Programa 476
Poc cal afegir al què he dit al programa.
Insistir en la benedicció dels deus que va caure sobre estes terres quan l'afecció per les bandes de música es va escampar pel País Valencià, amb una intensitat sense parangó -si no estic mal informat- al món sencer.
En aquest cas el beneficiat ha estat un gènere tan allunyat originàriament com el jazz, què hui -afortunadament- s'ha escampat arreu del món.
Deixa bocabadat la perfecció amb la qual s'expliquen aquests músics de vocació, sense pretensions de virtuosismes, en les melodies -i a sobre, els ritmes- que als anys quaranta i cinquanta del segle passat feien ballar als habitants dels Estats Units i d'Europa.
La qualitat del conjunt està reforçada amb algunes col·laboracions de luxe en la interpretació, i el regal que gent com el "Roget", Jesús Santandreu i el Perico Sambeat han fet d'algunes composicions pròpies exclusivament per al disc, i els arranjaments del Ramón Cardo, una altra lluminària del jazz valencià per al Món.
La impecable tasca duta a terme pel director d'aquest projecte, Kako Rubio, professor recent de trombó a l'escola de Sedajazz, (apadrinat en la seua estrena discogràfica amb el disc "Figa de Ferro" de la Lírica Big Band per eixa sort impagable què és el segell de SEDAJAZZ) fan d'aquest disc una delícia per a les oïdes de qualsevol persona que l'escolte, siga afeccionada al jazz o no. El disc no té més pretensions que eixa: que la tasca feta no s'esborre en l'aire i quede reflectida per a gaudi de les nostres oïdes.
Per cert, una curiositat. Al disc hi ha una composició del Phil Collins ex-Genesis, que des que va deixar el grup va montar una big band què, per cert, va actuar fa uns anys als Vivers de València, a l'estiu.
Moltes gràcies, il·lustres "desconeguts" i esperem la pròxima (I en l'espera, podeu escoltar cosetes seues al YouTube).
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Ramón Cardo. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Ramón Cardo. Mostrar tots els missatges
dijous, 18 de juliol del 2019
dijous, 7 de març del 2019
Trenta anys d'un grup de virtuosos valencians del vent
Programa 457
És aquest el cinquè programa que li dediquem a la música que han gravat els Spanish Brass. I, com continuen fent tan bona música com fins ara, no serà el darrer.
L'oportunitat en aquest cas la dóna el fet de que, enguany, fa trenta anys -trenta anys!!- que aquest cinc músics toquen junts, afortunadament amb molt d'èxit arreu del món. Bé, un dels membres, el més jove, ho és des de fa menys temps, però vaja...
No, mai no han estat a la llista dels "40 principales", afortunadament, perquè això voldria dir que el seu rumb havia canviat de forma dràstica. Ells sols fan, recordeu la frase d'Ellington, bona música, malgrat que per estes terres és molt probable que la seua "fama" no es corresponga amb la què a molts llocs d'arreu del món (Europa, Amèrica, Asia,...) tenen.
Han portat la seua música per tot el món, sempre cercant el desafiament, allò difícil, la novetat insòlita, en definitiva la música REALMENT de hui. Eixa que d'ací a cent anys o dos-cents anys, es tindrà com a clàssica.
Al programa anem a escoltar una tria -lamentablement el temps del programa no dóna per a més- del disc què, per celebrar el seu trentè aniversari, han tret a llum. S'anomena "XXX". Sí, ja ho sé, sona un poc eròtic, però almenys sensual si que ho és per als melòmans. Es tracta d'un recorregut amable pel seu repertori no gravat fins ara -crec- on es passa de Joan Baptista Cavanilles i Bach (inevitable) als valencians actuals Voro García i Ramón Cardo, incloent-hi, fins i tot, un tango de Gardel i un popurri de l'Edith Piaf.
Com dic al programa, música agradable, sense estridències, per a oïdes amb bon gust però sense endinsar-se en aventures. Al programa dic que seria un bon repertori per una actuació en la plaça d'un poble, un diumenge assolellat. Crec que és la definició millor què se m'acudeix en escoltar el disc que, de tot cor, recomane.
Ara que s'aconsella consumir producte de proximitat, per allò de l'ecologia, feu-vos amb aquest disc, què són de casa i tenen qualitat. De segur que és una experiència agradable i reconfortant, enmig de tant de "chunda-chunda" a la ràdio (uuffff!!). Al YouTube podeu escoltar més coses. Tasteu-lo.
