Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris avantguardes. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris avantguardes. Mostrar tots els missatges

dijous, 4 de juny del 2026

Endavant i ràpidament: Isaac Romagosa

Camins 757

"Fast Forward" és el títol d'un treball del jove guitarrista català Isaac Romagosa, el seu segon àlbum, que SEDAJAZZ Records ens proposa que escoltem.

Realment el currículum d'esta persona és aclaparador pel que respecta a aprenentatges, començant per l'escola de música del seu lloc de naiximent, Sant Sadurní d'Anoia, passant per l'ESMUC (2019) a Barcelona, continuant per la coneguda Berklee de Boston (2020), al seu Berklee Global Jazz Institute (2022), etc., etc. Tot això completat per estudis de guitarra clàssica i elèctrica amb gent com Al di Meola, per dir-ne un, junt amb estudis varis de cor, harmonia, música de cambra i conjunt modern.

Resident actualment a Nova York, des d'on està treballant la seua carrera musical, ha interpretat, en diversos moments, música barroca, metall, jazz, pop/rock... i flamenc, i ací ens n'anem a detindre un moment.

En escoltar el programa, i com que no el coneixia, he estat regirant un poc per la xarxa i he descobert algunes "perles" com la que utilitze per encetar el programa; una música de clar caràcter flamenc interpretada, però, amb un grup atípic per al gènere, amb cordes pel mig, d'una obra, sembla que molt primerenca, on es veu clarament quines són les seues arrels flamenques, unes arrels que no ha abandonat, almenys fins ara.


En acabar la seua estada al Berklee Global Jazz Institute, i amb l'ajuda d'un 
microfinançament, va treure un EP "Fron Now On", on aquelles arrels flamenques es veuen ja clarament maridades amb sons que -era inevitable, crec- recorden als treballs del famós grup de Paco de Lucía, i on es permet el luxe de tindre entre els col·laboradors del treball, ni més ni menys, que al gadità Chano Domínguez, un dels naus insígnia de l'anomenat latin-jazz, on es pot ubicar (?) l'estil d'aquell primer disc, fet amb un grapat de col·laboradors, supose, companys d'estudis i treballs, alguns "emigrants" també com ell per terres americanes i amb la inclusió, a destacar, d'un violí i un violoncel com a instruments poc habituals al latin-jazz. Però és que hi ha més.

Els seus estudis amplis musicals l'han dut a interessar-se per, ni més ni menys, que l'anomenada "Segona Escola de Viena", és a dir, per les innovacions que a les tècniques, sons i estructures musicals proposaven gent com Schoemberg, Messiaen, Boulez, etc., i això ja és molt més sorprenent i original. De fet, i declarat expressament per ell, sembla que era intenció explícita seua incorporar aquelles agosarades innovacions al jazz. Per si no hi havia prou amb la fusió del latin-jazz i el flamenc, ara ell proposava la incorporació d'estructures musicals de l'avantguarda del segle XX, que no han estat massa ben integrades -encara- a les músiques "acadèmiques", i de les quals fins i tot recela molta gent afeccionada a la música dita "culta".

Doncs bé, amb una vigorosa empenta respecte de l'anterior, Isaac Romagosa ens proposa al seu darrer disc "Fast Forward", un pes més gran d'aquelles innovacions en un llenguatge molt més jazzístic. El disc, protagonista del programa, té una acurada barreja de formes sonores que van des de peces molt treballades per a un grup de cambra -diria jo- fins a altres de caràcter més intimista, interpretades a guitarra acústica a soles per ell, d'una bellesa i intimisme encisador. La creació d'un món sonor personal sembla el propòsit d'este treball, que assenyala, més que mostra, camins a explorar. El desafiament musical que representa la incorporació al jazz d'un món, el de les avantguardes del segle XX, que encara no havia estat reivindicat, de forma expressa, crec, per cap altre músic de jazz, és una dada a tindre en compte i un estímul per a seguir la trajectòria d'aquest guitarrista català a Nova York.

Molt a destacar que pràcticament totes les composicions són d'ell.

