Programa 510
Arvoles torna al baixista Avishai Cohen al jazz després d'una excursió al pop amb 1970 , l'àlbum que va publicar el 2017 i què vareu escoltar la setmana passada. I també repren un bonic trio amb Naom David a la bateria i Elchin Schirinov al piano.
1970 , criticat com a no suficientment important pels periodistes (de jazz), que poden ser massa "ortodoxes" en les seues opinions, va ser un pas deliberat per a Cohen després d'haver sacsejat les aigües del jazz, des de l'ADAMA, gravat el 1997 ha aconseguit, a poc a poc ser una de les lluminàries més intenses i...innovadores del món del jazz(?) i d'altres mons. El fet de cantar era conegut des de feia anys (als seus concerts és molt freqüent), de manera que fer tot un àlbum de cançons va ser una situació previsible. El "1970" era, doncs, totalment coherent amb la direcció de la música de Cohen tal com la coneixem.
Amb Arvoles , Cohen torna al jazz instrumental. Es tracta de composicions interpretades de manera virtuosa amb estructures i formes de jazz, però encaixades amb elements jueus, folklòrics i mediterrani-orientals. El trio format com a base d'aquest disc és brillant. Per descomptat, Cohen, què és un baixista d'enorme alçada ací s'envolta de grans talents, que fan que sone encara millor.
El bateria Naom David és un músic fabulós. Pot tocar amb força per després ser molt discret i equilibrat, i s'acobla meravellosament amb els baixos de Cohen en uns diàlegs fabulosos, però també pot passar a ser líric i melòdic. Elchin Shirinov, d'Azerbaidjan, una altra gran aportació a Arvoles, ja havia tocat amb Cohen . Pianista que va estudiar en privat en lloc de fer la ruta del conservatori, pot comparar-se perfectament amb els millors intèrprets de jazz. Amb una enorme alegria, amb increïbles tocs afro-cubans en un músic tan allunyat geogràficament del Carib, té la seva interpretació una combinació d’artesania i virtuosisme musical.
A Arvoles hi ha més riqueses perquè Cohen no deixa que el trio faci tot el treball. Les aportacions dels metalls de Björn Samuelsson,trombó,i Anders Hagberg flauta, donen a l’àlbum una atmosfera i una potència extra. Amb tot, el trio protagonitza clarament el disc, constituint una base fabulosa per a l’ensemble i impressionen i sorprenen una i altra vegada.
Des del sons de rock del baix de Cohen amb els quals s’obre l’àlbum a la cançó què dóna nom al disc, Arvoles, fins a la bellesa de Wings, que clou el disc, amb algunes magnífiques incorporacions amb aire de música clàssica al seu repertori, com Gesture # 1 i#2 , a més del justament virtuós Face Me , el preciós Childhood, Nostàlgia (amb Shirinov en el brillant paper principal) i Elchinov, dedicat al seu pianista amb una preciosa composició de Cohen, "Arvoles" és un excel·lent nou àlbum que està entre els millors del catàleg d’Avishai Cohen, ja farcit d'excel·lents peces.
Cohen, que el 20 d'abril ha complert 50 anys, aconsegueix sorprendre'ns una i altra vegada amb àlbums de jazz sempre excel·lents...i sempre diferents encara que el seu segell resulte notori per una oïda acostumada a escoltar-lo. Els qui no ho estigueu, no es perdeu cap dels seus 16 discos anteriors.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Avishai Cohen. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Avishai Cohen. Mostrar tots els missatges
dijous, 30 d’abril del 2020
dijous, 16 d’abril del 2020
L'enyor per la infantesa d'Avishai Cohen - 1970
Programa 509
Després d'haver destacat tocant amb el grup del llegendari pianista de jazz Chick Corea als anys 90, el baixista israelià Avishai Cohen s'ha convertit en un intèrpret i líder de banda amb un so estilísticament expansiu.
