Un programa de Ràdio Klara i un podcast per a la gent a la qual li agrade la música de jazz, clàssica i altres de contacte d'ambdues.
dissabte, 3 de maig del 2014
Vinga valents!. La Sedajazz i Perico Sambeat se la juguen amb Duke Ellington-1
El originalment sedavins de Sedajazz i ara ja amb el compàs obert a tope, varen fer l'heroïcitat -no se la pot qualificar d'una altra manera- de fer un concert amb fragments escollits dels tres Concerts Sagrats de Duke Ellington (emesos en els nostres programes 128, 129 i 130).
I va ser una heroïcitat per dues raons: una artística i altra econòmica.
L'artística era enfrontar-se a una obra magna del Mestre Ellington sense tindre a mà, en alguns casos, ni la partitura impresa. El Duc era així: escrivia els seus manuscrits i després es guardaven...o no. La feinada de reconstruir l'orquestració des de l'escolta directa de les gravacions originals se la va tirar al llom, sembla, el Perico Sambeat. Una autèntica benedicció per al jazz hispànic que no oblida els seus origens i coŀlabora amb els seus amics de Sedajazz sempre que pot i li ho demanen.
L'altra, l'econòmica, ve de la "generositat" de les nostres institucions (Consell i Ajuntament de València fonamentalment) que varen incloure l'actuació dels Sedajazz, amb l'Orfeó Navarro Reverter i l'Orfeó Coral Infantil, dirigits pel mestre J.LL. Valldecabres, la cantant Emma Sambeat i el ballarí Ludovico Hombravella, tots sota la batuta de Perico Sambeat.
La varen incloure en el programa, és cert, del Festival de Jazz de Juliol del 2013, però sense que els costara un "duro". Ells varen ser els únics que varen actuar a percentatge de taquilla. I mentre se li paga una bona cosa de diners a tots els que venen de fora, als de casa "gratis total".
Una mostra més de l'afany per protegir les associacions i institucions que, com els Sedajazz, El Micalet i altres, s'afanyen -a contracorrent dels diners que tan fàcilment es gasten en "corretges"- en mantindre viva l'activitat cultural al País Valencià.
En aquest programa escoltareu la primera part del concert, gravat per ells mateix i editat de forma artesanal "per als de casa". Lamentablement no és a la venda.
Ànim, valents!!
dijous, 17 de novembre del 2016
Un veterà en plenitud: Ramón Cardo
Nascut a Godella l'any 1962, com el seu company de fatigues Perico Sambeat, el Ramón Cardo és un dels valors consolidats del jazz valencià.
Amb un curriculum impressionant -començant pel fet d'haver estat professor al Taller de Músics de Barcelona als vint anys!!- La seua trajectòria resumida la podeu llegir ací.
Després d'haver culminat els seus estudis superiors de saxo al Conservatori de València, va encetar una cerrera on la tasca didàctica -molt abundant- i les actuacions com a titular o com acompanyant han estat múltiples. Com a exemple de la gent amb la qual ha tocat/aprés (que diria ell, supose) trobem a Tete Montoliu, Dave Liebman, Lluis Vidal, Ximo Tébar, Chano Domínguez, Lou Bennett, Idris Muhammad, Perico Sambeat, Jorge Pardo, Zé Eduardo, Orquesta de Cambra del Teatre Lliure, Orquesta Sinfónica de Granada, etc.
En aquest cas, després d'un llarguíssim silenci -el seu darrer disc propi és del 2002- i gràcies a un oportú Verkami, podem ara gaudir d'un disc d'excel·lent jazz, més o menys enclavat en allò que s'anomena "hard-bop", amb uns companys d'un nivell comparable al seu i dirigits pel Ramón amb composicions pròpies i del trompeta Pepe Zaragoza, i amb el gran Alberto Palau al piano, Jaume Guerra al Contrabaix i Roger Gutierrez a la bateria, han pogut finalment treure al carrer, en aquest temps tan difícils per a la gent que vol anar "per lliure", un disc EXCEL·LENT, amb un títol amb una miqueta de "conya" valenciana anomenat Ramón Cardo & the Nyora Boppers. Jazz de gran nivell absolutament recomanable per a fer-se el disc (a la web de "Sedajazz" el podeu trobar) o per a regalar-lo a alguna persona estimada en aquestes dates que s'acosten.
Probablement és el millor disc de jazz que s'ha publicat el 2016 per estes terres. De jazz pur, sense additius ni conservants ni colorants. Jazz i prou.
Gaudiu-lo
dijous, 26 de maig del 2016
Discantus: un viatge des del segle XVI al XX
Quan un músic arrisca, com és el cas de Perico Sambeat, eixe risc se li pot girar de cara o, pel contrari, quedar com un intent fracassat.El valencià de Godella, a estes altures, ja n'ha fet molts assajos i, generalment, li han eixit prou bé. Aquest és el cas.
"Discantus" és el nom del disc gravat en directe entre el Perico i el Cor de Cambra Lluís Vich, amb músiques -majoritàriament- del Misteri d'Elx, d'autoria coneguda, o atribuïda, a Ginés Pérez de la Parra, músic oriolà nascut el 1548 d'obra prolífica per vàries seus eclesials i al qual se li atribueixen moltes contribucions al monument de la música valenciana.
