Programa 490
Crec que al comentari del programa anterior, dedicat també a Marius Neset, vaig abundar suficientment en els aspectes positius i esperançadors de cara al futur d'aquest jove músic noruec.
Hui aneu a escoltar la segona part de la seua suite "Viaduct", de la qual vareu escoltar la primera part al programa anterior. No vaig a repetir allò que vaig dir al programa anterior sobre esta peça, una perfecta síntesis entre la música acadèmica, representada per la London Sinfonietta i el jazz, personificat en el grup de Marius Neset, ampliat per a l'ocasió per alguns músics.
Per cert, espigolada la informació sobre aquesta obra, ja està clar el significat que li dóna el Marius Neset al títol de la peça. Al·ludeix al fet de que aquesta obra està concebuda com una mena de pont entre els dos mons musicals presents a la seua composició. (“The reason it’s called Viaduct is that this is about a connection to different musical ideas,”) Segons explica el propi Neset a la web del disc.
Esta és la nòmina completa:
Marius Neset / tenor i soprano saxofon
Ivo Neame / piano
Jim Hart / vibràfon, marimba i percussion
Petter Eldh / contrabaix
Anton Eger / bateria i percussió
London Sinfoniettadirigida per Geoffrey Paterson
Voldria també esmentar, ja que al programa de ràdio no volia furtar-li temps a la música, el personal de "Circle of Chimes":
Marius Neset / saxos tenor i soprano
Lionel Loueke / guitarra i veus
Andreas Brantelid / cello
Ingrid Neset / flauta, piccolo i flauta alto (germana del Marius Neset)
Ivo Neame / piano
Jim Hart / vibràfon, marimba i percussió
Petter Eldh / contrabaix
Anton Eger / bateria i percussió
I per què esmente totes estes persones? Doncs perquè crec que són noms que cal retindre a la memòria car elles i ells, entre altres, són noms a retindre els pròxims anys quan es parle d'allò que la indústria anomena "música de fusió" i que jo anomenaria, tot senzillament, (bona) música contemporània. Aquests músics, i altres com ells, recolzats a Europa, fonamentalment, per dues gravadores, ACT i ECM, ambdues radicades a Alemanya, què han apostat de forma decidida per la renovació musical en tots els camps, tant del jazz com de la clàssica (per exemple, Sofia Gubaidulina està molt present al catàleg d'ECM).
Esta vegada, al contrari del que va succeir amb algunes de les avantguardes de començaments del segle XX, pense que sí van a tindre continuïtat i que van a obris camins pels quals transitaran molts músics, fonamentalment europeus, els pròxims decennis, i que esta música sí va a connectar bé amb l'audiència melòmana, cosa amb la qual varen fracassar aquelles avantguardes del segle XX, majoritàriament. Als EUA es segueixen altres camins més apegats a la tradició jazzística, encara que també "contaminats" per les innovacions produïdes a la "clàssica". Allí el camí és, potser, una mica més pedregós, donat el poder omnímode de les multinacionals de música, i alguns d'ells estan refugiant-se en agrupacions de músics que formen un catàleg a base de l'auto-producció i el "micromecenatge", com el "segell" Artist Share.
En definitiva que, afortunadament, el món (i no sols el de la música) continua rodant, per a bé... i per a mal.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris ECM. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris ECM. Mostrar tots els missatges
dijous, 5 de desembre del 2019
dijous, 12 de setembre del 2019
Enrico Rava. Un històric del jazz a Itàlia
Programa 479
Hui comencem a fer-li els honors al trompetista italià, ja octogenari (el 20 d'agost en va fer 80 anys...i en actiu) Enrico Rava.
Com he dit al programa, hi ha tants músics bons de jazz que en alguns casos no en tinc ni notícia i en altres com en aquest cas, senzillament s'havia quedat "al calaix" des de fa algun temps. Perquè és el cas que en tinc fa ja algun temps un disc de duo entre ell i l'Stefano Bollani (que promet posar pròximament). Però altres discos, novetats generalment, s'havien "colat".
Amb les primeres notes apreses a casa de sa mare, al piano, va passar pel conservatori on va aprendre a tocar el trombó, però la sort de poder veure una actuació en directe del mestre Miles Davis el va fer-se decidir per la trompeta.
Amb discos a casa del Bix Beiderbecke i de Chet Baker, la influència del qual es fa palesa al seu so quan hi ha fragments més lents o lírics, com a la peça "Song Tree" del disc, la seua carrera va ja enfilar-se cap amunt de ben jove. De fet als catorze anys ja tocava a una orquestra de jazz tradicional. Des d'aleshores fins als vuitanta d'ara no ha parat de tocar amb el bo i millor del panorama internacional, començant per Gato Barbieri, que passà per Italia i el contractà, i després, en la desena d'anys que es va passar a Nova York, amb tota la cimera del jazz dels anys setanta. Un primera gravació amb la mítica ja casa ECM, el va fer tornar a Europa d'on no va ja anar-se'n. Als enllaços que us pose podreu llegir els detalls de la seua biografia.
