donosti el 7 de gener de 1907, son pare, gran amant de la música, li va comprar una arpa de segona mà a set anys i arran d'això es va definir la seua vida.

Intèrpret famós i reconegut al llarg de tota la seua trajectòria professional, s'estima que va vendre uns tres milions de discos... quan encara eren objectes de venda, tot un rècord per a un intèrpret de música clàssica.

La seua tècnica, depurada al llarg de tota una extensa carrera, va dur a una modernització de l'instrument per part dels fabricants, de manera que la seua sonoritat s'avinguera amb les necessitats sonores dels grans recintes de concert actuals.

La necessitat de repertori, molt reduït aleshores a obres del classicisme i barroc transposades per ell al seu instrument, el va dir a una intensa tasca musicològica. El classicisme i  el barroc s'avenien millor a traslladar obres a l'arpa, car la majoria de les peces d'aquella època escrites per als instruments de tecla d'aleshores, la família del clave i el pianoforte -un piano primitiu encara-, a més d'algunes obres de cambra, pensades per a recintes reduïts són més adequades per a dur a l'arpa. El piano romàntic, amb els virtuosismes dels Listz o Chopin eren molt difícils de traslladar al seu instrument per raó que "sols es tenen dues mans", amb unes impossibilitats físiques d'arribar als complexos acords d'aquells virtuosos.

El seu so nítid, cadenciós i depurat, va encisar als públics de l'època i va forjar una sèrie de nous intèrprets joves que, amb ell, varen descobrir a l'audiència aquest instrument de sons cristal·lins.

L'inevitable J. S. Bach apareix sovint en les seues gravacions amb transcripcions d'un bon grapat d'obres per a clave o violí solista i alguna d'elles s'escoltarà al programa, junt amb composicions de l'altre gran barroc, G. F. Händel.

Un altre dels seus punts d'interés van ser les obres dels romàntics nacionalistes espanyols: Falla, Turina, Granados. Podreu escoltar una petita i deliciosa obra d'un il·lustre músic valencià, que va dominar l'escena valenciana al llarg de pràcticament vora cent anys, parlem d'Eduardo López-Chávarri Marco (València, 29 de gener de 1871-València, 28 octubre de 1970).

En la seua cerca d'eixamplar el repertori per a arpa, va encomanar i estrenar obres de gent com Alberto Ginastera, Darius Milhaud, Heitor Villa-Lobos, Walter Piston, Ernst Krenek o Joaquín Rodrigo.

Però encara que, segurament, els seus gustos no s'avenien massa amb les avantguardes de l'època, en el seu afany d'obrir horitzons a l'instrument també va encarregar treballs a gent de la més radical avantguarda, llavors centrada en coses com la música electroacústica, de la qual escoltareu una obra del compositor Josef Tal, israelita d'origen polonés (Pniewy, 18 de setembre de 1910 - Jerusalem, 25 d'agost de 2008) no interpretada per ell, car no he trobat cap interpretació seua, però com a homenatge als seus esforços per viure la música de la seua època enriquint el repertori arpístic.

Va morir a San Juan de Puerto Rico el 31 de març de 1993, amb un reconeixement general a la seua obra, tant dels estaments artístics com dels oficials, rebent l'any 1983 el Premi Nacional de Música de mans del Govern espanyol. L'any 1988 va ingressar a l'Academia de Bellas Artes de San Fernando.

Un conte de fades: Pau Casals i les Sonates per a violoncel de J.S.Bach

 Programa 674

La història de la relació entre les sis Suites per a violoncel del gran pare J.S.Bach i el català universal Pau Casals podria haver estat escrita per un bon narrador d'històries, però no va ser cap invenció literària.

Un jovenet de tretze (tretze!!) anys, amarat de música ja a la seua edat, va a una llibreria de vell vora del port de Barcelona, per tal de comprar algunes partitures de música per a piano de Beethoven. De sobte, un poc arraconades, veu unes fulles amb música impresa on li crida l'atenció el nom de Johann Sabastian Bach; agafa els papers i observa que són unes suites per a violoncel. Emocionat agafa els papers i se'ls compra i, en arribar a casa, es posa a llegir i a tocar amb el seu instrument les peces.

Després d'un somni d'uns dos-cents anys, aquelles notes sonaven una altra vegada. En aquell moment eixes peces eren desconegudes pels músics de l'època. Els trobats per Pau Casals eren uns papers impresos al començament del segle XIX i no es tenia notícia d'eixes obres. El jove Pau Casals les estudia incessantment, les treballa i les fa seues, com integrades al seu torrent sanguini. L'enorme respecte que l'inspiren fa que no s'atrevisca a tocar-les en públic fins vint anys després. Són un cert maldecap, a part d'una obsessió, car la partitura no en duu cap indicació de tempo, ni de dinàmica, formes de tocar i possibles moments d'adorns improvisats, d'alguna manera les té que "reinventar/reinterpretar".


Segons sembla són unes peces escrites amb la idea de ser un exercici de pràctica per a aprenents a violoncel·listes, però la música que està als papers no és, de cap manera, un pur exercici escolar. Supose que Casals, en adonar-se, va pensar que també eren uns "exercicis escolars" els d' "El Clave ben Temperat", però el geni de Bach s'escolta a través d'eixos "exercicis" com una obra mestra, ja reconeguda aleshores (Mendelssohn mediant).