La paraula "Discantus" té significats que varien lleugerament al llarg del temps i de les innovacions de la música. En definitiva es refereixen a variacions melòdiques què, de forma variable segons el moment, porten a improvisacions o variacions sobre la melodia original, enriquint-la i obrint pas a la polifonia que en els segles posteriors va esclatar.
Doncs bé, el Perico Sambeat, l'any 1997, es va atrevir a "discantar" per sobre de la música del segle XVI que interpreta el Cor de Cambra Lluís Vich.
La sensibilitat del Perico es desborda en aquest disc, aconseguint moments de bellesa sublime. Una música per escoltar amb calma i en silenci.
Lamentablement el disc, que vaig aconseguir un poc casualment, està descatalogat i si alguna persona vol escoltar-lo sencer -no han entrat tres o quatre fragments- me'l pot demanar i tractaré de fer-li-lo arribar.
Bona escolta.
dijous, 21 de novembre del 2024
Un music italià de jazz s'enamora del flamenc: Yuri Storione
No és d'ara. Des dels temps pioners dels "Jazz Flamenco" de Pedro Iturralde, gravats en 1968 y 1959, encara que editats a Espanya en 1974, la publicació de discos en els que es tractava de extreure el suc del flamenc i fusionar-lo amb el jazz post bebop han anat augmentant en quantitat i en qualitat. Musics com el pianista gadità Chano Dominguez i l'empenta renovadora del conjunt de Paco de Lucia -que ja havia participat, molt jovenet, als discos de l'Iturralde- varen suposar la definitiva fita per a que s'obriguera la porta a molts variats intents de fusió jazz-flamenc, no sempre reeixits.
Caldria destacar, per al meu gust, el Flamenco Big Band, del nostre Perico Sambeat, de l'any 2008, o el darrer del 2023, Roneando, on la seua mestria en el llenguatge jazzístic i la perfecta assimilació dels ritmes flamencs li han fet treure dues obres exemplars en aquest camp.
No han estat sols els músics de per ací el qui han tractar d'acostar-se al flamenc, d'una forma més o menys afortunada, destacant composicions de Chick Corea, que va actuar en diverses ocasions amb Paco de Lucía, i el "Sketches of Spain" del duo Gil Evans/Miles Davis entre les obres més conegudes.
Hui en dia són multitud els musics de fora de les nostres fronteres que han estat atrets pel flamenc; és el cas del nostre protagonista de hui, el pianista italià Yuri Storione (Sicilia 1993), que després de haver gravat -i actuat- amb Perico Sambeat fa alguns anys, ara ens lliura un disc on la seua proximitat al flamenc se'ns mostra amb total nitidesa, acoblant als seus ritmes una destacada facilitat improvisadora i una tècnica pianística neta, acollidora, que enganxa des del primer moment.
Al disc Brisa Andaluza compta amb l'acompanyament de flauta, contrabaix, bateria, palmes i la intervenció d'una cantant en la peça més típicament jazzística del disc. Un disc que s'escolta amb molt de gust i que deixa molt bon sabor de boca.
Caldrà seguir la pista d'aquest pianista italià, publicat per la incansable "Sedajazz Records"
___________________________________________________
No podem deixar sense esmentar el desastre produit a les instaŀlacions de Sedajazz a les darreres inundacions del 29 d'octubre d'enguany. Des d'ací volem enviar-li a Latino i tota la seua colla el nostre afecte i els desitjos d'una pronta tornada a la (dessitjable) normalitat, pel bé de la nostra cultura musical, per a la qual l'esforç de Sedajazz, des de la seua posició de franctiradors, ens resulta imprescindible. I per a les persones que ens han deixat en aquest terrible drama, el nostre afectuós record.
Molt d'ànim, bona gent!!
dijous, 31 de gener del 2019
La consolidació d'un jove valor: "Cuban Connection" d'Alexei León
"La música és molt melòdica, la vaig escriure per al meu quintet tenint en compte un so molt especial basat en la tradició rítmica afrocubana, la improvisació i el llenguatge del jazz contemporani. Cada composició està inspirada en una experiència que m'ha deixat marcat: persones, moments, llocs, etc. "
Així defineix l'Alexei León l'esperit del seu darrer disc (per ara) d'aquest músic cubà, arrelat a València des de fa uns anys, i connectat des de la seua arribada amb la colla dels SEDAJAZZ, on desenvolupa també una tasca didàctica.
En efecte. Malgrat la clara arrel afro-cubana d'aquest músic, que és evident des dels primers minuts d'escolta, aquest disc, molt més personal, crec, que el primer -què ja varem escoltar al "Camins"- té una clara expressió majoritàriament melòdica, sense abandonar els ritmes de fons, molt matisats i treballats i amb una impecable fusió amb el jazz més actual.
I és que aquest alumne avantatjat del nostre Perico Sambeat domina amb impecable tècnica els instruments que toca, encara que els predominants són els saxos aly i tenor, i ens deixa unes mostres clares d'una interessantíssima evolució cap una expressió personal que sembla marcar un camí que cada volta té més clar. Cal destacar que la majoria de les peces són, a més, composicions pròpies.
