De manera quasi paral·lela en el temps, la reacció a la revolució bebop va ser molt semblant a l'ocorreguda amb el que va ocórrer -sobretot a la Gran Bretanya- després de la dissolució dels Beatles.
La consolidació dels instruments electrònics i una certa mirada enrere estilística, junt amb l'ambició de més consideració "cultural" de la música feta per alguns músics inquiets, amb ànsies de renovació, d'evolució, va fer que a la Gran Bretanya apareguera l'anomenat rock simfònic (Yes, ELP, King Crimson, Rick Wakeman...).
Al món del jazz, l'explosió del bop i l'aparició del "free" va deixar prou descol·locada molta gent afeccionada...i a molts músics. Però d'entre la professió hi ha gent que sempre té la necessitat imperiosa de definir la seua personalitat. Sense oblidar el passat jazzístic, sense ignorar la tradició acadèmica i... sense que allò que es feia a l'altra vora de l'Atlàntic els deixara indiferents.
Chick Corea, un músic que sempre es va mantindre en perpètua evolució tractant de trobar la seua veu, mirant de no "perdre el tren" d'allò que ja se sentia de forma aclaparadora a les ràdios, rock&roll, funkie, soul, etc., va apuntar-se també a eixe corrent renovador en el qual el jazz era el "pal de paller" de la seua música, però en el que van entrar, de forma decidida, els nous sons derivats de tota la varietat electrònica. Molta crítica va afirmar que la influència decidida del disc que se sentirà al programa, venia d'aquells músics que, a la Gran Bretanya, havien entrat amb força amb allò del Rock Simfònic, tocant, fins i tot, amb orquestres simfòniques, amb resultats estètics prou dubtosos en eixos casos.
Amb una formació molt variada al llarg de la seua curta existència (1972-1977), encara que hi hagué algunes reunions posteriors per a fer gires amb alguns d'ells, el disc que sona hui al programa "Romantic Warrior", sí que va tindre l'encert de harmonitzar les ànimes musicals de, sobretot, dos músics imaginatius, Chick Corea als teclats i piano, i John McLaughlin a les guitarres, acompanyats amb un genial Lenny White a les percussions i el creatiu baix de Stanley Clarke.
El disc, publicat a finals el 1976, va ser un èxit total -més del milió de vendes- i va ser una consagració definitiva als EUA del jazz-fusió (amb permís de Miles Davis...).
Pel que sembla, tant al Corea com a McLaughlin els va semblar que ja havien arribat a la cimera del que podien fer junts, i després d'un darrer disc, no massa afortunat, varen decidir anar cadascú pel seu compte, fundant-se la Chick Corea Electric Band i la Mahavishnu Orquestra. Però l'eco del Guerrer Romántic va quedar com una fita, per sempre més, del magistral gir d'una de les diverses branques que, des d'aleshores, formen la història del jazz.
