Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Duke Ellington. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Duke Ellington. Mostrar tots els missatges

dimecres, 6 de setembre del 2023

Dues dones imprescindibles de la història del jazz: Mary Lou Williams i Geri Allen


Programa 641



A poc a poc, la visibilització de les dones en les seues manifestacions artístiques va fent palesa la importància del seu paper en el món de la cultura. Si, a més a més, aquesta aportació es fa amb la pretensió de trencar tanques i sostres de cristall, la seua obra la fa òptima perquè la posem al descobert al nostre programa.

Amb l'ambició, compartida per un selecte grapat de músics de l'època, d'enaltir la importància de la música de jazz, emblema de la població afroamericana dels EE.UU., i inspirada per l'exemple de la pionera suite ellingtoniana "Black,brown and beige", Mary Lou Williams va abordar la composició d'una obra, en forma de suite també on, amb la idea d'enaltir els seus col·legues músics més admirats, no va fer una música i punt, sinó que va inspirar-se en l'obra d'il·lustres companys (Billie Holiday per "Aries"; Ellington per "Taurus"; Monk and Art Tatum per"Libra, etc.) nascuts sota el signe corresponent, per estructurar la seua obra.

Amb clares i declarades influències de la música occidental de l'època reconegudes per l'autora (Bartok, Stravinsky, Fauré i altres), a més de la clara petjada dels impressionistes (Debussy, etc.), la seua obra és un claríssim precedent del que, pocs anys després, es vindria a anomenar com a "third stream", la forma de maridar el jazz i la música culta convencional d'aleshores.

Estrenada el 1945, la ressenya que a la Wikipèdia es fa de l'obra, explica, molt didàcticament, les variades formes de la música de la peça què, amb un acolliment entusiasta del món del jazz i de la crítica progressista, va tindre una acollida tèbia als cercles més gelosos de la primacia de la cultura blanca sobre l'ascendent importància de la negra. L'obra va ser arranjada per a diverses formacions, inclosa una amb una orquestra simfònica al Carnegie Hall, el 1946, impulsada per Norman Granz, amb resultat un poc frustrant i una abracadabrant història de la "pèrdua" de la gravació.

Estes suspicàcies, afortunadament, fa temps que s'han superat i, hui, és omnipresent el paper del jazz en les músiques d'avantguarda occidentals i, de retruc, d'estes en l'obra més atrevida dels jazzistes actuals que, com és sabut, ja no tenen tots la pell més o menys bronzejada.

Ja l'any 2013 vàrem dedicar tres programes monogràfics a l'obra de Mary Lou Williams. Obres com la seua han obert moltes portes a la creativitat de figures posteriors. Un clar exemple és el de la seua admiradora, conservadora de la seua obra i impulsora de la Mary Lou Williams Foundation, Geri Allen, també

escoltada en anteriors Camins.
 

També pianista, compositora, arranjadora i professora, Geri Allen, gran admiradora de l'obra de la seua predecessora, va treballar a la Fundació Mary Lou Williams, impulsant-la i dirigint-la fins a la seua prematura mort a 60 anys: esta és la nostra segona protagonista i intèrpret del programa.

Amb la col·laboració d'un antic company de la Williams al baix, Buster Williams, i el sensible bateria Billy Hart, amb ella al piano, Geri Allen va decidir "re-interpretar" una de les obres clau de la desapareguda mestra: la suite ZODIAC, reproduint l'original format de trio en què va ser estrenada la suite.

El 2006 es va publicar esta nova versió de la peça, amb absolut respecte a les idees de l'autora, però, òbviament, amb la llibertat creativa que el jazz dona als seus conreadors.

Dues dones imprescindibles a la història del jazz: Mary Lou Williams, de la qual podeu llegir un documentat resum biogràfic, i Geri Allen, lamentablement desapareguda massa prompte, de la qual hi ha ací una apassionada nota biogràfica.

Recomanem la recerca d'obres d'esta parella de dones. Tècnica impecable, sensibilitat a cabassos i un swing encomanador

Dues lluminàries, ja dic.

dijous, 14 d’octubre del 2021

L'"inventor" del "crossover" i Jean Pierre Rampal. Segona trobada

 Programa 565


Claude Bolling, músic al qual li varen dedicar ja a la primera temporada, per la primavera de 2007, dos programes (13 i 14) i altres dos més algun temps després, segons anaven trobant gravacions, ens va deixar el 29 de desembre de 2020 amb 90 anys.

Xiquet "prodigi", un resum ràpid de la seua llarguíssima carrera podria ser:
Obté el Premi del Hot Club de France als 15 anys, crea la seua primera banda als 16 anys i grava el seu primer disc als 18 anys.  Li varen seguir al voltant d'uns cent i escaig més.

Absolutament enamorat de Duke Ellington i deixeble seu posteriorment, li va dur a formar una "big band", a l'estil de la d'Ellington, l'any 1956, als vint-i-sis anys, que va durar...60 anys.

Va treballar pels més populars cantautors de l'època a França impulsat per Boris Vian (Juliette Greco, Sacha Distel,...) i va compondre més d'un centenar de bandes sonores per a pel·lícules. Evidentment va tocar amb la "crème de la crème" del jazz mundial, que, sobretot en voltar per Europa, el buscaven.

