Una mestra de so inconfusible: Jane Ira Bloom

Programa 732

Durant més de quaranta anys Jane Ira Bloom ha estat una d'un petit grapat de saxofonistes en centrar-se exclusivament en el soprano, l'instrument més agut de la gamma, però al qual esta dona li treu uns sons d'una extremada dolcesa i subtilitat. El seu estil privilegia les notes llargues, les pauses, produint una música que respira, que flueix de manera natural. La Bloom cerca l'esperit lliure per improvisar d'una manera que busca l'ànima. Un dels trets més notables de Bloom és la seva capacitat per donar profunditat a composicions que es basen en melodies aparentment simples.

El seu mestratge, no sols com a instrumentista del soprano, sinó com a música, està amplament reconegut per músics de totes les generacions. Ja vàrem comentar que una de les compositores més notables de l'actual avantguarda nord-americana, Caroline Shaw, escoltada recentment ací, li reconeix el mestratge.

El disc que s'escoltarà hui al programa, "Early americans", va estar guardonat amb un Grammy l'any 2017 en l'apartat de "Millor àlbum de música immersiva" (ells sabran què vol dir això... encara que crec que es refereixen a gravades en "surround sound"). El cas és que va ser el primer àlbum que Jane Ira Bloom gravava en format de trio, després de trenta-sis anys de professional, amb Mark Helias al contrabaix i Bobby Previte a la bateria, dos vells amics i reconeguts músics, amb el lideratge de Jane Ira Bloom, clar, al saxo soprano. L'àlbum és el seu 16é com a líder.

Les peces interpretades tenen una barreja d'ambients i estils, però sempre dintre d'un ambient acurat, més líric unes vegades, com en els dos solos que fa, com en altres peces amb un ritme més marcat on els seus companys creen un ambient que de vegades s'acosta al "free", amb una gran quantitat de subtileses i una varietat infinita del baixista Helias, i Previte proporcionant una propulsió irresistible, rica i viva amb el color, però sempre seguint la tònica marcada pel so avellutat de la saxofonista.

El disc inclou un parell de peces no acompanyades, com he esmentat. Una està dedicada al difunt Kenny Wheeler, que captura l'estat d'ànim líric i meditatiu del trompetista canadenc. L'altra, l'única peça no escrita per Bloom, és una interpretació, profundament sentida, de la peça final de "West Side Story" de Bernstein "Somewhere", on el lirisme de la composició es mostra nu i encisador. Ambdues peces incorporen un lleugerissim toc, quasi imperceptible d'eco, que arrodona l'ambient íntim però intens de la interpretació.

En definitiva, un excel·lent disc que n'estic segur que vos agradarà, que vos captarà l'atenció si l'escolteu en un ambient, preferiblement, calmat, per degustar adequadament tots els matisos.

Com a nota final, dir-vos que el seu darrer treball d'enguany "Songs In Space", ha estat nominat per als Grammy d'enguany. No li resulta estranya la cosa perquè, a part del disc que escoltareu, guanyador el 2017, va tindre tres nominacions anteriors.

Mestres amagats: Jane Ira Bloom & Fred Hersch

Programa 731

La quantitat de músiques i músics que es dediquen al jazz als EE.UU. és tan gran que no totes eixes personalitats arriben a ser conegudes fora dels límits del seu país. Al programa ja hem dedicat programes a algunes d'eixes persones, de mestria reconeguda i respectada pels professionals i afeccionats nord-americans, que no sempre aconsegueixen que el seu reconeixement ultrapasse les fronteres.

Ja feia algun temps que li seguia la pista a una dona, Jane Ira Bloom, dominadora del saxo soprano i reconeguda mestra de l'instrument, a la que li volia dedicar algun programa. Em cridava l'atenció el seu so personal, característic, matisat, i la seua utilització, de forma esporàdica però ja des de feia temps, de les possibilitats que l'electrònica musical té a l'hora de treballar els sons naturals dels instruments. Per altra part, el seu alé musical, sempre vorejant els límits del "so estàndard" i les seues col·laboracions amb músics d'arreu del món emparellant el seu saxo amb altres instruments de latituds variades no m'havien passades desapercebudes.

Fa poc, espigolant la seua discografia, vaig trobar una gravació reeditada recentment en CD, en la que feia duo amb un pianista que jo desconeixia, Fred Hersch però que també resulta que és un mestre del piano, dominador tant de la música anomenada clàssica com d'una àmplia varietat d'estils en el que, predominantment, destaca com a músic de jazz. El seu mestratge és amplament reconegut i, com a mostra del respecte que li té el món professional, cal destacar que el super-reconegut pianista Brad Mehldau, ha declarat en diverses ocasions que l'ombra de Fred Hersch sempre ha estat present per a ell, sobretot en l'aspecte de la tècnica pianística.

L'escolta del disc em va encantar amb el so perfecte, tranquil i ben dominat del saxo de la Jane Ira Bloom, així com l'originalitat de la seua música de la qual n'és autora en alguna de les peces, amb moments de caire típicament postbop junt amb altres que voregen el free.

Respecte a l'altre membre del duo, el pianista Fred Hersch, també autor d'algunes de les obres del disc, es compenetra perfectament amb la sonoritat del saxo de la Jane Ira Bloom, en una sèrie de músiques que, sense escarafalls de lluïment tècnic, més aïna pel contrari, creen una atmosfera encisadora, que ens penetra, ens agafa, que ens resulta enormement atractiva.

El nombre de reconeixements i guardons d'ambdós és aclaparador, sobretot de revistes especialitzades i associacions jazzístiques vàries, que destaquen l'enorme respecte que se'ls té al món del jazz.

El seu encontre professional, amb gira inclosa, va durar uns tres anys entre els 1982 i 1985. Va ser el 1984 quan varen gravar un disc anomenat "As One", publicat l'any següent, que és el que vos propose hui.

Com que la música del disc, com ja he comentat, resulta especialment encisadora, he optat per posar el disc complet sense tallar la seua escolta amb la meua veu, per no trencar la "màgia" de l'ambient que crea. N'estic segur que gaudireu de la seua escolta com la vaig gaudir jo.

Recomane especialment la darrera peça, anomenada "Janeology" on, encara que figura com a autor el Fred Hersch, n'és una catifa estesa pel pianista per a que la Jane Ira Bloom puga esplaiar-se en una intervenció tan inspirada com lluïda tècnicament. Una petita joia.