Deu ha entrat a esta casa: Art Tatum-2

 Programa 645

A l'anterior programa varem glosar la importància i el paper que, en la consolidació del piano al jazz va tindre la figura, imprescindible, d'Art Tatum. Al programa de hui escoltarem al pianista com a membre -que no acompanyant- de grups que varien des de, fonamentalment, trios, a col·laboracions, més o menys esporàdiques, amb els seus  contemporanis.

Cal dir que la petjada d'Art Tatum a la història del jazz es troba, fonamentalment, en la seua tècnica que aprofitava finalment totes les possibilitats expressives que l'instrument dóna (ús dels pedals, acords complexos, dissonàncies intencionades...), front a la "infrautilització" de les possibilitats expressives de l'instrument de anteriors pianistes, incloent-hi, gent tan destacada com Mary Lou Williams, Lennie Tristano, Willie “The Lion” Smith, James P. Johnson o el mateix Fats Waller, immediat predecessor de Tatum a l'estil "stride", del qual es reconeixia deixeble inicialment.

Però l'èxit comercial i la popularitat d'Art Tatum va vindre, fonamentalment, de les seues gravacions en format de trio. Un trio atípic per a l'època, format per ell, al piano, el guitarrista Tiny Grimes, canviat als quatre anys per altre guitarrista, Everett Barksdale, i el contrabaixista Slam Stewart. Amb eixa fòrmula que, durant molt de temps no va utilitzar cap pianista, llevat de Nat "King" Cole, bandejant la inclusió de la bateria, va aconseguir Art Tatum els seus millors èxits comercials durant la segona meitat dels anys 40' del segle passat.

Per una part no resulta sorprenent l'absència del bateria, donada la aclaparadora presència rítmica de Tatum. Pel altra part, tampoc és sorprenent que la formació del trio li costara de muntar, donada la seua vertiginosa forma d'improvisar, molt difícil de seguir per als acompanyants.  

Al llarg de la seua carrera va compartir formacions amb gent tan destacada com Red Callender al baix, Buddy Rich o Jo Jones a la bateria o, fins i tot una curiosa formació amb Lionel Hampton, al vibràfon, clar, amb l'esmentat Buddy Rich. Totes estes formacions li varen reportar gran part del seu èxit comercial i popularitat.

La primera meitat dels anys 50', amb l'explosió del "be-bop" va suposar un cert enfosquiment per a ell al que, encara que encara que li agradava eixa innovació, no es sentia identificat amb ella. L'any 1953, ja fitxat per Norman Granz, va retornar a la cimera de la popularitat, amb el seu estil personal -mai imitat per cap artista posterior- amb una sèrie de gravacions, de les quals escoltareu alguna al programa, en àlbums on s'alternaven actuacions amb la formació corresponent i peces amb el seu piano sol.

La seua mala salut -i l'ingesta de grans quantitats de cervesa a les llargues nits de "jam sessions" en acabar les actuacions pagades, varen fer que l'any 1956 morira amb 47 anys a Nova York, el 4 de novembre, frustrant al món del jazz la possibilitat de la seua esperable evolució, en uns temps en què, després del "be-bop", una enorme onada de innovacions va inundar el món del jazz.

Deu ha entrat a esta casa: Art Tatum-1

 Programa 644

Art Tatum, (nascut el 13 d'octubre de 1909 a Toledo, Ohio, Estats Units i mort el 5 de novembre de 1956 a Los Angeles, Califòrnia), va ser un pianista nord-americà, considerat com un dels més grans virtuosos tècnics del jazz i, segurament, aquell que va portar el piano a la seua més depurada expressió tècnica i musical en el génere.

Tatum, que tenia una discapacitat visual des de la infància, va mostrar una aptitud primerenca per a la música. Nascut en una família no musical (el pare mecànic, la mare, mestressa de casa) va tindre, malgrat això, la sort de què la mare, que tocava el piano de forma afeccionada, tinguera la sensibilitat de detectar les qualitats del seu fill. Als 13 anys, després de començar amb el violí, Tatum es va concentrar en el piano i encara adolescent va actuar en programes de ràdio local, actuacions que, en tindre un gran èxit, varen arribar a ser retransmesos a emissores de tot el país, cosa que li va donar una gran popularitat.

Als 21 anys, per recomanació d'un pianista local, amic seu, va ser contractat per a que acompanyara a la cantant Adelaide Hall, prou coneguda a l'època, i amb ella es va traslladar a la ciutat de Nova York. A la ciutat, on el famós "carrer 54" ja era un niu de locals on es reunien els artistes de jazz, es va amarar de tot el brou que hi era i va fer els seus primers enregistraments que, segons ha dit la crítica, són els més impressionants seus, durant els anys 30 i 40.

En ells ja utilitza la mà esquerra en estil "stride" i estils molt variats i un poc ja inclassificables per a les modes de l'època, amb la mà dreta. Destacaven, sobretot, les seues vertiginoses improvisacions, tant amb una mà com amb l'altra, amb la corresponent capacitat d'improvisació fulgurant.

En les seues improvisacions, Tatum es va dedicar a inserir espontàniament progressions d'acords completament noves (de vegades amb un acord nou a cada temps) en el petit espai d'un o dos compassos. La seua reharmonització de melodies pop es va convertir en una pràctica estàndard entre els músics de jazz modern. En brots rítmicament impredictibles, sovint generava línies amb notes en cascada que entraven i sortien del tempo de forma abrupta.

Pocs pianistes de jazz, després de Tatum, van poder no incorporar almenys una escala o embelliment favorit de Tatum en les seues interpretacions. Diversos pianistes de jazz, inclosos Bud Powell, Lennie Tristano o Oscar Peterson, així com altres músics de jazz van acreditar i van mostrar clarament la influència de Tatum.

El seu reconeixement professional, ja llavors, no es limitava als artistes de jazz. Importants músics de l'àrea de la música clàssica, com els pianistes Vladimir Horowitz i Artur Rubinstein, o compositors com els Gershwin o Serguei Rakhmàninov o el mateix Toscanini, visitaven els locals on tocava, meravellats de les seues capacitats tècniques i artístiques.  

Es diu que un dia, quan va entrar en un club on Fats Waller feia un concert, aquest, en adonar-se de la seua presència,  va dir: «Estic tocant aquesta nit, però Déu és amb nosaltres a la sala, així que jo li deixe el piano.»

La primera part de la seua vida artística va produir-se, a les gravacions,  en solos, donada la dificultat per trobar acompanyants que pogueren seguir les seues esbojarradament accelerades improvisacions. A partir d'un cert moment a la dècada dels quaranta, amb uns acompanyants fixos, va començar una etapa de treballs en trio, que va ser molt fructífera professionalment, segurament la més profitosa de la seua vida.

Però d'això parlarem i escoltarem coses al següent programa.