El seu àlbum d'estudi "1970" publicat el 2017, presenta aquest enfocament ampli amb un conjunt de composicions originals i cançons tradicionals del seu Israel nadiu. Cançons, moltes d'elles, amb una certa consciència social en un sentit de germandat global, emmarcades en estils que van dels tradicionals sons del mediterrani oriental, al jazz, el pop i la fusió amarades pel sentit de les músiques del món del seu any de naixement. Amalgama de música popular jueva, pop i les cançons sefardites en Ladino que sentia a la seua mare mentre creixia.
És palés, en la seua forma d'acostar-se a l'instrument, el característic estil del baixista Jaco Pastorius i les influències de les col·laboracions amb artistes pop com Joni Mitchell i altres. Junt amb la seva personal tècnica de baix, gran part de l'àlbum es basa en la veu de Cohen . Amb un to de baríton, càlid i intimista, Cohen no és cap cantant virtuós sinó un instrument més que sona en el conjunt amb la resta d'instruments com una presència més.
Els músics que formen el grup reunit per a aquest disc, anomenat "Eastern Unit Project", l'acompanyen de manera impecable en el seu so, estilísticament integrador, destacant, des de la meua perspectiva, la presència d'Elyasaf Bishari, baix (elèctric), teclats i Oud, instrument que emmarca i dóna el color mediterrani de moltes de les peces del disc.
Tot i que no es tracta d'un àlbum de jazz en cap sentit estricte, hi ha una llibertat i una obertura a la música del 1970 que s'acobla perfectament amb els esforços passats de l'Avishai. La declarada intenció de fer una música que "sonara" com la que ell escoltava la dècada dels 70', quan era un xiquet, encara que la immensa majoria dels temes són de composició pròpia, fa que almenys a mi, en certs moments, em recorde molt l'ambient musical de gent com Stewie Wonder i el món del "soul" en general.
Un disc curiós, potser una miqueta atípic en el món del jazz, però que ha estat el disc que millor li ha funcionat comercialment. Escolteu-lo i comproveu la causa.
Com crec que cal fer justícia a la presència de tots els músics d'aquest projecte, cap d'ells conegut, vos els pose a continuació.
Avishai Cohen, Arreglista, baix (acústic), baix (elèctric), compositor, bateria, piano, artista primari, productor, vocals, Wah Wah Bass
Sherrod Barnes, Guitarra
Elyasaf Bishari, Arranjador, baix (elèctric), teclats, Oud, Vocals
Jonatan Daskal, Arranjador, Fender Rhodes, Teclats
Itamar Doari, Percussió, vocals
Ltamar Doari, Percussió
Julia Klain, Violí
Tal Kohavi, Tambor
Yael Shapira, Violoncel, arranjaments de cordes
Després d'haver destacat tocant amb el grup del llegendari pianista de jazz Chick Corea als anys 90, el baixista israelià Avishai Cohen s'ha convertit en un intèrpret i líder de banda amb un so estilísticament expansiu.
El seu àlbum d'estudi "1970" publicat el 2017, presenta aquest enfocament ampli amb un conjunt de composicions originals i cançons tradicionals del seu Israel nadiu. Cançons, moltes d'elles, amb una certa consciència social en un sentit de germandat global, emmarcades en estils que van dels tradicionals sons del mediterrani oriental, al jazz, el pop i la fusió amarades pel sentit de les músiques del món del seu any de naixement. Amalgama de música popular jueva, pop i les cançons sefardites en Ladino que sentia a la seua mare mentre creixia.
És palés, en la seua forma d'acostar-se a l'instrument, el característic estil del baixista Jaco Pastorius i les influències de les col·laboracions amb artistes pop com Joni Mitchell i altres. Junt amb la seva personal tècnica de baix, gran part de l'àlbum es basa en la veu de Cohen . Amb un to de baríton, càlid i intimista, Cohen no és cap cantant virtuós sinó un instrument més que sona en el conjunt amb la resta d'instruments com una presència més.
Els músics que formen el grup reunit per a aquest disc, anomenat "Eastern Unit Project", l'acompanyen de manera impecable en el seu so, estilísticament integrador, destacant, des de la meua perspectiva, la presència d'Elyasaf Bishari, baix (elèctric), teclats i Oud, instrument que emmarca i dóna el color mediterrani de moltes de les peces del disc.