Pràcticament "inventor" d'això que la indústria anomena "crossover music", va trasbalsar el panorama comercial del jazz l'any 1975 amb la seua "Suite per a Flauta i Trio de Jazz", encomanada pel seu amic Jean Pierre Rampal, segurament el millor virtuós hagut a la flauta travessera. Aquesta suite la podeu escoltar al nostre programa número 13. L'anècdota de com va nàixer la idea la contem breument a aquest programa 13. 

En definitiva això del "crossover" jo l'anomenaria "amanida musical" , en aquest cas de fusió entre l jazz i  la música "acadèmica", "culta", "clàssica" o com se li vulga anomenar. Això és el que fa Bolling en aquestes suites, on convida a un músic de "no jazz" a tocar amb ell una música que mescla els dos mons.

Doncs bé. El seu traspàs el desembre de 2020 em va fer vindre de bell nou al cap el seu nom i vaig pensar en dedicar-li un programa, que és el que aneu a escoltar. La peça que s'interpreta li la va demanar, un altre cop, el propi Rampal, que guardava un molt bon record d'aquella "aventura" del 1975. I, sense pensar-s'ho dues vegades, Claude Bolling es posà a la feina i l'any 1987 es va publicar la "Suite per a Flauta i Trio de Jazz, num. 2".

Sense audàcies estilístiques ni pretensions d'innovacions sorprenents, amb el seu estil, amb el seu estil entre el jazz d'Elington i el tradicional de Nova Orleans, amb la seua saviesa i experiència acumulada al llarg de la seua vida, va compondre aquesta suite, tan agradable d'escoltar con l'anterior.

Música que agrada "per-que-sí" sols en escoltar-la, que estic segur que no vos decebrà.



dijous, 22 de juliol del 2021

Chema Peñalver: el valencià que vol reviscolar la Big Band

 Programa 560


Chema Peñalver no és cap novençà en açò del jazz. Des del ja llunyà primer disc "Tribut a Benny Goodman" del 2008, fins arribar a aquest sisè treball "Mode On", dues coses han quedat clares. La primera és  la seua mestria en l'ús del instrument, el clarinet; l'altra és la seua predilecció pel so de les big bands, una època del jazz dels volts dels anys quaranta del segle passat, quan la població blanca la va adoptar com a música de ball, malgrat ser una música negra al seu origen i estar interpretada, fonamentalment, per músics negres.

No va ser una època sols de música de ball car gent com, fonamentalment, Duke Ellington, li va fer donar un pas endavant convertint-la en LA ORQUESTRA de la música negra que aspirava a competir amb la música "culta" blanca.

Chema Peñalver, professor de música a la UJI de Castelló i castellonenc ell, ha représ eixa modalitat musical com a forma d'expressió, adaptant-la a la sensibilitat actual i experimentant amb ella, com veurem el pròxim programa.

En aquest cas la tancada produïda per la pandèmia, en el seu cas, li ha donat el temps i la tranquil·litat per composar, orquestrar i dirigir un gruixut nombre de divuit persones, amb un bon grapat d'obres de la seua autoria, on el so frega la perfecció més absoluta i on, un cop més, el seu domini mestrívol del clarinet queda palès de manera nítida.

El "Mode On" és un disc de molt agradable escolta i on el ritme t'arrossega i et fa picar de peus i mans de manera inconscient pel seu "swing" irresistible.

El proper programa l'anem a dedicar al seu disc anterior, alterant l'ordre temporal, i en ell aneu a descobrir que quan una persona, com el Chema, sap de música, no hi ha fronteres i "clixés" que no es puguen fer botar per l'aire.

Per cert, clar, les gravacions estan fetes amb el segell de SEDAJAZZ. Faltaria més!!

dijous, 3 de desembre del 2020

L'aristocràcia de les Big Bands es reuneix: Duke Ellington i Count Basie, una trobada per a la història

  Programa 529

 

 Com altres de la meva generació, nascuts pels anys cinquanta, va ser a través del rock que vaig arribar al jazz. 

L’atenció al passat més llunyà del jazz em va arribar amb alguns discos que mon pare va comprar. Duke Ellington sempre va ser el seu favorit, però el swing de Count Basie va col·laborar molt a l'afecció per esta modalitat musical del jazz. Fàcil d'escoltar, amena, ballable, molt brillant en molts casos les orquestracions, cosa que les feia més atraients a la meua oïda àvida de conèixer les, per a mi, noves músiques. Innovació i ritme, eixes eren les dues coses què, en un o l'altre, trobava als seus discos. Noms coneguts, com Louis Armstrong o Sidney Bechet i els seus arranjaments em semblaven massa "vell jazz". La meua oïda encara no estava preparada.

Ellington va ser un gran investigador de nous sons, un renovador permanent, inquiet fins els últims moments de la seua vida, sempre amb l'ambició de que la "música clàssica dels negres" assolira el mateix reconeixement que la "dels blancs". Basie va ser menys inquiet, però el seu swing arrabassador va ser una marca de la casa que va fer que la seua música perdurara en el favor de la gent al llarg de varis decennis, amb una exuberància orquestral que feia de totes les seues peces una festa per a la oïda...i els peus, què anaven movent-se sense adonar-te'n.

