Programa 428
"Canaris". Aixina els deien, entre la broma carinyosa i una certa desconsideració, els músics de les bandes de jazz a les i els cantants que donaven la cara en les actuacions, cantant. No estaven molt apreciades, sobretot les dones, com a cantants a les orquestres de jazz.
De tota manera el ser "canari" d'una banda d'una certa fama, els aprofitava a les cantants per a fer-se un lloc en l'atenció del públic, que les poguera fer encetar una carrera professional, raó per la qual tampoc despreciaven la possibilitat de cantar al front d'una orquestra.
Aixina començà també la meravellosa Ella Fitzgerald. El que passa és que Ella prompte va destacar i tindre una carrera individual, actuant, habitualment, amb un clàssic trio d'acompanyament (piano, contrabaix, bateria).
En aquest cas, el productor Norman Granz -probablement el més conegut dels productor de jazz- va ser el què aprofità el "tirò" de la fama ja aconseguida per Ella Fitzgerald per a llençar els primers discos de la seua nova gravadora, la Vervé, amb una sèrie de discos què deixaren freds als crítics i afecciionats al jazz, però que -va tindre bon ull- varen ser un enorme èxit de vendes.
La fórmula era senzilla. Ella Fitzgerald va gravar amb una orquestra selecta (amb vents i cordes) i amb directors adients, discos monogràfics dedicats als compositors més coneguts de l'època (Cole Porter, els Germans Gershwin, Duke Ellington, fins a vuit) on la meravellosa veu dels anys seixanta de la Gran Dama del Jazz, cantava, amb delicadesa, bona afinació i uns pessics de jazz ací i enllà, els grans èxits dels autors. La col·lecció s'anomenà "The American Songbooks" i va ser un enorme èxit de vendes, de forma que consolidà la gravadora.
Això és el que aneu a escoltar hui. Una hora de gaudi de la meravellosa veu de Ella Fitzgerald. Sense més complicacions. 101 anys després del seu neixement.
Per a "fans" de l'Ella.
Es mostren les entrades ordenades per rellevància per a la consulta ella fitzgerald. Ordena per data Mostra totes les entrades
Es mostren les entrades ordenades per rellevància per a la consulta ella fitzgerald. Ordena per data Mostra totes les entrades
dijous, 7 de juny del 2018
dijous, 17 de juliol del 2025
Ella Fitzgerald al seu millor moment: Ella at the Opera House el 1957
Efectivament, "Ella Fitzgerald At the Opera House" és un àlbum en directe de 1958 d'Ella Fitzgerald. L'àlbum presenta una gravació dels Concerts de Jazz de la Filharmònica de 1957. Aquesta sèrie de concerts de jazz en directe va ser ideada pel director de Fitzgerald, Norman Granz .
Amb uns quaranta anys, aquell paixarell cantor, com l'anomenaven als seus començaments, quan exercia de cantant a diverses orquestres de jazz, va començar a cantar amb la banda de Chick Webb en 1935, al Savoy Ballroom de Harlem amb tan sols desset anys, després d'una infantesa prou desgraciada.
Allí va encantar a tota la crítica i públic amb les seues facultats, la seua tècnica impecablement jazzística i coronant-se com la reina del jazz i, sobretot, va consagrar com una especialitat jazzística el conegut com a "scat". Eixa forma de cantar amb onomatopeies ja havia estat utilitzada abans, però ella la va elevar a la seua màxima perfecció.
Per altra part... què vaig a dir jo d'Ella Fitzgerald a estes alçades. Ja s'ha dit tot, però encara es podria dir més i sempre bo. Així doncs, em limitaré a recomanar-vos de forma molt entusiasta l'escolta de la música d'aquesta inigualable, irrepetible i genial cantant, que ja ha aparegut a altres programes nostres, però no importa, escoltar els clàssics sempre és agradable i recomanable.
Ah! I per cert, aquest és el darrer programa de la dessetena temporada del Camins. A partir d'ara i fins a mitjan setembre, escoltareu una tria, que espere vos agrade, de programes ja emesos.
Fins setembre i que tingau un bon estiu.
dijous, 27 d’abril del 2017
Ella Fitzgerald. Commemorant el centenari del seu naixement
Programa 380
Com que no em considere una persona imparcial per a jutjar un mite com l'Ella Fitgerald, us he traduït, per al centenari del seu naixement, un comentari que considere excel·lent de la web:
http://www.musicweb-international.com/jazz/2009/Ella_Fitzgerald_EJA034.htm
En la pròpia web trobareu documentació addicional sobre els intèrprets i acompanyants.
"Heus ací una prova més - si fos necessari - que Ella Fitzgerald va ser un dels cantants suprems del segle 20. De fet, el títol d'aquest CD en realitat només es refereix ales primeres nou pistes, les quals van ser enregistrades al Chicago Opera House en setembre de 1957. La resta de pistes -10 a 18- de les quals he llevat alguna, perquè eren cançons repetides en una nova versió, - l'única diferència és que Them There Eyes en el primer concert se substitueix per Oh, Lady Be Good ! en el segon- però no entraven al temps del programa, provenen d'un concert del mes següent a l'auditori Shrine de Los Angeles. Tots dos conjunts van ser alliberats inicialment en versions mono i estèreo amb el nom de "Ella Fitzgerald a l'Opera House". Aquest CD també conté un bonus track (How high the moon) del Festival de Jazz Playboy a l'agost de 1959.
Ella canta d'una manera radiant en totes les 19 pistes. No obstant això, aquesta duplicació té alguns beneficis, com ara ser capaç de comparar les diferents interpretacions de la mateixa cançó d'Ella.
Fins i tot si no desitgeu fer una comparació detallada de les actuacions, encara pot seure i gaudir de l'excel·lent control de to vocal d'Ella - i la seva improvisació inspirada. Recordeu, per exemple, com maneja Them There Eyes, començant amb dos arpegis descendents, a continuació, frenant subtilment amb les lletres per accentuar el swing, i aventurar-se cap amunt i avall del seu rang. O assaborir la seva coda sense companyia al final de l'These Foolish Things. O reconèixer la sensibilitat amb la qual canta Ill Wind - una interpretació que desafia la versió clàssica de Billie Holiday de la cançó (o fins i tot la millora!).