Ens diu que ja té en el forn un tercer disc. L'esperem amb molta expectació perquè, segons ell declara què és el projecte, pot ser una altra exploració que continue formant i consolidant la seua personalitat.
L'acompanyament del seu quintet fa una feina excel·lent i, a més, i com sol passar als discos de la SEDAJAZZ, compta amb col·laboracions de luxe, de entre les que destacaria la del seu amic i mestre Perico Sambeat i la del baixista, també arrelat a València, Alex Cesarini, sense que vulga fer de menys la dels altres músics que han treballat per fer possible aquest disc. Un dels més interessants de la collita del 2018 del jazz valencià.
dijous, 7 d’abril del 2016
Un nou valor que ve espentant: Víctor Jiménez
Fa uns deu anys, el Latino va anar a fer un taller a Picanya on van anar gent jove de la banda del poble. Entre eixa gent hi havia un xicot que tocava el saxo i que, amb sols quinze anys, va quedar enganxat a les sonoritats que li oferia aquell home de monyo rull que, com ell, també tocava un saxo. A partir d'eixe dia Víctor Jiménez es va enrolar en la colla de Sedajazz.
La seua precocitat va fer que, ben prompte, es fixaren en ell gent consagrada com Perico Sambeat, Jesús Santandreu o Ramón Cardo. Ell, mentrestant, anava fent els seus estudis regulars al Conservatori Joaquín Rodrigo de València i els combinava amb els abundant cursos, seminaris i, quan es presentava, actuacions al "cau" amb tota la gent que es deixava caure per Sedaví.
Ara, amb vint-i-cinc anys, es fa l'ànim i tira endavant el seu primer disc, "Victor Jiménez & friends" on, amb un format clàssic de solista i trio d'acompanyament, un trio de luxe, cal dir-ho, i amb interessants col·laboracions, entre les quals destacaria dues, el mestre Toni Belenguer amb el seu trombó de vares i el jove Carlos Llidó, un altre nom jove que cal retindre al cap, s'embarca en un treball calidoscopic on hi ha una miqueta de tot. Des de moments d'una cataracta de notes bop a un altres moments de tranquil·litat, passant, a les dues darreres peces del disc, per incursions sorprenents al jazz-rock-pop o com es vulga dir, d'una força enorme i a una peça final amb aromes llatins.
Supose que el seu segon disc no tardarà massa en eixir; l'espere amb interés. No sé si la varietat del disc és com una carta de presentació, que està encara en la fase de formar el "seu" estil o si, com el Perico Sambeat fa, pensa passejar-se per tots els estils del jazz sense acoblar-se a un so determinat. En tot cas, una agradable notícia per al jazz valencià l'emergència d'aquest jove instrumentista.
dijous, 7 de setembre del 2017
Viktorija Pilatovic: la sort de tindre la Berklee a València
De vegades determinades caramboles ixen rodones. Aquest és un dels casos.
L'existència d'un campus de la Berklee School of Music a València ha estat una autèntica benedicció, car, com les abelles a la mel, han vingut, venen i vindran ací una sèrie de joves promeses a aprendre i gent d'ací pot trobar la possibilitat d'exercir de professores/ors d'eixes joves promeses. El mateix Perico Sambeat o l'excel·lent trombonista Toni Belenguer i molts més, hi donen classes, sense tindre que emigrar per obligació, per trobar-se amb el bo i millor del jazz mundial, que ve ací a donar cursos, a part d'enriquir-se amb la sang nova que va passant per les seues aules. A més de la seua reconeguda carrera internacional.
La nostra protagonista de hui Viktorija Pilatovic, és professora de cant -i no sé si de més coses- a la sucursal de Quito de la Berklee, però ve molt sovint per ací i, clar, la -afortunada- trobada amb la gent de SEDAJAZZ resultava inevitable.
Afortunada trobada, car la Pilatovic és, no ja una promesa, si no una fabulosa realitat, malgrat la seua joventut, tant en el camp de la veu com en la composició i l'arranjament -el seu darrer disc està composat i arranjat íntegrament per ella- fent-se acompanyar per l'excel·lent pianista valencià Alberto Palau, l'habitual baixista italià de...tothom per ací, Ales Cesarini i el bateria argentí, resident per estes terres Mariano Steimberg.
Hui presentem els dos primers discs de la Viktorija Pilatovic, el primer,
"Nica´s Blues", de l'any 2013, però que no hem conegut fins que ha eixit el segon, gravat ací com el primer, "Stories", on compta amb la inestimable col·laboració de Perico Sambeat als saxos i del guitarrista Israel Sandoval en dues peces cadascú.
Viktorija va néixer el 12 de març de 1989 a Klaipeda, Lituània. Als 6 anys va començar a tocar el piano clàssic, guanyant molts concursos de piano.
El 2007, va començar els seus estudis de batxillerat en Jazz Vocal a l'Acadèmia de Música i Teatre de Lituània.
El 2010, Viktorija es va traslladar a Holanda per continuar els seus estudis de jazz al Prins Claus Conservatorium. Aquí el seu estil va evolucionar del jazz tradicional al jazz contemporani, fusionant diversos estils i colors.
