Un trio, lamentablement, irrepetible: Paco de Lucia, Al di Meola, John McLaughlin

Programa 508

El 25 de febrer de 2014, a una platja de Mèxic, Paco de Lucía, de manera inopinada, ens deixava per sempre més.

L'any 1981, amb un concert en directe a San Francisco, publicat el mateix any, s'ajuntaven tres dels millors guitarristes del món -es pot dir així, sense por a equivocar-se- del món no-clàssic. I a la gent ens agradà.

Paco de Lucia, John McLaughlin i Al Di Meola aconseguien una màgica confluència musical que va dur a una gira d'un parell d'anys, al final del quals, el 1983, varen treure un disc d'estudi,"Passion Grace and Fire"

que també va assolir cims de crítica i vendes. Després d'açò cadascú va prendre el seu camí, entenent que havien arribat a la fi d'un cert trajecte.

Tretze anys després, però, el miracle va succeir i tots tres, fent una aturada en les seues respectives carreres musicals, varen  decidir fer-ne un altre àlbum, també d'estudi, anomenat, senzillament "The Guitar Trio". Eixe és el que aneu a escoltar hui. El primer ja va sonar al programa 247, quan el Paco va acomiadar-se.

Els tres discos han estat "etiquetats" (maleïda mania), segons els gustos o el rerefons cultural del comentarista respectiu, com a discos de "flamenc", "jazz", "post-rock", etc. Jo, senzillament, crec que són, tots tres, una excel·lent mostra de MÚSICS, AIXÍ, AMB MAJÚSCULES, què, per una mena de "confluència astral", varen tindre l'oportunitat de tocar junts...i la varen aprofitar, per a gaudi de la gent què ens agrada la música, sense etiquetes.

De la seua tècnica per a què parlar, sols escolteu-los. De la seua inspiració per a què parlar, sols escolteu-los. De la seua complicitat per a què parlar, sols escolteu-los. 

Senzillament, escolteu-los.

Els grans sempre estan reinventant-se: Miles Davis i el Jazz/Fussió

Programa 412

Deu anys després del "Kind of Blue" Miles Davis va tindre la necessitat de reinventar-se. Els temps, les modes i... les cases gravadores, pressionaven per a un canvi de rumb. Però a Davis no calia que ningú l'espentara. La seua personalitat inquieta el duia a fer constants provatures, tractant d'estar sempre en la cresta de l'ona.

L'enregistrament dels discos de Columbia amb la producció de Teo Macero col·loca en la seva discografia títols com E.S.P., Miles Smiles o Nefertiti. Però l'impuls musical del quintet que escoltarem hui ( Miles Davis, Wayne Shorter, Chick Corea, Dave Holland i Jack De Johnette) seria tal que promptament el grup pren una nova direcció. Davis admirava a músics com Jimi Hendrix o Sly and the Family Stone. La recerca de Davis no va ser en va, Filles De Kilimanjaro i -sobretot- In a Silent Way van permetre una vegada més que Miles Davis fora l'avantguarda d'un nou jazz: el jazz fusion/rock.

Miles Davis havia canviat a Ron Carter per l'anglès Dave Holland, amb ell va arribar el guitarrista John McLaughlin, i es va unir Chick Corea com a segon teclista i també l'austríac Joe Zawinul. Amb aquesta banda es grava In a Silent Way i després Bitches Brew, elapés que vindrien a canviar definitivament l'escena del jazz i dominaria tota l'escena de la dècada del setanta. Per aquests combos van passar músics com  Keith Jarrett, George Benson, Billy Cobham, Jack DeJohnette, etc. El jazz/rock va motivar posteriorment que tots aquests músics -excepte Jarrett, que va optar per camins molt més personals- experimentaren amb la fusió del jazz i el rock amb diferent èxit.

Herbie Hancock va formar els Headhunters amb Bennie Maupin; Shorter i Zawinul van formar Weather Report amb Jaco Pastorius; McLaughlin, la Mahavishnu Orchestra amb Jean Luc Ponty, Jerry Goodman, Rick Laird, Jan Hammer i Cobham; Chick Corea forma la banda Return to Forever amb Stanley Clarke, entre molts altres.

La manca de noves idees, la seva afició a les drogues i un aparatós accident va apartar a Davis de l'escena musical durant un llarg període, però la seua influència en les noves generacions, com hem comentat, es va escampar amplament fins el seu retorn a la innovació en la seua època "funkie" uns anys després.

Jim Hall, el mestre tranquil - 1

Programa 275

James Stanley Hall (4 de desembre 1930 – 10 de desembre 2013) nasqué a Buffalo, New York, en una família molt musical -mare pianista, avi violinista, oncle guitarrista. De ben jove es va traslladar a Cleveland i allí va estudiar -als 25 anys- al conservatori, piano, contrabaix, teoria musical i composició. És dir, estem davant d'un músic amb una sòlida formació teòrica.

Malgrat els seus estudis, el primer contacte, que li va marcar el camí, va ser el regal nadalenc d'una guitarra per part de sa mare als deu anys. No la va estudiar al conservatori perquè, llavors, no hi havia estudis reglats de guitarra en aquell centre.

Músic discret, des del punt de vista de la personalitat, no ho és des del punt de vista de la seua influència professional. Junt amb Wes Montgomery és probablement el guitarrista que més ha influït en la generació de músics de jazz apareguts després de l'aparició del rock and roll: John McLaughlin,  Pat Metheny, Bill Frisell, etc.

Però les principals característiques de la seua música, igual que les de la seua personalitat, van ser la discreció, plasmada en un so dolç, suau, discret i la seua gosadia en l'experimentació, com a intèrpret i com a compositor. El seu so, sempre pròxim al silenci, al volum mínim de l'amplificador de la seua Gibson i sense escarafalls espectaculars de virtuosisme tècnic. Sols música, molt bona música.

Adéu, Paco de Lucía

Programa 247

Els dies passats, de manera sobtada, ens va deixar a una edat encara massa curta, per desgràcia de tota le gent amantd e la bona música, el guitarrista -sobretot- flamenc  Francisco Sánchez Gómez (Algeciras, 21- 12 - 1947 - Playa del Carmen, México, 25 - 2 - 2014) anomenat artísticament Paco de Lucía.

Com a obligat homenatge, dintre de la línia d'aquest programa de cercar connexions entre músiques de géneres -aparentment- dispars, escoltarem la seua famosa actuació recollida al disc Friday Night in San Francisco, amb  Al Di Meola y John Mc Laughlin, enregistrat a San Francisco el divendres 5 de desembre de l'any 1980 al Warfield Theatre.

Que la terra li siga lleu i, ara, conformem-se amb escoltar el seus discs.

Miles Davis: penúltima actuació

Programa 166

Estem al 10 de juliol de 1991, a la Grande Halle de La Villete de París. Dos dies abans ha actuat a Montreux i li ha estat atorgat el Llaç de la Legió d'Honor de l'estat francès...i li queden tan sols cinc mesos de vida.

Miles Davis es presenta en la seua darrera actuació a Europa i la penúltima de la seua vida; la darrera serà al Hollywood Bowl, poc després.

La banda amb la què es presenta està plena de lluminàries que després, tots i cadascun, han fet brillantíssimes carreres individuals. Alguns, fins i tot, ja eren figures: Hancock, Zawinul, McLaughlin, W. Shorter, Corea, D. Holland, etc., fins a 17 músics!!... Un sò potent, ric i variat amb un Miles a la trompeta i els teclats.

Poseu-vos còmodes i a passar-s'ho de meravella escoltant esta magistral actuació, amb la música extreta del DVD. Pur directe!!