dijous, 16 de gener de 2020

Pluja d'estrelles al "Jazz At The Philarmonic" del 57

Programa 496

Els concerts anomenats "Jazz At The Philarmonic" són una fórmula que es va inventar el, després, super-conegut promotor de jazz Norman Granz, què l'any 1944, en tornar de l'exèrcit, amb una certa experiència prèvia i amb diners prestats, va muntar el diumenge, 2 de juliol de 1944 al Philharmonic Auditorium de Los Angeles, una "macro-jam-session"  amb un bon grapat dels més coneguts músics de jazz de l'època. La idea era que les jam-sessions solien ser esdeveniments que ocorrien als clubs, en acabar les actuacions professionals i sense que quedara cap testimoni. Norman Granz, amb 25 anys, va pensar que anava a provar a fer una jam session, que no fora a altes hores de la matinada, amb públic pagant i amb els artistes totalment alliberats dels condicionants dels contractes que tenien als clubs on tocaven.

La fórmula (comercial i artística) va resultar màgica i, hui, la col·lecció de discos que arrepleguen els concerts que es varen gravar en condicions (la majoria) són un compendi del bo i millor del jazz entre els anys 1944 i 1983, és dir, del temps del swing i del be-bop, fonamentalment.

Posteriorment al concert de presentació de l'any, es feia una gira què, a poc a poc, anà ampliant-se fins ser pràcticament mundial.

El concert què aneu a escoltar hui replega el celebrat l'any 1957, el darrer que es va celebrar als Estats Units. La nòmina és d'eixes que cal ulleres de sol per que les seues lluminàries no ens enlluernen: Ella FitzgeraldRoy Eldridge  a la trompeta, el violinista Stuff Smith, amb el Quartet  d'Oscar Peterson què incloïa al guitarristat Herb Ellis, Ray Brown al contrabaix i a la bateria l'imprescindible Jo Jones  (que va fer, aproximadament, unes 1.500 gravacions!, acompanyant a gent i, excepcionalment, com a "leader").

Les peces que s'interpreten no seran cap novetat per a la gent afeccionada al jazz. Moltes d'elles fins i tot els sonaran a conegudes a qualsevol oient un poc informat. Música agradable, un poc convencional, si voleu, però que no obligarà a ningú a fer un esforç d'escolta. Fins i tot pot dir-se que és un disc ideal per a música "de fons".