La interpretació d'eixes obres retrobades resulten un enorme èxit en ser interpretades en públic i poc després, amb l'ànima encongida pel drama de la guerra a Espanya, grava a Londres a la tardor de 1936 dues d'elles, la segona i la tercera. Al llarg dels dos anys següents grava les altres quatre: l'èxit és fulminant i el ressò de les gravacions supera amb molt les esperances del Pau Casals.

La resta és ja història. Amb criteris inicialment controvertits sobre la seua interpretació, sobre els criteris musicals emprats, molt prop de la sensibilitat romàntica de l'època per part de Casals, la difusió de les Suites esclata i, a hores d'ara, les gravacions fetes per part de múltiples violoncel·listes superen amb escreix, segurament, el centenar, per als violoncel·listes, les sis suites continuen sent la seua alfa i omega, un ritu de pas, la muntanya Everest del seu repertori. Les noves gravacions de les suites guanyen regularment els premis de "disc de l'any" i els vells enregistraments mono de Casals, adequadament reviscolats amb les noves tecnologies, encara són un dels més venuts entre els títols històrics. Però la cosa no s'acaba amb els violoncel·listes, car una gernació d'intèrprets de flauta, piano, guitarra, trompeta, tuba, saxo, banjo, acordió i més han interpretat la música amb un èxit sorprenent. Fins i tot guitarristes de Rock s'han atrevit amb elles.

Per a Pau Casals la interpretació pública al llarg de la seua vida va estar sempre com una obra inacabada, sempre amb noves troballes, sempre amb quelcom de nou que treballar en elles, com un oceà de música navegable de mil formes.

Lamentablement, el seu compromís polític antifeixista el va dur a no tocar públicament una sola nota arran de l'èxit feixista a la guerra d'Espanya i mentre estiguera Franco, durant quinze anys -QUINZE ANYS!!- i a no tornar mai a la seua estimada terra catalana car va morir el 22 d'octubre de 1973, poc de temps abans que el dictador. La seua petjada, però, és inesborrable en la història de la música occidental per la seua innovació en la forma de tocar el violoncel... i pel seu redescobriment de les Suites de Bach.

Honor i glòria a Pau Casals, gran músic i gran persona.

Bach vist des del segle XXI: Els "nous" Concerts de Brandenburg

 Programa 569

"El projecte Brandenburg
 

Les peces musicals conegudes corren el risc de convertir-se en anodins companys a les nostres vides i -com passa amb les persones, el medi ambient, llibres o pensaments- és probable que ens tornem immunes a les seves qualitats especials i fins i tot les donem per òbvies.

Agafem els Concerts de Brandenburg de Bach: estimats apassionadament pels oients i músics -tant afeccionats com professionals de la música clàssica- quines són les seves qualitats especials, què ens poden inspirar avui, a més de ser coneguts i estimats?

Quan Gregor Zubicky, director artístic de l'Orquestra de Cambra Sueca, i el director artístic de la gravadora BIS es van fer aquesta pregunta l'any 2001, varen entendre que calia  demanar als compositors actuals que ens il·luminessin la qüestió.

Es va contactar amb sis compositors actuals i se'ls va encomanar un projecte que havia de conduir a una execució de les obres completes -noves i velles- en un sol dia!, als Proms de la BBC, al Royal Albert Hall, el 2018.

Un dels aspectes sorprenents dels Concerts de Brandenburg és l'elecció d'instruments solistes. Cadascun dels nostres compositors ha escollit un concert en particular com a punt de partida i, per garantir que eixa tria quedaria reflectida en el nou concert, se'ls vam demanar que mantinguessin la instrumentació original però amb l'opció d'afegir un nou instrument com a solista. Això va donar lloc a la substitució d'una trompa anglesa per un oboè, a canviar un fagot per un contrafagot o substituir el clavicèmbal per multitud d'instruments. Diversos compositors van considerar l'ús de la marimba, baix elèctric, cantant de jazz i guitarra com a solistes. Quin seria el resultat d'aquesta arriscada experiència? Sortiria un tot significatiu? La il·lusió era veure com es relacionarien amb Bach, el venerat mestre? Quins nous coneixements oferirien?

El 1721, per a la seva sèrie de Concerts de Brandenburg, Bach en va revisar i combinar sis dels seus millors concerts fins el moment, amb l'esperança de que probablement impressionarien el Margrave de Brandenburg i rebria una oferta de feina. Bach coneixia el seu lloc a la societat, però clarament intentava pujar de rang. Des que Adam tastara la poma al jardí de l'Edèn, la jerarquia era una manera necessària per mantenir l'ordre, almenys ací a la terra.

En temps de Bach, aquesta jerarquia s'escollia, en el cas de la música en els rols assignats als diferents instruments en una orquestra o conjunt: el primer violí era solista i dirigia, mentre que el continu (clavicèmbal, violoncel, viola i contrabaix) eren els humils servidors que proporcionaven una harmonia fonamental. Per omplir l'espai entre les veus de violí i de continu estaven les violes, en molts dels casos tocades pels violinistes menys hàbils i, per tant, inferiors en la jerarquia (Bach, Mozart i Beethoven van ser tots violistes!). Una excepció entre aquests era la viola da gamba, el registre de la qual oscil·la entre violes i violoncels, què gaudia de papers més importants i de vegades fins i tot era solista.

