Ella Fitzgerald i Billie Holliday a Newport 1975. Dues deeses

 Programa 663

Això mateix. Alguna cosa que objectar?

Les figures de les més altes expressions del jazz vocal, masculí o femení, Ella i Billie, Billie i Ella, són tan indiscutibles, tan IMPRESCINDIBLES en parlar de la història del jazz que no em vaig a molestar en afegir massa coses sobre les seues biografies i el seu lloc a la història de la música afroamericana per excel·lència.

Tan sols, si de cas, caldria fer algun comentari sobre l'actuació mínimament reflectida a la gravació que us oferim hui.

Les condicions vocals i artístiques, la seua suficiència tècnica, la seua inspiració en les improvisacions, la seua perfecció artística, en suma, són tan indiscutibles que l'escolta d'una actuació en viu no pot sinó remarcar les seues qualitats, fins i tot en condicions (relativament) adverses: acompanyants que, de vegades, es perden, soroll d'amplificació,... Resulta increïble que, a hores d'ara, es puga haver tret una gravació sense netejar aquest defectes. Però té igual, perquè l'actuació és tan impecable per part de l'Ella Fitzgerald, que eixes petites molèsties, quasi ni s'escolten, encisats per la seua veu meravellosa.

Altra cosa és el que es pot escoltar en l'actuació de la Billie Holliday. Una Billie que, amb tan sols quaranta-dos anys, estava en un estat de salut molt deteriorat i, per tant, la seua veu també. Però, en un cantautor -i ella ho era, de fet-, parem molt esment a la veu? I no dic que la de Billie Holliday no tinguera de jove uns bonics timbres per al blues, sobretot, èmula, com era, de Bessie Smith. Allò important en escoltar a esta Billie tan atrotinada ja, tan en caiguda lliure, és ATENDRE a allò que ens conta en escoltar els retalls de la seua vida que, embolcallats en les lletres que altres havien escrit, ella sabia transmetre des de les seues vivències. "My man" o "Body and Soul" troben el seu real significat quan, no les canta, les INTERPRETA Billie Holliday. La seua veu rogallosa, trencada, deixa veure l'estat de la seua ànima trencada, rogallosa.

Dues dones, dues vides, dos estils d'entendre el cant en el jazz, però dos éssers imprescindibles en la història d'eixa música, tan íntima, tan primària, que era el jazz d'aleshores. Unes actuacions al festival de Newport de 1957, que tenim la sort de poder escoltar.

Hui en dia, la sofisticació i els canvis culturals i socials (?) han vestit el jazz amb robes ben diferents, però ningú podrà entendre plenament el seu significat sense escoltar a estes dues dones, negres, per cert, amb tot el que això els va suposar.

Dones de jazz: Carmen McRae-1

 Programa 606

 

En aquest propòsit  de la present temporada de destacar el paper de les dones en els camps musicals que abastem a Els Camins de la Música, anem hui a fer una nova i lleugera ullada a una cantant (sobretot), però també compositora, pianista excel·lent i ocasional actriu de cinema Carmen McRae.

Ja al 2011 varem dedicar-li ampla atenció, amb quatre programes. Malgrat això, hem pensat que calia recordar-la perquè, per raons que són difícils d'esbrinar, la seua obra està sent relativament oblidada si la comparem amb altres companyes d'ofici i d'època, com Ella Fitzgerald o  Billie Holliday.

Anem, doncs, a dedicar-li un parell de programes, tractant d'actualitzar el seu record i completar la mirada a la seua tasca que ja varem fer fa anys.

Nascuda al barri de Harlem de Nova York el 8 d'abril de 1920, els seus melòmans pares, emigrants jamaicans amb una situació econòmica còmoda, varen portar-la a aprendre música des ben menuda enfocant-la al piano clàssic, però, ja adolescent, amarada d'escoltar a sa casa i arreu la música del moment -el jazz, clar- va començar a tocar el piano en clubs de la ciutat. El matrimoni d'Irene (compositora) i Teddy Wilson la va escoltar i, amb 16 anys, va creure en ella i la va apadrinar per a que li feren audicions com a cantant i pianista. En un d'eixos encontres, amb 17 anys, va trobar-se amb Billie Holliday i això canvià la seua vida.

Enlluernada per la personalitat artística de Lady Day, la seua influència, declarada per la Carmen McRae -"si Lady Day no hauria existit, probablement jo tampoc…” va arribar a dir anys molts anys després- i l'amistat que va tindre amb ella, va fer-la decidir el seu camí artístic, prenent-la com a model. Això, però, no li va impedir, amb el temps, desenvolupar la seua personalitat musical encara que sempre recordant a Holliday en les seues actuacions i declarant la seua devoció per la mestra.