Esperem amb interés el seu pròxim treball.

dijous, 25 de setembre del 2025

Arvo Pärt (I):1+1=1

Programa 724


Nascut a Paide, una petita localitat d'Estònia, l'onze de setembre de 1935 -ha fet, per tant, 90 anys fa pocs dies- Arvo Pärt va ser un dels innovadors de la música soviètica, junt amb la recentment desapareguda en març d'enguany, Sofia Gubaidulina, que ens va deixar a l'avançada edat també de noranta-tres anys.

La vida del compositor va patir una enorme quantitat de canvis en tots els sentits, tant vitals com polítics, religiosos i musicals.

Quan tenia tres anys, separats els seus pares, va traslladar-se amb sa mare a una altra petita localitat pròxima, Rakvere, on va començar els seus estudis tant generals com musicals, dintre dels motlles de l'escola soviètica, car quan tenia cinc anys, Estònia va ser incorporada a l'URSS pel pacte Molotov-Ribbentrop. Va estudiar diversos instruments, encara que fonamentalment es va dedicar al piano. 

En acabar els seus estudis secundaris, amb dinou anys es va traslladar a la capital, Tallin, on va ingressar al conservatori,  dedicant-se fonamentalment a l'estudi de la composició i de la música popular estoniana. Aquests estudis varen ser interromputs pel servei militar (1954-1956) on va interpretar l'oboé i la percussió a la banda. En acabar el servei militar va reincorporar-se al conservatori estudiant, fonamentalment, amb un professor, Heino Eller, que va resultar importantíssim per a ell i amb el qual mantingué una amistat de per vida.

Una circumstància favorable va ser que entrà a treballar com a tècnic de so a Ràdio Estònia del 1958 al 1967 i això, junt amb la influència de Heller, que el va introduir al dodecafonisme, i algunes eixides a l'Europa occidental, li varen descobrir el món de les avantguardes que a mitjan segle XX estaven aclaparant la innovació de les teories musicals  (neoclassicisme, dodecafonisme, serialisme, sonorisme, collage, música aleatòria,...) i, malgrat el rebuig que per part de les directrius oficials soviètiques es mantenia envers eixes innovacions sembla que a Tallin, lluny de Moscou, hi havia un cert ambient que, al voltant del mestre Heller, anava fent camí.

Arran de l'estrena el 1968 d'una de les obres que podreu escoltar al programa "Credo", l'ambient oficial al seu voltant es va enrarir pel seu caràcter explícitament religiós. La composició del "Credo" amb el rebuig de certs àmbits, el seu allunyament de les fórmules avantguardistes occidentals, unida a la seua incorporació a l'església ortodoxa, el varen dur a un període de silenci compositiu i personal de vora una desena d'anys, en els quals va sobreviure escrivint música per a pel·lícules i TV, cosa que ell no considerava com a la "seua" música. Eixe silenci es va trencar l'any 1977 amb l'estrena a Tallin de, entre altres,  l'altra obra que escoltareu hui, "Tabula Rasa", doble concert per dos violins, solos, piano preparat i una petita orquestra de cambra. L'estrena va suposar un enorme èxit. Malgrat això, la pressió des dels llocs de direcció cultural soviètica va ser tan intensa que l'any 1980, es va exiliar a Viena.

Aquell període de reflexió, però, va ser enormement productiu des del punt de vista de la formació del seu mètode compositiu. Influït per l'escolta de música del renaixement, del cant pla religiós i de les influències que anaven arribant-li de les avantguardes occidentals, a les quals va renunciar per considerar-les massa estrictes, massa rígides, junt amb l'aprofundiment del seu sentit religiós, varen fer-lo arribar a un estil que ell anomena "tintinnabuli". Un "tintinnabuli" és una petita campana que s'usa en determinades cerimònies religioses ortodoxes. 