Els instruments de vent tenien connotacions jeràrquiques relacionades amb el seu àmbit d'ocupació particular: les trompetes associades a les festes reials; segueix el corn, símbol de la caça, l'afició de la reialesa i l'aristocràcia; mentrestant, els vents de fusta i els fagots s'utilitzaven a les forces armades on els oboès podien doblar-se amb la flauta, un instrument que, altrament, solien tocar els músics afeccionats.

El fet que tants cicles d'obres de Bach estiguin dissenyats en grups de sis ens dóna una pista per apreciar una certa intenció i l'ús poc convencional dels instruments solos als Concerts de Brandenburg. Va escriure sis suites angleses, sis suites franceses, sis sonates i "partites" per a violí sol, sis suites per a violoncel sol, sis sonates en trio, sis motets, l'Oratori de Nadal té sis parts; el 6 com a símbol de perfecció i harmonia, el nombre de dies durant els quals Déu va crear el món: 6 com una benedicció divina, aportant un context religiós a les obres de Bach.

Influenciat pels pensaments de Martí Luter, Bach va veure la música com una manera perquè l'home glorifiqui Déu així com una forma d'elevació espiritual: pensar en el Cel, el nostre objectiu final.Ja no es tracta de que mossegar una poma siga un pecat. Les característiques del paradís són sens dubte molt diferents de les de la la terra, de manera que no hi ha necessitat de jerarquia per mantenir l'ordre. Així que, si ens imaginem la música del cel, com seria?

Aquí, els Concerts de Brandenburg de Bach van oferir una nova experiència a l'oient de l'època: acostumat a escoltar que tots els solos els tocava el primer violí, podia experimentar ara un concert complet dominat amb dues violes o dues flautes o fins i tot amb el clavicèmbal! La jerarquia s'ha dissolt i es presenta un ordre mundial alternatiu. Derrocant el rànquing instrumental de dalt a baix, aquests concerts singulars ens porten a pensar en un altre ordre, l'ordre del paradís: la música del paradís!"(*)

Aquelles persones que en tinguen interès poden fer una experiència: repetir parcialment allò fet als Proms del 2018 i escoltar, almenys, els dos concerts originals dels esmentats al nostre programa, inspirats pel nº1 i el nº 5 dels de Bach (hi ha llocs infinits a la xarxa on fer-ho), i després escoltar la nova "versió" que us oferim. Quines sensacions vos produeixen?

Per a qui tinga temps i ganes us propose la lectura (en anglés, francés o alemà, sols, lamentablement) de l'excel·lent, ampli i documentat libretto que acompanya l'àlbum de dos discos, on hi són tant els concerts de Bach com els dels encàrrecs fets al segle XXI, adequadament i tècnicament comentats. Vos ben assegure que serà una lectura molt profitosa.

Els concerts actuals que aneu a escoltar són els inspirats pel número 1, anomenat "Maya" pel seu compositor, Mark Anthony Turnage, i el número 5, que el seu compositor Uri Caine (ja aparegut al nostre programa en tres ocasions anteriors) anomena "Hamsa".

Espere que tot plegat siga una profitosa experiència musical i espiritual.

(*)El text que figura entre cometes, abans de l'asterisc, està bàsicament extret amb alguns retocs del que apareix al "libretto" de l'àlbum, què
he enllaçat abans per descarregar en format "pdf".

Un monument de la música occidental: L'Art de la Fuga amb Jordi Savall

Programa 564

La figura de Jordi Savall, una de les més importants a nivell mundial en l'estudi i  conreu de la música antiga, és dir, de J.S. Bach i autors anteriors en el temps, de tot el segle XX i el que va del XXI. Investigador fecund, musicòleg, director i fundador de varis grups especialitzats en aqueixa música i excepcional intèrpret, fonamentalment de la Viola da Gamba, té ara, als 80 anys, com a principal preocupació, la conservació de la seua abundant col·lecció de documents i la continuació, aprofitant aquest patrimoni personal, de la seua tasca en pro del coneixement d'unes músiques que, lamentablement, no gaudeixen de la difusió merescuda del gran públic...ni de les institucions.

 Gravada el març 1986 a la Col·legiata de St. Jean-Baptiste à Roquemaure (França)i posteriorment acuradament remasteritzada l'any 2001, de manera que es pot distingir millor la sonoritat de cada instrument, L'Art de la Fuga, és una obra absolutament cabdal en la història de la música occidental. Concebuda més com un estudi teòric i compendi de tot el que els seus predecessors havien fet, sobretot, en la tècnica del contrapunt, el seu "redescobriment" al segle XX per un petit grapat de musicòlegs, músics i una certa part de la gent melòmana ha estat un esdeveniment fonamental per entendre l'evolució de la música occidental. 

