Una cimera del pianisme en el jazz: Brad Mehldau

 Programa 696

"Per què una gravació en directe? Durant aproximadament els últims vint-i-cinc anys, he viscut principalment de viatjar per tot el món i actuar per a gent. Aquest estat de coses m`ha resultat una llarga benedicció. Jo no done per fetes les oportunitats de rendiment; al contrari, valore cada cop més l'oportunitat de tocar per a la gent a mesura que em faig gran. Sóc conscient que ja no és per la novetat d'un músic només per la joventut o la frescor a escena, de manera que hi ha una pressió autoinduïda per sobresortir en el meu ofici el millor possible i en els meus propis termes." Brad Mehldau.

Brad Mehldau no es prodiga massa en gravacions en directe en solitari. Si fem un reconte del total de gravacions fetes amb ell com a líder -una quarantena des dels seus inicis al principi dels noranta- les efectuades en directe són clara minoria.

És un tòpic, entre la crítica, la comparació de Mehldau amb Keith Jarret com a cimeres del pianisme en jazz actual, però hi ha una gran diferència en la forma d'expressar-se de l'un i de l'altre. Keith Jarret eixia a l'escenari amb un full en blanc que anava escrivint segons anava interpretant unes llargues, quasi inacabables, improvisacions. Pel contrari, el camí que segueix Brad Mehldau és molt més eclèctic, tal com ho és la seua fructífera evolució.

Lluny, molt lluny, queden aquells primers discs amb els germans Rossy i Perico Sambeat. La seua obra, fruit d'una constant reflexió sobre la música i sobre la SEUA música, l'ha dut a re-interpretar tant a alguns músics clàssics com a fer un doble CD amb cançons pròpies i altres del repertori estàndard de la música popular, amb el toc especial del seu piano i la veu de la mezzo-soprano Anne-Sophie von Otter.

Lluny de la invenció momentània nua i crua de Jarret, el treball de Mehldau tracta, com si es tractara d'un orfebre, d'agafar materials propis i d'altres i treballar-los primorosament de manera que, sense que les seues improvisacions desfiguren el material emprat, allò que sorgeix de les seues mans és una obra original, imaginativa i d'una puresa musical esborronadora.

Diuen, els que d'això saben que la seua tècnica pianística és d'una complexitat i virtuosisme exuberant i que la seua sapiència musical li fa utilitzar amb desimboltura les tècniques musicals clàssiques -contrapunt, alteracions brusques de ritme, etc.

El que escoltarem hui, és el primer dels dos CDs gravats el 2011 al festival de Marciac (França). La seua edat -nasqué el 1970- fa que les influències i moltes de les obres que treballa, no seguisquen els tòpics dels clàssics estàndard del jazz -que també- sinó que igual agafa una peça de Kurt Cobain que una altra de Radiohead o dels Beatles, tot amarat per un ambient de música del més alt nivell que ens atrapa i ens fa com levitar.

La seua discografia és fàcilment trobable a la xarxa: un recomane una atenta escolta. Tingueu per segur que no us decebrà.

Testimoni d'un creador, mestre de la improvisació: The Survivor's Suite de Keith Jarret

 

 A estes alçades, i amb un recorregit artístic que, com qui diu, començà amb tres anys ;-) , per l'any 1948 (havia nascut el 8 de maig de 1945, a Allentown, Pennsylvania, EUA), presentar Keith Jarret a una audiència mínimament assabentada del món musical resulta absurd.

Caldria recordar que el seu disc més venut, l'enregistrat a Colònia l'any 1975, tinc entés que té el rècord del disc més venut de tota la història de la indústria discogràfica, com a aval de la seua estima per part del públic melòman.

Havent passat per un bon grapat de les millors escoles de música dels EUA, i per algunes de les més selectes d'Europa, sempre aprenent, sempre conreant el seu enteniment musical, tant en institucions dedicades a la música clàssica occidental com al jazz, el seu solatge artístic és de tal calibre que sembla impossible d'abastar per una sola persona. Fins i tot es va permetre el "luxe" de renunciar a una estada amb la mítica Nadia Boulanger per perfeccionar el seu aspecte més "clàssic", perquè estava ja francament decidit a enfilar una trajectòria jazzística. En això no sé jo si ho va encertar...

