Programa 382
Al programa de hui aneu a escoltar -vaig tindre una errada en la locució- part de les peces del disc "Viaticum", gravat el 2004 i publicat el 2005, que va suposar un enorme pas endavant en la trajectòria dels E.S.T. i que va tindre una gran repercussió a Europa.
Com a part de la gira de presentació es va fer una actuació el 19 d'abril de 2005 al Columbiahalle de Berlín.
Ja en aquell moment la seua música començava a cridar l'atenció de la crítica especialitzada nord-americana, anomenant-los com els "Keith Jarret europeus (?)". En tot cas, a la noticia sobre la mort del seu lider al NYT, el comentarista afegia que "El seu anonimat a Amèrica estava potser a punt de ser trencat".
Dotze discs d'excel·lent música sembla que no havien estat prou per a demostrar tot el que portaven a dins per a la crítica dels EE.UU.!!
En tot cas l'actuació que aneu a escoltar -el fragment d'actuació, car l'actuació va durar vora dues hores- és una excel·lent mostra de per on havien caminat des del seu primer disc, allà pel 1993. I havien caminat depresa.
Llàstima que la seua mort trencara un camí ple de promeses. Els seus dos companys, el bateria Magnus Öström i el contrabaixista Dan Berglund ,
acompanyats per altra gent dels països nòrdics i invitats de luxe com Kurt Rosenwinkel, Jamie Cullum (guitarres) i la Royal Conservatory Symphony Orchestra, varen treure el 2013 un disc homenatge amb la música de l'E.S.T. en format de suite, que és una autèntica preciositat.
Descanse en pau Esbjörn Svensson i gràcies pel que ens vares deixar.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Esbjörn Svensson. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Esbjörn Svensson. Mostrar tots els missatges
dijous, 11 de maig del 2017
dijous, 4 de maig del 2017
Una alenada d'aire fresc, truncada: E.S.T-1
Programa 381
El jazz és una música universal ja en aquest moments. Just per això, a part del fet de que s'anomena jazz a quasi tota la música que no és fàcilment classificable i fins i tot la que ho és, com el flamenc, l'aparició de músics de jazz és com una mena de gernació de bolets on qualsevol músic que tinga com a base la improvisació en la seua creació va al sac de l'etiqueta de jazz.
És evident el seu origen afroamericà, una de les poques coses que queden clares, però l'arbre del jazz ha crescut tant, té tantes branques que, moltes vegades, és difícil distingir el gra de la palla.
En el cas dels músics que anem a escoltar hui, l'Esbjörn Svensson Trio, la tradició musical centreeuropea s'uneix, amb tota naturalitat -i sensibilitat- a la afroamericana.
En la música de l'E.S.T. es poden resseguir perfectament tant els trets de la música del jazz nord-americà de més avantguarda (Davis, Ornette Coleman(1)(2),...) i la sensibilitat del Bill Evans, influència reconeguda pel propi pianista i lider, com de la música d'avantguarda dels impressionistes dels començaments del segle XX (Debussy, Satie,...) y de les innovacions europees posteriors (segona escola de Viena). Tot això ben barrejat amb una sensibilitat nord-europea, que resulta palesa per a qualsevol orella acostumada a escoltar jazz, varen donar lloc a un grup, l'E.S.T., què, malgrat mantindre en les sigles les inicials del lider i teclista Esbjörn Svensson, funcionaven amb un esperit col·lectiu, de forma que les peces van signades, sistemàticament, pels tres components del grup: el propi Esbjörn el bateria Magnus Öström i el contrabaixista Dan Berglund.
L'aparició del seu primer disc, When Everyone Has Gone, (part del material què aneu a escoltar al programa) l'any 1993 va suposar una autèntica commoció al món del jazz, sobretot l'europeu, car als EE.UU. eixa música tan sofisticada no sol "entrar", almenys als grans circuits de difusió. La manca del característic "swing", molt matisat al jazz europeu, fa que esta música siga molt difícil de "col·locar" a l'altra banda de l'Atlàntic.
La sobtada mort de l'Esbjörn Svensson, en un accident practicant el busseig a la temprana edat dels 44 anys, el 2008, amb 14 discs editats i una progressió imparable, va truncar una carrera que estava resultant d'allò més interessant.
El pròxim programa escoltarem una de les darreres gravacions fetes a Berlin, en directe, el 2005, que veureu que contrasta enormement amb la música que escoltareu hui.
El jazz és una música universal ja en aquest moments. Just per això, a part del fet de que s'anomena jazz a quasi tota la música que no és fàcilment classificable i fins i tot la que ho és, com el flamenc, l'aparició de músics de jazz és com una mena de gernació de bolets on qualsevol músic que tinga com a base la improvisació en la seua creació va al sac de l'etiqueta de jazz.
És evident el seu origen afroamericà, una de les poques coses que queden clares, però l'arbre del jazz ha crescut tant, té tantes branques que, moltes vegades, és difícil distingir el gra de la palla.
En el cas dels músics que anem a escoltar hui, l'Esbjörn Svensson Trio, la tradició musical centreeuropea s'uneix, amb tota naturalitat -i sensibilitat- a la afroamericana.
En la música de l'E.S.T. es poden resseguir perfectament tant els trets de la música del jazz nord-americà de més avantguarda (Davis, Ornette Coleman(1)(2),...) i la sensibilitat del Bill Evans, influència reconeguda pel propi pianista i lider, com de la música d'avantguarda dels impressionistes dels començaments del segle XX (Debussy, Satie,...) y de les innovacions europees posteriors (segona escola de Viena). Tot això ben barrejat amb una sensibilitat nord-europea, que resulta palesa per a qualsevol orella acostumada a escoltar jazz, varen donar lloc a un grup, l'E.S.T., què, malgrat mantindre en les sigles les inicials del lider i teclista Esbjörn Svensson, funcionaven amb un esperit col·lectiu, de forma que les peces van signades, sistemàticament, pels tres components del grup: el propi Esbjörn el bateria Magnus Öström i el contrabaixista Dan Berglund.
L'aparició del seu primer disc, When Everyone Has Gone, (part del material què aneu a escoltar al programa) l'any 1993 va suposar una autèntica commoció al món del jazz, sobretot l'europeu, car als EE.UU. eixa música tan sofisticada no sol "entrar", almenys als grans circuits de difusió. La manca del característic "swing", molt matisat al jazz europeu, fa que esta música siga molt difícil de "col·locar" a l'altra banda de l'Atlàntic.
La sobtada mort de l'Esbjörn Svensson, en un accident practicant el busseig a la temprana edat dels 44 anys, el 2008, amb 14 discs editats i una progressió imparable, va truncar una carrera que estava resultant d'allò més interessant.
El pròxim programa escoltarem una de les darreres gravacions fetes a Berlin, en directe, el 2005, que veureu que contrasta enormement amb la música que escoltareu hui.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)