Recordem com va generar-se l'encontre que donà lloc a la creació de la meravella que hui escoltareu. Al programa anterior comentàvem que l'Ellington havia fet el disc amb Louis Armstrong sense el permís de la seua gravadora, la "Columbia". Una desobediència en les rígides normes que figuraven als contractes, què es va "compensar" amb la cessió per part de la "Roulette" de l'orquestra de Count Basie -beneïda compensació!!- a la "Columbia" per fer el disc què aneu a escoltar hui, sota la direcció del productor de moda llavors, Teo Macero, artífex de la millor música negra dels 60'. La unió de talents no va ser debades.

Un dia, ja fa alguns anys, en format CD, vaig trobar aquesta joia: "First Time. El comte es troba amb el duc". El comte és William James, el "Comte" Basie i el duc és Edward Kennedy, el "Duc" Ellington. La portada anuncia "2 grans orquestres". Dues orquestres dels mestres de "big band" reunides per a una sessió que va començar la tarda del 6 de juliol de 1961 i va acabar a la matinada del 7 de juliol, amb els músics molt etílicament alegres (segons conten les cròniques...) per les sovintejades visites al minibar de l'estudi mentre els "caps", asseguts a un piano, comentaven com anaven a fer les coses.

 De les deu composicions enregistrades, vuit es van publicar en un LP, a principis del 1962. Quatre del repertori d'Ellington, quatre del de Basie. L’entrada a l’àlbum marca el to del disc. "Battle Royal", composició d’Ellington i Billy Strayhorn per a l'ocasió, un cim del swing i de la cohesió de conjunt amb la força de les dues grans bandes. Amb temps ràpid o moviment més lent, tot el que segueix, fins a "Jumpin at the Woodside", de Basie, és del mateix ordre: pura energia vital i mestria musical.

Una batalla de bandes? Res d'això, més aviat una trobada d’admiració mútua, amb les orquestres dels dos titans del jazz-swing tocant junts. (El "Duc" s’escolta a la part dreta del vostre equip estèreo, el "Comte" a l’esquerra. Meravelles del, llavors, nou stereo). L’elegància i les veus exclusives d’Ellington es troben amb el swing de Kansas City del blues de Basie, i funciona gloriosament. No hi ha interferències, cada banda està ajustada i sonen molt bé junts. Aquest no és el vessant reflexiu del compositor Ellington (els oients haurien d'escoltar el Far East Suite o la Black, Brown & Beige per a això). The Duke i la seva banda accentuen la seva vessant més swinging, mentre que Basie i companyia mai no han sonat tan suaus i exòtics com quan toquen arranjaments de Billy Strayhorn (que, literalment, esporuguien Basie, en haver de tocar-los davant de l'admirat arranjador). Tothom s’ho passa bé i aquesta alegria inunda l'àlbum de principi a fi.

Només amb la novetat d’una big band de doble mida n'hi hauria prou per atreure'ns com a concepte. L’execució d’aquest disc, però, aconsegueix moments fantàstics que transcendeixen la mera novetat i, tot i que hi ha un munt de moments de "Big Sound", mai és tan pesant com per a resultar molest o sorollós que és el que probablement resultaria el primer pensament obvi que molta gent tindria abans d’escoltar el disc.

Pel que fa a la combinació dels sons únics de les dues bandes, sembla que difícilment hauria pogut funcionar millor. Una barreja perfecta en què les dues personalitats diferents es poden reconèixer, d’alguna manera, però funcionant com una sola veu. De vegades es presenta la contesa com a crida i resposta, i d'altres, com una amalgama perfecta, i això funciona gairebé de totes les maneres concebibles en estils d’arranjament i composició, estils de conjunt i secció i intervencions dels nombrosos solistes notables, no sols les del "Comte" i el "Duc".

L’àlbum és perfecte, si més no, perquè acompleix tot allò que la vostra imaginació podria desitjar d’una trobada d’aquest tipus, a més d'algunes llaminadures inesperades. En no ser massa llarg, ens deixa amb ganes "d'una mica més..."

Lamentablement no hi va haver més. Una llàstima!

 

Descarregar o escoltar el disc sencer legalment:  

https://archive.org/details/tntvillage_480943

dijous, 26 de novembre del 2020

Ellington / Armstrong: la gran cimera

 Programa 528


La història del jazz, tot i ser relativament curta car no arriba als 150 anys, ha donat una sèrie de músics per a la història de la música occidental d'una alçada enorme, que han estès la seua influència, no sols a l'estricte àmbit jazzístic, sinó que  han influenciat a molts grans noms de la música culta occidental (Stravinski, Ravel...), per no parlar dels grans noms que als propis EE.UU. han fet música cercant unes certes arrels en la música clàssica dels afroamericans (Bernstein, Aaron Copland, etc.).