En tot cas, la trajectòria de Keith Jarret va anar passant d'Art Blakey a Charles Lloyd, d'aquest a Miles Davis -breument- per acabar formant els seus propis grups i, molt destacadament, actuant en concerts a piano sols, amb les seues llargues, llarguíssimes improvisacions, que li van donar la seua definitiva cara, el seu definitiu segell personal. En eixe recorregut va anar tocant tots els estils que anaven eixint, amb una destacada incidència en allò que s'anomenà jazz-fussió, enlairat per Miles Davis, fonamentalment

Amb el seu quasi-infinit bagatge de cultura musical, perfectament assimilat i interioritzat, no ha tingut cap problema per tocar a Bach, Barber, Bartok o Mozart. De tota manera, on ha trobat definitivament la seua elecció personal més arrelada ha estat en els concerts a piano sol, i les improvisacions que, arran del famós concert de Colònia de l'any 1975, ha tingut un bon grapat de successors, afortunadament enregistrats i publicats per la companyia ECM, on el va fitxar el seu fundador i director, Manfred Eicher, com un dels seus primers artistes.

La informació sobre la seua vida i trajectòria es poden trobar en tants llocs que no cal que en pose cap; sols us enllaçaré una preciosa entrevista feta per un periodista de la ràdio pública nord-americana, la NPR, feta després que els dos infarts de l'any 2018 el retiraren, definitivament, de l'activitat artística, per haver perdut la mobilitat de la mà esquerra totalment, i quasi totalment de la mà dreta.

No és la seua una música per escoltar com a soroll ambiental de fons. La seua és una música que exigeix de l'audiència atenció, recolliment, interiorització.

Escolteu el programa, si us plau, amb eixa actitud.

Programa 649

Gary Peacock: "Per a ser innovador cal sentir-se un principiant"

Programa 406

Hi ha una famosa anècdota referida a Picasso que, més o menys, va succeir així. Una senyorona, d'estes d'abric de pell i ostentós collar de perles -ja m'enteneu- en una de les seues exposicions, ja octogenari, li va dir: "Aquestes coses seria capaç de pintar-les el meu net de cinc anys". Picasso, suaument, li va respondre: "Senyora, pare atenció al seu net. A mi m'ha costat més de vuitanta anys aprendre a pintar així".

Gary Peacock, nascut a un poblet d'Idaho en maig de l'any 1935, és a dir, amb 82 anys ara mateix i 81 quan va gravar la música què aneu a escoltar, en una entrevista que li varen fer en fer 80 anys, li varen preguntar que com era que a la seua edat estiguera sempre tan al dia i ell va respondre: "Per a ser innovador cal sentir-se un principiant".

El paraŀlelisme entre els dos personatges rau en això, en tindre sempre els sentits desperts, l'ull ben obert, l'orella sempre atenta a tot el que es fa per n'importa qui.

Gary Peacock, a més, en aquest disc, resultat del trio què va formar el 2014, després de formar part d'un trio amb Keith Jarrett -"Standards Trio" i Jack de Johnette al llarg de  vora 25 anys, va decidir formar el seu propi trio, als 80 anys!, amb un parell de músics també més que veterans, el pianista Marc Copland, que comptava llavors 67 anys i el bateria Joey Baron, amb 60 anys en aquell moment. Afegiu-li un parell d'anys i eixa serà l'edat amb la qual estan ara mateix girant per presentar el disc què aneu a escoltar hui en les cançons que càpiguen, gravat en 2016  i tret al mercat en agost de 2017.

El disc, anomenat "Tangents" és una autèntica obra mestra de música, gèneres a banda, vull dir, no de jazz exclusivament, és MÚSICA amb majúscules, on la mestria, la sobrietat i la sensibilitat desborden. Realment la música que sona és tan perfecta, cristalina, indescriptible, amb notes què queden com penjant de l'aire en ocasions, que no trobe paraules adequades per a que es feu una idea sense sentir-lo.