Però el que resulta més interessant del disc de hui, un directe gravat a Roma el 12 de març del 2016, amb allò més selecte del jazz italià, anomenat "My Songbook", és que en ell es fa un repàs a tota la seua carrera com a compositor,amb peces des de l'any 1973 fins a hui mateix, on exposa tota la paleta de colors que ha estat capaç de pintar a la música de jazz.
Enrico Rava és, sens dubte, el millor jazzista italià de tots els temps i dels millors músics europeus de l'especialitat. El breu tast que de la seua música aneu a escoltar hui m'agradaria que fora una porta d'entrada per a que cercareu a la "xarxa" actuacions seues, que vos feren degustar els diferents camins què, al llarg de tants anys, ha recorregut aquest mestre.
Hui comencem a fer-li els honors al trompetista italià, ja octogenari (el 20 d'agost en va fer 80 anys...i en actiu) Enrico Rava.
Com he dit al programa, hi ha tants músics bons de jazz que en alguns casos no en tinc ni notícia i en altres com en aquest cas, senzillament s'havia quedat "al calaix" des de fa algun temps. Perquè és el cas que en tinc fa ja algun temps un disc de duo entre ell i l'Stefano Bollani (que promet posar pròximament). Però altres discos, novetats generalment, s'havien "colat".
Amb les primeres notes apreses a casa de sa mare, al piano, va passar pel conservatori on va aprendre a tocar el trombó, però la sort de poder veure una actuació en directe del mestre Miles Davis el va fer-se decidir per la trompeta.
Amb discos a casa del Bix Beiderbecke i de Chet Baker, la influència del qual es fa palesa al seu so quan hi ha fragments més lents o lírics, com a la peça "Song Tree" del disc, la seua carrera va ja enfilar-se cap amunt de ben jove. De fet als catorze anys ja tocava a una orquestra de jazz tradicional. Des d'aleshores fins als vuitanta d'ara no ha parat de tocar amb el bo i millor del panorama internacional, començant per Gato Barbieri, que passà per Italia i el contractà, i després, en la desena d'anys que es va passar a Nova York, amb tota la cimera del jazz dels anys setanta. Un primera gravació amb la mítica ja casa ECM, el va fer tornar a Europa d'on no va ja anar-se'n. Als enllaços que us pose podreu llegir els detalls de la seua biografia.
Però el que resulta més interessant del disc de hui, un directe gravat a Roma el 12 de març del 2016, amb allò més selecte del jazz italià, anomenat "My Songbook", és que en ell es fa un repàs a tota la seua carrera com a compositor,amb peces des de l'any 1973 fins a hui mateix, on exposa tota la paleta de colors que ha estat capaç de pintar a la música de jazz.
Enrico Rava és, sens dubte, el millor jazzista italià de tots els temps i dels millors músics europeus de l'especialitat. El breu tast que de la seua música aneu a escoltar hui m'agradaria que fora una porta d'entrada per a que cercareu a la "xarxa" actuacions seues, que vos feren degustar els diferents camins què, al llarg de tants anys, ha recorregut aquest mestre.
dijous, 19 d’abril del 2018
Pura avantguarda: Art Ensemble of Chicago
Programa 422
El grup va sorgir del Roscoe Mitchell Art Ensemble de mitjan anys 60, que va néixer de la banda experimental del pianista Muhal Richard Abrams de Chicago a principis dels anys 60. Aquesta última va ser una banda d'assaig creada amb el propòsit de tocar peces escrites per molts dels joves compositors de jazz afroamericans.
Originalment formada pels saxofonistes Roscoe Mitchell i Joseph Jarman , el trompetista Lester Bowie , el baixista Malachi Favors i, posteriorment, el baterista Famoudou Don Moye , l'Art Ensemble of Chicago va gaudir d'una reputació crítica com el millor i més influent grup de jazz avantguardista dels anys 70 i '80s. L'Art Ensemble va ser, sens dubte, una banda innovadora.
A finals dels anys 60 i principis dels anys 70, l'Art Ensemble va contribuir a la fusió del jazz amb la música artística europea i les músiques africanes indígenes. També va fondre el jazz amb ell mateix; és a dir, la banda va combinar elements de la història i la prehistòria de jazz amb un esperit modernista d'experimentació. Un element teatral pronunciat també era essencial per al seu treball.
En l'Ensemble, cap individu era més important que el conjunt. La banda va ser un assortiment de compositors i improvisadors de gran individualitat. Col·lectivament, van crear una entitat convincent i única.
El 1969 la banda es va traslladar a París. Renomenat com l'Ensemble Art de Chicago , el grup va tenir un gran èxit a Europa.
