dijous, 27 de maig de 2021

Antoni Ros-Marbà i Serrat vesteixen de llarg la música tradicional catalana

 Programa 552


El món de la cançó popular ha patit un autèntic trasbals. En efecte, les sonades tradicionals que, en una societat eminentment rural, acompanyaven els dies i les hores, els treballs i la festa fa realment no massa anys, històricament parlant, han experimentat una gran commoció, sobretot a partir de la segona meitat del segle XX amb els canvis socials i econòmics haguts i amb l'aparició dels moderns mitjans de comunicació, sobretot la ràdio.

L'aclaparadora presència als nous mitjans d'allò que jo anomene "música industrial", junt amb una sistemàtica presència d'estes "músiques" promocionades comercialment de forma insistent i uniformitzadora, culturalment parlant, han fet que aquelles cançons que feia tan sols alguns decennis eren les que acompanyaven la vida de la gent i transmetien els seus valors, la seua cultura i, ai las!, la seua llengua, hagen estat literalment soterrades de la memòria dels pobles, amb unes subcultures alienadores tant socialment com culturalment.

Evidentment, les noves generacions tenen noves formes d'expressar-se i, en l'aspecte musical, ací i enllà, apareixen músiques arrelades a les noves formes socials i econòmiques que, evidentment, tenen la seua raó de ser i, en determinats casos, un innegable valor de referent cultural per a les noves generacions. Això, però, no vol dir que estes noves músiques, sorgides de les necessitats, les frustracions i les alegries de les generacions actuals no tinguen, en certs casos, un valor cultural, evidentment, i també musical, encara que la seua és una lluita "contra corrent".

L'aparició als EE.UU., als anys seixanta, de l'anomenada música "folk", evident apòcope de "folklore", va suposar, arreu del món occidental i industrialitzat, un revulsiu i, en molts llocs, com ací, als Països Catalans, una revifalla d'interés per aquelles velles músiques, que el soroll ambiental havia amagat immisericordement, arrossegant lamentablement amb ella, la llengua. Grups com "Al Tall", com a exemple proper, varen fer reviscolar en determinats àmbits de gent l'interés per aquella música, unes vegades ressuscitada i altres vegades abillada amb noves formes, musicalment més actuals, sense perdre, però, dos referents: la llengua i els temes més compromesos amb la realitat del poble treballador. En definitiva, allò que era i és la cançó tradicional.

L'any 1968, tan emblemàtic per altres qüestions, va veure l'aparició d'un disc, la idea del qual, lamentablement, no ha tingut continuació. No almenys en l'àmbit de les músiques que es difonen als moderns mitjans de comunicació. Es tractava d'agafar un grapat de cançons tradicionals catalanes i, amb el "ganxo" d'un Joan Manuel Serrat, que, l'any anterior i per primera vegada en el franquisme, havia pogut traspassar les fronteres idiomàtiques i culturals de Catalunya posant a les llistes "d'èxits" estatals un parell de composicions pròpies, "Ara que tinc vint anys" i la "Cançó de matinada", i aprofitant l'empenta de la popularitat del cantautor, un grup de gent, preocupada per l'esdevenir de la cultura catalana, va proposar a un parell de joves, el músic i director Antoni Ros-Marbà i el mateix Serrat, de fer un àlbum amb algunes d'eixes cançons, que encara estaven en la memòria col·lectiva. D'una forma residual, folklòrica, quasi etnogràfica, però que no havien desaparegut totalment del panorama cultural català més arrelat a la terra pròpia.

Aquest és el disc que aneu a escoltar hui. Són un grapat de cançons tradicionals catalanes amb una orquestració impecable i respectuosa del mestre Ros-Marbà i la jove veu d'un Serrat que arriscava molt fent, al seu segon disc, una tasca com la que li proposaven. Recordeu-ne la data i com era el panorama social i polític de  l'època. Allunyat del divisme que li podria proporcionar el seu èxit comercial, posà la seua veu, embolcallada, dirigida, educada per les instruccions, les directrius del jove director, llavors amb sols 30 anys, per traure a llum una obra preciosa que, lamentablement, no ha tingut continuïtat: "Cançons Tradicionals"

No és la meua intenció, amb l'emissió d'aquesta música, fer arqueologia musical. Ben al contrari, la idea és que aquest intent reeixit, però soterrat per la pols de la incúria cultural del país, tinga, al nostre programa, una oportunitat de ser conegut per, almenys, un grapat de gent que, sobretot la més jove, de segur no ha tingut mai ni tan sols l'oportunitat d'escoltar-lo.