Els dos protagonistes del programa de hui entren plenament en eixe reduït grup de deu o dotze noms que, per dret propi, s'han inscrit en la més il·lustre història del jazz, aportant-li innovacions estètiques, estilístiques, sonores i harmòniques que han marcat fites en la seua evolució.

Duke Ellington i Louis Armstrong són, sense cap mena de dubte, dues lluminàries en la història d'esta música, que la població negra dels EE.UU. ens ha regalat a la resta de la humanitat, contaminant, de forma irreversible, tots els conceptes de tots els camps musicals, des de la música popular més industrial fins les més cultes produccions de l'"Acadèmia", estant ara com ara els conservatoris de tot el món amb càtedres on s'estudia, i la conreen i l'adopten els estudiants com a pròpia.

La discografia d'aquestes dos grans figures és extensa, extensíssima, les circumstàncies de la industria, però, han fet que, per coses tan absurdes com l'exclusivitat dels contractes, aquest dos artistes sols hagen gravat -que es sàpiga- aquest disc de forma conjunta. I el com es va fer té la seua història.

Ellington va ser "furtat" per al " The Complete Louis Armstrong-Duke Ellington Sessions" sense avisar la seua gravadora Columbia, pel productor Bob Thiele, per gravar la meravella que podreu escoltar en aquest programa. A canvi d'això, la companyia d'Armstrong, Roulette, va tindre que "prestar" Count Basie i la seua orquestra a Columbia, per a que gravara, amb Ellington, un disc fabulós anomenat "First Time: El Comte es troba amb el Duc!"

Lamentablement l'experiència no es tornà a repetir i això fa d'aquesta gravació una fita d'escolta inexcusable per a tots els qui, alguna vegada, han dit que els agrada el jazz...i una prova per als qui diuen que no els agrada. Definitivament, si hi ha alguna persona a la qual no li agrada aquest disc, no hi ha dubte: no li agrada el jazz.

El personal i altres dades del disc el podeu trobar ací.


dijous, 27 de setembre del 2018

El geni inclassificable: Charles Mingus-1

Programa 435

Altres vegades ja hem comentat el fet que l'any 1959 va ser una any cabdal en la història del jazz. En Eixe any varen eixir al carrer el "Kind of Blue" de Miles Davis, el "Time out" de  Dave Brubeck i el “The Shape Of Jazz To Come” de Ornette Coleman, expressions de corrents del jazz que pugnaven per aportar el seu gra de sorra -o bastant més- a l'evolució de la música negra per excel·lència, encara que alguns dels músics foren blancs, per exemple Dave Brubeck o l'arranjador del "Kind of Blue", Gil Evans. Però eixe any la collita va ser molt més gran, i entre els més destacats està el disc que anem a escoltar entre el programa de hui i el pròxim, l'"Ah Um" del nostre protagonista de hui, Charles Mingus.

Mestís pels quatre costats, va néixer (22 d'abril de 1922-Cuernavaca, Méxic, 5 de gener de 1979) en una base militar de l'Exércit  prop de la ciudad de Nogales (Arizona). Es va criar va prop de Los Ángeles (California). La seua familia era d'origen suec y afroamericà  per parte dels avis paterns i xinés i britànic por parte dels avis materns. Malgrat això, va crèixer en un entorn familiar estricte i discriminatori.
Sa madre va morir als sis mesos del part, quedant Mingus a càrrec d'una madrastra meitat amerindia  que a la llar sols permetia música relacionada amb l'església, així que Charles va tindre allí els primers contactes amb la música.

Va estudiar trombó, piano i, finalment, es va dedicar a l'instrument que l'acompanyaria la resta dels seus dies, el contrabaix. De tota manera no es limitava a ser un exceŀ lent instrumentista. ben al contrari la seua tasca com a arranjador i compositor estan al mateix nivell de la seua qualitat com a instrumentista.

L'any 1959, com hem dit, va treure a la llum un disc, que anem a escoltar en la versió treta el 2009 en dos CD, amb versions alternatives i algunes peces que no tingueren lloc al LP del 59. Un disc que va ser una autèntica revolució, independent del jazz modal de Davis, del free de Coleman i del camí del duo Brubeck/Desmond.

D'esperit inquiet va renegar prompte del be-bop, què era la forma de jazz a la moda, encara que ja de forma decadent. Va escoltar a Ornette Coleman i, de principi, no li va agradar, encara que després el seu estil va acostar-se prou al free-jazz. Influenciat inicialment per Ellington, del qual va aprendre que el jazz i la clàssica poden maridar-se perfectament, va viure plenament l'època daurada de Charlie Parker. De tot aquest poti-poti, va eixir un músic excel·lent, refinat, avantguardista sense perdre de vista als vells mestres. El disc que aneu a escoltar es va treure en eixa època de transició extrema -perquè de transició va estar sempre Mingus- on es poden escoltar les velles formes i les noves del jazz de la seua època. Un disc que, amb el temps, junt amb el "The black saint and the sinner lady" es consideren les seues cimeres.