Els seus assajos, variacions i provatures, tractant d'"esprémer" tot el suc musical de un petit tema, aplicant tota una sèrie de variacions: amb increment progressiu de veus, escrivint-lo al dret i a l'inrevés, amb una sèrie de variacions genials, l'Art de la Fuga, el seu coneixement i estudi, per gent com el Jordi Savall, han tret a la llum la seua cabdal importància en la història de tota la música occidental, inclosa, encara que no ho sàpiguen, els músics que conreen variacions modernes (?) com el dodecafonisme, el jazz o el mismísim rock&roll.

El breu text de presentació, que us recomane molt encoratjadament que llegiu, del propi Savall, que acompanya al disc i que podeu trobar ací, és una acurada, intel·ligent i entenedora mirada que aconselle llegiu abans de l'escolta, o després de la primera escolta i abans de repetir-la.

Com dic al programa, sols pose el primer dels dos discos d'aquesta interpretació del Savall per raons de temps. A la xarxa podreu trobar la versió completa, vos recomane la seua escolta atenta. Sols podreu trobar bellesa, espiritualitat i una certa millora interior en acabar-la.

Una pionera de la música electrònica: Wendy Carlos i Bach

Programa 514

La compositora i sintetista Wendy Carlos, què no ha seguit cap curs de música convencional, nasqué el 14 de novembre de 1939, a Pawtucket, Rhode Island. Va donar classes de piano des dels 6 anys i va demostrar talents per a arts gràfiques i ciències, guanyant una beca de la Fira de Ciències de Westinghouse per dissenyar un ordinador domèstic al centre d'estudis mitjans (l'equivalent al nostre batxillerat). Després de cursar un grau híbrid en música i física a la Universitat de Brown, va obtenir un màster en composició musical a la Universitat de Columbia, estudiant amb els pioners Otto Luening i Vladimir Ussachevsky al primer centre de música electrònica dels EE.UU., fent amistat amb Robert Moog, l'enginyer que havia dissenyat el primer sintetitzador musical, convertint-se en un dels seus primers clients.

En col·laboració amb Rachel Elkind, que va exercir de productora durant una desena d'anys, Wendy Carlos (llavors, Walter Carlos, car no s'havia fet encara el canvi de sexe) va obtenir la el primer disc de platí de la història (més d'un milió de discos venuts) amb el seu enregistrament de 1968, Switched-On Bach (*), que va popularitzar el sintetitzador Moog  per a l'opinió pública i va guanyar tres premis Grammy. Va perfeccionar les seves tècniques per a The Well-Tempered Synthesizer (1969) i va introduir l'ús de vocoders per a fer les veus sitetitzades en la seva partitura per a la pel·lícula de Stanley Kubrick, A Clockwork Orange (1972), molt abans que les pel·lícules de guerra espacial feren comunes les veus sintètiques. La seva composició original del disc Sonic Seasonings (1972) va precedir les formes ambientals de la música New Age durant més d'una dècada.

Després de gravar diversos àlbums en una línia clàssica, Carlos va escriure la música per a The Shining de Kubrick i va compondre la partitura per a la pel·lícula Disney de 1982, Tron. En aquesta última partitura va fer una barreja contínua entre orquestra simfònica i sintetitzadors, una combinació actualment popular, sobretot en bandes sonores. Digital Moonscapes va seguir el 1984, introduint l'anomenada "LSI Philharmonic Orchestra" ('Large Scale Integration' circuits)", què escoltarem al pròxim programa.

La seua obra, encara que no excessivament extensa en gravacions, ho és en innovacions en cada disc que ha tret. Durant una època, Carlos es va dedicar amb interès a recerques musicals amb escales alternatives i treballs de síntesi  musical, combinant la música del món amb seues idees musicals. Va "re-composar" una versió paròdica de "En Pere i el Llop" de Prokofiev combinant-la amb el clàssic de Saint-Saens, "El Carnaval dels Animals". Aquest projecte ja va ser fet directament amb ordinador mitjançant la tecnologia MIDI i  els projectes de la  SMPTE ( https://www.smpte.org/who-we-are) més recents. Aquest va ser el seu primer projecte què es va realitzar directament a l'ordinador.

El 1992, amb el  "Bach-On Bach 2000". Carlos va posar al dia les seues primeres gravacions, aplican-li les darreres tecnologies...i apartant-se massa, de vegades, de l'esperit original (?) del mestre Bach

 Actualment ha tornat a remodelar el seu catàleg en edicions òptimes d’alta resolució, amb molts àlbums disponibles per a CD per primera vegada.

Entre els projectes més recents, hi ha el disseny i la construcció d’un instrument amb quatre teclats, amb pedals, on tracta de combinar la magnificència de l'orgue clàssic, utilitzant la millor tecnologia de tubs i sons d’òrgans, amb els últims sintetitzadors digitals en un sol aparell permetent l’espontaneïtat d’un instrument en directe.

Wendy Carlos ha lliurat treballs sense nombre per a una enorme quantitat de institucions, universitats i empreses de tecnologia digital, relacionades amb la música.

La seua doble formació com a música i com a física l'ha dut a interessar-se per un enorme grapat de camps, incloent-hi l'ecologia.

Resumint. Una forma diferent d'escoltar a Bach al programa de hui (els tres primers concerts de Brandenburg) que jo estic quasi segur que no li hauria desagradat...massa (?) al mestre alemany.


