L'any 2007 li varen fer un documental a Haden. Per a posar-li música varen cridar a un vell amic i company en els finas dels 70, Keith Jarrett, amb el qual va col.laborar Haden en el American Quartet.
L'experiència els va agradar tant com el retrobament i Jarret va invitar al vell amic a sa casa on, al seu estudi casolà, varen gravar a duo un bon grapat de temes clàssics, passats tant per la seua personalitat innovadora com pel tamís d'una sensibilitat i respecte a la melodia que els feu retornar a temps anteriors a les seues incursions al free jazz.
El resultat va ser un disc inicial, publicat el 2010 i anomenat "Jasmine". Una autèntica preciositat on, com el mateix Haden va dir, un escoltava l'altre i l'altre l'escoltava a l'un i la conversa era fluida i entenedora.
Ja el 2007, Jarret patia d'un fort atac de la malaltia anomenada "síndrome de fatiga crònica". L'any passat, 2013, les seqüeles de la poliomielitis patida quan Charlie Haden tenia 15 anys varen manifestar-se de forma aguda i, en un exercici de malenconia, potser, i donat que el seu estat de salut no els permetia actuacions ni gravacions a cap dels dos, varen girar els ulls a aquelles velles gravacions del 2007 i feren una nova tria, amb un marcat caràcter d'acomiadament, indicat ja en el propi titol del disc: "Last dance".
Un títol premonitori per un disc que té alguns títols evocadors com:
Charlie Haden va morir l'11 de juliol de 2014 i el 13, i em pense que no va ser pas casualitat, va eixir al mercat el "Last dance".
La música d'aquest disc pòstum, una continuació del "Jasmine", és la que aneu a escoltar al programa de hui.
Sit tibi terra levis