L'àlbum acaba amb Oh, Lady Be Good! , Que mostra la versatilitat d'Ella i el seu sentit de l'humor, i una de mig temps How high the moon on es duplica la velocitat, el que demostra que la resistència vocal d'Ella, així com el seu enginy era insuperable.
El registre és de vegades un poc difús (problemes de la gravació en directe a l'època) però l'àlbum captura una Ella quan estava en el seu més moment més audaç i madur: canta per a un públic receptiu.
Tony Augarde"
Sobre la vida i miracles de l'Ella ja varem parlar alguna cosa en programes anteriors de la primera temporada del programa: Programes 33, 34 i 35
i la seua versió del Porgy and Bess amb Louis Armstrong, programes 231 i 232
Com que no em considere una persona imparcial per a jutjar un mite com l'Ella Fitgerald, us he traduït, per al centenari del seu naixement, un comentari que considere excel·lent de la web:
http://www.musicweb-international.com/jazz/2009/Ella_Fitzgerald_EJA034.htm
En la pròpia web trobareu documentació addicional sobre els intèrprets i acompanyants.
"Heus ací una prova més - si fos necessari - que Ella Fitzgerald va ser un dels cantants suprems del segle 20. De fet, el títol d'aquest CD en realitat només es refereix ales primeres nou pistes, les quals van ser enregistrades al Chicago Opera House en setembre de 1957. La resta de pistes -10 a 18- de les quals he llevat alguna, perquè eren cançons repetides en una nova versió, - l'única diferència és que Them There Eyes en el primer concert se substitueix per Oh, Lady Be Good ! en el segon- però no entraven al temps del programa, provenen d'un concert del mes següent a l'auditori Shrine de Los Angeles. Tots dos conjunts van ser alliberats inicialment en versions mono i estèreo amb el nom de "Ella Fitzgerald a l'Opera House". Aquest CD també conté un bonus track (How high the moon) del Festival de Jazz Playboy a l'agost de 1959.
Ella canta d'una manera radiant en totes les 19 pistes. No obstant això, aquesta duplicació té alguns beneficis, com ara ser capaç de comparar les diferents interpretacions de la mateixa cançó d'Ella.
Fins i tot si no desitgeu fer una comparació detallada de les actuacions, encara pot seure i gaudir de l'excel·lent control de to vocal d'Ella - i la seva improvisació inspirada. Recordeu, per exemple, com maneja Them There Eyes, començant amb dos arpegis descendents, a continuació, frenant subtilment amb les lletres per accentuar el swing, i aventurar-se cap amunt i avall del seu rang. O assaborir la seva coda sense companyia al final de l'These Foolish Things. O reconèixer la sensibilitat amb la qual canta Ill Wind - una interpretació que desafia la versió clàssica de Billie Holiday de la cançó (o fins i tot la millora!).
L'àlbum acaba amb Oh, Lady Be Good! , Que mostra la versatilitat d'Ella i el seu sentit de l'humor, i una de mig temps How high the moon on es duplica la velocitat, el que demostra que la resistència vocal d'Ella, així com el seu enginy era insuperable.
El registre és de vegades un poc difús (problemes de la gravació en directe a l'època) però l'àlbum captura una Ella quan estava en el seu més moment més audaç i madur: canta per a un públic receptiu.
Tony Augarde"
Sobre la vida i miracles de l'Ella ja varem parlar alguna cosa en programes anteriors de la primera temporada del programa: Programes 33, 34 i 35
i la seua versió del Porgy and Bess amb Louis Armstrong, programes 231 i 232
dijous, 8 de febrer del 2024
Ella Fitzgerald i Billie Holliday a Newport 1975. Dues deeses
Això mateix. Alguna cosa que objectar?
Les figures de les més altes expressions del jazz vocal, masculí o femení, Ella i Billie, Billie i Ella, són tan indiscutibles, tan IMPRESCINDIBLES en parlar de la història del jazz que no em vaig a molestar en afegir massa coses sobre les seues biografies i el seu lloc a la història de la música afroamericana per excel·lència.
Tan sols, si de cas, caldria fer algun comentari sobre l'actuació mínimament reflectida a la gravació que us oferim hui.
Les condicions vocals i artístiques, la seua suficiència tècnica, la seua inspiració en les improvisacions, la seua perfecció artística, en suma, són tan indiscutibles que l'escolta d'una actuació en viu no pot sinó remarcar les seues qualitats, fins i tot en condicions (relativament) adverses: acompanyants que, de vegades, es perden, soroll d'amplificació,... Resulta increïble que, a hores d'ara, es puga haver tret una gravació sense netejar aquest defectes. Però té igual, perquè l'actuació és tan impecable per part de l'Ella Fitzgerald, que eixes petites molèsties, quasi ni s'escolten, encisats per la seua veu meravellosa.
Altra cosa és el que es pot escoltar en l'actuació de la Billie Holliday. Una Billie que, amb tan sols quaranta-dos anys, estava en un estat de salut molt deteriorat i, per tant, la seua veu també. Però, en un cantautor -i ella ho era, de fet-, parem molt esment a la veu? I no dic que la de Billie Holliday no tinguera de jove uns bonics timbres per al blues, sobretot, èmula, com era, de Bessie Smith. Allò important en escoltar a esta Billie tan atrotinada ja, tan en caiguda lliure, és ATENDRE a allò que ens conta en escoltar els retalls de la seua vida que, embolcallats en les lletres que altres havien escrit, ella sabia transmetre des de les seues vivències. "My man" o "Body and Soul" troben el seu real significat quan, no les canta, les INTERPRETA Billie Holliday. La seua veu rogallosa, trencada, deixa veure l'estat de la seua ànima trencada, rogallosa.
Dues dones, dues vides, dos estils d'entendre el cant en el jazz, però dos éssers imprescindibles en la història d'eixa música, tan íntima, tan primària, que era el jazz d'aleshores. Unes actuacions al festival de Newport de 1957, que tenim la sort de poder escoltar.