(*)Aquest disc està disponible per a descàrrega gratuïta legal des de la web:

https://archive.org/details/switched-on-bach

La descàrrega és possible perquè Wendy Carlos va alliberar per al domini públic la seua obra. La web "archive.org" conté una quantitat inabastable d'obres artístiques, musicals, literàries, cinematogràfiques i documentals, bé per cessió dels propis autors o bé per haver superat el temps de vigència dels drets d'autor.

Un tresor de Llatin-Amèrica: Heitor Villa-Lobos- i 2

Programa 498

Continuant amb la petita -i merescudíssima- revisió de l'obra del brasiler Heitor Villa-Lobos, al programa de hui anem a parar esment a un grup de les composicions per les quals és, segurament, més conegut. En efecte, es tracta de les anomenades "Bachianas Brasileiras".

Recordareu la seua jovenívola aventura viatjant per l'interior del seu país, per tal de conèixer les músiques -immenses, variadíssimes- dels pobles originaris del Brasil interior què, en estar allunyats que les grans urbs de la costa (Sao Paulo, Rio de Janeiro, Salvador de Bahia,...) ho estaven també de la influència de les músiques de les classes occidentalitzades, descendents dels colonitzadors. La música anomenada "clàssica", de la tradició europea. Els "Choros", con varem dir a l'anterior programa, varen ser el resultat d'aquella aventura.

L'any 1923, com era inevitable llavors, va viatjar a Paris, la meca cultural occidental, i a la capital francesa va conèixer tota la intel·lectualitat de l'època i els músics de l'avantguarda de llavors, obtenint un reconeixement que va suposar la seua consagració definitiva.

En tornar l'any 1930 a Brasil, curiosament, s'enamorà bojament de Bach. L'allargada ombra de l'alemà li va arribar i va pensar que calia reviscolar el seu heretatge passant-lo, això sí, pel tamís de la seua estimada música brasileira.

Adoptant les formes, mètodes i estructures musical de les obres de Bach, un músic brasiler del segle XX va capficar-se en la complexa tasca de reviscolar l'obra del "gran pare" treballant ell a la manera d'un músic barroc. No li va anar mal l'intent, i va composar en eixa dècada dels anys 30 una sèrie de nou composicions que anomenà "Bachianas Brasileiras". Les composicions, d'una enorme varietat estructural, instrumental i sonora, integren pràcticament la quasi totalitat de les formes de la música "culta". De les peces de cambra amb dos instruments sols, a peces vocals amb un original acompanyament, com escoltareu al programa, fins a majestuoses composicions orquestrals amb formacions ben nodrides. Sols li mancà la forma de la simfonia; també és veritat, però, que al barroc les simfonies no havien arribat a la majestuositat de les de Beethoven.

En acabar el cicle de les "Bachianas Brasileiras", encara va composar Heitor Villa-Lobos un bon grapat d'obres, però això seria, en tot cas, matèria per un altre programa.

Precisament per eixa mancança, obligada per l'estructura del programa, d'un bon grapat de peces a revisar, vos recomane que pegueu una ullada -i una "oïda"- per la xarxa, on hi ha una gran quantitat de música del prolífic i magnífic compositor brasiler.

I ara, a gaudir d'una música alegre, moderna, arrelada a una de les terres amb més riquesa musical del món!

Un tresor de Llatin-Amèrica: Heitor Villa-Lobos-1

Programa 497

La música occidental sempre ha estat prou eurocentrista, bandejant o infravalorant, de fet, qualsevol altra música provinent de fora del continent europeu. Amb les excepcions que calga, les programacions de concerts al vell continent rarament contenen composicions de gents de fora dels nostres límits geogràfics.

Però la influència de les músiques europees ha estat també innegable en eixes altres músiques. En el cas de Llatin-Amèrica, per raons històriques òbvies, esta influència ha estat sempre notable per la tendència de les seues classes dirigents, derivades normalment dels seus avantpassats europeus, d'intentar imitar o, almenys, seguir les passes, de les innovacions produides a les metròpolis de manera que no es perguera "el ritme cultural" a les seues terres.

Això va passar en àmbits com la literatura, des de ben prompte, però la música va ser ràpidament també uns dels camps que els ex-europeus assentats al continent americà varen conrear des dels temps del barroc, amb excel·lents exemples. Les seues obres, però, es limitaven a seguir les passes que l'evolució de les metròpolis els marcava.

Els moviments independentistes produïts a tot el nou continent varen dur, també, a una reacció, influenciada pels nous paràmetres socials i polítics de les revolució francesa i nord-americana, que els dugué a tractar de girar la vista cap els costums culturals i socials de les poblacions autòctones o dels esclaus importats. Si la aparició del jazz als EUA té aquest arrel evident, en la música de concert la reacció va ser de caire més "nacionalista". Les idees Pan-americanistes de Bolívar varen dur a que els intel·lectuals llatin-americans giraren la vista cap a les poblacions autòctones, tractant de dibuixar la idea d'una nova pàtria amb trets diferenciats dels antics lligams europeus, consolidant  la idea d'eixa "pàtria diferent", encara que sense deixar d'observar amb atenció les evolucions produïdes a Europa.

