Ecos de John Dowland?: El MoonDial de Pat Metheny

Programa 686

Ecos o quelcom més. John Dowland, el músic Isabelí anglès traspua en les seues melodies uns ambients que no s'allunyen massa del món que ens descriu Pat Metheny al seu darrer àlbum.

El MoonDial, amb un títol ja prou expressiu, deixa escoltar músiques de composició pròpia unes i altres d'autors variats en un ambient nocturn, d'intimitat, de serenitat adequats per a ser escoltats, com ell mateix recomana, a la nit, reclòs o amb una ubicació que permeta la contemplació del disc lunar.

Compostes durant la darrera gira del seu disc anterior Dream Box, gravades en el descans intermedi de la gira i continuació en una mena de -per ara- trilogia de guitarra sola acústica barítona (One Quiet Night (2003) i What's It All About (2011)), aquest MoonDial té un color diferent tant en la intenció sonora, explícita en canviar de manera radical l'afinació de les sis cordes i el material d'elles -niló- com en l'origen de les músiques.

Compost, a poc a poc, en els descansos nocturns de la gira, conformen un aglomerat de peces pròpies i alienes que, malgrat el diferent origen de les composicions, resulta amalgamat en una massa sonora homogènia que resulta profundament evocadora -de forma explícita, segons el mateix Pat Metheny- de l'ambient nocturn que li donà origen.

Però no és sols el color i l'ambient del disc. La sensibilitat que traspua tot el conjunt amb dues peces destacades per a mi; el "Here, There and Everywhere" de Lennon i McCartney i l'espectacular "Danny Boy" que, des que el popularitzà la veu de Nat King Cole als anys 50', ha esdevingut un indispensable als repertoris de tot els "grans" del jazz i d'altres músiques.

Perquè la ubicació de Pat Metheny com a "músic de jazz" és enormement limitada, incòmoda per al músic; ell mateix la rebutja de manera explícita sempre que pot a una entrevista i la seua vintena de Grammys en cinc categories diferents avala la difícil ubicació del músic sota una etiqueta. Ell opina que això de les categories/etiquetes és una qüestió mercantil o política...

La nostra admiració per Pat Metheny ja va ser explícita en la sèrie de quatre programes consecutius que li vaig dedicar, esmenant una absència que era imperdonable en un programa com el nostre. Encoratge a l'audiència a fer una revisió d'aquells programes per tindre una certa mirada panoràmica de l'artista que, als seus setanta anys, continua inquiet, cercant noves vies, nous camins per a la seua música, una música sense límits i amb una sensibilitat, sempre, a flor de pell.

Una de les millors i més originals veus del jazz: Pat Metheny i 4

 Programa 584

Quan un músic ho és de veritat, complet, com una vegada em va dir  Jesús Salvador Chapi., té que atrevir-se a fer de tot: interpretar, dirigir...i composar, encara que les seues composicions no li semblen d'una qualitat suficient. Però ha de provar, assajar la creació, encara que no siga més que per conèixer les pròpies limitacions.

Pat Metheny va composar des de ben jove, limitant-se però, fonamentalment, a l'àrea del jazz i semblant.

Si bé als dos anteriors programes ja vàreu escoltar composicions quasi-simfòniques, al disc que escoltareu al programa de hui, amb l'experiència d'una carrera musical començada enllà per l'any 1974, el mes de març de l'any passat, 2021, va fer un pas endavant més, publicant un parell de "suites", per a guitarra una i per a quartet de guitarres l'altra, on s'endinsa totalment al món de la música "de concert", "clàssica" o com vulgueu dir-li. Un pas definitiu que, assegurat per la seua experiència i coneixements musicals, als 66 anys, l'ha fet entrar per la porta gran al món de la música de concert "clàssica". 

Per a fer-ho no ha tractat de lluir les seues qualitats d'instrumentista, ben al contrari, ha cercat gent del món de la "clàssica" per interpretar les seues composicions.