Hui en dia, la sofisticació i els canvis culturals i socials (?) han vestit el jazz amb robes ben diferents, però ningú podrà entendre plenament el seu significat sense escoltar a estes dues dones, negres, per cert, amb tot el que això els va suposar.
dijous, 31 de maig del 2018
Llegendes del jazz: Ella Fitzgerald i Duke Ellington
Programa 427
Les cantants de les orquestres no estaven ni massa considerades artísticament ni ben pagades habitualment. Malgrat això era una bona plataforma per a fer-se conegudes el ser "la cara" d'una orquestra de jazz. Se'ls anomenava, mig en broma mig despectivament, els "canaris" de l'orquestra
Pel contrari, algunes vegades, i esta n'és una d'elles, és la cantant la que destaca en una gravació. És, ni més ni menys, que l'Ella Fitzgerald la que, acompanyada amb el seu trio habitual i amb l'orquestra de Duke Ellington, la que en febrer de 1966 gravava aquest concert en Estocolm, en un moment en què ambdós, tant ella com l'orquestra es trobaven en un moment esplèndid de forma, fent una gira mundial tots dos junts.
La qualitat, l'afinació impecable, l'ample registre, l'elegància i tots els adjectius afavoridors que se vos acudisquen, es mostren de forma meravellosa en esta actuació on l'"scat" de la Fitzgerald també es mostra en la cimera de la seua qualitat.
Gravat després de la -discutida per alguna crítica- colecció de "Songbooks", per iniciativa del conegut productor Norman Granz, i superada feia alguns anys la primera de les crisis nervioses que va patir a causa de l'abundant treball, és una gravació que crec que, si no imprescindible (la qualitat del so original era regular, encara que la versió que escoltareu, remasteritzada, de l'any 1991, em sembla impecable) sí que és una oportunitat d'escoltar una actuació en directe de la "Primera Dama del Jazz", i el directe, ja ho sabeu, és la veritat de la música.
P.S.: En la locució del programa dic que la gravació no va eixir fins el 1991. No és cert. Una posterior revisió de les fons consultades em diu que va eixir inicialment en LP i CD l'any 1984. Fou novament remasteritzada i publicada per la mateixa gravadora, Pablo, l'any 1991.
Les cantants de les orquestres no estaven ni massa considerades artísticament ni ben pagades habitualment. Malgrat això era una bona plataforma per a fer-se conegudes el ser "la cara" d'una orquestra de jazz. Se'ls anomenava, mig en broma mig despectivament, els "canaris" de l'orquestra
Pel contrari, algunes vegades, i esta n'és una d'elles, és la cantant la que destaca en una gravació. És, ni més ni menys, que l'Ella Fitzgerald la que, acompanyada amb el seu trio habitual i amb l'orquestra de Duke Ellington, la que en febrer de 1966 gravava aquest concert en Estocolm, en un moment en què ambdós, tant ella com l'orquestra es trobaven en un moment esplèndid de forma, fent una gira mundial tots dos junts.
La qualitat, l'afinació impecable, l'ample registre, l'elegància i tots els adjectius afavoridors que se vos acudisquen, es mostren de forma meravellosa en esta actuació on l'"scat" de la Fitzgerald també es mostra en la cimera de la seua qualitat.
Gravat després de la -discutida per alguna crítica- colecció de "Songbooks", per iniciativa del conegut productor Norman Granz, i superada feia alguns anys la primera de les crisis nervioses que va patir a causa de l'abundant treball, és una gravació que crec que, si no imprescindible (la qualitat del so original era regular, encara que la versió que escoltareu, remasteritzada, de l'any 1991, em sembla impecable) sí que és una oportunitat d'escoltar una actuació en directe de la "Primera Dama del Jazz", i el directe, ja ho sabeu, és la veritat de la música.
P.S.: En la locució del programa dic que la gravació no va eixir fins el 1991. No és cert. Una posterior revisió de les fons consultades em diu que va eixir inicialment en LP i CD l'any 1984. Fou novament remasteritzada i publicada per la mateixa gravadora, Pablo, l'any 1991.
dijous, 29 de setembre del 2022
Dones de jazz: Carmen McRae-1
En aquest propòsit de la present temporada de destacar el paper de les dones en els camps musicals que abastem a Els Camins de la Música, anem hui a fer una nova i lleugera ullada a una cantant (sobretot), però també compositora, pianista excel·lent i ocasional actriu de cinema Carmen McRae.
Ja al 2011 varem dedicar-li ampla atenció, amb quatre programes. Malgrat això, hem pensat que calia recordar-la perquè, per raons que són difícils d'esbrinar, la seua obra està sent relativament oblidada si la comparem amb altres companyes d'ofici i d'època, com Ella Fitzgerald o Billie Holliday.
Anem, doncs, a dedicar-li un parell de programes, tractant d'actualitzar el seu record i completar la mirada a la seua tasca que ja varem fer fa anys.
Nascuda al barri de Harlem de Nova York el 8 d'abril de 1920, els seus melòmans pares, emigrants jamaicans amb una situació econòmica còmoda, varen portar-la a aprendre música des ben menuda enfocant-la al piano clàssic, però, ja adolescent, amarada d'escoltar a sa casa i arreu la música del moment -el jazz, clar- va començar a tocar el piano en clubs de la ciutat. El matrimoni d'Irene (compositora) i Teddy Wilson la va escoltar i, amb 16 anys, va creure en ella i la va apadrinar per a que li feren audicions com a cantant i pianista. En un d'eixos encontres, amb 17 anys, va trobar-se amb Billie Holliday i això canvià la seua vida.
Enlluernada per la personalitat artística de Lady Day, la seua influència, declarada per la Carmen McRae -"si Lady Day no hauria existit, probablement jo tampoc…” va arribar a dir anys molts anys després- i l'amistat que va tindre amb ella, va fer-la decidir el seu camí artístic, prenent-la com a model. Això, però, no li va impedir, amb el temps, desenvolupar la seua personalitat musical encara que sempre recordant a Holliday en les seues actuacions i declarant la seua devoció per la mestra.