El cas d'Heitor Villa-Lobos, nascut a Rio de Janeiro el 5 de març de 1887, fill d'una família benestant, culta...i blanca, just en la cruïlla entre els segles XIX i XX, per origen familiar i per l'època històrica que va viure, és un dels casos paradigmàtics d'aquests moviments "patriòtics" -ell es definia com a "patriota" de Brasil, no com a "nacionalista brasiler"-, amb la fortuna de coincidir en ell els seus afanys brasilianites amb una enorme capacitat musical.

De formació pràcticament autodidacta, la seua joventut va estar plena de viatges per l'interior de Brasil a la recerca de les abundants i riques fonts musicals que al seu país es donen entre la població, fonamentalment de l'interior, d'origen tant autòcton com dels esclaus duts allí i ja assentats en eixa terra.

La seua música té, doncs, una clara intenció programàtica. També és produeix, però, una no menys clara aportació musical què, des de bon començament, incorporà tant les veus, els ritmes, les construccions musicals d'aquelles gents a la seua enorme cultura musical. Allunyat geogràficament, en la seua joventut, de la Europa de les avantguardes, va construir, sorprenentment, unes peces on l'esperit iconoclasta envers els "clixés" musicals imperants, que les noves avantguardes europees aportaven, tenen un reflex en la producció de Villa-Lobos, encara que enriquits per les aportacions genuïnes conegudes en els seus viatges a l'interior de Brasil.

El programa de hui està centrat en la sèrie de peces que ell va agrupar sota el nom de "choros", on la barreja íntima entre les músiques autòctones i la tradició musical occidental està plenament aconseguida.

Al pròxim programa comentarem l'altra sèrie de peces, conegudes com a "Bachianes Brasileres", on l'ombra del gran Pare de la música occidental actual es projecta, poderosa, encara que el caràcter "brasilianita" reix clarament entre les seues notes.

Les matemàtiques i la música: Iannis Xenakis

Programa 487

Seria un enorme atreviment per la meua part, un senzill melòman interessat en l'evolució de la música, fonamentalment occidental, tractar de descriure tècnicament la música de Iannis Xenakis.

La seua petjada en la història de la música de la nostra civilització és tan original i allunyada de qualsevol escola, corrent o etiqueta, que em limitaré a proposar-vos alguns enllaços on poder llegir la descripció tècnica de la seua música, feta per qui pot fer-ho amb solvència, entre ells el mateix Xenakis.

Difícil, dura, fins i tot aspra d'escoltar, però que, si pareu atenció i, com moltes vegades vos recomane ,que si en sentir el programa la primera vegada vos pica la curiositat, l'escolteu una altra vegada tractant d'oblidar sons coneguts o familiars, sensibilitats musicals consagrades, la tradició musical, en una paraula, incloent les peces més avantguardistes del dodecafonisme, atonalisme i demès "ismes" què com sabeu, a començaments del segle passat i fins ben entrada la segona meitat, varen revolucionar la forma de fer música i, per tant, d'escoltar-la. Gent com Boulez, Cage i moltíssims més, varen obligar a la gent que ens agrada la música a fer un esforç per tractar d'"entendre" les seues composicions, els seus experiments.  

Xenakis els sobrepassà en aplicar les tesis estocàstiques, una eina matemàtica, aplicable a tots els processos possibles tant de la vida material com de camps com...la música. Cal dir que la relació entre les matemàtiques i la música ve de lluny. Ja Pitàgores va estudiar el tema i Bach va aplicar a les seues composicions alguns aspectes matemàtics.


Doncs bé. Res de les audàcies d'aquells compositors "avantguardistes" es pot comparar a l'enfocament "hipermatemàtic" del Xenakis. Influenciat per la seua formació com a arquitecte, molt probablement, i amb una ment absolutament matemàtica, la seua forma de treballar els sons i els silencis, què és, en definitiva, la música: ordenar sons i silencis d'una forma que sols l'autor sap ben bé què cosa vol expressar (com passa amb la pintura o l'escultura, amb les arts abstractes en general), és tan original i lligada a la seua forma de treballar que és difícil trobar antecedents i tampoc hi ha hagut seguidors de la seua, diguem-li, "escola".


Les obres que he triat són, segons l'"acadèmia", la crítica especialitzada, algunes de les més representatives. Escolteu-les -si podeu- amb atenció, tenint compte dels problemes que la seua escolta planteja. Però eixa és la intenció d'aquest programa: que s'escolte el que no sol escoltar-se.

Al YouTube podreu escoltar més peces del Xenakis. Evidentment, no són "Los 40 principales"...

"Chapi": Inclassificable? No sols. Un què és un luxe que siga valencià...i treballe a i per a la seua terra

Programa 472

Realment la capacitat musical (compositiva, arranjadora, instrumentista...) del "Chapi" en resulta aclaparadora.

Si penseu que exagere escolteu la música feta per al vídeo (que si no heu vist vos el recomane) de "La Simfonia de les Grues" per entendre millor la música -i el compromís amb la seua terra- d'aquesta persona. Òbviament, es lamenta del mar de grues en què es va convertir, per a alguns ,el País Valencià, en l'època ("daurada", literalment, d'or) del "boom" de la construcció, corrupció pel mig.

Si dic que esta mena de suite -més que una simfonia- que formen totes les peces que escoltareu al programa, m'ha fet esborronar-me en escoltar-la ATENTAMENT, no exagere ni una miqueta.

