Programa 276
Jim Hall, és el mestre que ha tingut, probablement, més influència en l'evolució de l'instrument en el jazz dels darrers 30 anys -"Quan toques amb un músic com Jim, el que menys importa és la diferència d'edat", va dir Pat Metheny- va començar tocant en una banda prou heterodoxa en allò que respecta als instruments, la de Chico Hamilton. Però, segurament, l'obertura mental a tota classe de músiques es va donar quan va estar amb Jimmy Giuffre 3.
Al llarg de la seua carrera, llarga carrera professional que va començar amb 13 anys tan sols, ha tocat amb tot tipus de gent. A part de la seua formació habitual de trio (contrabaix, bateria i ell mateix), va fer nombroses actuacions i gravacions en el format de duo, sobretot amb contrabaixistes ( des de Ron Carter a Dave Holland ), instrument que havia estudiat de jove i al qual considerava una prolongació de la guitarra.
Curiosament, però, ell sempre es va declarar més alumne dels grans saxofonistes com Sonny Rollins, Paul Desmond, etc., que dels guitarristes que li havien precedit, encara que reconeixia el mestratge de gent com Charlie Christian o Kenny Burrell. Sempre els saxofonisets que més l'inreressaven varen ser aquells amb un llenguatge més "líric", amb una música més tranquiŀla, en la seua línia d'una expresivitat subtil, gens abassegadora, encara que va tocar amb, pràcticament, tot el món, des de cantants (Ella Fitzgerald), pianistes (Michel Petrucciani), trombonistes (Bob Brookmeyer) i un interminable etcétera, entre el què no faltava la gent més arriscada estilísticament.
En la seua darrera època, va destacar també el seu treball com a compositor d'obres de tipus simfònic i coral.