Gaudiu de la música quasi inclassificable d'aquest home, mescla de races i músiques, que portà el jazz a una de les seues cimeres.

dijous, 31 de maig del 2018

Llegendes del jazz: Ella Fitzgerald i Duke Ellington

Programa 427

Les cantants de les orquestres no estaven ni massa considerades artísticament ni ben pagades habitualment. Malgrat això era una bona plataforma per a fer-se conegudes el ser "la cara" d'una orquestra de jazz. Se'ls anomenava, mig en broma mig despectivament, els "canaris" de l'orquestra

Pel contrari, algunes vegades, i esta n'és una d'elles, és la cantant la que destaca en una gravació. És, ni més ni menys, que l'Ella Fitzgerald la que, acompanyada amb el seu trio habitual i amb l'orquestra de  Duke Ellington, la que en febrer de 1966 gravava aquest concert en Estocolm, en un moment en què ambdós, tant ella com l'orquestra es trobaven en un moment esplèndid de forma, fent una gira mundial tots dos junts.

La qualitat, l'afinació impecable, l'ample registre, l'elegància i tots els adjectius afavoridors que se vos acudisquen, es mostren de forma meravellosa en esta actuació on l'"scat" de la Fitzgerald també es mostra en la cimera de la seua qualitat.

Gravat després de la -discutida per alguna crítica- colecció de "Songbooks", per iniciativa del conegut productor Norman Granz, i superada feia alguns anys la primera de les crisis nervioses que va patir a causa de l'abundant treball, és una gravació que crec que, si no imprescindible (la qualitat del so original era regular, encara que la versió que escoltareu, remasteritzada, de l'any 1991, em sembla impecable) sí que és una oportunitat d'escoltar una actuació en directe de la "Primera Dama del Jazz", i el directe, ja ho sabeu, és la veritat de la música.

P.S.: En la locució del programa dic que la gravació no va eixir fins el 1991. No és cert. Una posterior revisió de les fons consultades em diu que va eixir inicialment en LP i CD l'any 1984. Fou novament remasteritzada i publicada per la mateixa gravadora, Pablo, l'any 1991.

dijous, 16 de març del 2017

Música, música! Alegria, alegria! Balleu, balleu!

Programa 375

Esta setmana, recordem-ho per als qui escolten el programa amb posterioritat, posats de ple en el "sarao" faller, hem pensat que els ànims no estaven com per a majors profunditats i hem decidit fer un programa de música de swing sense paraules. Eixa música que va fer que els músics que feien jazz -uns més que altres- estaven més atents a que la gent moguera el seu cos al ritme de la música que de que pararen esment a majors subtileses a l'hora  d'interpretar.

És la música dels que s'anomenaren "bojos anys 20", entre les dues guerres mundials. Pràcticament amb el començament de la Segona Guerra Mundial tot se n'anà en orris i la majoria desaparegueren. En acabar la guerra, alguns ho varen intentar, però ni les cases discogràfiques ni el públic estaven ja per eixa música i els músics de jazz, definitivament, els autèntics músics de jazz, es dedicaren a fer progressar la seua música de negres, ara també amb blancs, amb l'ambició de que el personal anara a veure'ls per escoltar-los atentament i no per moure els cos sols.

No es penseu que eixes orquestres eren qualsevol cosa. Gent com Duke Ellington, Benny Goodman, Glenn Miller o Count Basie
es varen dedicar a conrear esta música en un moment o altre, era la forma més normal de guanyar-se la vida en un cert moment, encara que, en acabar l'actuació, es quedaren els músics a la sala, assoles o amb part de la gent del local, a fer les seues "jam sessions" per a gaudir ells també amb la seua música, més enllà del "primum vivere".

Així doncs, com es deis la pel·lícula "Balleu, balleu, maldits"

dijous, 28 d’abril del 2016

Celebrem el dia mundial del jazz

Programa 336

En París, el 26 d'agost del 2011 i a la seu de l'UNESCO, es va decidir proclamar el dia 30 d'abril com a dia internacional del JAZZ. La declaració, que es pot llegir ací íntegra, destaca els valor positius d'esta música, destacant que "el jazz és un génere musical excepcional que pot ser una força unificadora que propicie la participació constructiva de diferents grups."

Solemnitats oficials a banda, anem a aprofitar l'avinentesa per a repassar, molt breument, algunes composicions que, sense desmerèixer moltes altres, han estat significatives d'alguna forma en la història d'esta música que començà sent negra i nord-americana per acabar convertint-se en universal.

Ham pretés, doncs, tan sols, que passàreu una bona estona escoltant unes velles i volgudes cançons, per celebrar el dissabte 30 d'abril de 2011 el Dia Internacional del Jazz.

Ací teniu alguns enllaços que crec que poden interessar-vos i il·lustrar-vos al respecte. Bon dia i bona música!
https://ca.wikipedia.org/wiki/Jazz (història del jazz a la Wikipèdia)
- .............

dijous, 10 de desembre del 2015

Money Jungle: la gravació original d'Ellington i Cia.