Segons un destacat musicòleg, "el cor de l'estil de "tintinnabuli" està en el so de la música. El sistema de composició de Pärt, en els seus termes més senzills, reuneix dues línies: la veu M, o la melodia, sempre escrita en escala diatònica i la veu T, el tintinnabuli, format per una tríada fixa, el tipus més comú d'acord. L'efecte és d'una línia superior errant sobre una base que, en la seua i estàtica fiabilitat, s'assembla a campanes d'església immutables. Les dues línies, lligades per regles d'harmonia, formen un tot inseparable, el que el va portar a encunyar la fórmula 1 + 1 = 1."

Segons explica la seua dona, Nora, a la fórmula 1+1=1 el primer 1 és la part M, el segon 1 és la part T, la "tintinambuli", la triada d'acords. Eixes dues parts donen com a resultat l'obra final (=1) que, diu Pärt, deixa a l'oient la interpretació de les sensacions, la interiorització dels sons, allò que li suggereix o li fa sentir; és en eixe moment quan Pärt diu que l'obra està completa: a l'interior de l'oient. 

Les seues partitures no solen dur indicacions de ritme ni tempo, deixant en mans dels músics la llibertat de la interpretació de l'obra, encara que, òbviament,  porten indicacions sobre la idea de l'obra, l'ambient, l'esperit.

Diu un crític que "la seua llengua harmònica seria tant a casa al segle XV com al XXI" i, com que sempre cal etiquetar-ho tot, s'ha definit el seu estil com a "minimalisme religiós".

Al següent programa escoltarem més música d'Arvo Pärt i afegiren més detalls de la seua vida i obra.

dijous, 3 d’abril del 2025

L'embolic del minimalisme i les formes (no sols) musicals: Michael Nyman-2

 Programa 710

 


... una peça de minimalisme per mi és òbviament mínima, però es refereix a les tècniques de variació del segle XVII i cap endavant a tècniques d'escriptura de música pop. Hi ha molta melodia. Hi ha més melodia en la meua música que qualsevol altre minimalista. ( https://daily.redbullmusicacademy.com/2016/01/michael-nyman-interview)

En efecte, respecte d'altres compositors etiquetats inicialment com a "minimalistes", entre els quals cal esmentar entre altres com a més interessants, per la música que han fet al llarg de les seues evolucions, evident "ismes",ment a Philip Glass, John Cage, Wim Mertens, Edgar Varese o John Adams, l'aspecte melòdic de les seues peces és molt característic.

Aquest grup, que començà a crear en una època en què altres "ismes", com l'atonalisme, el dodecafonisme,  serialisme, música añeatòria,  música concreta i les mil i una variacions a què va donar lloc la ruptura de les formes musicals que s'estudiaven als conservatoris, i que de Debussy i els postromàntics endavant, encetaren tota una sèrie de provatures, més o menys reeixides.

Els tres centres que varen ser el cor d'estes variacions varen fonamentalment:

-La denominada "segona escola de Viena", amb Arnold Schoenberg al capdavant, gran figura del "dodecafonisme", que començà a desenrotllar al voltant de 1923.

-El Laboratori d'Investigacióó i Coordinació Acústica/Música (IRCAM) a París, per on varen passar el bo i millor de l'avantguarda musical des de la seua fundació. Encomanada pel president francés Georges Pompidou a Pierre Boulez, obrigué les seues portes l'any 1977 i encara continua la seua tasca innovadora i experimental.

-El treball d'Edgar Varese als EUA, on va viure molts anys i on finalment va morir. L'any 1022 va fundar el Gremi Internacional de Compositors (IGC) que va promocionar les obres de l'avantguarda europea de l'època- encunyant conceptes com "massa sonora", o "so organitzat" i va enfonsar-se en la utilització dels novíssims instruments electrònics des del bon començament. Quan li retreien les "rares músiques" que promocionava, dient-li que eren sorolls insofribles, en una frase definitòria va dir que "què és la música sinó els sorolls organitzats?". El Frank Zappa va ser un gran admirador seu.

Michael Nyman va beure de moltes fonts, des del barroc anglés fins a les novíssimes músiques que li arribaven de l'altra part de l'Atlàntic i de Paris o Viena. Malgrat tot, la seua música, potser ajudada per la bona acollida de les seues bandes sonores de pel·lícules, va ser ben acceptada en general per públic i crítica, malgrat reticències per part de les àrees més conservadores del camp musical "ortodox".