El renom de la banda va créixer als anys 70. El 1978 van formar el seu propi segell, AECO, que va publicar enregistraments en solitari de Jarman , Moye i Favors . El grup va gravar per a ECM a finals dels anys 70 i principis dels anys 80, realitzant una sèrie d'àlbums aclamats per la crítica, com ara Nice Guys , Full Force i The Third Decade. La banda va ser considerada per molts com el millor grup de jazz del món. A la segona meitat dels anys vuitanta, un declivi general de l'entusiasme crític per l'avantguarda va donar com a resultat un cert arraconament de gent com l'Art Ensemble. Com a conseqüencia, els membres varen dedicar-se a projectes personals encara que eventualment es juntaven.
El disc que escoltareu al programa, és el Full Force, un dels gravats a Europa a l'ECM, el prestigiós segell dirigit per Manfred Eicher, que va produir el disc. Un disc que la crítica ha assenyalat com, probablement, el millor que va fer la banda.
Bon profit.
El grup va sorgir del Roscoe Mitchell Art Ensemble de mitjan anys 60, que va néixer de la banda experimental del pianista Muhal Richard Abrams de Chicago a principis dels anys 60. Aquesta última va ser una banda d'assaig creada amb el propòsit de tocar peces escrites per molts dels joves compositors de jazz afroamericans.
Originalment formada pels saxofonistes Roscoe Mitchell i Joseph Jarman , el trompetista Lester Bowie , el baixista Malachi Favors i, posteriorment, el baterista Famoudou Don Moye , l'Art Ensemble of Chicago va gaudir d'una reputació crítica com el millor i més influent grup de jazz avantguardista dels anys 70 i '80s. L'Art Ensemble va ser, sens dubte, una banda innovadora.
A finals dels anys 60 i principis dels anys 70, l'Art Ensemble va contribuir a la fusió del jazz amb la música artística europea i les músiques africanes indígenes. També va fondre el jazz amb ell mateix; és a dir, la banda va combinar elements de la història i la prehistòria de jazz amb un esperit modernista d'experimentació. Un element teatral pronunciat també era essencial per al seu treball.
En l'Ensemble, cap individu era més important que el conjunt. La banda va ser un assortiment de compositors i improvisadors de gran individualitat. Col·lectivament, van crear una entitat convincent i única.
El 1969 la banda es va traslladar a París. Renomenat com l'Ensemble Art de Chicago , el grup va tenir un gran èxit a Europa.
El renom de la banda va créixer als anys 70. El 1978 van formar el seu propi segell, AECO, que va publicar enregistraments en solitari de Jarman , Moye i Favors . El grup va gravar per a ECM a finals dels anys 70 i principis dels anys 80, realitzant una sèrie d'àlbums aclamats per la crítica, com ara Nice Guys , Full Force i The Third Decade. La banda va ser considerada per molts com el millor grup de jazz del món. A la segona meitat dels anys vuitanta, un declivi general de l'entusiasme crític per l'avantguarda va donar com a resultat un cert arraconament de gent com l'Art Ensemble. Com a conseqüencia, els membres varen dedicar-se a projectes personals encara que eventualment es juntaven.
El disc que escoltareu al programa, és el Full Force, un dels gravats a Europa a l'ECM, el prestigiós segell dirigit per Manfred Eicher, que va produir el disc. Un disc que la crítica ha assenyalat com, probablement, el millor que va fer la banda.
Bon profit.
diumenge, 15 de gener del 2012
Lee Konitz: Un tòtem del jazz-II
Programa 160
Aquest saxo alt, nascut com a músic amb gent com Coleman com a model, passat al bop per Tristano i mariner després de totes les aigües, com més joves els mariners millor, demostra, al programa de hui, que amb 73 anys es pot tocar amb el bo i millor de l'última (o penúltima) fornada del jazz en una gravació en directe al Birdland de l'any 2011,acabadeta de treure del forn com qui diu, amb ni més ni menys que Charlie Haden, Brad Mehldau i Paul Motian. Es pot demanar més?
La gravació es deu a la iniciativa de la gent de la gravadora ECM, un dels puntals de la renovació musical a Europa en molts géneres de música, però també del jazz.
Aquest saxo alt, nascut com a músic amb gent com Coleman com a model, passat al bop per Tristano i mariner després de totes les aigües, com més joves els mariners millor, demostra, al programa de hui, que amb 73 anys es pot tocar amb el bo i millor de l'última (o penúltima) fornada del jazz en una gravació en directe al Birdland de l'any 2011,acabadeta de treure del forn com qui diu, amb ni més ni menys que Charlie Haden, Brad Mehldau i Paul Motian. Es pot demanar més?
La gravació es deu a la iniciativa de la gent de la gravadora ECM, un dels puntals de la renovació musical a Europa en molts géneres de música, però també del jazz.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)