És aquest el cinquè programa que li dediquem a la música que han gravat els Spanish Brass. I, com continuen fent tan bona música com fins ara, no serà el darrer.
L'oportunitat en aquest cas la dóna el fet de que, enguany, fa trenta anys -trenta anys!!- que aquest cinc músics toquen junts, afortunadament amb molt d'èxit arreu del món. Bé, un dels membres, el més jove, ho és des de fa menys temps, però vaja...
No, mai no han estat a la llista dels "40 principales", afortunadament, perquè això voldria dir que el seu rumb havia canviat de forma dràstica. Ells sols fan, recordeu la frase d'Ellington, bona música, malgrat que per estes terres és molt probable que la seua "fama" no es corresponga amb la què a molts llocs d'arreu del món (Europa, Amèrica, Asia,...) tenen.
Han portat la seua música per tot el món, sempre cercant el desafiament, allò difícil, la novetat insòlita, en definitiva la música REALMENT de hui. Eixa que d'ací a cent anys o dos-cents anys, es tindrà com a clàssica.
Al programa anem a escoltar una tria -lamentablement el temps del programa no dóna per a més- del disc què, per celebrar el seu trentè aniversari, han tret a llum. S'anomena "XXX". Sí, ja ho sé, sona un poc eròtic, però almenys sensual si que ho és per als melòmans. Es tracta d'un recorregut amable pel seu repertori no gravat fins ara -crec- on es passa de Joan Baptista Cavanilles i Bach (inevitable) als valencians actuals Voro García i Ramón Cardo, incloent-hi, fins i tot, un tango de Gardel i un popurri de l'Edith Piaf.
Com dic al programa, música agradable, sense estridències, per a oïdes amb bon gust però sense endinsar-se en aventures. Al programa dic que seria un bon repertori per una actuació en la plaça d'un poble, un diumenge assolellat. Crec que és la definició millor què se m'acudeix en escoltar el disc que, de tot cor, recomane.
Ara que s'aconsella consumir producte de proximitat, per allò de l'ecologia, feu-vos amb aquest disc, què són de casa i tenen qualitat. De segur que és una experiència agradable i reconfortant, enmig de tant de "chunda-chunda" a la ràdio (uuffff!!). Al YouTube podeu escoltar més coses. Tasteu-lo.
dijous, 8 de juny del 2017
La música popular valenciana es posa al dia. Spanish Brass Luur Metalls i Pep Gimeno "Botifarra"
Programa 386
Segons la coneguda frase de Duke Ellington, "sols hi ha dues classes de música: la bona i...l'altra." Culta? popular? Qui és capaç d'esbrinar hui en dia què és una cosa o l'altra?
La frase ve com anell al dit per al programa de hui. Música popular, pur folklore valencià passat per les mans d'un compositor i músic, fonamentalment de jazz, però en realitat un músic integral -intèrpret, professor, director, arranjador, compositor-, en Ramón Cardo.
De currículum extens i dens, ha agafat a dos intèrprets, l'un de música folklòrica, el Pep Gimeno, i altres de música de cambra amb tendència a la interpretació de temes amb l'aire de la més rabiosa modernitat i de prestigi internacional, la Spanish Brass Luur Metalls i ha fet un còctel -una suite- on la tradició sura de forma evident, però on la modernitat de la concepció musical resulta la clau en la sonoritat del disc anomenat "Metalls d'Estil"
Ja ho faig al programa gravat, però torne a demanar-li disculpes al Pep Gimeno per haver tallat en l'emissió les parts de l'actuació en directe -menys una curta- on el "Boti" s'esplaia en contar acudits, contes, històries, etc, que són el "picant" de les seues actuacions. El temps de durada del programa m'obligava a fer això o a deixar fora d'emissió la música que és la funció i la "missió" què ens hem imposat en aquest programa.
Vos aconselle escoltar al "YouTube" més coses dels Spanish Brass (i del Botifarra, clar), per a que entengueu millor el que he esbossat abans quan parlava de la música d'ells. Vos ben assegure que, qui no els conega, quedarà encisat.
Segons la coneguda frase de Duke Ellington, "sols hi ha dues classes de música: la bona i...l'altra." Culta? popular? Qui és capaç d'esbrinar hui en dia què és una cosa o l'altra?
La frase ve com anell al dit per al programa de hui. Música popular, pur folklore valencià passat per les mans d'un compositor i músic, fonamentalment de jazz, però en realitat un músic integral -intèrpret, professor, director, arranjador, compositor-, en Ramón Cardo.