És molt aconsellable l'escolta de les seues obres per part de gent poc "iniciada" a les avantguardes, perquè en la seua música conceptes com "harmonia", "melodia" (amb matisos) i sons modulats estan al cor de la seua feina, facilitant l'entrada a altres opcions més agosarades que, es vulga o no, són ja la "nova música" d'ara, que serà acceptada com a "normal" en córrer alguns anys.

dijous, 3 d’octubre del 2024

L'etern exiliat: Robert Gerhard, la tradició i l'avantguarda ignorades

 Programa 687

 


"Els que mantenen viva una tradició no són els que es conformen, sinó els que la transformen"
 

Robert Gerhard

No seré tan superb ni tan ridícul com per a tractar d'esbossar ni tan sols, en les breus notes que solen il·lustrar la música del programa, l'extensa, complexa i, fins i tot, revolucionària trajectòria d'una personalitat musical com la de Robert Gerhard. Sense dubte, una de les personalitats musicals més innovadores a l'Europa del segle XX que, a conseqüència del seu exili provocat pel cop franquista i la consegüent dictadura, va residir durant més de mitja vida, la part més productiva musicalment, a Cambridge, com a compositor, professor i, sobretot, experimentador musical, a un nivell on tan sols entren personalitats com el seu mestre Schöenberg, Berio, Xenakis i pocs més.

Per no dir bajanades en tractar de resumir una vida tan fructífera musicalment com la de Robert Gerhard, posaré una sèrie d'enllaços, on gent adient us parlarà de la seua figura imprescindible, enfosquida per les circumstàncies de la seua vida, la dictadura franquista i la seua arriscada trajectòria musical.

Lamentablement, al contrari del que ha passat amb l'obra de coetanis seus, amb una acceptació generalitzada ja de gent com Pollock, Picasso o Miró, Kafka o Cortázar, Alfaro o Giacometti, l'evolució dels gustos musicals encara en resta molt, massa ancorada als motlles sonors del segle XIX. Tan sols estils com el jazz o el rock han aconseguit obrir, entre determinats públics sempre molt definits, l'oïda a noves sonoritats, nous camins per a la música. 

El pes d'un gust massa ancorat en sons consagrats per les classes benestants i els programadors musicals "oficials" han fet que una música, "vella"(?) ja de més de mig segle, resulte encara "estranya", sorprenent quan no "lletja". Casualment, eixes mateixes capes de població també solen rebutjar el jazz i el rock com a productes "de segona" aptes sols per a la plebs.

Tinguem paciència. Espere que le brevíssima selecció que us faig arribar en aquest programa resulte prou estimulant com perquè enceteu la recerca d'obres que, com la Robert Gerhard, formen ja part de la història de la música occidental, al nivell de noms imprescindibles com els de J.S.Bach, Beethoven o Wagner.

- Documental excel·lent sobre l'obra de Robert Gerhard i la tasca del Quartet Gerhard
- Música aplicada, segons Robert Gerhard (1931)
- Roberto Gerhard: El eterno exiliado
- Encara no he sentit res. Robert Gerhard: Electronic Explorations From his Studio 1958-1967
- La creación musical de Roberto Gerhard durante el magisterio de Arnold Schoenberg
- El compositor exiliado del franquismo que fue pionero de la música electrónica
- La-sinfonia-en-el-siglo-xx/gerhard

- Audios varis:
https://archive.org/details/cd_deutsche-sptromantik-i_gerhard-frommel-august-bungert-robert-kahn/disc1/01.+Gerhard+Frommel+-+Symphony+%23+2+for+Small+Orch..flac
-  https://www.youtube.com/results?search_query=roberto+gerhard

dijous, 14 de gener del 2021

L'art sonor es mou: Gérard Grisey i l'espectralisme

 Programa 535

 

 La música occidental ha sofert des de finals del segle XIX sobretot, afortunadament, una sèrie d'evolucions que han tingut com a punts de referència, segons el meu criteri, dos aspectes.

