La factoria SEDAJAZZ no para de proporcionar alegries amb les seues publicacions discogràfiques. Una de les darreres és l'anomenada E-Spioca Project, una formació liderada pel saxofonista Borja Baixauli i el guitarrista Jaume Pedrós, ambdós veterans músics en el camp del jazz, acompanyats de dos també reconeguts instrumentistes per estes terres, Oscar Cuchillo al contrabaix acústic i Joan Muñoz a la bateria.
La música del disc és un jazz reconeixible. Composicions tranquil·les, equilibrades, musicalment aptes per a l'escolta d'un oient, diríem, habitual de música de jazz.
Però la sorpresa ve en escoltar-lo, car el Borja Baixauli canvia l'instrument amb què el vàrem conéixer per un altre que, si bé ja té alguns decennis i una certa evolució tècnica, no deixa de ser un so poca habitual al món del jazz. Malgrat que ja fa algun temps que el saxofonista nord-americà Michael Brecker ens el va "presentar", no resulta freqüent escoltar al món del jazz, per estes terres, el so de l'EWI.
Producte de la introducció de l'electrònica a la llarga història dels instruments musicals, l'EWI (electrònic wind instrument) aparegué com una mena de saxo -i varen ser els saxofonistes els que primer el varen utilitzar. El seu so ens porta, inequívocament, al moment actual de la tècnica amb importants aportacions, des de ja fa algun temps, de la informàtica, al camp de la creació musical.
El seu so pot ser modelat de forma important, des del punt de vista tècnic, tant per l'intèrpret com per "dissenyadors de sons", músics o no, que amb programes informàtics poden crear una paleta de sons que adapten els instrumentistes en funció dels seus gustos.
Ja fa prou de temps que la utilització de diverses eines elèctriques i electròniques varen fer-se presents al món del jazz. Fa no massa temps varen programar músiques liderades pel valencià David Pastor, que feia un ús intel·ligent i creatiu d'eixe nou camp sonor o les creacions dels Snarky Puppy i altres grups nord-americans de jazz-fusió; també al catàleg de Sedajazz hi ha un doble àlbum dels anomenats Screaming Pillows que en fan un abundant ús d'estes innovacions tècniques i sonores. Al món del pop, més o menys comercial, es fa un ús -i abús- de les noves sonoritats electròniques.
El que fa Borja Baixauli és canviar en tot el disc el seu saxo per un EWI, amb sons creats per una persona que esmenta a la carpeta del disc (no sé si `per raons de "copyright") i modificacions de la seua collita.
No és habitual al jazz europeu més veterà una afinitat amb estes novetats, però caldrà que ens habituem a la seua escolta, car açò és imparable.
Musicalment, el disc és impecable i espere que la formació continue el seu camí i ens faça arribar novetats a no massa tardar.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Borja Baixauli. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Borja Baixauli. Mostrar tots els missatges
dijous, 23 de gener del 2025
dijous, 7 de febrer del 2019
Un trio+1 consolidat: BRB
Programa 453
El País Valencià té, des de fa ja un grapat d'anys, una enorme gernació de músics de jazz amb un nivell més que notable. Una sèrie de músics que porten el jazz valencià a tot arreu del món, perquè la seua qualitat els fa ser demanats per les grans lluminàries del jazz mundial per tocar amb ells.
Al programa de hui podreu escoltar el darrer disc de un quartet valencià, ja amb una certa veterania, que va treure l'any passat, encara que estava gravat des del 2017. Es tracta dels BRB, Borja Baixauli, saxo tenor, Jorge Riera, Guitarra, Xuso Barberà al contrabaix i José Reillo a la bateria y percussions.
Uns músics, els BRB què, seguint la "classificació" que fa ja alguns anys ens va fer "Latino", pertanyen a allò que podríem dir la "quarta generació" del jazz valencià. Sòlids, solvents i amb un gran coneixement de la història i mecanismes de la música de jazz, aquest quartet -inicialment trio- ens donen en aquest disc una mostra de la música que es fa hui al món del jazz, però amb un rerefons, un coneixement molt sòlid, del jazz dels grans mestres de l'època clàssica i, sobretot, boppers i post-boppers.
No cerqueu en aquest disc grans innovacions ni sons extravagants pretesament "avantguardistes". És aquest un disc de jazz sòlid, actual, però sense perdre de vista els arrels d'esta música, que coneixen bé.
Un disc, el Be Right Back, en definitiva, que no vos dirà res de nou, perquè el que volen és sols -ni més ni menys que "sol"- fer bon jazz, bona música en definitiva, que agradarà, sens dubte, al afeccionats a esta música que era negra però que ara és multicolor. Per cert, totes les peces estan composades pels membres del grup.
I clar, l'edició és una més de la "factoria SEDAJAZZ", com no! A la seua tenda el podeu trobar.
El País Valencià té, des de fa ja un grapat d'anys, una enorme gernació de músics de jazz amb un nivell més que notable. Una sèrie de músics que porten el jazz valencià a tot arreu del món, perquè la seua qualitat els fa ser demanats per les grans lluminàries del jazz mundial per tocar amb ells.
Al programa de hui podreu escoltar el darrer disc de un quartet valencià, ja amb una certa veterania, que va treure l'any passat, encara que estava gravat des del 2017. Es tracta dels BRB, Borja Baixauli, saxo tenor, Jorge Riera, Guitarra, Xuso Barberà al contrabaix i José Reillo a la bateria y percussions.