Per a la primera de les suites, anomenada "Four Paths of Light", ha triat al molt jove però ja consagrat guitarrista Jason Vieaux, un d'eixos instrumentistes joves que, malgrat que la seua carrera està centrada en la música "clàssica", he fet incursions en altres géneres populars. La seua impecable interpretació de la composició de Metheny afegeix un plus de qualitat a la "suite".

Per a la segona suite, "Road to the Sun" -que dóna nom al disc- en sis parts, ha triat un dels millors quartets nord-americans de guitarra de cambra, el Los Angeles Guitar Quartet. 

Per acabar d'emplenar el disc, el propi Pat Metheny interpreta una transposició pròpia de la peça per a piano de Arvo Part, Für Alina, per a la seua guitarra Pikasso, de...42 cordes!! Un instrument, encàrrec del propi Pat a un luthier amb la intenció de treure una gamma de sons molt més àmplia que la de la clàssica guitarra acústica.

El disc Road to the Sun conté una música que es pot comparar, amb la seua innovadora inspiració, com perfectament connectada a la de compositors com Andrés Segovia o Francisco Tárrega, que varen elevar l'instrument a l'altura de les sales de concert, rescatant-la de l'estricta música popular.

Música per ser escoltada amb calma, assaborint-la en cada nota. Amb aquest disc, Pat Metheny entra, per dret propi,  a la nòmina de grans compositors del segle XXI.

Una de les millors i més originals veus del jazz: Pat Metheny - 3

 Programa 583

 Com que ja vàrem fer un ampli comentari sobre l'àlbum doble "Secret Story" a l'anterior podcast, hui ens limitarem a recomanar la lectura del que varem dir llavors.

Tan sols fer un esment al fet que, com que la durada dels LP estava limitada tècnicament a l'hora i mitja quasi que va durar l'edició en vinil, a la reedició/remasterització que el mateix Pat Metheny va treure el 2007 es pogué escoltar una composició del Metheny -com tot el disc- que, lamentablement, no va incloure's al vinil. Es tracta d'una peça interpretada per l'harmonicista Toots Thielemans, sens dubte el millor intèrpret d'harmònica que, almenys fins ara, ha existit al jazz.

Escolteu, doncs, la segona part del "Secret Story" i la propina d'un parell de peces del segon disc de la reedició, que inclou la preciosa interpretació de l'harmonicista suïs.

Una de les millors i més originals veus del jazz: Pat Metheny - 2

 Programa 582

 Com vàrem dir al blog anterior, l'enorme personalitat musical de Pat Metheny no vaig ni pretendre resumir-la en el reduït espai de les breus notes que acompanye cadascú dels programes. Em conforme amb algunes pinzellades de les quals la de hui ens mostra un músic que, després de dissoldre el primer "Pat Metheny Group", s'embarca en una empresa mastodòntica.

La música feta al primer grup, que ja havia dissolt feia uns anys, li semblava que havia assolit uns límits que calia trencar. Amb 38 anys, completament madur personalment i musicalment, es va embarcar en una obra on va esprémer tots els camins que les noves eines electròniques que havien aparegut els anys anteriors li permetien.

Secret Story, editat el 1992, és un autèntic seguit de troballes estètiques, musicals, sonores, que la seua inquieta i prolífica personalitat li suggeria. 

El disc, d'una enorme complexitat musical i orquestral, és quasi una obra "mahleriana", segons va deixar escrit un crític, per la quantitat de músics emprats: vora la trentena de solistes, un cor infantil, un altre provinent d'un teatre d'òpera i un nodrit grup de cordes tretes d'una orquestra simfònica, en una gravació que -retallada a l'àlbum original- arriba a una durada d'una hora i mitja més o menys. 