L'un ha estat el rebuig de les formes acadèmiques tradicionals en allò que es refereix al conceptes claus que d'ençà que es va introduir l'estudi reglat d'aquest art han estat al centre d'aquesta disciplina (ritme, harmonia,  escala diatònica, utilització del pentagrama per a la seua representació, modes grecs que venen des del món grec clàssic, etc.). El rebuig als cànons formals acadèmics ha format part,molt sovint, de les innovacions més transcendents de les arts. (Per cert, vull destacar un fet curiós: hi ha ensenyament reglat de la música i les arts plàstiques, no hi ha, però, de la literatura tant en les formes d'expressió oral com escrita.)

L'altre aspecte decisiu dels canvis produïts a la música occidental ha estat les innovacions tècniques en la generació de sons. Al llarg de la història de la música s'han anat creant nous instruments i, per no anar més lluny, Wagner va generar-inventar algun instrument, de vent sobretot, per aconseguir determinada expressivitat que ell no trobava als instruments llavors utilitzats . També la invenció del piano-forte al segle XVIII, evidentment, va suposar una autèntica revolució expressiva.

Al llarg del segle XX, però, l'aparició d'aparells -que no instruments- generadors i/o enregistradors/reproductors de sons, primerament elèctrics (cinta magnètica, disc, micròfons, altaveus, etc.) i, a partir de meitat del segle XX, el ràpid desenvolupament de l'electrònica i ara, al segle XXI, de la informàtica, han facilitat als creadors sonors/músics tal quantitat de possibilitats estètiques que això ha produït una autèntica explosió de camins els quals, recolzant-se en molts casos en les provatures antiacadèmiques de gents com les de l'anomenada "Segona Escola de Viena", han dut a una gernació de noves vies de creació que no sempre han resultat reeixides, però que han estat passes endavant en la història de l'art sonor.

Gérard Grisey (Belfort, França, 17-6-1946;+Paris, 11-11-1946, amb 52 anys) va ser un dels principals promotors d'una d'eixes branques que l'art sonor ha creat a la segona meitat del segle XX. Va estudiar a Alemanya al Conservatori de Trossingen (composició amb Helmut Degen), després al Conservatori de París, on va obtenir el primer premi d’harmonia (1967) i va ser alumne d’Olivier Messiaen (1968-1972) . També va estudiar amb Henri Dutilleux (1968), Jean-Étienne Marie (electroacústica) i, a Darmstadt, amb Stockhausen, Ligeti i Xenakis (1972). Sobretot, però, va treballar a l'IRCAM, amb el mestre Pierre Boulez l'any 1980. Treballant sobre dades acústiques i sobre una matèria primera sense temperar, li interessa especialment "el procés de transformar un so en un altre so, d'un conjunt de sons en un altre conjunt", i l'espacialització del so.

 Les anomenades "composicions espectrals" que ell va crear/conrear és, probablement, una de les aportacions més interessants al camp de les innovacions sonores (crec que ell refusaria anomenar-les "música" sense matissar-ho molt). És d'aquest autor que aneu a escoltar hui tres peces que opine representatives, on podreu copsar allò que ell anomenà "núvols de densitat" a la seua música, concepte semblant a les "masses sonores" de Ligeti.

Abstindre's oïdors de "Los 40 Principales". Els pot produir trastorns físics i psíquics.


dijous, 23 de gener del 2020

Un tresor de Llatin-Amèrica: Heitor Villa-Lobos-1

Programa 497

La música occidental sempre ha estat prou eurocentrista, bandejant o infravalorant, de fet, qualsevol altra música provinent de fora del continent europeu. Amb les excepcions que calga, les programacions de concerts al vell continent rarament contenen composicions de gents de fora dels nostres límits geogràfics.

Però la influència de les músiques europees ha estat també innegable en eixes altres músiques. En el cas de Llatin-Amèrica, per raons històriques òbvies, esta influència ha estat sempre notable per la tendència de les seues classes dirigents, derivades normalment dels seus avantpassats europeus, d'intentar imitar o, almenys, seguir les passes, de les innovacions produides a les metròpolis de manera que no es perguera "el ritme cultural" a les seues terres.

