El jazz pot ser comercial sense perdre qualitat: Nat "King" Cole

Programa 417

 En el món del jazz, com en qualsevol altre del camp artístic, hi ha gent que sap tocar el botó adequat per aconseguir allò que s'anomena "èxit comercial".  'artista que anem a escoltar hui és un d'eixos que, a més de tindre qualitat artística, va tindre la sort trobar eixe botó.

En efecte, Nat "King" Cole -ja sabeu la costum de nomenar amb títols nobiliaris als artistes de jazz ("Duke" Ellington, "King" Oliver, etc.), gràcies a la feliç coincidència entre una veu molt agradable i un poc "ensucrada", que va coincidir amb l'època dels grans "crooners" (Frank Sinatra, Bing Crosby, Frankie Avalon, Mel Torné, etc.), va tindre una gran popularitat com a cantant, arribant a vendre més d'un milió de discos -per primera vegada en la història- el que li va proporcionar una enorme quantitat d'ingresos.

Lamentablement, el gran èxit aconseguit com a cantant va fer que molta gent, fora de l'àmbit dels afeccionats al jazz, desconeguera que els seus començaments artístics els va fer davant del teclat d'un piano des de ben jove. Influenciat pels "clàssics", però a cavall, per edat (nasqué l'any 1919) dels inicis del "be-bop", va ser catalogat entre els pianistes de l'anomenat "middle-jazz", junt a gent com Erroll Garner i Count Basie, encara que ell es reconeixia com a seguidor de Earl Hines fonamentalment. Entre els seus col·legues de professió s'admirava el seu ús de la ma esquerra, molt melodiosa front a l'habitual ús de marcatge del ritme, probablement a causa de la seua fonamental dedicació com a cantant.

Forçat per la seua gravadora, Capitol, que trobà en ell, a finals dels 40' i a la dècada dels 50',una autèntica mina d'or en la seua veu avellutada i molt adequada als èxits populars de moda i per ballar, va anar abandonant el jazz, encara que en la seua veu es feia sentir, moltes vegades, eixe "pessig" del "swing".

Lamentablement, eixes circumstàncies van fer que gravara molt pocs discos al començament de la seua carrera, fonamentalment, en un original trio format per ell al piano, i per varis guitarristes i contrabaixistes al llarg de la seua vida, trencant l'habitual formació de piano, bateria i contrabaix. Eixa formació funcionava de manera que el piano no era la "vedette" del trio, ben al contrari, la seua idea era la de que tots tres formaren un "tot" on cadascú tenia els seus moments però, fonamentalment, resultava una agrupació que s'acoblava perfectament a la seua tasca com a cantant, deixant de banda la seua tasca de pianista. Això fa que els seus discos en format de trio i sense cantar, resulten una raresa difícil de trobar, lamentablement. Per cert, que un curiós disc amb Quincy Jones ja va ser posat en un programa anterior

El disc que aneu a escoltar té la característica de que va ser el darrer que va gravar en estudi, amb el seu darrer trio, entre els mesos d'agost i setembre de 1956. Malgrat que el títol "After midnight", suggereix una d'eixes jam sessions que els músics de varis locals pròxims, després d'acabar la seua actuació, feien per deixar-se dur per eixes cançons que coneixien des de menuts, o de la seua adolescència, cançons conegudes per  tothom què, fins i tot els no afeccionats al jazz, cantussejaran en escoltar-les, el disc va ser gravat en estudi, però amb eixa idea al cap.

Un disc d'agradable escolta on, acompanyat de vells amics com el saxo alto Willie Smith o el trombonista Juan Tizol, autor del superconegut "Caravane" i alguns músics més, s'escolta creant un ambient relaxat, propici per llegir un llibre o deixant-se dur per la música simplement. Si alguna vegada trobe un disc on el Nat King Cole no cante, sens dubte que el posaré, però serà molt difícil...

Una ocasió única: Quincy Jones i Nat "King" Cole junts

Programa 284

En aquest cas hi ha molt poc que afegir als comentaris fets al programa.
Tant Quincy Jones com Nat "King" Cole com, evidentment, Norman Granz, tenen una història prou coneguda per als afeccionats al jazz com per a afegir molt més.

Segurament la figura del productor Norman Granz siga menys coneguda en general, però el seu paper en la història del jazz com a empressari i productor -sobretot productor- al llarg de més de tres décades, ha deixat una petjada inesborrable d'infinites gravacions que, gràcies a ell, podem gaudir ara. Com per exemple la que s'escoltarà al programa de hui, què, com comentem, va ser la primera i unica gravació comuna existent -que es sàpiga- d'ambdós. Gravat el 1960 i publicat el 2012 és una gravació feta en directe per la Ràdio Pública Suissa què ha tingut molt bones crítiques.

Respecte dels intèrprets, coneguts de sobra, ací us deixe alguns enllaços per si voleu saber una miqueta més de la seua vida i miracles.

Quincy Jones: http://ca.wikipedia.org/wiki/Quincy_Jones
Nat "King" Cole: http://es.wikipedia.org/wiki/Nat_King_Cole

Quincy Jones també és un rellevant productor musical tant en el camp del jazz com de la música popular més comercial i, a més, notori compositor i arranjador.
Respecte de Nat "King" Cole, la seua prematura mort ens ha deixat el dubte de si, finalment, el gran pianista què era  s'imposaria finalment al "crooner" que venia els discos a grapats, o no.