El cap (i el cor i el fetge i la lleterola i...) de Jesús Salvador "Chapi" estan plens de música, què raja de les seues mans en una partitura i que brolla impetuosa en fer-la "carn sonora", car és una música per a "menjar-se-la" NO PER ESCOLTAR-LA SOLS. Vull dir que la seua música et penetra en allò més profund, t'agafa i no et solta fins que acaba, deixant-te les ganes de més, com una mena de droga.

No voldria que estes paraules meues semblen una mena d'elogi interessat per alguna raó. Escolteu el programa i sabreu el que és un músic del segle XXI, amb tota la tradició musical occidental -i d'altres llocs del món- al seu cap, re-interpretada per i per a la gent de hui.

I no dic més, que ja és prou. Millor escolteu la música.


P.S: El propassat 30 de juliol vaig tindre l'oportunitat d'escoltar una de les seues darreres composicions, el AFRICAN BACH on en una meravellosa barreja, sobre la música del Pare Bach, mescla les veus de cinc músics africans (Luna de Africa), el magnífic Orfeó Universitari de València, les veus solistes d'una soprano i un baix, una rapera (Tesa), el grup de jazz del mestre valencià del trombó Toni Belenguer i el "Chapi" i els seus alumnes a les marimbes vàries. Hi fica, evidentment, cullerada, amb la composició estricta en alguns moments, variacions sobre temes de Bach i els arranjaments corresponents. Encara em cau la bava. Espere com un boig que es grave en disc per a poder posar-vos-el.

Un altre personatge que no precisa presentació: Bach. Les suites angleses

Programa 466

Com ja hem dit en anteriors comentaris, ens abellia repassar alguns clàssics imprescindibles. Alguna persona ( del món occidental, clar) no ha sentit parlar de Johann Sebastian Bach? Encara que no haja estat en un concert mai de la vida... La bibliografia i les referències són tantes que, com en el cas de Armstrong, seria absurd tractar de resumir la seua tasca en una breu ressenya.

Com a petita introducció a les obres que aneu a escoltar, dos de les anomenades Suites Angleses, vaig a transcriure, traduït i amb alguns petits retocs, el comentari que es fa a esta web, què trobe un bon acostament a estes peces.

"Una suite és una peça musical composta per diversos moviments breus. L'origen són diferents tipus de danses barroques per a ambients cortesans. La suite està considerada com les primeres manifestacions orquestrals de tipus modern. Una característica important d'elles és que per mantenir la seva unitat interna, tots els passatges d'una suite es componien en la mateixa tonalitat o en el seu relatiu menor.

Les anomenades "Suites Angleses" (BWV 806-811) són un grup de 6 suites compostes per JS Bach per a clavecí i que estan considerades generalment com les primeres de les 18 suites que Bach va compondre per a teclat, sent les altres 12 restants; les 6 suites franceses (BWV 812-817) i les 6 partites (BWV 825 - 830).

Es pensava que aquestes 6 suites angleses eren d'un període comprès entre els anys 1718 a 1720, però noves investigacions suggereixen que van ser compostes al voltant de 1715, data en què Bach estava radicat a Weimar, agafant un periode relativament ampli de temps.

Pel que fa al nom "Suites Angleses", hi ha diverses conjectures sobre l'origen d'aquesta expressió que ha variat àmpliament, ja que partitures originals de Bach no s'han trobat, encara que hi ha bones còpies manuscrites fetes pels seus alumnes. El que si se sap és que Bach no va utilitzar el títol de "Suites angleses"; realment no sabem com les va anomenar.

No obstant això, una de les còpies fetes per un dels fills de Bach la titula com: "Fait pour les anglois" (fet per als anglesos).

El primer biògraf de Bach Johann Nicolaus Forkel, va declarar: Se les coneix pel nom de Suites Angleses perquè el compositor les va fer per un anglès de rang. S'ha de afegir que Forkel, va reunir gran part de la informació dels fills de Bach.

Pel que fa a l'estructura de les "Suites Angleses" Cadascuna d'aquestes suites compta amb un preludi (1r mov.), Seguit d'una seqüència de moviments en la mateixa clau, les que porten el compàs i el nom d'una dansa cortesana. El 2on mov. és sempre una "Allemande", el 3r mov. "Courante", una o dues (courante). El 4t moviment una pausa reflexiva en forma de "Sarabanda" i el final un viu moviment anomenat "Giga".

Entre els últims mov. Bach insereix sovint altres dances com bourrées (suite 1 i 2), gavotes (suite 3 i 6); minuets (suite 4) i passepieds (suite 5)."

També està prou bé l'article de la Wikipèdia.

Gaudiu-ne de la inspiració d'un geni de la cultura occidental y de la genial interpretació de Masaaki Suzuki. Probablement un dels dos millors clavecinistes vius del món, junt amb Tom Koopman.

Uns "classics" un poc oblidats: The Modern Jazz Quartet

Programa 373

Hi ha músics als quals, per circumstàncies vàries, un cop passada la "seua" època, la pols de l'oblit se'ls va depositant a sobre sense una raó concreta. Molt sovint és la política de re-edicions de les gravadores la que decideix qui va a tindre un reviscolament, amb el llançament de recordatoris en format CD de velles gravacions.