El 2013, com hem dit va treure el seu primer disc i en el transcurs de l'estiu de 2015, torna a Espanya per gravar el seu segon disc "Stories". Aquest treball és molt especial perquè tots els temes i lletres van ser escrits i arreglats per ella mateixa. Conté vuit cançons originals escrites per Viktorija Pilatovic mentre vivia a Lituània, Holanda, Espanya i Equador. Les cançons es van inspirar i van dedicar a la gent que es va creuar en el seu camí en els últims tres anys. L'àlbum ha estat fabricat i distribuït per Inner Circle Music i Sedajazz Records.
El primer àlbum de Viktorija Pilatovic ("Nica's Blues") ha estat editat pel segell discogràfic "Inner Circle Music" el novembre de 2013. El segell, dirigit per Greg Osby, saxofonista de gran prestigi, dóna origen a una relació laboral que mantenen fins a la actualitat.
Gaudiu del que ja és, però creixerà i molt -n'estic segur- una de les millors músiques del panorama internacional del jazz. Gaudiu, sobretot, de la seua preciosa veu. I si teniu l'oportunitat de veure-la en directe (actua relativament sovint a València) no la deixeu passar.
diumenge, 11 de maig del 2014
Vinga valents!. La Sedajazz i Perico Sambeat se la juguen amb Duke Ellington- i 2
I després de l'"épica" a l'anterior comentari parlem ara de la música.
La versió de les pàgines del "Duc" Ellington feta pels músics valencians està molt a l'alçada de les circumstàncies i és perfectament recomanable.
Si filara més prim es podria dir que el cor mancava d'una mica de "feeling" jazzístic en alguns passatges més ritmics de l'obra, però en general la seua interpretació, com que els Concerts Sagrats de l'Ellington (escolteu els nostres programes 128, 129 i 130 ) tenen més una estructura de cantata que d'obra estrictament jazzística, eixa mancança no arriba més que en alguns moments. De tota manera sabent que es tracta d'un cor que, malgrat no ser professional, té una bona categoria artística en general i una major ductilitat des que Josep Lluís Valldecabres és al front, passa amb bona nota cantant una música que no és aquella que habitualment interpreta.
Dels músics, res que afegir a tot el que es diu d'ells habitualment. Ells sí són professionals del jazz, és el seu gènere i es nota: impecables. De la neboda de Perico, l'Elma Sambeat, cal dir que demostra les excel·lents.lents qualitats de cantant que ja es coneixen i, malgrat no ser el "seu" terreny, passa amb comoditat per la partitura.
En resuum, crec que Duke Ellington es sorprendria de la qualitat de l'interpretació de la seua partitura, per una gent què és nascuda vora el Xúquer o el Túria enlloc del Mississipi.
Gràcies "Latino" i tota la gent de Sedajazz per la vostra valentia en afrontar reptes constantment!...i arriscant els "duros". Afortunadament la sala gran del Palau de la Música de València, responent a la seua crida, va ser plena de gom a gom i supose que els quedarien alguns euros per arriscar en altres de les moltes activitats que fan.
Repetisc, GRÀCIES!!
dijous, 8 d’abril del 2021
Miquel Asensio: Biotza. Una certa amanida
En darrer treball de Miquel Asensio (l'anterior el podeu escoltar aci), anomenat Biotza, m'ha produït unes sensacions contradictòries.
El disc és una excel·lent mostra de jazz, amb uns acompanyaments de luxe, però...
El però ve del fet que, dintre d'ell hi ha una certa barreja que, potser per voluntat del propi artista, per mi desdibuixa una miqueta el perfil del disc. La presència dins d'ell de peces de so "clàssic", amb un evident contemporaneïtat en l'estil de la interpretació, junt a un parell de peces -per mi les més interessants del disc- amb una evident proposta avantguardista, ajusten mal, al meu parer, amb la presència de dues peces cantades de l'Elma Sambeat, una d'elles de composició pròpia i l'altra amb lletra seua, i composició, com la resta del disc, del Miquel Asensio.
No sé quina intenció tenia l'autor i titular del disc respecte de la música que volia fer. Potser la barreja era la seua intenció, potser soc jo qui no l'acaba d'entendre, però la sensació que em dóna en escoltar el disc tot seguit és d'una mescla que no acaba de quadrar. Potser l'ordre de les peces siga una de les causes del meu "despiste".
En tot cas no estic diguent que el disc no m'agrade. Sobretot destaque, les intervencions dels companys, amb especial esment al veterà multi-instrumentista Javier Vercher, un dels puntals del jazz valencià, les acurades intervencions del pianista cubà Iván "Melón" Lewis i les molt sensibles intervencions del contrabaixista Pablo Martín Caminero, amb una intervenció, amb l'arc, a la cançò Aïllat, que esborrona.
Si tinc que decidir-me per algunes peces, en decante clarament per les dues més acostades a allò que podrien anomenar un so "avantguardista", Cuarentena i, sobretot, Aíllat, farcides d'emoció i sensibilitat i on la delicada vocalització de l'Elma Sambeat evoca aires mediterranis.