Això va passar en àmbits com la literatura, des de ben prompte, però la música va ser ràpidament també uns dels camps que els ex-europeus assentats al continent americà varen conrear des dels temps del barroc, amb excel·lents exemples. Les seues obres, però, es limitaven a seguir les passes que l'evolució de les metròpolis els marcava.

Els moviments independentistes produïts a tot el nou continent varen dur, també, a una reacció, influenciada pels nous paràmetres socials i polítics de les revolució francesa i nord-americana, que els dugué a tractar de girar la vista cap els costums culturals i socials de les poblacions autòctones o dels esclaus importats. Si la aparició del jazz als EUA té aquest arrel evident, en la música de concert la reacció va ser de caire més "nacionalista". Les idees Pan-americanistes de Bolívar varen dur a que els intel·lectuals llatin-americans giraren la vista cap a les poblacions autòctones, tractant de dibuixar la idea d'una nova pàtria amb trets diferenciats dels antics lligams europeus, consolidant  la idea d'eixa "pàtria diferent", encara que sense deixar d'observar amb atenció les evolucions produïdes a Europa.

El cas d'Heitor Villa-Lobos, nascut a Rio de Janeiro el 5 de març de 1887, fill d'una família benestant, culta...i blanca, just en la cruïlla entre els segles XIX i XX, per origen familiar i per l'època històrica que va viure, és un dels casos paradigmàtics d'aquests moviments "patriòtics" -ell es definia com a "patriota" de Brasil, no com a "nacionalista brasiler"-, amb la fortuna de coincidir en ell els seus afanys brasilianites amb una enorme capacitat musical.

De formació pràcticament autodidacta, la seua joventut va estar plena de viatges per l'interior de Brasil a la recerca de les abundants i riques fonts musicals que al seu país es donen entre la població, fonamentalment de l'interior, d'origen tant autòcton com dels esclaus duts allí i ja assentats en eixa terra.

La seua música té, doncs, una clara intenció programàtica. També és produeix, però, una no menys clara aportació musical què, des de bon començament, incorporà tant les veus, els ritmes, les construccions musicals d'aquelles gents a la seua enorme cultura musical. Allunyat geogràficament, en la seua joventut, de la Europa de les avantguardes, va construir, sorprenentment, unes peces on l'esperit iconoclasta envers els "clixés" musicals imperants, que les noves avantguardes europees aportaven, tenen un reflex en la producció de Villa-Lobos, encara que enriquits per les aportacions genuïnes conegudes en els seus viatges a l'interior de Brasil.

El programa de hui està centrat en la sèrie de peces que ell va agrupar sota el nom de "choros", on la barreja íntima entre les músiques autòctones i la tradició musical occidental està plenament aconseguida.

Al pròxim programa comentarem l'altra sèrie de peces, conegudes com a "Bachianes Brasileres", on l'ombra del gran Pare de la música occidental actual es projecta, poderosa, encara que el caràcter "brasilianita" reix clarament entre les seues notes.

dijous, 14 de novembre del 2019

Les matemàtiques i la música: Iannis Xenakis

Programa 487

Seria un enorme atreviment per la meua part, un senzill melòman interessat en l'evolució de la música, fonamentalment occidental, tractar de descriure tècnicament la música de Iannis Xenakis.

La seua petjada en la història de la música de la nostra civilització és tan original i allunyada de qualsevol escola, corrent o etiqueta, que em limitaré a proposar-vos alguns enllaços on poder llegir la descripció tècnica de la seua música, feta per qui pot fer-ho amb solvència, entre ells el mateix Xenakis.

Difícil, dura, fins i tot aspra d'escoltar, però que, si pareu atenció i, com moltes vegades vos recomane ,que si en sentir el programa la primera vegada vos pica la curiositat, l'escolteu una altra vegada tractant d'oblidar sons coneguts o familiars, sensibilitats musicals consagrades, la tradició musical, en una paraula, incloent les peces més avantguardistes del dodecafonisme, atonalisme i demès "ismes" què com sabeu, a començaments del segle passat i fins ben entrada la segona meitat, varen revolucionar la forma de fer música i, per tant, d'escoltar-la. Gent com Boulez, Cage i moltíssims més, varen obligar a la gent que ens agrada la música a fer un esforç per tractar d'"entendre" les seues composicions, els seus experiments.  