Amb composicions i arranjaments del propi Metheny, el "Secret Story" és un dels seus millors discs i el que marca un cert punt d'inflexió. L'abundant literatura que ha generat per part de la crítica especialitzada amb comparacions variades, segons la persona que escriu la crítica, han estat sempre molt elogioses. El punt comú ha estat, en general, el de marcar aquest disc com una cimera d'eixa cosa difusa anomenada "fussió", no sols en la seua carrera, sinó en la creació d'obres amb eixa ambició per part d'altres artistes.

Ací la música de Pat Metheny assoleix un grau de complexitat tan enorme que, a eixe nivell, no ha repetit pràcticament, seguint després un camí que va derivant, a poc a poc, cap a la simplificació sonora i estilística.

Com comente a la locució del programa, posarem el disc complet, en dues sessions, de forma que es puga escoltar en la seua integritat. Hui posen la primera part.

Una de les millors i més originals veus del jazz: Pat Metheny - 1

 Programa 581

Tractar de fer ni tan sols un esbós de la personalitat artística de Pat Metheny, a estes alçades de la seua carrera, en un espai reduït com el que ens presta aquest podcast resultaria una tasca absurda i pretensiosa.

La seua personalitat polièdrica musicalment parlant, les variades vessants que ha passejat al llarg de més de cinc dècades, tocant la seua guitarra -i altres instruments-, la seua tasca compositiva enormement fructuosa i la seua exquisida sensibilitat, fan d'ell un autèntic punt i a part en els molt variats camins que el jazz ha recorregut al llarg del segle i escaig d'existència.

Una lleugera ullada a la xarxa d'internet -i alguns llibres dedicats a d'ell- ens donaran una imatge més acurada de la que jo puga fer en aquestes ratlles.

No puc per menys, però,  que fer un "mea culpa", per no haver-li dedicat abans cap programa fins ara. Hi ha tants bons músics de jazz!! (afortunadament).

Allò que m'ha fet fixar en ell i decidir-me a posar-vos la seua música, ha estat l'eixida d'un disc, que escoltareu al darrer programa de la sèrie que anem a dedicar-li, on tota la seua saviesa musical s'expressa en una "suite" encisadora que em va deixar bocabadat i a un pam sobre terra. Però ja en parlarem d'eixe disc. 

Hui ens toca posar-vos alguns exemples de la seua música primerenca, entre els anys 1974 i 1984, quan, fitxat per la prestigiosa gravadora ECM, va gravar uns quants discs que, oh, meravella!, no han perdut gens ni mica d'actualitat musical ni donen la impressió de ser l'obra d'un novençà i que l'ECM ha reeditat en una tria feta pel propi Pat Metheny.

Gaudiu-ne i prepareu-vos per a la setmana pròxima.

Jim Hall, el mestre tranquil - 1

Programa 275

James Stanley Hall (4 de desembre 1930 – 10 de desembre 2013) nasqué a Buffalo, New York, en una família molt musical -mare pianista, avi violinista, oncle guitarrista. De ben jove es va traslladar a Cleveland i allí va estudiar -als 25 anys- al conservatori, piano, contrabaix, teoria musical i composició. És dir, estem davant d'un músic amb una sòlida formació teòrica.

Malgrat els seus estudis, el primer contacte, que li va marcar el camí, va ser el regal nadalenc d'una guitarra per part de sa mare als deu anys. No la va estudiar al conservatori perquè, llavors, no hi havia estudis reglats de guitarra en aquell centre.

Músic discret, des del punt de vista de la personalitat, no ho és des del punt de vista de la seua influència professional. Junt amb Wes Montgomery és probablement el guitarrista que més ha influït en la generació de músics de jazz apareguts després de l'aparició del rock and roll: John McLaughlin,  Pat Metheny, Bill Frisell, etc.

Però les principals característiques de la seua música, igual que les de la seua personalitat, van ser la discreció, plasmada en un so dolç, suau, discret i la seua gosadia en l'experimentació, com a intèrpret i com a compositor. El seu so, sempre pròxim al silenci, al volum mínim de l'amplificador de la seua Gibson i sense escarafalls espectaculars de virtuosisme tècnic. Sols música, molt bona música.