Esperem el pròxim disc a veure quin camí agafa l'excel·lent bateria valencià.
dijous, 29 de juny del 2017
Perico-Zappa, una mescla explosiva
Segurament el nom de Perico Sambeat siga el del personatge més anomenat en aquest programa, i amb raó. Amb discos protagonitzats per ell o com a col·laborador -sempre va on li criden- el seu nom sempre està enmig de totes les propostes més novedoses i arriscades.
En primer lloc crec que és, sens dubte de cap gènere, el millor músic de jazz que hi ha en el territori hispànic. En segon lloc segurament és el més valent, no hi ha cap desafiament que el tire enrere, tant se val orquestrar els concerts sacres de Duke Ellington -escrivint en alguns casos DE OÏDA DIRECTAMENT DEL DISC per manca de partitures editades. En tercer lloc perquè, com dic al programa, és, com David Bowie va ser al món del rock, absolutament camaleònic i després d'un disc com el anterior "Voces", amb una big band i un so característic d'aquest tipus de formacions, es despenja amb un homenatge a Frank Zappa.
Això sí, per si mancava alguna cosa, treballant-se els arranjaments ell a soletes, car, sorprenentment, sembla que no hi ha quasi ninguna partitura editada del Zappa, amb un selecte grup de músics valencians que, un cop més, demostren que el seu nivell ha arribat als de qualsevol dels que circulen als circuits mundials. Si foren nord-americans el seu nom estaria a l'alçada de qualsevol dels qui ara son "estreles".
Afortunadament, l'afició pel jazz al País Valencià va arrelant-se cada cop una miqueta més, gràcies a la dura i silenciosa tasca de gent com el de l'amo del Jimmy Glass, que sembla va ser l'impulsor d'aquest disc suggerint-li al Perico la seua realització després d'una actuació al que no dubte en anomenar el "Jamboree Valencià".
En definitiva, passeu-se un d'aquests pel Jimmy Glass o per qualsevol de les actuacions que enguany han "explotat" per tota València i, per supossat, feu-vos amb el disc del Perico i escolteu-lo atentament. Del funkie al rock. Del classicisme al free-jazz. Teniu on triar i, com a propina, escoltareu a Zappa.
dijous, 6 de gener del 2022
Javier Vercher: un "jazzman" que pensa en el passat i en el futur
Als programes 469 i 470 varem poder revisar dos dels darrers discos del Javier Vercher, publicats arran del seu aterratge a València i després de la seua aventura a Nova York i la gira amb Alejandro Sanz (!). La conseqüència va ser múltiples influències, destacant les avantguardes contactades a la ciutat dels gratacels i la seua línia radicalment "free jazz" clarament perceptible al primer dels discos i ja un poc matisada al segon, gravats els anys 2018 i 2019.
El disc que anem a comentar en aquest programa és del 2021, és dir, dos anys després del "First Takes" i rodejat ara, amb músics "del terreny". Músics que no tenen massa envejar ja, a hores d'ara, a qualsevol de l'elit mundial car, els darrers deu o quinze anys, la nova generació de músics criats o recriats a València ha assolit uns nivells excel·lents, afavorits també per l'enorme mobilitat de les gents d'aquest món jazzístic, que afavoreixen els contactes amb altres músics de latituds diverses i nivell internacional. Això, i a més el treball de gent com la del "Jimmy Glass", temple actual del jazz a València, que ha fet l'esforç de portar per ací a tocar a algunes lluminàries consagrades com Benny Golson, Lee Konitz, Lou Donaldson, Pat Martino, Uri Caine, Larry Grenadier, Ravi Coltrane o Enrico Rava, entre molts d'altres, a més de ser un espai habitual del nostre més internacional músic actual, Perico Sambeat.
La música del "Agricultural Wisdom" , que anem a escoltar al programa, beu de totes les fonts del jazz més actual i, sense renunciar a una certa preferència pel "free", ha sabut acostar-se a eixe jazz que ara circula majoritàriament al món, malgrat l'enorme diversitat de matisos -un per cada músic, pràcticament- i resulta una perfecta immersió al jazz més actual, un enorme puzle d'influències que van, des del jazz modal al "free", passant per totes les variants. Potser caldria destacar la seua evolució cap a unes línies melòdiques senzilles, suficients, però, per donar peu a que, tant el propi Vercher com els seus acompanyants, estimulen la improvisació amb espai suficient per expressar-se.
De tota manera, jo destacaria la peça amb la què obrim el programa, un preciós i suggerent solo del Javier Vercher, amb un inquietant títol, "Lobo y luna".
Esperem que aquest home no s'ature -no sembla probable- i continue amb la seua contínua recerca sonora i estilística, per a gaudi dels bons afeccionats al jazz de la terra que, de segur i gràcies a ell, continuarem "al dia" d'allò que es cou per l'univers del jazz mundial.
Per cert, és un producte més de SEDAJAZZ RECORDS, clar!
Fe d'errades: A la locució del programa dic que el disc amb Ferenc Nemeth era, probablement del 2020. En realitat, he comprovat després que és del 2006, quan estava encara amb la gent de Nova York. Disculpeu.
dijous, 16 de juliol del 2015
Tete, sempre Tete! Única gravació amb una big band
Ho confesse, soc un fan de Vicenç "Tete" Montoliu. Clarament es pot veure si mireu a l'índex d'esta pàgina. Vaig tindre la sort de poder veure'l actuar tres vegades. Recorde una en especial.