Després de alguns canvis de residència i amb una carrera que no s'enlairava, l'any 1949 la va dur a moure's a Chicago, on el seu efímer marit -ja "ex"- Kenny Clarke, li va ajudar a trobar treball en el “Minton’s Playhouse” el club fundacional del "bebop", però que a principis dels anys cinquanta ja no era tan significatiu des del punt de vista musical. La Carmen McRae va aprofitar els vora quatre anys que hi va passar per estudiar cant i perfeccionar i assentar el seu estil, de manera que quan va tornar a Nova York, l'any 1952, ja tenia clarament definida la seua personalitat artística.
Un parell de gravacions, sota la seua titularitat dels anys amb un cert èxit li varen proporcionar l'oportunitat per enlairar la seua carrera, car la prestigiosa revista "DownBeat" la va nomenar "Milor cantant de l'any" en 1954. Va ser una afortunada circumstància perquè Ella Fitzgerald havia abandonat DECCA per fitxar per VERVÉ en eixe any i això va conduir a que la DECCA la fitxara, promocionant-la fortament com a "l'hereva d'Ella". A partir d'ací, i amb una dotzena de LP que va gravar amb la DECCA en cinc anys, la seua carrera va consolidar-se definitivament.
Amb una veu preciosa, ben educada i adequadament utilitzada, la seua discografia té una adequada barreja entre els discos de jazz pur i dur, a cavall entre el be-bop i el cool (de la què es considera una de les seues millors representants) i un bon grapat de música "comercial", amb balades ballables adobades, però, per una excel·lent veu, amb interpretacions on el toc del jazz i el blues eren ben palesos. La seua carrera es va desenvolupar al llarg de mig segle, competint, amb bona acceptació del públic, amb l'abassegadora irrupció del "rock'n roll" a partir dels anys 60'.
Al primer programa anem a fer una petita repassada dels seus primers anys, per "refrescar" allò dit als quatre programes anteriors. Al següent programa anirem a una enlluernant actuació en directe que ja comentarem.
dijous, 28 d’octubre del 2021
Un monument del jazz: Ella Fitzgerald en directe
Hi ha persones, millor dit, personatges, en la història del jazz, que són absolutament imprescindibles, fites fonamentals que han sobreeixit per damunt de la mitjana, marcant un nivell de vegades impossible de seguir per part de les gents que venen darrere. Aquest és, claríssimament, el cas d'Ella Fitzgerald.
Anomenada com a reina del jazz, vocal, clar, la seua petjada no ha estat ni tan sols aproximada per cap de les o els cantants que han vingut després, i no es veu, ara com ara, qui se li acoste ni de bon tros.
Evidentment, en aquest programa i des de la primera temporada, ja se li va dedicar un ample espai, però el seu llegat és tan inabastable en gravacions discogràfiques i testimonis audiovisuals, que es podria fer no sols un capítol o varis, sinó el programa sencer amb les seues gravacions i no ens mancaria material mai.
En aquest cas, donant compliment a allò que varem dir al primer programa d'esta temporada, si parlem de "clàssics", la presència de Ella era inevitable.
Una gravació de la televisió belga d'una actuació feta al Palais des Beaux Arts de Bruselles, l'any 1957, amb una Ella en plenitud de facultats i de saviesa musical i acompanyada d'un dels grups dels que va estar molt de temps amb ella, ens dóna l'oportunitat de gaudir, de bell nou, de la seua deliciosa forma d'interpretar una sèrie de "standars" que no li calgué ni presentar: tothom entre el públic els coneixia.
Hi ha a la xarxa tantes gravacions d'àudio i vídeo de l'artista que, en aquest cas, no anem a posar-ne cap en concret, Trieu vosaltres
dijous, 8 de setembre del 2016
Le mestria d'una veu imprescindible del Jazz: Ella Fitzgerald
Programa 350
Com dic al programa, de vegades cal retornar als clàssics. I quina veu més clàssica que la de Ella Fitzgerald.
Sempre és un gust escoltar la veu inconfusible, brillant, swinguejant quan calia, dolça o tendra quan ho demana la peça de la persona que, sens dubte és la millor veu que ha tingut el jazz. Altres cantants poden tindre el seu encant o agradar-nos més o menys, però ningú podrà negar el regnat indiscutible de la Fitzgerald durant més de quatre dècades.
Amb una amplitud de registre de més de tres octaves, un "scat" inspirat i elegant i una afinació impecable, qualsevol cançó, en la seua veu, és or pur.
Hui anem a escoltar fragments de dues actuacions en aquelles macro-jam-sessions que Norman Granz va fer durant un grapat d'anys amb el bo i millor dels que, cada any, destacaven en aquest gènere musical. La primera part es va gravar el 29 de setembre de 1957 al Chicago Opera House i la segona el 7 octubre de 1957 al Shrine Auditorium de L.A.
I no cal dir més. Escolteu i gaudiu.
Com dic al programa, de vegades cal retornar als clàssics. I quina veu més clàssica que la de Ella Fitzgerald.
Sempre és un gust escoltar la veu inconfusible, brillant, swinguejant quan calia, dolça o tendra quan ho demana la peça de la persona que, sens dubte és la millor veu que ha tingut el jazz. Altres cantants poden tindre el seu encant o agradar-nos més o menys, però ningú podrà negar el regnat indiscutible de la Fitzgerald durant més de quatre dècades.
Amb una amplitud de registre de més de tres octaves, un "scat" inspirat i elegant i una afinació impecable, qualsevol cançó, en la seua veu, és or pur.
Hui anem a escoltar fragments de dues actuacions en aquelles macro-jam-sessions que Norman Granz va fer durant un grapat d'anys amb el bo i millor dels que, cada any, destacaven en aquest gènere musical. La primera part es va gravar el 29 de setembre de 1957 al Chicago Opera House i la segona el 7 octubre de 1957 al Shrine Auditorium de L.A.
I no cal dir més. Escolteu i gaudiu.
dijous, 20 de juny del 2024
Poc més a dir: Louis Armstrong i Ella Fitzgerald
En efecte, què més cal dir?
Esta temporada m'havia proposat dos objectius fonamentalment:
- Publicar el màxim possible de treballs de dones no (re)conegudes
- Fer alguna mirada als clàssics dels gèneres que abastem
Evidentment estem en el segon cas perquè, cal fer una introducció a aquesta parella de noms, Ella Fitzgerald i Louis Armstrong? No, veritat? Doncs això.