Tot i que no es tracta d'un àlbum de jazz en cap sentit estricte, hi ha una llibertat i una obertura a la música del 1970 que s'acobla perfectament amb els esforços passats de l'Avishai. La declarada intenció de fer una música que "sonara" com la que ell escoltava la dècada dels 70', quan era un xiquet, encara que la immensa majoria dels temes són de composició pròpia, fa que almenys a mi, en certs moments, em recorde molt l'ambient musical de gent com Stewie Wonder i el món del "soul" en general.
Un disc curiós, potser una miqueta atípic en el món del jazz, però que ha estat el disc que millor li ha funcionat comercialment. Escolteu-lo i comproveu la causa.
Com crec que cal fer justícia a la presència de tots els músics d'aquest projecte, cap d'ells conegut, vos els pose a continuació.
Avishai Cohen, Arreglista, baix (acústic), baix (elèctric), compositor, bateria, piano, artista primari, productor, vocals, Wah Wah Bass
Sherrod Barnes, Guitarra
Elyasaf Bishari, Arranjador, baix (elèctric), teclats, Oud, Vocals
Jonatan Daskal, Arranjador, Fender Rhodes, Teclats
Itamar Doari, Percussió, vocals
Ltamar Doari, Percussió
Julia Klain, Violí
Tal Kohavi, Tambor
Yael Shapira, Violoncel, arranjaments de cordes
dijous, 19 de gener del 2017
Avishai Cohen: La reinvenció constant
Programa 367
Quan ens trobem davant d'un músic com l'israelià Avishai Cohen, cal tindre compte de no esperar res, tan sols parar bé l'orella i escoltar, deixant que la seua música ens penetre i ens parle.
De la generació seua -va néixer l'any 1970- és, probablement, el músic més inquiet i imprevisible, encara que dintre d'una línia paradoxalment reconeixible, i perdoneu l'aparent contradicció. M'explicaré.
L'Avishai Cohen sempre sona a jazz, a jazz de la millor qualitat, però sempre s'escolten unes gotes, ací i enllà, de ritme afrocubà mesclat amb eixa cosa un poc indefinible -per la seua pluralitat- d'aroma mediterrani, amb una clara influència de músiques àrabs i sefardites. Si algun músic actual -incloent el nostre Perico Sambeat- ha sabut realment mesclar el jazz amb unes músiques diferents i, en aquest cas, d'això que es diu "músiques d'arrel" eixe és sens dubte, per a mi, el nostre protagonista de hui.
Després d'haver-nos sorprés al seu darrer disc "Almah", que ja varem emetre al seu moment, amb una formació on s'incloïa un quartet clàssic de corda, acostant-se a allò que es sol entendre com a música "culta" sense deixar de sonar a jazz, en aquest disc torna a una formació clàssica de trio jazzístic de piano ( Nitai Hershkovits, nascut el 1988 ), bateria ( Daniel Dor, nascut el 1986 ) i, evidentment, l'Avishai al Contrabaix.
De nacionalitat israeliana tots tres, el piano del Hershkovits sona amb enorme fluïdesa i espontaneïtat, amb un sentit del ritme afrocubà sorprenent.
Les composicions del disc, llevat del "Smile" de Chaplin, són totes del propi Avishai Cohen i tenen com a segell més destacat, una enorme força rítmica, llevat d'una balada i una preciosa cançó de bressol a la seua filla, contrastant, com ja hem dit, amb el seu anterior disc.
Doncs quedem a l'aguait del seu pròxim disc. Com sonarà...?
Quan ens trobem davant d'un músic com l'israelià Avishai Cohen, cal tindre compte de no esperar res, tan sols parar bé l'orella i escoltar, deixant que la seua música ens penetre i ens parle.
De la generació seua -va néixer l'any 1970- és, probablement, el músic més inquiet i imprevisible, encara que dintre d'una línia paradoxalment reconeixible, i perdoneu l'aparent contradicció. M'explicaré.
