Entre les moltes fusions/incrustacions/mescles que el jazz ha assolit els darrers decennis, hi ha una que té una singularitat clara: la del flamenc.
Música racial, intuïtiva, popular i de clares arrels reivindicatives des del seu començament -tal i com li ha ocorregut al jazz en totes les seues evolucions- la conjunció amb el jazz ja té una llarga trajectòria entre els músics espanyols.
Des del disc primigeni -fins on jo sé- del mestre navarrès Pedro Iturralde, allà per l'any 1967, amb els seus dos LP anomenats "Jazz Flamenco" 1 i 2, fins els actuals Chano Dominguez, Perico Sambeat o Jorge Pardo, amb l'obligat esment a Paco de Lucía i molta més gent no tan coneguda, els treballs que inspiren la creativitat d'ambdós mons ha donat ja un bon grapat de fruits.
Haig de dir que, d'entrada, soc una miqueta escèptic quan una música es presenta com a "fusió jazz-flamenc". Em sona molt a "rotllo promocional" per vendre un producte. No és, en cap manera, el cas de l'Alex Conde. El seu "feeling" flamenc li ve de família de cantants i músics dedicats a aquest gènere i el té perfectament interioritzat. El "cuquet" del jazz, però, no és cap esnobisme per la seua part.
Després d'haver acabat els seus estudis de piano clàssic al conservatori José Iturbi de València, una estada a París li va proporcionar l'oportunitat d'una beca per a la coneguda Berklee College of Music als Estats Units i allí va arrodonir una fructífera formació que li ha dut, sense renunciar -ni falta que fa- a les seues arrels flamenques familiars (orígens a la Mancha, nascut a València), a construir una base jazzística que, inevitablement barrejada amb la influència del latin-jazz, ha assolit un nivell de creativitat i d'expressió jazzística que l'ha dut a un llenguatge personal força interessant. La seua estada als EE.UU. l'ha dut a treballar amb gent tan interessant com la meua admirada Maria Schneider, John Patitucci o Eddie Palmieri entre altres o, en el camp del flamenc, amb gent tan innovadora com Vicente Amigo, Tomatito o Diego el Cigala.
La seua depurada tècnica pianística i, supose, el seu interès pels pianistes de jazz, l'ha dut a fer, fa uns cinc anys, un disc dedicat a recrear ,amb el seu estil, composicions del imprescindible Thelonius Monk. Al programa de hui anem a estrenar amb una setmana d'anteŀlació (el disc es publica el 28 de maig) una segona recreació d'uns dels pianistes més originals i creatius del món del jazz Bud Powell. El disc, anomenat "Descarga for Bud", recrea, amb una enorme originalitat i un inconfusible aire flamenc en els "palos" utilitzats com a ritme de fons, encara que amb un estil de jazz absolutament contemporani, obres d'aquesta figura imprescindible del piano de jazz, què fou un dels pares de la "revolució" be-bop, fins al punt que se li anomenava "el Charlie Parker del piano".
Amb un acompanyament de molt alt nivell, amb el fabulós Jeff Chambers al contrabaix -que ja l'havia acompanyat al disc de Monk- i les coŀlaboracions de John Santos (Congas, Bongos), Sergio Martínez (Cajon i djembe), Mike Olmos (trompeta), Jeff Narell (Steel pan) i l'inestimable treball de Jose Luis de la Paz, a la guitarra flamenca, cadascú allà on tocava segons els arranjaments de l'Alex Conde, és aquest un dels discos més aconseguits que he escoltat els darrers anys.
Reconec que no coneixia a aquest músic, que ara resideix als EE.UU., però tractaré d'aconseguir el seu disc dedicat a Thelonius Monk i posar-vos-el perquè té que ser una meravella.
Ah! Per cert, el disc és editat a escala mundial pels amics de SEDAJAZZ RECORDS. Enhorabona!!