Sols afegir que la música està extreta d'un CD recopilatori dels treballs fets conjuntament per esta parella a la gravadora VERVÉ .
Per acabar-ho d'arrodonir, totes les peces són fruit de la inspiració de la parella dels Germans Gershwin.
Algú en dóna més.
Au! A disfrutar-ho!
dijous, 28 de juny del 2018
Una diva del jazz: Sarah Vaughan
Programa 431
Filla
d’un fuster i d’una bugadera, Sarah Vaughan (27 de març de
1924, a Newark, Nova Jersey/ Hidden Hills, Califòrnia, d'abril
de 1990) va créixer amb un amor per la música i l'espectacle. Va
guanyar un concurs de talents que es va celebrar a l'Apollo Theater
de Harlem l’any 1942 amb la seva interpretació de "Body
and soul" , on va començar la seva carrera de cant, encara que,
prèviament, havia aprés musica, piano i orgue a l’Església
Baptista el seu barri a Newark i els seus pares també en sabien de
música. Va treballar amb bandes com Earl Hines i Billy Eckstine
abans de convertir-se en un exitosa artista solista que es va
relacionar amb el pop i el jazz.
El
1944, Vaughan va deixar Hines per unir-se a la nova banda d'Eckstine.
També treballaven amb Eckstine el trompetista Dizzy Gillespie i el
saxofonista Charlie Parker, que van inciar llavors una nova forma de
jazz, el be-bop. La Vaughan va sentir-se immediatament atreta pel nou
estil i es va convertir en «LA veu» del be-bop.
Després
de treballar breument amb John Kirby va convertir-se en artista
solista prenint el nom de "Sassy" com a comentari sobre el
seu estil a l'escenari i "The Divine One" per un DJ a
Chicago, sobrenom que es va quedar consolidat per referir-se a ella.
Va cantar èxits com "Misty" (1957) i "Broken-Hearted
Melody" (1959), que va vendre més d'un milió de còpies.
Després
de la dècada de 1950, en canviar els gustos musicals la Vaughan ja
no produïa grans èxits, però va romandre com a intèrpret popular,
sobretot quan cantava en directe. Davant d'una audiència, el seu
lliurament emocional, rico en vibrato, rang vocal de tres octaves i
una tècnica de «scat» cautivadora van ser encara més atractius.
Enregistraments
posteriors de Vaughan inclouen interpretacions de les cançons dels
Beatles i de la música brasilera, amb gran èxit de vendes, encara
que may va abandonar el jazz, sobtetot en les actuacionsen directe.
Vaughan va guanyar el seu primer Grammy gràcies al seu treball amb
Michael Tilson Thomas i la Filharmònica de Los Angeles en Gershwin
Live! (1982).
Al
llarg de la seva carrera professional, Vaughan va ser reconeguda com
una cantant i intèrpret supremament dotada. Va ser convidada a actuar
a la Casa Blanca i a llocs com el Carnegie Hall, va obtenir un Grammy pel
treball de tota una vida en 1989 i va ser seleccionada per unir-se al
Jazz Hall of Fame en 1990. També va rebre una estrella al Hollywood
Walk of Fame.
Però,
sobretot, el seu cant ha superat la prova del temps i hui, gràcies a
les seues innumerables gravacions, podem gaudir de la seua veu. No se
n’oblideu d’ella encara que la seua fama no siga ara tan gran com la
de les seues companyes Billie Holliday i Ella Fitzgerald.
Aconselle
fer una cerca en youtube i gaudir de la seua música.
dijous, 5 de febrer del 2026
La màgia del directe: Sarah Vaughan al Mr. Kelly
Hi ha una història de superació i lluita contra el racisme a Sarah Vaughan, que volia ser la primera pianista clàssica negra i que fou rebutjada al Conservatori de Newark, a Nova Jersey, pel color de la seua pell. Cal dir que, anys a venir, quan ja estava molt major, el mateix conservatori li va fer un acte de desgreuge. Més val tard que mai.
El rebuig del conservatori li va fer un favor al jazz i, potser, a ella també, perquè va dedicar-se a perfeccionar la seua tècnica pianística pel seu compte... i a cantar.
La història del jazz vocal femení en té, al meu parer, tres cimeres, cadascuna amb les seues característiques: Ella Fitzgerald, Billie Holiday i, clar Sarah Vaughan.
Vaughan va néixer a Newark, Nova Jersey, filla d'Asbury "Jake" Vaughan, fuster, que tocava la guitarra i el piano, i Ada Vaughan, una bugadera que cantava al cor de l'església. De fet, les seues primeres, diguem-ne, actuacions, les va fer a la mateixa església que sa mare, com a organista i cantant, com tants i tantes artistes negres de l'època.
En el cas de la Vaughan, el seu amplíssim rang vocal dinàmic, el seu sofisticat sentit harmònic i el fraseig suau i matisat van portar a Vaughan a instal·lar-se a la cimera de les vocalistes de jazz que, fins aquell moment, i gràcies sobretot al trio de dones ja esmentat, varen deixar de ser un element quasi-decoratiu de l'orquestra (se les anomenava "els canaris" de l'orquestra). Després passaren a gravar música de ball, en molts casos, envoltades de florides orquestres amb molta corda i arranjaments embafosos que venien milers de discos en les dècades dels anys quaranta i cinquanta del segle XX.
A poc a poc, però, la seua personalitat, la seua lluita per fer-se respectar i la seua qualitat va fer que la indústria i el públic es rendiren finalment i, encara que en molts casos les gravadores les continuaven fent treure discos ensucrats de tant en tant, el trio esmentat i un grapat de destacades cantants (Betty Carter, Anita O’Day, Nina Simone, Peggy Lee...,) no totes negres, per cert, varen fer que, a partir de la dècada dels cinquanta el seu protagonisme va ser ja imparable al jazz.
Sarah Vaughan va ser una personalitat destacada des d'aquell moment, amb milions de números de venda i una carrera escènica i d'enregistrament que va durar mitja dècada i que continua ja, avui en dia, amb un excel·lent grapat de dones cantants, compositores, arranjadores i directores de les seues orquestres.