Era als salons de la Piscina València -no recorde l'any- i el Tete va actuar sol, amb un trio local -crec- com a "teloners". La barra del bar funcionava a tota marxa durant l'actuació del trio. El dringar de culleretes i platerets era constant, pobre trio!
Però va acabar la seua actuació i, sense presentació, varen eixir uns i va entrar l'altre, el Tete Montoliu. Es posà davant del piano i començà a tocar sense dir paraula. El silenci es va fer d'immediat. Ja no es va sentir més ni les culleretes ni les converses, es va fer un silenci respectuós i la música ens va envair. Quina sort tinc!
La mateixa que va tindre el Taller de Músics l'any 1988 quan, a invitació seua, varen aconseguir que, per primera i única vegada, el millor músic de jazz que hem tingut per estes terres accedira a gravar un disc amb ells, amb composicions clàssiques, tres, i del Tete, altres tres. Dirigia la big band un altre nom iŀlustre del jazz ibèric, el portugués José "Ze" Eduardo, una mena de Tete a la portuguesa, que era llavors director artístic del Taller de Músics. La big band estava formada per la gent que, anys a venir, anava a formar la que probablement és la millor generació de músics de jazz que hem tingut: Perico Sambeat, els germans Rossy, Ramón Cardo, ...
Poc més que afegir. Una autèntica delicia. A gaudir-ne.
dijous, 13 de desembre del 2018
Victor Jiménez al Jimmy Glass
Víctor Jiménez és una bona mostra de l'enorme tasca que s'ha fet, s'està fent i es farà per molts anys, a l'Alqueria Coca, cau de SEDAJAZZ.
Natural de Picanya i crescut a l'ombra de l'escola de SEDAJAZZ, va cridar prompte l'atenció de gent veterana dels que per allí circulen (Perico Sambeat, Ramón Cardo, Santandreu,...) que van veure en ell una promesa de gran músic. No varen equivocar-se.
Víctor Jiménez és un del saxos punters que hi ha per estes terres, abundants en conreadors de l'instrument.
Després de gravat un primer disc Victor Jiménez & Friends, què podeu escoltar a l'enllaç anterior, en un programa nostre que li varem dedicar, ara s'ha llençat a fer un disc en directe al local més veterà de València en temes de jazz, el Jimmy Glass. I ho fa amb bona companyia.
La cosa va anar tan bé, que va eixir material per a més de dos CD. La generositat de la gent de SEDAJAZZ RECORDS va veure que pagava la pena llençar-se als dos discos, el primer dels quals és el què aneu a escoltar hui.
Es va quedar més material gravat que ja no entrava dintre, però algun d'eixos temes els podeu escoltar al You Tube.
Uns discos variats d'estil, rap inclós, però que paga la pena d'escoltar amb atenció, perquè ho fareu amb gust.
dijous, 16 de març del 2023
Una carta d'amor en jazz: "Despues de ti" de Marcial Picó
Marcial Picó és un veterà músic, flautista concretament i ensenyant de la seua especialitat, compositor i altres coses, al qual no sé si no li havia eixit la oportunitat o no havia volgut ell deixar constància, en un disc, de les seues composicions i treball.
Ignore com va ser la cosa, però el cas es que, finalment, recolzat en la gent de SEDAJAZZ, ha pogut deixar constància, supose que molt parcial, del producte de la seua creativitat. Diu ell al disc que gran part de l'impuls que l'ha espentat a fer esta gravació li ve de la seua filla, Marina Eco, cantant de jazz. Donem-li les gràcies a totes les persones que l'han animat a gravar aquest "Después de ti"
Les peces del disc sembla que són un recull de coses fetes al llarg de la seua vida, sempre, però, amb una font d'inspiració, una força estimulant que li acompanya des de fa més d'una trentena d'anys, la seua parella, Carmen, segons ho explicita al disc en el breu text de presentació: alguns títols ho expressen directament.
La música, que és d'allò que ens toca parlar, és d'una solvència indubtable. Amb un ambient relaxat, pròxim a la balada, el clima del disc ens duu a una escolta tranquil·la, de degustació del que se'ns ofereix. No busqueu ni grans filigranes ni audàcies estilístiques pretensioses, senzillament és un disc de bona música i excel·lent factura, cosa que, darrerament, s'agraeix poder escoltar.
També cal destacar que en la gravació, com a acompanyants, s'ha envoltat de primeres espases. Com a peces base estan Miquel Álvarez al contrabaix i el veterà David Gadea a la bateria, amb col·laboracions puntuals de Perico Sambeat (saxo alto y soprano), la seua filla Marina Eco (veu), Albert Sanz, Albert Palau y Carlos Sáez (Piano) i, clar, Marcial Picó a la travessera i al piano en una peça un poc especial, supose. L'autoria i els arranjaments son tots d'en Marcial.
