Claude Bolling, músic al qual li varen dedicar ja a la primera temporada, per la primavera de 2007, dos programes (13 i 14) i altres dos més algun temps després, segons anaven trobant gravacions, ens va deixar el 29 de desembre de 2020 amb 90 anys.
Xiquet "prodigi", un resum ràpid de la seua llarguíssima carrera podria ser:
Obté el Premi del Hot Club de France als 15 anys, crea la seua primera banda als 16 anys i grava el seu primer disc als 18 anys. Li varen seguir al voltant d'uns cent i escaig més.
Absolutament enamorat de Duke Ellington i deixeble seu posteriorment, li va dur a formar una "big band", a l'estil de la d'Ellington, l'any 1956, als vint-i-sis anys, que va durar...60 anys.
Va treballar pels més populars cantautors de l'època a França impulsat per Boris Vian (Juliette Greco, Sacha Distel,...) i va compondre més d'un centenar de bandes sonores per a pel·lícules. Evidentment va tocar amb la "crème de la crème" del jazz mundial, que, sobretot en voltar per Europa, el buscaven.
Pràcticament "inventor" d'això que la indústria anomena "crossover music", va trasbalsar el panorama comercial del jazz l'any 1975 amb la seua "Suite per a Flauta i Trio de Jazz", encomanada pel seu amic Jean Pierre Rampal, segurament el millor virtuós hagut a la flauta travessera. Aquesta suite la podeu escoltar al nostre programa número 13. L'anècdota de com va nàixer la idea la contem breument a aquest programa 13.
En definitiva això del "crossover" jo l'anomenaria "amanida musical" , en aquest cas de fusió entre l jazz i la música "acadèmica", "culta", "clàssica" o com se li vulga anomenar. Això és el que fa Bolling en aquestes suites, on convida a un músic de "no jazz" a tocar amb ell una música que mescla els dos mons.
Doncs bé. El seu traspàs el desembre de 2020 em va fer vindre de bell nou al cap el seu nom i vaig pensar en dedicar-li un programa, que és el que aneu a escoltar. La peça que s'interpreta li la va demanar, un altre cop, el propi Rampal, que guardava un molt bon record d'aquella "aventura" del 1975. I, sense pensar-s'ho dues vegades, Claude Bolling es posà a la feina i l'any 1987 es va publicar la "Suite per a Flauta i Trio de Jazz, num. 2".
Sense audàcies estilístiques ni pretensions d'innovacions sorprenents, amb el seu estil, amb el seu estil entre el jazz d'Elington i el tradicional de Nova Orleans, amb la seua saviesa i experiència acumulada al llarg de la seua vida, va compondre aquesta suite, tan agradable d'escoltar con l'anterior.
Música que agrada "per-que-sí" sols en escoltar-la, que estic segur que no vos decebrà.
