Programa 352
La capacitat de simbiosi del jazz ja fa temps que és coneguda. Lluny està ja el temps en que Panassié deia que Miles Davis no feia jazz, perquè s'havia "passat" al be-bop.
Els discos que presentem al programa de hui són una mostra evident de influència "llatina" -en sentit molt ampli, del flamenc als ritmes llatinoamericans- i una miqueta de funk en uns músics valencians.
Hi haurà gent a la que li agrade esta fusió i altres que no tant -jo estic entre els darrers, en el sentit de que no "tot" és jazz. Opine que és una música bona, que els intèrprets i compositors ho fan bé i que els discos s'escolten amb gust, però, per a be o per a mal, ja fa temps que les fusions, més o menys afortunades estan ací i han vingut per a quedar-se, ens agrade més o menys.
Carlos Llidó (Handmade) i Carlos Martín (The Journey), amb carreres inicial el primer i consolidada el segón, després d'haver circulat per mil estils i treballat professionalment amb gent de tot pelatge i menys extensa en el cas del primer -almenys, segons les informacions què he pogut replegar- són uns músics excel·lents i els discos s'escolten, com he dit, amb molt de gust i com el programa, com ja sabeu, li fa lloc a músiques molt variades sempre que, segons els meus gustos i parers inevitablement siguen bona música i, a més, estan fets a la terra, tinc molt de gust en posar-los per a que els escolteu (i els compreu) si us agraden.
I una darrera postil·la, he escoltat en directe al Llidó i m'ha agradat més que al disc. No he tingut l'oportunitat de fer-ho amb el Martín, però estic segur que tots dos, com la majoria de la gent que circula per l'Alqueria Coca, es troben més a gust en directe que a l'estudi de gravació, així, a pel, sense maquillatges ni retocs tecnològics. Músics de raça.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Carlos Llidó. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Carlos Llidó. Mostrar tots els missatges
dijous, 22 de setembre del 2016
dijous, 7 d’abril del 2016
Un nou valor que ve espentant: Víctor Jiménez
Programa 333
Fa uns deu anys, el Latino va anar a fer un taller a Picanya on van anar gent jove de la banda del poble. Entre eixa gent hi havia un xicot que tocava el saxo i que, amb sols quinze anys, va quedar enganxat a les sonoritats que li oferia aquell home de monyo rull que, com ell, també tocava un saxo. A partir d'eixe dia Víctor Jiménez es va enrolar en la colla de Sedajazz.
La seua precocitat va fer que, ben prompte, es fixaren en ell gent consagrada com Perico Sambeat, Jesús Santandreu o Ramón Cardo. Ell, mentrestant, anava fent els seus estudis regulars al Conservatori Joaquín Rodrigo de València i els combinava amb els abundant cursos, seminaris i, quan es presentava, actuacions al "cau" amb tota la gent que es deixava caure per Sedaví.
Ara, amb vint-i-cinc anys, es fa l'ànim i tira endavant el seu primer disc, "Victor Jiménez & friends" on, amb un format clàssic de solista i trio d'acompanyament, un trio de luxe, cal dir-ho, i amb interessants col·laboracions, entre les quals destacaria dues, el mestre Toni Belenguer amb el seu trombó de vares i el jove Carlos Llidó, un altre nom jove que cal retindre al cap, s'embarca en un treball calidoscopic on hi ha una miqueta de tot. Des de moments d'una cataracta de notes bop a un altres moments de tranquil·litat, passant, a les dues darreres peces del disc, per incursions sorprenents al jazz-rock-pop o com es vulga dir, d'una força enorme i a una peça final amb aromes llatins.
Supose que el seu segon disc no tardarà massa en eixir; l'espere amb interés. No sé si la varietat del disc és com una carta de presentació, que està encara en la fase de formar el "seu" estil o si, com el Perico Sambeat fa, pensa passejar-se per tots els estils del jazz sense acoblar-se a un so determinat. En tot cas, una agradable notícia per al jazz valencià l'emergència d'aquest jove instrumentista.
Fa uns deu anys, el Latino va anar a fer un taller a Picanya on van anar gent jove de la banda del poble. Entre eixa gent hi havia un xicot que tocava el saxo i que, amb sols quinze anys, va quedar enganxat a les sonoritats que li oferia aquell home de monyo rull que, com ell, també tocava un saxo. A partir d'eixe dia Víctor Jiménez es va enrolar en la colla de Sedajazz.
La seua precocitat va fer que, ben prompte, es fixaren en ell gent consagrada com Perico Sambeat, Jesús Santandreu o Ramón Cardo. Ell, mentrestant, anava fent els seus estudis regulars al Conservatori Joaquín Rodrigo de València i els combinava amb els abundant cursos, seminaris i, quan es presentava, actuacions al "cau" amb tota la gent que es deixava caure per Sedaví.
Ara, amb vint-i-cinc anys, es fa l'ànim i tira endavant el seu primer disc, "Victor Jiménez & friends" on, amb un format clàssic de solista i trio d'acompanyament, un trio de luxe, cal dir-ho, i amb interessants col·laboracions, entre les quals destacaria dues, el mestre Toni Belenguer amb el seu trombó de vares i el jove Carlos Llidó, un altre nom jove que cal retindre al cap, s'embarca en un treball calidoscopic on hi ha una miqueta de tot. Des de moments d'una cataracta de notes bop a un altres moments de tranquil·litat, passant, a les dues darreres peces del disc, per incursions sorprenents al jazz-rock-pop o com es vulga dir, d'una força enorme i a una peça final amb aromes llatins.
Supose que el seu segon disc no tardarà massa en eixir; l'espere amb interés. No sé si la varietat del disc és com una carta de presentació, que està encara en la fase de formar el "seu" estil o si, com el Perico Sambeat fa, pensa passejar-se per tots els estils del jazz sense acoblar-se a un so determinat. En tot cas, una agradable notícia per al jazz valencià l'emergència d'aquest jove instrumentista.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)