Aquest comentari, doncs, va a ser així de breu. I sols un consell que ja done a l'emissió, si en aquests dies què venen vos pega per fer-vos un regal que pague la pena, feu-vos-el. La seua escolta vos tornarà amb escreix els euros que us haja costat.

Visca la veterania!

Un gran músic alabat i criticat: Keith Jarret

Camins 327

Quan una persona, un artista en aquest cas, és tant discutit de forma abrupta com alabat de forma incondicional, alguna cosa té.

Keith Jarret és un autèntic fenomen musical quasi tant com sociològic. Les seues llargues, de vegades llarguíiiisimes improvisacions, necessiten d'una concentració de l'oient quasi mística. I no sempre es pot aconseguir eixa mena de "nirvana" sense un esforç dedicat i submís per part de l'audiència.

De tota manera, la seua trajectòria professional al llarg dels ja setanta anys de vida -va néixer a una localitat de Pennsilvània, el 8 de maig de 1945- ha recorregut molts camins i varis instruments a part del piano, al qual ha acabat dedicant-se de forma exclusiva i, en molts casos, en solitari, encara que el format clàssic de trio també ha estat utilitzat en una llarga època.

La seua sòlida formació musical li ha permés també abordar repertori clàssic, amb discos dedicats a peces tan emblemàtiques com "El clave ben temperat" de Bach i obres de Shostakhovich, Haendel o Mozart, entre altres.

Siga com siga, ens agrade més o menys - i això pot variar molt en funció del nostre estat d'ànim en escoltar i del seu en interpretar- la seua és una figura indefugible en el panorama musical, no sols del jazz en sentit estricte, de la segona meitat del segle XX i començament del XXI, encara que la seua malaltia - síndrome de fatiga crònica- el tinga prou retirat.

Un imprescindible a escoltar amb atenció i en un ambient tranquil per captar els matisos que, agrade més o menys, no es pot ignorar.

Charlie Haden s'acomiada

Programa 269

L'any 2007 li varen fer un documental a Haden. Per a posar-li música varen cridar a un vell amic i company en els finas dels 70, Keith Jarrett, amb el qual va col.laborar Haden en el American Quartet.

L'experiència els va agradar tant com el retrobament i Jarret va invitar al vell amic a sa casa on, al seu estudi casolà, varen gravar a duo un bon grapat de temes clàssics, passats tant per la seua personalitat innovadora com pel tamís d'una sensibilitat i respecte a la melodia que els feu retornar a temps anteriors a les seues incursions al free jazz.

El resultat va ser un disc inicial, publicat el 2010 i anomenat "Jasmine". Una autèntica preciositat on, com el mateix Haden va dir, un escoltava l'altre i l'altre l'escoltava a l'un i la conversa era fluida i entenedora.

Ja el 2007, Jarret patia d'un fort atac de la malaltia anomenada "síndrome de fatiga crònica". L'any passat, 2013, les seqüeles de la poliomielitis patida quan Charlie Haden tenia 15 anys varen manifestar-se de forma aguda i, en un exercici de malenconia, potser, i donat que el seu estat de salut no els permetia actuacions ni gravacions a cap dels dos, varen girar els ulls a aquelles velles gravacions del 2007 i feren una nova tria, amb un marcat caràcter d'acomiadament, indicat ja en el propi titol del disc: "Last dance".

Un títol premonitori per un disc que té alguns títols evocadors com:

"Everything Happens to Me"

"Where Can I Go Without You"

"Every Time We Say Goodbye"

La darrera peça porta per títol, simplement, "Goodbye" .

Charlie Haden va morir l'11 de juliol de 2014 i el 13, i em pense que no va ser pas casualitat, va eixir al mercat el "Last dance".

La música d'aquest disc pòstum, una continuació del "Jasmine", és la que aneu a escoltar al programa de hui.

Sit tibi terra levis