Després de alguns canvis de residència i amb una carrera que no s'enlairava, l'any 1949 la va dur a moure's a Chicago, on el seu efímer marit -ja "ex"- Kenny Clarke, li va ajudar a trobar treball en el “Minton’s Playhouse” el club fundacional del "bebop", però que a principis dels anys cinquanta ja no era tan significatiu des del punt de vista musical. La Carmen McRae va aprofitar els vora quatre anys que hi va passar per estudiar cant i perfeccionar i assentar el seu estil, de manera que quan va tornar a Nova York, l'any 1952, ja tenia clarament definida la seua personalitat artística.

Un parell de gravacions, sota la seua titularitat dels anys amb un cert èxit li varen proporcionar l'oportunitat per enlairar la seua carrera, car la prestigiosa revista "DownBeat" la va nomenar "Milor cantant de l'any" en 1954. Va ser una afortunada circumstància perquè Ella Fitzgerald havia abandonat DECCA per fitxar per VERVÉ en eixe any i això va conduir a que la DECCA la fitxara, promocionant-la fortament com a "l'hereva d'Ella". A partir d'ací, i amb una dotzena de LP que va gravar amb la DECCA en cinc anys, la seua carrera va consolidar-se definitivament.

Amb una veu preciosa, ben educada i adequadament utilitzada, la seua discografia té una adequada barreja entre els discos de jazz pur i dur, a cavall entre el be-bop i el cool  (de la què es considera una de les seues millors representants) i un bon grapat de música "comercial", amb balades ballables adobades, però, per una excel·lent veu, amb interpretacions on el toc del jazz i el blues eren ben palesos. La seua carrera es va desenvolupar al llarg de mig segle, competint, amb bona acceptació del públic, amb l'abassegadora irrupció del "rock'n roll" a partir dels anys 60'.

Al primer programa anem a fer una petita repassada dels seus primers anys, per "refrescar" allò dit als quatre programes anteriors. Al següent programa anirem a una enlluernant actuació en directe que ja comentarem.

L'altra vida de Chrissie Hynde

Programa 482

Entre les i els cantants negres dels EE.UU. no és infreqüent que un cop passada l'època d'èxit en àrees més o menys comercials (soul, rock,...) retornen als seus orígens i es posen a cantar jazz, que és el lloc d'on venien.

El cas de Chrissie Hynde és una miqueta similar, però infreqüent en una cantant blanca, ubicada clarament en el rock&roll i liderant (de fet, sent l'única component fixa) una banda anomenada Pretenders què, amb sols una desena de discos LP en una trentena d'anys de carrera, ha entrat per dret propi a la història del rock. Però també li agrada la cançó melòdica. I el jazz.

Doncs bé, la Chrissie Hynde acaba de treure un disc originalíssim on, amb la seua preciosa veu de contralt -una altra singularitat al món del rock, on solen abundar les veus més agudes- recrea una sèrie de clàssics del jazz, sense deixar de banda algunes perles com una cançó dels Kinks, una altra de Jobim i altra dels Beach Boys. Fins i tot s'atreveix amb un clàssic d'un "chansonnier" francés (cantat en francès!), Charles Trenet, molt famós en les dècades dels quaranta i cinquanta. Tot amb arranjaments seus fonamentalment i d'un altre arranjador. Però no sols això.

Com una forma de mostrar la seua validesa com a música (dona música, s'entén) fins i tot fa dues versions instrumentals de peces de, ni més ni menys, Charlie Mingus i John Coltrane. Ella li anomena a l'estil que utilitza "jazz-dub". I, en efecte, les coses típiques del "dub" (instruments rars, electrònica, samples, sorolls ambientals, etc.) són utilitzades amb profusió, però ho fa amb una elegància tal, que una escolta desatesa de la seua música no fa palesa l'existència d'eixos recursos musicals. Cal una orella atenta per degustar com cal aquest disc i els seus treballats arranjaments, a part de, és clar, la preciosa i expressiva veu de la Chrissie. Com comente a l'emissió del programa, n'estic segur que la Billie Holliday de "Songs for Dintingue Lovers" hauria desitjat uns acompanyaments tan delicats, ben treballats i originals com els d'aquest disc.

En algun comentari llegit a internet aclareix que no és, ni de bon tros, un disc com el de Rod Stewart en plan "crooner". Evidentment, no ho és ni de lluny. Aquest és un disc molt més ambiciós, treballat i aconseguit. L'èxit comercial, què, en tractar-se d'un disc de la Chrissie/Pretenders està assegurat, en aquest cas, serà -és ja- absolutament merescut.

Acabe amb la mateixa recomanació del programa: escolteu les músiques amb l'orella atenta i més d'una vegada, per degustar les seues exquisides característiques musicals. I feu-vos amb el disc, que paga la pena.