Programa 317

El 1962, quan va eixir el "Money Jungle", pocs afeccionats pensaven ser sorpresos per un nou àlbum d'un Duke Ellington amb 63 anys. El mestre, acompanyat per Charlie Mingus (baix) i Max Roach (bateria), reelabora alguns vells clàssics ("Warm Valley" associada a Jhonny Hodges a la memòria dels "jazzers", "Solitude", "Caravan") i porta sang nova amb magistrals composicions escrites especialment per a aquest àlbum: el blues anomenat "Money Jungle", ple de "groove" (què aproximadament vol dir un fort ritme insistent), és d'una modernitat sorprenent; la balada "African Fleurette" misteriosa i inquietant amb el treball del contrabaix com una estora a sota de tot, sobre la qual caminen els companys; "Very Special" per al qual sembla inventat la paraula swing, o el clàssic "Wig Wise."

Al costat d'aquestes novetats, i en contra d'allò que havia dit inicialment Ellington de no volia treballar composicions seues, varen treballar-se peces ja conegudes d'ell que gaudeixen d'una segona joventut. La introspectiva "Solitude" ressona amb la dolçor de sempre, mentre que la famosa "Caravana" completament revisada sona més compacta que l'inoblidable original, amb harmonies més complexes, recolzades per l'"espenta" dels dos músics de xoc que li acompanyen, l'innovador Max Roach a la bateria i l'impredictible i personal Charles Mingus al contrabaix.

L'àlbum permet revaluar l'aportació del Duke als seus "successors" -Mingus era un declarat deixeble i admirador seu-i la contribució de Duke Ellington a la història del jazz a una edat en la qual poca gent es capaç de donar sorpreses. És una de les seves obres essencials i peça indispensable de qualsevol discoteca de jazz per elemental i reduïda que siga.

La gravació es va fer el 17 de setembre de 1962 i la versió que escoltem al programa és la reedició que conté les peces de la reedició en CD del 2002, ometent les tomes repetides. Cal explicar-ho, perquè aquest disc ha tingut -fins ara- quatre reedicions!!, on cada cop s'anava afegint alguna peça a l'anterior. N'hi haurà encara alguna "perla" per descobrir d'aquella sessió del 1962?

dijous, 19 de novembre del 2015

Terri Lyne Carrington: el valor de ser dona en el jazz - i 3

Programa 314

Queda molt per dir de la Terri Lyne Carrington, però cal ara, sobretot, escoltar la seua música.

Del programa de hui cal insistir, potser, en el seu caràcter militant, com a afroamericana i com a dona. Amb les peces que aneu a escoltar al començament del programa haureu escoltat les que mancaven per posar del seu disc "Money Jungle. Provocative in blue" homenatge al cinquantenari de la publicació del disc del mestre Ellington junt amb Charlie Mingus i Max Roach "Money Jungle" (la jungla dels diners) amb una clara militància crítica contra el poder dels diners i el capitalisme, que la Carrington comparteix, afegint-li la component feminista.

Però aquest és un programa de música i no de debat polític i creiem que el que cal és destacar com és de meravellosa i d'inspirada la tasca de la mestra -malgrat la seua joventut relativa. Crec que ja s'havia esmentat el fet de que està ara de professora a la Berklee School, però no haviem dit que la varen fer Doctora "Honoris Causa" el 2003.

El programa de hui el completem amb una pinzellada a un disc del 2011 "The Mosaic Project", on la seua creativitat la enfoca a destacar les qualitats de les dones, instrumentistes, cantants o les dues coses alhora, que participen al disc, què, per cert, també va ser Grammy al millor disc de Jazz Vocal. Potser els puristes diran, crec que amb raó, que aquest no és un disc de jazz estrictament, i tindran raó. El R&B i altres gèneres, fins el pop, hi tenen cabuda a la major glòria de l'artista que protagonitza la peça, però eixa és la idea del disc què, per altra part, resulta de molt agradable escolta.

Al començament d'aquest any ha tret una "segona part", un disc anomenat "The Mosaic Project: love and soul" en la mateixa línia que l'anterior.

Finalment podreu escoltar una peça en directe del 2013, quan varen fer una llarga gira un trio de dones d'una excepcional qualitat i amb una mescla d'edats; el formaven la Carrington a la bateria, clar, la veterana mestra Geri Allen al piano i la joveníssima i exceŀlent Esperanza Spalding a la veu i, sobretot, clar, el contrabaix.

Que tingau una bona escolta.

dijous, 12 de novembre del 2015

Terri Lyne Carrington: el valor de ser dona en el jazz - 2

Programa 313

Terri Lyne Carrington afirma que per qualsevol músic -de fet per qualsevol artista- conèixer l'obra dels qui l'han precedit és important, encara que això no implique, òbviament, la pura i simple imitació.

L'any 1963, Duke Ellington va treure un disc en un format i un estil infreqüent en la seua carrera, el trio clàssic amb piano, contrabaix i bateria. Per a fer-lo es va fer acompanyar per dos clàssics de cadascun dels instruments, Charlie Mingus i Max Roach. El disc s'anomenà "Money Jungle", en una clara al·lusió als perills del capitalisme salvatge que, llavors, començava a desplaçar els paràmetres polítics de l'època del "new deal" roosveltià.

