Kenny Burrell: "Toca allò que sents, expressa-ho"

Programa432

  Kenny Burrell té una de les veus més reconegudes en la guitarra de jazz i ha estat líder i model des del primer moment que va aparèixer a l'escenari amb la banda de Dizzy Gillespie en 1951. Amb un enorme sentit del gust, el sentiment, la melodia i la sofisticació, Burrell és també el sideman per excel·lència, donant-li el seu toc a centenars d'enregistraments importants durant les últimes sis dècades, encara que el seu estil va estar molt influenciat pel be-bop al seu moment.

 Avui, és un enregistrador actiu, un educador respectat i un gran estudiós de la música. El seu llegat és omnipresent.  

El seu so i enfoque han influït pràcticament a tothom que es reclama com a músic de jazz, però s'estén a molts fora del gènere tals com Jimi Hendrix, Stevie Wonder i molts més. BB King té a Burrell com al seu guitarrista favorit i varis coneguts guitarristes de blues com Stevie Ray Vaughan i Otis Rush,el tenen com al seu company favorit per gravar.

 El currículum de Burrell es com el Who's Who de la música americana al llarg de sis décades. Parlar amb ell és com fer una visita guiada a través de la banda sonora de la història del jazz, amb col·laboracions amb gent com Louis Armstrong, John Coltrane, Duke Ellington, Billie Holiday, Lena Horne, Dizzy Gillespie, Wes Montgomery, Sonny Rollins, Stan Getz, Quincy Jones, Herbie Hancock i Jimmy Smith en el camí: un viatge acompanyat d'una bona dosi de profunda filosofia musical  que explica i dóna a conèixer més que com a coneixements musicals, com a lliçons de vida apreses i assimilades.
 
  La innovació i l'elaboració de la història del jazz han seguit Burrell durant dècades i són part del seu viatge de jazz, marcat per experiències en formacions de tot tipus: trio d'orgue, trio de guitarra, com a intèrpret en solitari o en experiments orquestrals i molt més. Però, més enllà dels seus èxits, premis i reconeixements, en definitiva Burrell és l'encarnació i epítom del seu credo musical: "Toca allò que sents i expressa-ho".

 Pocs poden reclamar el títol de llegenda viva. Però Kenny Burrell és només una persona. Bé, de fet és més: història viva, passat, present i futur. Les seves credencials són voluminoses, i malgrat l'edat -va nèixer el 1931- no s'ha aturat ni pense que ho faça mentre tinga un alè de vida.
 
  Ha gravat almenys 108 àlbums com a líder de banda i és avui, als 86 anys (el 31 de juliol farà 87) , encara és en plenes condicions de la seua capacitat interpretativa. "Special Requests", un disc en directe de 2012, encara va arribar al número 1 de les llistes de jazz i va ser l'àlbum de jazz més escoltat en 51 estacions de ràdio.

En definitiva, una llegenda encara viva del jazz -esperem que per molts anys- pel qual en tinc una especial admiració. Si l'escolteu entendreu per què. 

 Per cert, al programa, a part de Coltrane, amb el qual comparteix lideratge al disc, pareu esment al pianista Tommy Flanagan amic inseparable tota la seua vida, des de l'adolescència, que participa al disc que escoltareu que es diu, senzillament, "Kenny Burrell&John Coltrane. Cal més?

Jim Hall, el mestre tranquil - 2

Programa 276

Jim Hall, és el mestre que ha tingut, probablement, més influència en l'evolució de l'instrument en el jazz dels darrers 30 anys -"Quan toques amb un músic com Jim, el que menys importa és la diferència d'edat", va dir Pat Metheny- va començar tocant en una banda prou heterodoxa en allò que respecta als instruments, la de Chico Hamilton. Però, segurament, l'obertura mental a tota classe de músiques es va donar quan va estar amb Jimmy Giuffre 3. 

Al llarg de la seua carrera, llarga carrera professional que va començar amb 13 anys tan sols, ha tocat amb tot tipus de gent. A part de la seua formació habitual de trio (contrabaix, bateria i ell mateix), va fer nombroses actuacions i gravacions en el format de duo, sobretot amb contrabaixistes ( des de Ron Carter a Dave Holland ), instrument que havia estudiat de jove i al qual considerava una prolongació de la guitarra.

Curiosament, però, ell sempre es va declarar més alumne dels grans saxofonistes com Sonny Rollins, Paul Desmond, etc., que dels guitarristes que li havien precedit, encara que reconeixia el mestratge de gent com Charlie Christian o Kenny Burrell. Sempre els saxofonisets que més l'inreressaven varen ser aquells amb un llenguatge més "líric", amb una música més tranquiŀla, en la seua línia d'una expresivitat subtil, gens abassegadora, encara que va tocar amb, pràcticament, tot el món, des de cantants (Ella Fitzgerald), pianistes (Michel Petrucciani), trombonistes (Bob Brookmeyer) i un interminable etcétera, entre el què no faltava la gent més arriscada estilísticament.

En la seua darrera època, va destacar també el seu treball com a compositor d'obres de tipus simfònic i coral.