Un cop més, l'existència de SEDAJAZZ, editora del disc, ens dona la possibilitat de poder tindre constància del treball d'un músic, desconegut per al gran públic, que, sense la gent de l'Alqueria Coca no podríem degustar a casa, amb l'escolta del disc
dijous, 9 de juny del 2016
Una petita obra mestra feta per un grup d'amics "de tota la vida": HornFlakes
Quan un grup de músics de jazz es coneixen des de fa un grapat de temps, toquen o han tocat junts sovint o, senzillament s'"entenen" bé, no cal de grans assajos ni de hores i hores per coordinar-se i entendre's. Aquest és el cas del disc que, parcialment, anem a escoltar hui.
Sota la titularitat de la SEDAJAZZ BIG BAND aneu a escoltar un disc anomenat "Horn Flakes". Gravat els nadals de l'any 2011/2012 quan, com ens conta el Latino, aprofitant que en ser festes la gent s'acosta per casa, es varen ajuntar en l'estudi de gravació i en dues estones i mitja, com qui diu, varen treure un disc on la solidesa del so, un so compacte i potent alhora, que amb fragments on els solos deixen palesa la qualitat dels instrumentistes, deixen en la oïda, en acabar la seua escolta, una sensació de plenitud i bona música que ja volgueren moltes orquestres que estan tocant junts molt de temps no aconsegueixen deixar.
Sota la mestria com a compositors de dos dels valencians més universals que tenim, Jesús Santandreu i Perico Sambeat, la participació de una llista del bo i millor del jazz valencià, escampats arreu del món o que treballa per estes terres,i l'impuls de l'inevitable Francisco Blanco "Latino", el cordobés més valencià que conec, es va crear aquest disc, una peça que és una autèntica joieta que recomane que s'escolte amb calma i més d'una vegada, és a dir, compreu-vos-el ;-)
dijous, 20 de maig del 2021
Jazz autèntic amarat de flamenc: Alex Conde
Entre les moltes fusions/incrustacions/mescles que el jazz ha assolit els darrers decennis, hi ha una que té una singularitat clara: la del flamenc.
Música racial, intuïtiva, popular i de clares arrels reivindicatives des del seu començament -tal i com li ha ocorregut al jazz en totes les seues evolucions- la conjunció amb el jazz ja té una llarga trajectòria entre els músics espanyols.
Des del disc primigeni -fins on jo sé- del mestre navarrès Pedro Iturralde, allà per l'any 1967, amb els seus dos LP anomenats "Jazz Flamenco" 1 i 2, fins els actuals Chano Dominguez, Perico Sambeat o Jorge Pardo, amb l'obligat esment a Paco de Lucía i molta més gent no tan coneguda, els treballs que inspiren la creativitat d'ambdós mons ha donat ja un bon grapat de fruits.
Haig de dir que, d'entrada, soc una miqueta escèptic quan una música es presenta com a "fusió jazz-flamenc". Em sona molt a "rotllo promocional" per vendre un producte. No és, en cap manera, el cas de l'Alex Conde. El seu "feeling" flamenc li ve de família de cantants i músics dedicats a aquest gènere i el té perfectament interioritzat. El "cuquet" del jazz, però, no és cap esnobisme per la seua part.
Després d'haver acabat els seus estudis de piano clàssic al conservatori José Iturbi de València, una estada a París li va proporcionar l'oportunitat d'una beca per a la coneguda Berklee College of Music als Estats Units i allí va arrodonir una fructífera formació que li ha dut, sense renunciar -ni falta que fa- a les seues arrels flamenques familiars (orígens a la Mancha, nascut a València), a construir una base jazzística que, inevitablement barrejada amb la influència del latin-jazz, ha assolit un nivell de creativitat i d'expressió jazzística que l'ha dut a un llenguatge personal força interessant. La seua estada als EE.UU. l'ha dut a treballar amb gent tan interessant com la meua admirada Maria Schneider, John Patitucci o Eddie Palmieri entre altres o, en el camp del flamenc, amb gent tan innovadora com Vicente Amigo, Tomatito o Diego el Cigala.
La seua depurada tècnica pianística i, supose, el seu interès pels pianistes de jazz, l'ha dut a fer, fa uns cinc anys, un disc dedicat a recrear ,amb el seu estil, composicions del imprescindible Thelonius Monk. Al programa de hui anem a estrenar amb una setmana d'anteŀlació (el disc es publica el 28 de maig) una segona recreació d'uns dels pianistes més originals i creatius del món del jazz Bud Powell. El disc, anomenat "Descarga for Bud", recrea, amb una enorme originalitat i un inconfusible aire flamenc en els "palos" utilitzats com a ritme de fons, encara que amb un estil de jazz absolutament contemporani, obres d'aquesta figura imprescindible del piano de jazz, què fou un dels pares de la "revolució" be-bop, fins al punt que se li anomenava "el Charlie Parker del piano".
Amb un acompanyament de molt alt nivell, amb el fabulós Jeff Chambers al contrabaix -que ja l'havia acompanyat al disc de Monk- i les coŀlaboracions de John Santos (Congas, Bongos), Sergio Martínez (Cajon i djembe), Mike Olmos (trompeta), Jeff Narell (Steel pan) i l'inestimable treball de Jose Luis de la Paz, a la guitarra flamenca, cadascú allà on tocava segons els arranjaments de l'Alex Conde, és aquest un dels discos més aconseguits que he escoltat els darrers anys.