Uns músics, els BRB què, seguint la "classificació" que fa ja alguns anys ens va fer "Latino", pertanyen a allò que podríem dir la "quarta generació" del jazz valencià. Sòlids, solvents i amb un gran coneixement de la història i mecanismes de la música de jazz, aquest quartet -inicialment trio- ens donen en aquest disc una mostra de la música que es fa hui al món del jazz, però amb un rerefons, un coneixement molt sòlid, del jazz dels grans mestres de l'època clàssica i, sobretot, boppers i post-boppers.
No cerqueu en aquest disc grans innovacions ni sons extravagants pretesament "avantguardistes". És aquest un disc de jazz sòlid, actual, però sense perdre de vista els arrels d'esta música, que coneixen bé.
Un disc, el Be Right Back, en definitiva, que no vos dirà res de nou, perquè el que volen és sols -ni més ni menys que "sol"- fer bon jazz, bona música en definitiva, que agradarà, sens dubte, al afeccionats a esta música que era negra però que ara és multicolor. Per cert, totes les peces estan composades pels membres del grup.
I clar, l'edició és una més de la "factoria SEDAJAZZ", com no! A la seua tenda el podeu trobar.
dijous, 21 de desembre del 2017
Pau Viguer-2: "Muy delicado"
Programa 409
Poques coses crec que cal afegir a allò que varem dir al blog de l'anterior programa. En aquest també anem a escoltar la veu, les opinions i els comentaris a les peces que ens fa l'autor, lider i intèrpret, Pau Viguer, del seu darrer disc, com no, en format trio on sembla trobar-se molt a gust, amb els excel·lents músics valencians Xuso Barberà al baix, Felipe Cucciardi a la batería i als teclats i sintetitzador el propi Pau Viguer.
És aquest un disc "Muy Delicado" que sembla voler encetar un camí en certa mesura renovador, però sense que es perda l'essència de la música del Pau, autor de tots els talls. És a dir, essència melòdica, a la que l'energia i originalitat del Cucciardi i l'excel·lent treball del Xuso, creen un ambient en què el trio sembla haver arribat "al punt de trobada" de tots tres.
A destacar les valuoses col·laboracions de tres valencians més; el saxo tenor Borja Baixauli, el vibrafonista Rafa Navarro, que aporta un so molt interessant en la peça on treballa i, per a mi, sobretot, la matisada veu de la veterana ja Cristina Blasco, què a més fa de lletrista en "Amor no era més", aportant una calidesa que fa destacar la peça en el disc. Haig de dir que, almenys a mi, tant en la versió cantada com en la instrumental en format trio, què es fa després per tancar el disc, és la peça que més m'agrada. Resulta així un disc prou variat, però sense perdre la línia dels anteriors tres: un reconeixible Pau Viguer.
Com que el propi Pau introdueix les peces -a més d'alguns comentaris sobre l'estat professional del jazz per terres valencianes- vaig a estalviar-me els meus. Qui millor que el propi autor-intèrpret per comentar la seua obra?
Ara, si el Pau no es molesta -que espere que no- jo diria que al pròxim disc, què espere prompte, siguen una miqueta més arriscats i facen un pas endavant més llarg del que han fet en aquest "Muy Delicado". Qui no s'arrisca no pot guanyar, es sol dir (o pegar-se una trompada, qui sap?).
Esperem amb impaciència un pròxim disc d'aquest trio.
Poques coses crec que cal afegir a allò que varem dir al blog de l'anterior programa. En aquest també anem a escoltar la veu, les opinions i els comentaris a les peces que ens fa l'autor, lider i intèrpret, Pau Viguer, del seu darrer disc, com no, en format trio on sembla trobar-se molt a gust, amb els excel·lents músics valencians Xuso Barberà al baix, Felipe Cucciardi a la batería i als teclats i sintetitzador el propi Pau Viguer.
És aquest un disc "Muy Delicado" que sembla voler encetar un camí en certa mesura renovador, però sense que es perda l'essència de la música del Pau, autor de tots els talls. És a dir, essència melòdica, a la que l'energia i originalitat del Cucciardi i l'excel·lent treball del Xuso, creen un ambient en què el trio sembla haver arribat "al punt de trobada" de tots tres.
A destacar les valuoses col·laboracions de tres valencians més; el saxo tenor Borja Baixauli, el vibrafonista Rafa Navarro, que aporta un so molt interessant en la peça on treballa i, per a mi, sobretot, la matisada veu de la veterana ja Cristina Blasco, què a més fa de lletrista en "Amor no era més", aportant una calidesa que fa destacar la peça en el disc. Haig de dir que, almenys a mi, tant en la versió cantada com en la instrumental en format trio, què es fa després per tancar el disc, és la peça que més m'agrada. Resulta així un disc prou variat, però sense perdre la línia dels anteriors tres: un reconeixible Pau Viguer.
Com que el propi Pau introdueix les peces -a més d'alguns comentaris sobre l'estat professional del jazz per terres valencianes- vaig a estalviar-me els meus. Qui millor que el propi autor-intèrpret per comentar la seua obra?
Ara, si el Pau no es molesta -que espere que no- jo diria que al pròxim disc, què espere prompte, siguen una miqueta més arriscats i facen un pas endavant més llarg del que han fet en aquest "Muy Delicado". Qui no s'arrisca no pot guanyar, es sol dir (o pegar-se una trompada, qui sap?).
Esperem amb impaciència un pròxim disc d'aquest trio.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)