A l'exitosa actuació gravada l'any 1957 al club Mister Kelly de Chicago el dia 6 d'agost de 1957, perllongada per altres dues els dies 7 i 8 per l'èxit assolit, que és el que escoltareu al programa, escoltareu a "Sassy" o "la Divina Sarah" en un dels seus millors moments, acompanyada sols pel seu trio, Richard Davis al contrabaix, el meravellós Roy Haynes a la bateria i l'inspirat Jimmy Jones al piano, amb un ambient excel·lentment gravat que ens transporta, si tanquem els ulls, a la relaxada atmosfera del club, gaudint d'una actuació plena d'espontaneïtat i sinceritat artística.
La crítica sol ser prou unànim en posar esta gravació, junt amb la feta el 1954 amb Clifford Brown, com les millors de la seua carrera. Jo no soc tan atrevit, perquè, com fer passar a segon pla tota la resta de gravacions fetes per "Sassy"?
Relaxeu-vos, tanqueu els ulls i somieu que esteu a Chicago el 1957.
dijous, 16 de desembre del 2021
L'innovador de la guitarra elèctrica al jazz: Wes Montgomery-I
Quan a principis de 1960 es va publicar The Incredible Jazz Guitar of Wes Montgomeryel món del jazz, en concret la guitarra jazz, va viure una convulsió que feia molt de temps que esperava. Des de la tràgica desaparició el 2 de març del 1942, amb tan sols 25 anys, del gran Charlie Christian, la guitarra jazz portava òrfena d'un líder semblant, algú capaç de posar l'instrument, sempre relegat pels vents i el piano, al capdavant i equiparar-se amb alguns dels gegants de l'època com John Coltrane o Miles Davis . Wes Montgomery va ser aquest líder, l'home que va revolucionar la guitarra jazz per sempre com abans només havien fet dues figures, el mateix Charlie Christian i Django Reinhardt, i és que, com va dir Joe Pass, l'altre gran nom de la guitarra "clàssica" del jazz i fidel acompanyant d'Ella Fitzgerald, "només hi ha hagut tres veritables innovadors a la guitarra jazz, Wes, Charlie Christian i Django Reinhardt".
John Leslie 'Wes' Montgomery havia nascut un 6 de març de 1923 a Indianapolis. Tot i formar part d'una família de músics, els seus dos germans també toquen però el mitjà dels Montgomery no semblava especialment inclinat. El 1943, recent casat, va anar a un ball amb la seva dona i algú va posar "Solo Flight" de Charlie Christian. La seva vida va canviar de cop i va saber què volia fer amb ella a partir d'aquell moment. L'endemà es va comprar una guitarra elèctrica, un amplificador i un disc de Charlie Christian, disposat a aprendre tot sol. Tot i que li agradaven Django o Les Paul, durant un any només va sentir la música de Christian. Durant el dia seguia treballant de soldador però, a la nit, quan la seva dona es ficava al llit, Montgomery es quedava practicant fins a la matinada. Per no despertar-la va començar a tocar amb el seu polze en comptes de amb una pua, convertint-se en una de les seves "marques de fàbrica" junt amb la utilització de la resta de dits per fer escales.
Va començar a guanyar fama localment i, quan el 1948, la banda de Lionel Hampton va tocar a Indiana, va aconseguir impressionar el vibrafonista que el va contractar. Durant dos anys va viatjar per tot el país amb Hampton Durant la seva estada amb la banda va poder tocar amb músics de la talla de Charles Mingus o Fats Navarro, això va fer d'ell un músic molt millor i no una simple còpia de Christian. La vida lluny de la seva família, però, li resultava fatigosa i va tornar a Indiana a principis dels 50, on es va reunir amb els seus germans, Buddy i Monk, i va tornar a tocar pels clubs de la zona. El 1957 Wes se'n va anar amb ells per gravar un disc amb el prometedor trompetista Freddie Hubbard, però mentre els seus germans es quedaven a Califòrnia, Wes tornava, una vegada més, a Indiana, on seguia treballant de dia i tocant de nit.
El seu estil s'havia perfeccionat, el seu característic ús de les octaves i el seu toc suau i sensual amb el polze, no amb la pua, el feien tota una atracció local. El 1959 Cannonball Adderley va decidir anar a veure la sensació de la zona. El saxofonista, membre llavors del mític sextet de Miles Davis, amb John Coltrane, liderava el seu quintet. Després de veure el guitarrista va dir-li al propietari del segell Riverside que el fitxés immediatament. Va signar un contracte i el 5 d'octubre Montgomery ja estava gravant el seu primer disc.
Uns pocs mesos després va aparèixer The Incredible Jazz Guitar of Wes Montgomery , gravat amb Tommy Flanagan al piano, Percy Heath al contrabaix i el seu germà, Albert , a la bateria. El disc el va convertir en guitarrista més famós del món del jazz i li va valer el reconeixement tant de la crítica com del públic.
Va aprofitar la seva popularitat per gravar molt sovint, ja fos com a líder o com a col·laborador amb gent com Nat Adderley o Milt Jackson. Però, sens dubte, el que li va fer més il·lusió va ser la crida del seu ídol, John Coltrane. En certa mesura, Wes estava portant a la guitarra molts dels avenços estilístics que saxofonistes com Coltrane o Sonny Rollins havien implementat al seu instrument. Tenir el reconeixement de Coltrane va ser una cosa memorable per a ell. Van tocar junts al Festival de Jazz de Monterey de 1961. El seu pas pel grup de Coltrane va ser la seva última intervenció com a acompanyant.
El 1964, Riverside es va enfonsar i Wes va fitxar per Verve. El 1965, va gravar la música que aneu a escoltar, amb el trio de Wynton Kelly, publicat amb Verve
Continuarà....el pròxim programa
dissabte, 2 de novembre del 2013
Porgy and Bess: Ella Fitgerald i Louis Armstrong-1
Programa 231
La primera òpera escrita als EE.UU. per a negres, encara que fora escrita per un blanc, George Gershwin, junt amb el seu germà, Ira, que va fer part de les lletres junt a l'autor de la noveŀla que va donar peu a la creació del'òpera, DuBose Heyward, altre blanc refinat que va saber captar amb senzillesa i naturalitat el clima entre els negres de la seua època en l'obra Porgy.