De currículum extens i dens, ha agafat a dos intèrprets, l'un de música folklòrica, el Pep Gimeno, i altres de música de cambra amb tendència a la interpretació de temes amb l'aire de la més rabiosa modernitat i de prestigi internacional, la Spanish Brass Luur Metalls i ha fet un còctel -una suite- on la tradició sura de forma evident, però on la modernitat de la concepció musical resulta la clau en la sonoritat del disc anomenat "Metalls d'Estil"
Ja ho faig al programa gravat, però torne a demanar-li disculpes al Pep Gimeno per haver tallat en l'emissió les parts de l'actuació en directe -menys una curta- on el "Boti" s'esplaia en contar acudits, contes, històries, etc, que són el "picant" de les seues actuacions. El temps de durada del programa m'obligava a fer això o a deixar fora d'emissió la música que és la funció i la "missió" què ens hem imposat en aquest programa.
Vos aconselle escoltar al "YouTube" més coses dels Spanish Brass (i del Botifarra, clar), per a que entengueu millor el que he esbossat abans quan parlava de la música d'ells. Vos ben assegure que, qui no els conega, quedarà encisat.
dijous, 17 de novembre del 2016
Un veterà en plenitud: Ramón Cardo
Programa 358
Nascut a Godella l'any 1962, com el seu company de fatigues Perico Sambeat, el Ramón Cardo és un dels valors consolidats del jazz valencià.
Amb un curriculum impressionant -començant pel fet d'haver estat professor al Taller de Músics de Barcelona als vint anys!!- La seua trajectòria resumida la podeu llegir ací.
Després d'haver culminat els seus estudis superiors de saxo al Conservatori de València, va encetar una cerrera on la tasca didàctica -molt abundant- i les actuacions com a titular o com acompanyant han estat múltiples. Com a exemple de la gent amb la qual ha tocat/aprés (que diria ell, supose) trobem a Tete Montoliu, Dave Liebman, Lluis Vidal, Ximo Tébar, Chano Domínguez, Lou Bennett, Idris Muhammad, Perico Sambeat, Jorge Pardo, Zé Eduardo, Orquesta de Cambra del Teatre Lliure, Orquesta Sinfónica de Granada, etc.
En aquest cas, després d'un llarguíssim silenci -el seu darrer disc propi és del 2002- i gràcies a un oportú Verkami, podem ara gaudir d'un disc d'excel·lent jazz, més o menys enclavat en allò que s'anomena "hard-bop", amb uns companys d'un nivell comparable al seu i dirigits pel Ramón amb composicions pròpies i del trompeta Pepe Zaragoza, i amb el gran Alberto Palau al piano, Jaume Guerra al Contrabaix i Roger Gutierrez a la bateria, han pogut finalment treure al carrer, en aquest temps tan difícils per a la gent que vol anar "per lliure", un disc EXCEL·LENT, amb un títol amb una miqueta de "conya" valenciana anomenat Ramón Cardo & the Nyora Boppers. Jazz de gran nivell absolutament recomanable per a fer-se el disc (a la web de "Sedajazz" el podeu trobar) o per a regalar-lo a alguna persona estimada en aquestes dates que s'acosten.
Probablement és el millor disc de jazz que s'ha publicat el 2016 per estes terres. De jazz pur, sense additius ni conservants ni colorants. Jazz i prou.
Gaudiu-lo
Nascut a Godella l'any 1962, com el seu company de fatigues Perico Sambeat, el Ramón Cardo és un dels valors consolidats del jazz valencià.
Amb un curriculum impressionant -començant pel fet d'haver estat professor al Taller de Músics de Barcelona als vint anys!!- La seua trajectòria resumida la podeu llegir ací.
Després d'haver culminat els seus estudis superiors de saxo al Conservatori de València, va encetar una cerrera on la tasca didàctica -molt abundant- i les actuacions com a titular o com acompanyant han estat múltiples. Com a exemple de la gent amb la qual ha tocat/aprés (que diria ell, supose) trobem a Tete Montoliu, Dave Liebman, Lluis Vidal, Ximo Tébar, Chano Domínguez, Lou Bennett, Idris Muhammad, Perico Sambeat, Jorge Pardo, Zé Eduardo, Orquesta de Cambra del Teatre Lliure, Orquesta Sinfónica de Granada, etc.
