Programa 352
La capacitat de simbiosi del jazz ja fa temps que és coneguda. Lluny està ja el temps en que Panassié deia que Miles Davis no feia jazz, perquè s'havia "passat" al be-bop.
Els discos que presentem al programa de hui són una mostra evident de influència "llatina" -en sentit molt ampli, del flamenc als ritmes llatinoamericans- i una miqueta de funk en uns músics valencians.
Hi haurà gent a la que li agrade esta fusió i altres que no tant -jo estic entre els darrers, en el sentit de que no "tot" és jazz. Opine que és una música bona, que els intèrprets i compositors ho fan bé i que els discos s'escolten amb gust, però, per a be o per a mal, ja fa temps que les fusions, més o menys afortunades estan ací i han vingut per a quedar-se, ens agrade més o menys.
Carlos Llidó (Handmade) i Carlos Martín (The Journey), amb carreres inicial el primer i consolidada el segón, després d'haver circulat per mil estils i treballat professionalment amb gent de tot pelatge i menys extensa en el cas del primer -almenys, segons les informacions què he pogut replegar- són uns músics excel·lents i els discos s'escolten, com he dit, amb molt de gust i com el programa, com ja sabeu, li fa lloc a músiques molt variades sempre que, segons els meus gustos i parers inevitablement siguen bona música i, a més, estan fets a la terra, tinc molt de gust en posar-los per a que els escolteu (i els compreu) si us agraden.
I una darrera postil·la, he escoltat en directe al Llidó i m'ha agradat més que al disc. No he tingut l'oportunitat de fer-ho amb el Martín, però estic segur que tots dos, com la majoria de la gent que circula per l'Alqueria Coca, es troben més a gust en directe que a l'estudi de gravació, així, a pel, sense maquillatges ni retocs tecnològics. Músics de raça.