Musicada ací amb arranjaments de Rusell García i amb el plat fort, la presència dels dos artistes que a l'època eran la imatge de la masculinitat i la femineitat negra: Ella Fitzgerald i Louis Armstrong, la gravació és una autèntica joia que cal escoltar en un ambient tranquil i relaxat, si es pot, per gaudir de la seua bellesa i de les veus de dos dels pilars del jazz de tots els temps.
La primera òpera escrita als EE.UU. per a negres, encara que fora escrita per un blanc, George Gershwin, junt amb el seu germà, Ira, que va fer part de les lletres junt a l'autor de la noveŀla que va donar peu a la creació del'òpera, DuBose Heyward, altre blanc refinat que va saber captar amb senzillesa i naturalitat el clima entre els negres de la seua època en l'obra Porgy.
Musicada ací amb arranjaments de Rusell García i amb el plat fort, la presència dels dos artistes que a l'època eran la imatge de la masculinitat i la femineitat negra: Ella Fitzgerald i Louis Armstrong, la gravació és una autèntica joia que cal escoltar en un ambient tranquil i relaxat, si es pot, per gaudir de la seua bellesa i de les veus de dos dels pilars del jazz de tots els temps.
dijous, 18 de novembre del 2010
dijous, 28 d’abril del 2016
Celebrem el dia mundial del jazz
Programa 336
En París, el 26 d'agost del 2011 i a la seu de l'UNESCO, es va decidir proclamar el dia 30 d'abril com a dia internacional del JAZZ. La declaració, que es pot llegir ací íntegra, destaca els valor positius d'esta música, destacant que "el jazz és un génere musical excepcional que pot ser una força unificadora que propicie la participació constructiva de diferents grups."
Solemnitats oficials a banda, anem a aprofitar l'avinentesa per a repassar, molt breument, algunes composicions que, sense desmerèixer moltes altres, han estat significatives d'alguna forma en la història d'esta música que començà sent negra i nord-americana per acabar convertint-se en universal.
Ham pretés, doncs, tan sols, que passàreu una bona estona escoltant unes velles i volgudes cançons, per celebrar el dissabte 30 d'abril de 2011 el Dia Internacional del Jazz.
Ací teniu alguns enllaços que crec que poden interessar-vos i il·lustrar-vos al respecte. Bon dia i bona música!
En París, el 26 d'agost del 2011 i a la seu de l'UNESCO, es va decidir proclamar el dia 30 d'abril com a dia internacional del JAZZ. La declaració, que es pot llegir ací íntegra, destaca els valor positius d'esta música, destacant que "el jazz és un génere musical excepcional que pot ser una força unificadora que propicie la participació constructiva de diferents grups."
Solemnitats oficials a banda, anem a aprofitar l'avinentesa per a repassar, molt breument, algunes composicions que, sense desmerèixer moltes altres, han estat significatives d'alguna forma en la història d'esta música que començà sent negra i nord-americana per acabar convertint-se en universal.
Ham pretés, doncs, tan sols, que passàreu una bona estona escoltant unes velles i volgudes cançons, per celebrar el dissabte 30 d'abril de 2011 el Dia Internacional del Jazz.
Ací teniu alguns enllaços que crec que poden interessar-vos i il·lustrar-vos al respecte. Bon dia i bona música!
- https://ca.wikipedia.org/wiki/Jazz (història del jazz a la Wikipèdia)
- .............
dijous, 16 de gener del 2020
Pluja d'estrelles al "Jazz At The Philarmonic" del 57
Programa 496
Els concerts anomenats "Jazz At The Philarmonic" són una fórmula que es va inventar el, després, super-conegut promotor de jazz Norman Granz, què l'any 1944, en tornar de l'exèrcit, amb una certa experiència prèvia i amb diners prestats, va muntar el diumenge, 2 de juliol de 1944 al Philharmonic Auditorium de Los Angeles, una "macro-jam-session" amb un bon grapat dels més coneguts músics de jazz de l'època. La idea era que les jam-sessions solien ser esdeveniments que ocorrien als clubs, en acabar les actuacions professionals i sense que quedara cap testimoni. Norman Granz, amb 25 anys, va pensar que anava a provar a fer una jam session, que no fora a altes hores de la matinada, amb públic pagant i amb els artistes totalment alliberats dels condicionants dels contractes que tenien als clubs on tocaven.
La fórmula (comercial i artística) va resultar màgica i, hui, la col·lecció de discos que arrepleguen els concerts que es varen gravar en condicions (la majoria) són un compendi del bo i millor del jazz entre els anys 1944 i 1983, és dir, del temps del swing i del be-bop, fonamentalment.
Posteriorment al concert de presentació de l'any, es feia una gira què, a poc a poc, anà ampliant-se fins ser pràcticament mundial.
El concert què aneu a escoltar hui replega el celebrat l'any 1957, el darrer que es va celebrar als Estats Units. La nòmina és d'eixes que cal ulleres de sol per que les seues lluminàries no ens enlluernen: Ella Fitzgerald, Roy Eldridge a la trompeta, el violinista Stuff Smith, amb el Quartet d'Oscar Peterson què incloïa al guitarristat Herb Ellis, Ray Brown al contrabaix i a la bateria l'imprescindible Jo Jones (que va fer, aproximadament, unes 1.500 gravacions!, acompanyant a gent i, excepcionalment, com a "leader").
Les peces que s'interpreten no seran cap novetat per a la gent afeccionada al jazz. Moltes d'elles fins i tot els sonaran a conegudes a qualsevol oient un poc informat. Música agradable, un poc convencional, si voleu, però que no obligarà a ningú a fer un esforç d'escolta. Fins i tot pot dir-se que és un disc ideal per a música "de fons".
Els concerts anomenats "Jazz At The Philarmonic" són una fórmula que es va inventar el, després, super-conegut promotor de jazz Norman Granz, què l'any 1944, en tornar de l'exèrcit, amb una certa experiència prèvia i amb diners prestats, va muntar el diumenge, 2 de juliol de 1944 al Philharmonic Auditorium de Los Angeles, una "macro-jam-session" amb un bon grapat dels més coneguts músics de jazz de l'època. La idea era que les jam-sessions solien ser esdeveniments que ocorrien als clubs, en acabar les actuacions professionals i sense que quedara cap testimoni. Norman Granz, amb 25 anys, va pensar que anava a provar a fer una jam session, que no fora a altes hores de la matinada, amb públic pagant i amb els artistes totalment alliberats dels condicionants dels contractes que tenien als clubs on tocaven.
