La música occidental ha sofert des de finals del segle XIX sobretot, afortunadament, una sèrie d'evolucions que han tingut com a punts de referència, segons el meu criteri, dos aspectes.
L'un ha estat el rebuig de les formes acadèmiques tradicionals en allò que es refereix al conceptes claus que d'ençà que es va introduir l'estudi reglat d'aquest art han estat al centre d'aquesta disciplina (ritme, harmonia, escala diatònica, utilització del pentagrama per a la seua representació, modes grecs que venen des del món grec clàssic, etc.). El rebuig als cànons formals acadèmics ha format part,molt sovint, de les innovacions més transcendents de les arts. (Per cert, vull destacar un fet curiós: hi ha ensenyament reglat de la
música i les arts plàstiques, no hi ha, però, de la literatura tant en
les formes d'expressió oral com escrita.)
L'altre aspecte decisiu dels canvis produïts a la música occidental ha estat les innovacions tècniques en la generació de sons. Al llarg de la història de la música s'han anat creant nous instruments i, per no anar més lluny, Wagner va generar-inventar algun instrument, de vent sobretot, per aconseguir determinada expressivitat que ell no trobava als instruments llavors utilitzats . També la invenció del piano-forte al segle XVIII, evidentment, va suposar una autèntica revolució expressiva.
Al llarg del segle XX, però, l'aparició d'aparells -que no instruments- generadors i/o enregistradors/reproductors de sons, primerament elèctrics (cinta magnètica, disc, micròfons, altaveus, etc.) i, a partir de meitat del segle XX, el ràpid desenvolupament de l'electrònica i ara, al segle XXI, de la informàtica, han facilitat als creadors sonors/músics tal quantitat de possibilitats estètiques que això ha produït una autèntica explosió de camins els quals, recolzant-se en molts casos en les provatures antiacadèmiques de gents com les de l'anomenada "Segona Escola de Viena", han dut a una gernació de noves vies de creació que no sempre han resultat reeixides, però que han estat passes endavant en la història de l'art sonor.
Gérard Grisey (Belfort, França, 17-6-1946;+Paris, 11-11-1946, amb 52 anys) va ser un dels principals promotors d'una d'eixes branques que l'art sonor ha creat a la segona meitat del segle XX. Va estudiar a Alemanya al Conservatori de Trossingen (composició amb Helmut Degen), després al Conservatori de París, on va obtenir el primer premi d’harmonia (1967) i va ser alumne d’Olivier Messiaen (1968-1972) . També va estudiar amb Henri Dutilleux (1968), Jean-Étienne Marie (electroacústica) i, a Darmstadt, amb Stockhausen, Ligeti i Xenakis (1972). Sobretot, però, va treballar a l'IRCAM, amb el mestre Pierre Boulez l'any 1980. Treballant sobre dades acústiques i sobre una matèria primera sense temperar, li interessa especialment "el procés de transformar un so en un altre so, d'un conjunt de sons en un altre conjunt", i l'espacialització del so.
Les anomenades "composicions espectrals" que ell va crear/conrear és, probablement, una de les aportacions més interessants al camp de les innovacions sonores (crec que ell refusaria anomenar-les "música" sense matissar-ho molt). És d'aquest autor que aneu a escoltar hui tres peces que opine representatives, on podreu copsar allò que ell anomenà "núvols de densitat" a la seua música, concepte semblant a les "masses sonores" de Ligeti.
Abstindre's oïdors de "Los 40 Principales". Els pot produir trastorns físics i psíquics.