Cinquanta anys després, l'any 2013, la Carrington va fer-li un homenatge amb un disc anomenat igual amb un significatiu afegit: "Money Jungle-Provocative in Blue"

Un disc que replega totes les peces del disc ellingtonià amb algun afegit i amb una formació, que si bé té una base igual de trio clàssic, amb la Carrington a la bateria, el pianista Gerald Clayton i el baixista Christian McBride, gaudeix de la coŀlaboració del ja nonagenari trompetista Clark Terry, alumne de l'Ellington en una de les peces més representatives del disc, "Fleurette Africaine" i algunes altres més, inclosos recitats d'alguns textos significatius de Martin Luther King Jr., els Clinton, l'Obama i fins i tot un poema del propi Duke Ellington, on s'al·ludeix  al tema del disc original, el capitalisme salvatge, nova amenaça després de la conquista -almenys legal- del drets civils per part dels afroamericans.

El disc té un absolut  aire de blues i la seua re-interpretació de les peces del disc original és encisadora, respectant les melodies originals  però, com és natural, amb un inconfusible aire 2013. Va aconseguir el Grammy del 2013 al millor disc de Jazz Instrumental. Ací podeu veure una interpretació en directe, amb altres acompanyants, però realment fabulosa.

L'ambient que crea és d'una tal intensitat que he decidit no parlar entre les cançons per no trencar-lo i deixar-vos gaudir-ne d'ell sense la meua interferència. Com que le peça és magistral i amb els 55 minuts del programa no hi ha temps per escoltar-lo sencer, l'acabareu d'escoltar al següent programa i aprofitaré el temps que resta per presentar-vos,  breument, l'altre disc que va tindre un Grammy a la categoria de Jazz Vocal, el també reivindicatiu -en aquest cas de la condició femenina al jazz- "The Mosaic Project".

dissabte, 25 d’abril del 2015

Billie Holiday: cent anys del seu naixement - i 2

Programa 291

Aquesta segona part de la mini-sèrie d'homenatge pel centenari del naixement de la Billie Holiday, continuarem posant cançons dels anys més joves.

Concretament arribarem fins a gravacions del 1937, en què Eleonora Fagan tenia 22 anys, just la meitat de la seua vida.

La majoria de les gravacions fetes amb grups d'acompanyament de circumstàncies, procurats per la gravadora per l'ocasió. Són gravacions sense pretensions, una formalitat per vendre discos, normalment amb l'acompanyament del grup del pianista Teddy Wilson, sota la seua titularitat o amb la titularitat de Billie Holiday i la seua orquestra, però que podrien ser els mateixos músics. Pura tàctica comercial perquè els catàlegs no foren plens del mateix nom sempre i sonara a "novetat". Però això no lleva per a que la peça més banal sone com una obra mestra en la veu de la meravellosa Billie. Són peces de moda, amb un temps mitjà apte per ballar, què era el que la gent demanava a les gravadores.

En aquest cas vos recomanem, com a complement, un altre video. Un curiós video amb una peça llarga -la primera composada per Duke Ellington- feta pel mestre per encàrrec d'una productora cinematogràfica. És una filmació d'uns 9'30 minuts -Simphony in black-, on es produeix el debut cinematogràfic amb un paper destacat -abans havia fet un petit paper secundari en una pel·liculeta de segona- on, amb 19 anys tan sols, el Duke li va escriure una cançó en una escena on era rebutjada pel seu amant i què va marcar, en certa mesura, la seua imatge pública posterior de dona maltractada per la vida i- sobretot- els homes.

Realment la seua vida no va ser un conte de fades i això es nota, perfectament, en la forma en que interpreta -atenció!, interpreta, no canta tan sols- les cançons, quan ja era la gran estrella que fou, abocant en les seues actuacions trossos de la pròpia vida en cadascuna d'elles.

Llarga vida a Billie Holiday!

diumenge, 11 de maig del 2014

Vinga valents!. La Sedajazz i Perico Sambeat se la juguen amb Duke Ellington- i 2

Programa 254

I després de l'"épica" a l'anterior comentari parlem ara de la música.

La versió de les pàgines del "Duc" Ellington feta pels músics valencians està molt a l'alçada de les circumstàncies i és perfectament recomanable.

Si filara més prim es podria dir que el cor mancava d'una mica de "feeling" jazzístic en alguns passatges més ritmics de l'obra, però en general la seua interpretació, com que els Concerts Sagrats de l'Ellington (escolteu els nostres programes 128, 129 i 130 ) tenen més una estructura de cantata que d'obra estrictament jazzística, eixa mancança no arriba més que en alguns moments. De tota manera sabent que es tracta d'un cor que, malgrat no ser professional, té una bona categoria artística en general i una major ductilitat des que Josep Lluís Valldecabres és al front, passa amb bona nota cantant una música que no és aquella que habitualment interpreta.

Dels músics, res que afegir a tot el que es diu d'ells habitualment. Ells sí són professionals del jazz, és el seu gènere i es nota: impecables. De la neboda de Perico, l'Elma Sambeat, cal dir que demostra les excel·lents.lents qualitats de cantant que ja es coneixen i, malgrat no ser el "seu" terreny, passa amb comoditat per la partitura.

En resuum, crec que Duke Ellington es sorprendria de la qualitat de l'interpretació de la seua partitura, per una gent què és nascuda vora el Xúquer o el Túria enlloc del Mississipi.