La fórmula (comercial i artística) va resultar màgica i, hui, la col·lecció de discos que arrepleguen els concerts que es varen gravar en condicions (la majoria) són un compendi del bo i millor del jazz entre els anys 1944 i 1983, és dir, del temps del swing i del be-bop, fonamentalment.
Posteriorment al concert de presentació de l'any, es feia una gira què, a poc a poc, anà ampliant-se fins ser pràcticament mundial.
El concert què aneu a escoltar hui replega el celebrat l'any 1957, el darrer que es va celebrar als Estats Units. La nòmina és d'eixes que cal ulleres de sol per que les seues lluminàries no ens enlluernen: Ella Fitzgerald, Roy Eldridge a la trompeta, el violinista Stuff Smith, amb el Quartet d'Oscar Peterson què incloïa al guitarristat Herb Ellis, Ray Brown al contrabaix i a la bateria l'imprescindible Jo Jones (que va fer, aproximadament, unes 1.500 gravacions!, acompanyant a gent i, excepcionalment, com a "leader").
Les peces que s'interpreten no seran cap novetat per a la gent afeccionada al jazz. Moltes d'elles fins i tot els sonaran a conegudes a qualsevol oient un poc informat. Música agradable, un poc convencional, si voleu, però que no obligarà a ningú a fer un esforç d'escolta. Fins i tot pot dir-se que és un disc ideal per a música "de fons".
dissabte, 6 de desembre del 2014
Jim Hall, el mestre tranquil - 2
Programa 276
Jim Hall, és el mestre que ha tingut, probablement, més influència en l'evolució de l'instrument en el jazz dels darrers 30 anys -"Quan toques amb un músic com Jim, el que menys importa és la diferència d'edat", va dir Pat Metheny- va començar tocant en una banda prou heterodoxa en allò que respecta als instruments, la de Chico Hamilton. Però, segurament, l'obertura mental a tota classe de músiques es va donar quan va estar amb Jimmy Giuffre 3.
Al llarg de la seua carrera, llarga carrera professional que va començar amb 13 anys tan sols, ha tocat amb tot tipus de gent. A part de la seua formació habitual de trio (contrabaix, bateria i ell mateix), va fer nombroses actuacions i gravacions en el format de duo, sobretot amb contrabaixistes ( des de Ron Carter a Dave Holland ), instrument que havia estudiat de jove i al qual considerava una prolongació de la guitarra.
Curiosament, però, ell sempre es va declarar més alumne dels grans saxofonistes com Sonny Rollins, Paul Desmond, etc., que dels guitarristes que li havien precedit, encara que reconeixia el mestratge de gent com Charlie Christian o Kenny Burrell. Sempre els saxofonisets que més l'inreressaven varen ser aquells amb un llenguatge més "líric", amb una música més tranquiŀla, en la seua línia d'una expresivitat subtil, gens abassegadora, encara que va tocar amb, pràcticament, tot el món, des de cantants (Ella Fitzgerald), pianistes (Michel Petrucciani), trombonistes (Bob Brookmeyer) i un interminable etcétera, entre el què no faltava la gent més arriscada estilísticament.
En la seua darrera època, va destacar també el seu treball com a compositor d'obres de tipus simfònic i coral.
Jim Hall, és el mestre que ha tingut, probablement, més influència en l'evolució de l'instrument en el jazz dels darrers 30 anys -"Quan toques amb un músic com Jim, el que menys importa és la diferència d'edat", va dir Pat Metheny- va començar tocant en una banda prou heterodoxa en allò que respecta als instruments, la de Chico Hamilton. Però, segurament, l'obertura mental a tota classe de músiques es va donar quan va estar amb Jimmy Giuffre 3.
Al llarg de la seua carrera, llarga carrera professional que va començar amb 13 anys tan sols, ha tocat amb tot tipus de gent. A part de la seua formació habitual de trio (contrabaix, bateria i ell mateix), va fer nombroses actuacions i gravacions en el format de duo, sobretot amb contrabaixistes ( des de Ron Carter a Dave Holland ), instrument que havia estudiat de jove i al qual considerava una prolongació de la guitarra.
Curiosament, però, ell sempre es va declarar més alumne dels grans saxofonistes com Sonny Rollins, Paul Desmond, etc., que dels guitarristes que li havien precedit, encara que reconeixia el mestratge de gent com Charlie Christian o Kenny Burrell. Sempre els saxofonisets que més l'inreressaven varen ser aquells amb un llenguatge més "líric", amb una música més tranquiŀla, en la seua línia d'una expresivitat subtil, gens abassegadora, encara que va tocar amb, pràcticament, tot el món, des de cantants (Ella Fitzgerald), pianistes (Michel Petrucciani), trombonistes (Bob Brookmeyer) i un interminable etcétera, entre el què no faltava la gent més arriscada estilísticament.
En la seua darrera època, va destacar també el seu treball com a compositor d'obres de tipus simfònic i coral.
dijous, 27 d’octubre del 2011
Dones i jazz: Carmen McRae -1
Programa 148
El món de l'espectacle ha estat sempre, com la resta d'activitats socials, un lloc on les dones estaven per a figurar a l'aparador, per "lluir".
Carmen McRae, a part de lluir com a cantant, al mateix nivell que Sara Vaughan o Ella Fitzgerald, per exemple, va ser una exceŀlent arranjadora i una estimable compositora.
En aquest primer programa li peguen una ullada a la seua carrera.
El món de l'espectacle ha estat sempre, com la resta d'activitats socials, un lloc on les dones estaven per a figurar a l'aparador, per "lluir".
Carmen McRae, a part de lluir com a cantant, al mateix nivell que Sara Vaughan o Ella Fitzgerald, per exemple, va ser una exceŀlent arranjadora i una estimable compositora.
En aquest primer programa li peguen una ullada a la seua carrera.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)