Xenakis els sobrepassà en aplicar les tesis estocàstiques, una eina matemàtica, aplicable a tots els processos possibles tant de la vida material com de camps com...la música. Cal dir que la relació entre les matemàtiques i la música ve de lluny. Ja Pitàgores va estudiar el tema i Bach va aplicar a les seues composicions alguns aspectes matemàtics.


Doncs bé. Res de les audàcies d'aquells compositors "avantguardistes" es pot comparar a l'enfocament "hipermatemàtic" del Xenakis. Influenciat per la seua formació com a arquitecte, molt probablement, i amb una ment absolutament matemàtica, la seua forma de treballar els sons i els silencis, què és, en definitiva, la música: ordenar sons i silencis d'una forma que sols l'autor sap ben bé què cosa vol expressar (com passa amb la pintura o l'escultura, amb les arts abstractes en general), és tan original i lligada a la seua forma de treballar que és difícil trobar antecedents i tampoc hi ha hagut seguidors de la seua, diguem-li, "escola".


Les obres que he triat són, segons l'"acadèmia", la crítica especialitzada, algunes de les més representatives. Escolteu-les -si podeu- amb atenció, tenint compte dels problemes que la seua escolta planteja. Però eixa és la intenció d'aquest programa: que s'escolte el que no sol escoltar-se.

Al YouTube podreu escoltar més peces del Xenakis. Evidentment, no són "Los 40 principales"...

dijous, 28 de març del 2019

Jesús Salvador "Chapi"(3). Avantguardes i altres històries

Programa 460

En aquest tercer programa dedicat a Jesús Salvador "Chapi", com a membre del Grup de Percussió AMORES, anem a escoltar, entre altres coses, les seues opinions sobre un tema que sempre resulta controvertit en totes les disciplines artístiques: allò de les "avantguardes".

Què és en realitat una obra d'avantguarda? És quelcom que s'avança al seu temps? És, en realitat, la música del seu temps? Trencar amb el passat , fonamentalment l'acadèmic, és sempre una avantguarda? I un tema que li resulta especialment irritant: qui o on es decideix eixa "etiqueta" d'avantguarda? Són les "etiquetes" (avantguarda, classicisme, rock, pop, blues, jazz...) una forma adequada de delimitar un gènere? Existeixen els gèneres o tan sols com diu ell, parafrasejant Duke Ellington, hi ha tan sols dues classes de música, la bona i...l'altra?

Un tema apassionant que queda en esbós (el programa no dóna temps per a més) però prou acotat en la conversa amb el "Chapi".

Per il·lustrar el que es comenta al programa, a part de les seues paraules, posem dos exemples. Un d'ells parcial, dos de les tres "Variacions" sobre temes de Frank Zappa (autor ja revisat a aquest programa l'any 2016) que apareixen al disc "BLACKSCORE" del Grup AMORES, què conté música de l'esmentat Zappa i alguna de les parts del "Zodiac" de Karlheinz Stockhausen, què escoltareu sencer al programa i que forma una de les dues parts del darrer disc dels AMORES, el "DREI/ZEHN", què va ser guardonat enguany per la Generalitat Valenciana amb el Premi Carles Santos, i que acabarem d'escoltar al pròxim i darrer programa d'aquests monogràfics que hem dedicat al Grup AMORES, amb la segona part del disc, la què està dedicada a treballar sobre la música d'una autora, sí, dona i autora del segle XII, a la qual dediquen la seua música a partir de la inspiració que els suggereix el que va escriure Hildegard von Bingen,  una dona trencadora en molts aspectes, no sols el musical, i a la qual varen dedicar tres programes l'any 2013, què vos recomanem escoltar com a complement d'aquest.