Reconec que no coneixia a aquest músic, que ara resideix als EE.UU., però tractaré d'aconseguir el seu disc dedicat a Thelonius Monk i posar-vos-el perquè té que ser una meravella.
Ah! Per cert, el disc és editat a escala mundial pels amics de SEDAJAZZ RECORDS. Enhorabona!!
dijous, 2 de març del 2023
Feliç 30é Aniversari i llarga vida SEDAJAZZ!!
És amb una enorme alegria que us oferim el programa de hui.
No sempre una aventura com la del col·lectiu SEDAJAZZ arriba, no sense haver passat les aventures i desventures corresponents, a la seua Ítaca...30 anys després.
En aquest cas sembla que, darrerament, les coses van arreglant-se i la estabilitat del projecte s'ha consolidat, donant-li'ls una vida menys atzarosa.
Per celebrar-ho han passat tot l'any 2022 amb diverses i variades activitats que varen culminar amb el concert que -OH, MIRACLE!!- va retransmetre ÀPunt, que podreu veure escanejant el codi QR que figura en esta pàgina, amb una plantilla de luxe on es trobaven gran part de les persones que han col·laborat amb SEDAJAZZ al llarg d'esta llarga travessia. Gent com Perico Sambeat, Jesús Santandreu, Vicente Macián, David Pastor o Kontxi Lorente per esmentar una quants, i la coŀlaboració estelar de Sole Giménez, habitual en moltes de les activitats de SEDAJAZZ i copartícip en concerts, normalment en la mateixa forma que en aquest disc, amb la Big Band de Sedajazz. Destacar l'exceŀlent arranjament que de la cançò de la Sole Giménez, Alma de Blues, va fer Jesús Santandreu, que és el que s'escolta.
Contraportada del llibret del disc, amb el codi QR per veure el concert complet
Com que el disc és una perfecta expressió del que va passar el 18 de desembre del 2022 al Teatre Principal de València, no cal dir molt més. Sols cal escoltar-lo.
Un cop més, ens alegra poder difondre l'excel·lent treball d'aquest col·lectiu que, amb l'empenta incansable del seu "Deus ex Machina", Francisco Blanco "Latino", que, a hores d'ara, ja porta publicats sota el seu segell uns 120 treballs discogràfics de gent molt variada, però sempre amb un enorme compromís amb la qualitat i la excel·lència, que sense la tasca de SEDAJAZZ, molt probablement, no haurien pogut expressar-se artísticament de manera professional.
MOLTES GRÀCIES "LATINO" I QUE TOT CONTINUE RODANT!!
La Alqueria Coca, de Sedaví, seu de SEDAJAZZ
dijous, 6 de juny del 2019
La terra dóna bona llavor: Javier Vercher-1
Afortunadament, d'uns decennis cap ací, el nivell del jazz fet ací, al País Valencià i rodalies ha tingut una pujada de qualitat més que notòria.
No cal esmentar a les grans figures què, amb Perico Sambeat com a emblema, han sorgit per estes terres amb ressò internacional. Però figures de un nivell més que rellevant van -afortunadament- sorgint any rere any, segurament a causa de les ja freqüents eixides a l'estranger dels nostres músics.
El contacte dels nostres músics amb els grans mestres de l'avantguarda del jazz què -malgrat que a Europa té figures destacades- és evident que té el centre de gravetat de l'actual innovació als EE.UU., concretament i sobretot a Nova York, ha estat la clau què ha fet que el seu pas per enllà els influenciara enormement.
Els desenvolupaments jazzístics més atrevits què segueixen pels camins que varen obrir gent com John Coltrane i Ornette Coleman com a figures més "trencadores", ha entrat amb força en el jazz a casa nostra.
El cas de Javier Vercher és simptomàtic del que acabe de dir.
Després de passar per l'educació reglada del Conservatori Joaquín Rodrigo de València, amb el clarinet baix, més piano, espentat per son pare, professor del centre, i amb 17 anys, va tindre la sort de intentar i aconseguir una beca per estudiar a la Berklee de Boston. Tres anys després, va capbussar-se a Nova York amb trobades amb el bo i millor de la gent que ara mateix està construint el jazz de hui i de demà.
No va desaprofitar l'oportunitat el nostre gandienc d'adopció i amb una enorme capacitat d'absorció va anar escoltant i deprenent de tota eixa gent. Gent que, lamentablement, resulta difícil d'escoltar per ací on hi ha -i sobretot hi havia quan se'n va anar a Boston- una certa esclerosi al món del jazz.
Hui tenim la sort de que, després de rodar per mig món, viu a València i, clar, ha connectat amb la gent de Sedajazz que ha publicat els seus dos darrers discs, el que escoltareu hui i el que podreu escoltar la setmana que ve.
Un disc, el del programa de hui, anomenat "As we see it", que jo imagine gravat pel Javier Vercher i el seu únic -i discret- acompanyant, el baix Masa Kamaguchi, amb l'estudi quasi a fosques i deixant que les idees que li venien al cap pogueren ser expressades amb total llibertat pel varis instruments que toca: saxos tenor i soprano, clarinet baix -clar- i efectes amb sintetitzadors.
Si una cosa expressa aquest disc és la llibertat absoluta d'un creador.