Gràcies "Latino" i tota la gent de Sedajazz per la vostra valentia en afrontar reptes constantment!...i arriscant els "duros". Afortunadament la sala gran del Palau de la Música de València, responent a la seua crida, va ser plena de gom a gom i supose que els quedarien alguns euros per arriscar en altres de les moltes activitats que fan.

Repetisc, GRÀCIES!!

dissabte, 3 de maig del 2014

Vinga valents!. La Sedajazz i Perico Sambeat se la juguen amb Duke Ellington-1

Programa 253

El originalment sedavins de Sedajazz i ara ja amb el compàs obert a tope, varen fer l'heroïcitat -no se la pot qualificar d'una altra manera- de fer un concert amb fragments escollits dels tres Concerts Sagrats de Duke Ellington (emesos en els nostres programes 128, 129 i 130).

I va ser una heroïcitat per dues raons: una artística i altra econòmica.

L'artística era enfrontar-se a una obra magna del Mestre Ellington sense tindre a mà, en alguns casos, ni la partitura impresa. El Duc era així: escrivia els seus manuscrits i després es guardaven...o no. La feinada de reconstruir l'orquestració des de l'escolta directa de les gravacions originals se la va tirar al llom, sembla, el Perico Sambeat. Una autèntica benedicció per al jazz hispànic que no oblida els seus origens i coŀlabora amb els seus amics de Sedajazz sempre que pot i li ho demanen.

L'altra, l'econòmica, ve de la "generositat" de les nostres institucions (Consell i Ajuntament de València fonamentalment) que varen incloure l'actuació dels Sedajazz, amb l'Orfeó Navarro Reverter i l'Orfeó Coral Infantil, dirigits pel mestre J.LL. Valldecabres, la cantant Emma Sambeat i el ballarí Ludovico Hombravella, tots sota la batuta de Perico Sambeat.
La varen incloure en el programa, és cert, del Festival de Jazz de Juliol del 2013, però sense que els costara un "duro". Ells varen ser els únics que varen actuar a percentatge de taquilla. I mentre se li paga una bona cosa de diners a tots els que venen de fora, als de casa "gratis total". 

Una mostra més de l'afany per protegir les associacions i institucions que, com els Sedajazz, El Micalet i altres, s'afanyen -a contracorrent dels diners que tan fàcilment es gasten en "corretges"- en mantindre viva l'activitat cultural al País Valencià.

En aquest programa escoltareu la primera part del concert, gravat per ells mateix i editat de forma artesanal "per als de casa". Lamentablement no és a la venda.

Ànim, valents!!

dissabte, 14 de setembre del 2013

Seguim assenyalant les nostres preferències

Programa 224

Seguint amb la sèrie  de programes commemoratius del començament del segon lustre d'Els Camins de la Música, hui us oferirem tres de les suites de Duke Ellington, com ja sabeu un dels nostres favorits indiscutibles i la figura mes rellevant, al meu parer, en l'acceptació del jazz per tota mena de públics, des del de les sales de ball fins a les de Concerts, on la música blanca "culta" regnava fins eixe moment de manera exclusiva i excloent.

No li va eixir gratis eixe capficar-se en "elevar" el rang social de la música del seu poble, però la seua voluntat, constància i, evidentment i sobretot, la seua qualitat musical varen aconseguir que assolira la meta que s'havia fixat.

Ellington viu!!

dimecres, 1 d’agost del 2012

Mahalia Jackson. Black, brown and beige

Programa 177

La coneguda primera suite de Duke Ellington, el "Black, brown and beige", no va ser mai gravada íntegrament en estudi, ni el Duke la va prodigar massa com a repertori.
Malgrat això, sembla que sempre havia tingut la idea de que la part solista la interpretara la gran veu negra del "gospell", Mahalia Jackson. Finalment ho va aconseguir i es va fer la gravació que escoltareu en aquest programa, on la partitura original va ser retocada -com solia fer sempre Ellington en cada actuació seua, no li agradava tocar el mateix dues vegades- per adaptar-la a la seua idea de la participació de la Jackson. Sublime!

divendres, 28 de gener del 2011

Final del Tercer Concer Sagrat de Duke Ellington

Programa # 130

Concert fet a l'Abadia de Westminster el 24 d'octubre de 1973, amb Harry Carney substituint a Coleman Hawkins. Just sis mesos després, dia per dia, moria Duke Ellington.

dilluns, 20 de desembre del 2010

Final del Primer Concert Sagrat de Duke Ellington i començament del Tercer Concert Sagrat

Prograna #129

Final del Primer Concert Sagrat de Duke Ellington.
Començament del Tercer Concert Sagrat. La part final s'emet al programa següent nº 130

Finalment he decidit no posar els tres Concerts Sagrats seguits, i emetre tan sols el primer i el tercer -el darrer- perquè em semblava massa programes seguits de D. Ellington

Primera part del Primer Concert Sagrat de Duke Ellington

Programa #128

Primera part del Primer Concert Sagrat de Duke Ellington. La segona part s'emet al programa següent, nº 129