Avantguarda, o com vulgueu dir-li, entre aquest programa i el següent podreu constatar que VUIT SEGLES poden ser units per la inspiració i el bon fer d'aquest trio de músics valencians, d'abast internacional, que es fan dir Grup AMORES de percussió.

Ah! i un consell. Escolteu l'obra de Stockhausen i la de Hildegarda què, com hem dit, es posarà el pròxim programa, juntes (o, millor, compreu-vos el disc
"DREI/ZEHN") i comprovareu com la bona música pot botar vuit segles sense que, al contrari del què ens passa a les persones , ai las!, els anys no passen per a la bona música; sempre és "actual".

dijous, 2 de juny del 2016

Joan Guinjoan. Les avantguardes desconegudes

Programa 340

La música de concert d'avantguarda va tindre un cert èxit d'audiència i popularitat a l'estat espanyol entre els anys 60 a 80 del passat segle, amb gent com el Quintet KOAN, Bernaola, Tomás Marco, Luís de Pablo i altres més, gràcies sobretot a la seua difusió per la llavors anomenada "Ràdio 2".
Gent d'una generació què, amb enormes dificultats, va anar acostant-se al públic i -menys- als programadors, gent amb criteris conservadors o, directament, voluntàriament ignorants de tot allò que no fóra Beethoven, Tchaikowski o, en el "summum de la modernitat", Mahler o Wagner .

El canvi de rumb dels programadors de flamants auditoris de música de preu espectacular, en molts casos gent posada a dit sense meś mèrit que l'estar al partit que pertocava i -excepcionalment- ser una persona amb un cert gust musical o, fins i tot -cal ser justos- docents de conservatoris, junt amb la pressió de les discogràfiques per "llençar a l'estrellat" a gent jove, no sempre amb una gran qualitat,  però amb voluntat de vendre els seus discos com a "revelacions de la temporada" (i no diré noms...), va fer que persones com el compositor del qual anem a posar hui la seua música, Joan Guinjoan Gispert ,nascut el 28 de novembre de 1931 a Riudoms (Baix Camp), amb 86 fructífers anys, car continua en actiu, fundador, el 1986, i director des de llavors fins la seua dossolució del Centre de Documentació i Difusió de la Música Contemporània, Director de la Setmana Internacional de Música Contemporània a Barcelona, i soci d'honor de l'Associació de Música Electroacústica d'Espanya i moltes coses més, és a dir, el "nostre" Boulez, és un perfecte desconegut, fins i tot, per a melòmans habituals de les sales de concert. Com a molt coneixen el nom, però no han (no hem) tingut l'oportunitat d'escoltar la seua música en directe.

La petita pinzellada que aneu a escoltar la programa de hui no li farà, ni molt menys, justícia, però la meua intenció és que, almenys, la seua escolta interesse a l'audiència del programa i cerque a internet -sobretot a youtube- alguna cosa de la música què, des de fa més de seixanta anys, ha fet i fa el mestre Guinjoan.

Respecte de la seua biografia, vos pose uns enllaços perquè observeu la diferència entre la consideració que se li té arreu del món i la "transparència" que la seua persona "gaudeix" a la seua terra i a l'estat espanyol.

Petites biografies: 1, 2
Catàleg incomplet de les seues d'obres (arriba fins el 1999)
Interessant programa del Concert homenatge al seus 93 anys a la Fundación Juan March

diumenge, 15 de gener del 2012

Schönberg: un viatje musical i vital pel segle XX

Programa 162

Amb la seua peça segurament més coneguda, el "Pierrot Lunaire" com a música central, anem a fer unes pinzellades a la vida i obra d'Arnold Schönberg.

Protagonista d'algunes de les més agosarades experiències musicals de la primera meitat del segle XX -el dodecafonisme i el serialisme- la seua obra musical i pedagògica va ser una de les més influents en l'evolució de la música del seu temps i dels posteriors, on algunes de les seues aportacions, com l'atonalisme, varen estendre els seus tentacles molt més enllà de la música anomenada "seriosa" i influencià a camps com el del jazz de forma clara.