En aquest cas, després d'un llarguíssim silenci -el seu darrer disc propi és del 2002- i gràcies a un oportú Verkami, podem ara gaudir d'un disc d'excel·lent jazz, més o menys enclavat en allò que s'anomena "hard-bop", amb uns companys d'un nivell comparable al seu i dirigits pel Ramón amb composicions pròpies i del trompeta Pepe Zaragoza, i amb el gran Alberto Palau al piano, Jaume Guerra al Contrabaix i Roger Gutierrez a la bateria, han pogut finalment treure al carrer, en aquest temps tan difícils per a la gent que vol anar "per lliure", un disc EXCEL·LENT, amb un títol amb una miqueta de "conya" valenciana anomenat Ramón Cardo & the Nyora Boppers. Jazz de gran nivell absolutament recomanable per a fer-se el disc (a la web de "Sedajazz" el podeu trobar) o per a regalar-lo a alguna persona estimada en aquestes dates que s'acosten.
Probablement és el millor disc de jazz que s'ha publicat el 2016 per estes terres. De jazz pur, sense additius ni conservants ni colorants. Jazz i prou.
Gaudiu-lo
dijous, 16 de juliol del 2015
Tete, sempre Tete! Única gravació amb una big band
Programa 301
Ho confesse, soc un fan de Vicenç "Tete" Montoliu. Clarament es pot veure si mireu a l'índex d'esta pàgina. Vaig tindre la sort de poder veure'l actuar tres vegades. Recorde una en especial.
Era als salons de la Piscina València -no recorde l'any- i el Tete va actuar sol, amb un trio local -crec- com a "teloners". La barra del bar funcionava a tota marxa durant l'actuació del trio. El dringar de culleretes i platerets era constant, pobre trio!
Però va acabar la seua actuació i, sense presentació, varen eixir uns i va entrar l'altre, el Tete Montoliu. Es posà davant del piano i començà a tocar sense dir paraula. El silenci es va fer d'immediat. Ja no es va sentir més ni les culleretes ni les converses, es va fer un silenci respectuós i la música ens va envair. Quina sort tinc!
La mateixa que va tindre el Taller de Músics l'any 1988 quan, a invitació seua, varen aconseguir que, per primera i única vegada, el millor músic de jazz que hem tingut per estes terres accedira a gravar un disc amb ells, amb composicions clàssiques, tres, i del Tete, altres tres. Dirigia la big band un altre nom iŀlustre del jazz ibèric, el portugués José "Ze" Eduardo, una mena de Tete a la portuguesa, que era llavors director artístic del Taller de Músics. La big band estava formada per la gent que, anys a venir, anava a formar la que probablement és la millor generació de músics de jazz que hem tingut: Perico Sambeat, els germans Rossy, Ramón Cardo, ...
Poc més que afegir. Una autèntica delicia. A gaudir-ne.
Ho confesse, soc un fan de Vicenç "Tete" Montoliu. Clarament es pot veure si mireu a l'índex d'esta pàgina. Vaig tindre la sort de poder veure'l actuar tres vegades. Recorde una en especial.
Era als salons de la Piscina València -no recorde l'any- i el Tete va actuar sol, amb un trio local -crec- com a "teloners". La barra del bar funcionava a tota marxa durant l'actuació del trio. El dringar de culleretes i platerets era constant, pobre trio!
Però va acabar la seua actuació i, sense presentació, varen eixir uns i va entrar l'altre, el Tete Montoliu. Es posà davant del piano i començà a tocar sense dir paraula. El silenci es va fer d'immediat. Ja no es va sentir més ni les culleretes ni les converses, es va fer un silenci respectuós i la música ens va envair. Quina sort tinc!
La mateixa que va tindre el Taller de Músics l'any 1988 quan, a invitació seua, varen aconseguir que, per primera i única vegada, el millor músic de jazz que hem tingut per estes terres accedira a gravar un disc amb ells, amb composicions clàssiques, tres, i del Tete, altres tres. Dirigia la big band un altre nom iŀlustre del jazz ibèric, el portugués José "Ze" Eduardo, una mena de Tete a la portuguesa, que era llavors director artístic del Taller de Músics. La big band estava formada per la gent que, anys a venir, anava a formar la que probablement és la millor generació de músics de jazz que hem tingut: Perico Sambeat, els germans Rossy, Ramón Cardo, ...
Poc més que afegir. Una autèntica delicia. A gaudir-ne.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)