Possiblement un dels grups més injustament oblidats siga el nostre protagonista de hui. El Modern Jazz Quartet, un grup que va tindre una llarga vida -es va formar 1951 i va gravar el seu darrer disc el 1993- va ser un grup que sota la direcció i inspiració del pianista John Lewis amb un co-protagonisme del vibrafonista Milt Jackson, amb l'acompanyament estable al llarg de la majoria de la seua existència de Percy Heath (contrabaix) y Connie Kay (bateria), que feien com de rerefons perfecte per a la parella "protagonista",  de l'estil elegant i sofisticat de John Lewis. Inicialment formaren part del quartet el baixista Ray Brown y el bateria Kenny Clarke, però la diferència de criteris artístics va fer que en un o dos anys aquests dos es canviaren pels anomenats abans.

John Lewis, format en la universitat i el conservatori, amb una gran admiració per J.S. Bach, va tractar d'acostar ambdues músiques, "dignificant" el jazz de manera que aquest es convertira en "una més" d'eixes músiques que cal escoltar atentament en una sala de concerts i no entre el soroll de copes i demés atifells dels clubs, on la gent va a passar l'estona i la música és com un "soroll de fons" més o menys agradable. Lewis no estava disposat a  que les seues subtileses, les seues sofisticacions estilístiques, es pergueren el el mar de sorolls d'un bar o un club. En el fons, al seu cap estava el model dels quartets o quintets de cambra i la seua idea era traslladar eixa idea al món del jazz.

Eixa sofisticació li va fer rebre crítiques per les dues bandes. Dels negres, perquè, malgrat que el blues és la base de la seua música -sobretot per la influència de Milt Jackson, que s'havia criat escoltant gospel i música de les esglésies-, entenien que eixe no era "l'àmbit" natural del jazz. Per la part "blanca", sobretot, perquè pensaven que tractava de entrar en un món que no era el del jazz. El seu estil va donar lloc a que, per part d'especialistes teòrics com George Russell, blanc, un altre nom desconegut pel gran públic, amb gran pes teòric, i altres es parlara del "Third Stream"  (o tercera via) per al jazz.

Crítiques a banda, la seua música, subtil i treballada, resulta un llibre d'estil per a aquells músics de jazz que no cerquen "la novetat per la novetat". Una música, sòlida i molt agradable d'escoltar atentament.

Jacques Loussier i les Variacions Goldberg

Programa 229

Jacques Loussier es va donar a conèixer al gran públic amb una sèrie de versions de peces conegudes de J.S.Bach interpretades pel seu trio.

En esta ocasió s'enfronta a una música molt coneguda. Escrites pel gran mestre de Leipzig per a calmar i entretindre l'insomni d'un noble i dedicades a un alumne seu, les Variacions Goldberg son una pedra de toc per a l'aproximació de Loussier a Bach. Un compromís del qual, al meu parer, tan sols fa una adaptació correcta però poc imaginativa, encara que també potser la intenció del músic francés era el no allunyar-se massa de la música original.

De tota manera, la música de Bach és tan potent i suggerent que ix sempre amb bé de qualsevol arranjament que se li faça.

I ara el gran patriarca de la música ocidental

Programa 225

En esta sèrie de programes de "reafirmació" de les nostres senyes d'identitat musicals no podia mancar la presència del Gran Patriarca de la música culta occidental: Johann Sebastian Bach.

Gran Patriarca de la música i pare i origen d'una llarga saga de compositors de relleu què, segurament, han brillat menys del que els corresponia en volar per sobre d'ells l'ombra de la figura del Patriarca.

La selecció que hem fet també és de "concert del diumenge" a la plaça del poble, amb fragments d'allò més conegut què, segurament, taraŀlejareu mentre sonen...

Uri Caine i Bach: Les variacions Goldberg

Programa 210

 Senyores i senyors, i ara el més difícil encara!! Uri Caine s'encara, ni més ni menys, que amb el pare Bach i les seues Variacions Goldberg. Qui dóna més!?
Res que afegir al que ja havíem dit d'aquest Uri Caine al programa anterior.
Puristes, si us plau, absteniu-vos...

Jacques Loussier i Händel

Programa 183

En alguna altra ocasió ja hem tingut l'oportunitat d'escoltar al trio de Jacques Loussier interpretant,  en clau jazzística, música barroca, concretament del "pare" Bach.
Al programa de hui el pianista francès ens farà una revisió d'algunes de les peces més conegudes de l'altre dels compositors més conegut i prolífic del barroc, G.F.Händel.
Agradable d'escoltar, encara que poc original al meu parer, Loussier re-interpreta  sense allunyar-se massa de l'original, les partitures del mestre alemà emigrat a Anglaterra.

Wanda Landowska, variacions Goldberg de Johann Sebastian Bach

Programa #94

Wanda Landowska va fer despertar de la seua letargia un instrument preciós: el clave.

Bach va escriure aquestes variacions per a l'insomni d'un noble i li les va dedicar a l'intèrpret, alumne seu. Landowska ens regala una interpretació que s'accepta com a cannònica d'un dels monuments de la música occidental.

Imprescindible!