L'Avishai Cohen sempre sona a jazz, a jazz de la millor qualitat, però sempre s'escolten unes gotes, ací i enllà, de ritme afrocubà mesclat amb eixa cosa un poc indefinible -per la seua pluralitat- d'aroma mediterrani, amb una clara influència de músiques àrabs i sefardites. Si algun músic actual -incloent el nostre Perico Sambeat- ha sabut realment mesclar el jazz amb unes músiques diferents i, en aquest cas, d'això que es diu "músiques d'arrel" eixe és sens dubte, per a mi, el nostre protagonista de hui.
Després d'haver-nos sorprés al seu darrer disc "Almah", que ja varem emetre al seu moment, amb una formació on s'incloïa un quartet clàssic de corda, acostant-se a allò que es sol entendre com a música "culta" sense deixar de sonar a jazz, en aquest disc torna a una formació clàssica de trio jazzístic de piano ( Nitai Hershkovits, nascut el 1988 ), bateria ( Daniel Dor, nascut el 1986 ) i, evidentment, l'Avishai al Contrabaix.
De nacionalitat israeliana tots tres, el piano del Hershkovits sona amb enorme fluïdesa i espontaneïtat, amb un sentit del ritme afrocubà sorprenent.
Les composicions del disc, llevat del "Smile" de Chaplin, són totes del propi Avishai Cohen i tenen com a segell més destacat, una enorme força rítmica, llevat d'una balada i una preciosa cançó de bressol a la seua filla, contrastant, com ja hem dit, amb el seu anterior disc.
Doncs quedem a l'aguait del seu pròxim disc. Com sonarà...?
dijous, 30 de juliol del 2015
Avishai Cohen: l'aventura de la música
Programa 302
No és la primera vegada que al programa gaudim de la música del músic israelià Avishai Cohen. La carrera del contrabaixista de varis primeres figures del jazz actual, com Danilo Perez o Kurt Rosenwinkel, va fer un salt definitiu el 1997 quan Chick Corea el va cridar i, després, el va apadrinar gravant els seus primers quatre discos al segell gravador del propi Corea ‘Stretch / Concord Records'.
El disc del programa de hui, "Almah" representa un pas endavant més en la seua trajectòria de "fusió" de la música clàssica i el jazz, cada cop més escorada cap al primer camp, amb tocs de les músiques populars de la seua àrea cultural àrab-israelià i, de forma àmplia, la música d'alé "mediterrània" , però sense perdre l'altre alé, el jazzístic. De fet en discos anteriors ja havia inclòs músiques sefardites i àrabs.
El disc "Almah" exhibeix una formació atípica amb un anormal quartet de corda, amb un violí, dues violes i un violoncel, acompanyats per un oboè o un corn anglés i el seu trio habitual de piano bateria i ell mateix. Eclecticisme clarament inclinat a la sonoritat "clàssica" que va marcant, cada cop més, la seua excel·llent carrera artística.
Per gaudir d'una bona música sense complexes estilístics.
No és la primera vegada que al programa gaudim de la música del músic israelià Avishai Cohen. La carrera del contrabaixista de varis primeres figures del jazz actual, com Danilo Perez o Kurt Rosenwinkel, va fer un salt definitiu el 1997 quan Chick Corea el va cridar i, després, el va apadrinar gravant els seus primers quatre discos al segell gravador del propi Corea ‘Stretch / Concord Records'.
El disc del programa de hui, "Almah" representa un pas endavant més en la seua trajectòria de "fusió" de la música clàssica i el jazz, cada cop més escorada cap al primer camp, amb tocs de les músiques populars de la seua àrea cultural àrab-israelià i, de forma àmplia, la música d'alé "mediterrània" , però sense perdre l'altre alé, el jazzístic. De fet en discos anteriors ja havia inclòs músiques sefardites i àrabs.
El disc "Almah" exhibeix una formació atípica amb un anormal quartet de corda, amb un violí, dues violes i un violoncel, acompanyats per un oboè o un corn anglés i el seu trio habitual de piano bateria i ell mateix. Eclecticisme clarament inclinat a la sonoritat "clàssica" que va marcant, cada cop més, la seua excel·llent carrera artística.
Per gaudir d'una bona música sense complexes estilístics.
dimecres, 24 de novembre del 2010
dimecres, 17 de novembre del 2010
Subscriure's a:
Missatges (Atom)