Programa 412
Deu anys després del "Kind of Blue" Miles Davis va tindre la necessitat de reinventar-se. Els temps, les modes i... les cases gravadores, pressionaven per a un canvi de rumb. Però a Davis no calia que ningú l'espentara. La seua personalitat inquieta el duia a fer constants provatures, tractant d'estar sempre en la cresta de l'ona.
L'enregistrament dels discos de Columbia amb la producció de Teo Macero col·loca en la seva discografia títols com E.S.P., Miles Smiles o Nefertiti. Però l'impuls musical del quintet que escoltarem hui ( Miles Davis, Wayne Shorter, Chick Corea, Dave Holland i Jack De Johnette) seria tal que promptament el grup pren una nova direcció. Davis admirava a músics com Jimi Hendrix o Sly and the Family Stone. La recerca de Davis no va ser en va, Filles De Kilimanjaro i -sobretot- In a Silent Way van permetre una vegada més que Miles Davis fora l'avantguarda d'un nou jazz: el jazz fusion/rock.
Miles Davis havia canviat a Ron Carter per l'anglès Dave Holland, amb ell va arribar el guitarrista John McLaughlin, i es va unir Chick Corea com a segon teclista i també l'austríac Joe Zawinul. Amb aquesta banda es grava In a Silent Way i després Bitches Brew, elapés que vindrien a canviar definitivament l'escena del jazz i dominaria tota l'escena de la dècada del setanta. Per aquests combos van passar músics com Keith Jarrett, George Benson, Billy Cobham, Jack DeJohnette, etc. El jazz/rock va motivar posteriorment que tots aquests músics -excepte Jarrett, que va optar per camins molt més personals- experimentaren amb la fusió del jazz i el rock amb diferent èxit.
Herbie Hancock va formar els Headhunters amb Bennie Maupin; Shorter i Zawinul van formar Weather Report amb Jaco Pastorius; McLaughlin, la Mahavishnu Orchestra amb Jean Luc Ponty, Jerry Goodman, Rick Laird, Jan Hammer i Cobham; Chick Corea forma la banda Return to Forever amb Stanley Clarke, entre molts altres.
La manca de noves idees, la seva afició a les drogues i un aparatós accident va apartar a Davis de l'escena musical durant un llarg període, però la seua influència en les noves generacions, com hem comentat, es va escampar amplament fins el seu retorn a la innovació en la seua època "funkie" uns anys després.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Jack De Johnette. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Jack De Johnette. Mostrar tots els missatges
dijous, 11 de gener del 2018
dijous, 30 de novembre del 2017
Gary Peacock: "Per a ser innovador cal sentir-se un principiant"
Programa 406
Hi ha una famosa anècdota referida a Picasso que, més o menys, va succeir així. Una senyorona, d'estes d'abric de pell i ostentós collar de perles -ja m'enteneu- en una de les seues exposicions, ja octogenari, li va dir: "Aquestes coses seria capaç de pintar-les el meu net de cinc anys". Picasso, suaument, li va respondre: "Senyora, pare atenció al seu net. A mi m'ha costat més de vuitanta anys aprendre a pintar així".
Gary Peacock, nascut a un poblet d'Idaho en maig de l'any 1935, és a dir, amb 82 anys ara mateix i 81 quan va gravar la música què aneu a escoltar, en una entrevista que li varen fer en fer 80 anys, li varen preguntar que com era que a la seua edat estiguera sempre tan al dia i ell va respondre: "Per a ser innovador cal sentir-se un principiant".
El paraŀlelisme entre els dos personatges rau en això, en tindre sempre els sentits desperts, l'ull ben obert, l'orella sempre atenta a tot el que es fa per n'importa qui.
Gary Peacock, a més, en aquest disc, resultat del trio què va formar el 2014, després de formar part d'un trio amb Keith Jarrett -"Standards Trio" i Jack de Johnette al llarg de vora 25 anys, va decidir formar el seu propi trio, als 80 anys!, amb un parell de músics també més que veterans, el pianista Marc Copland, que comptava llavors 67 anys i el bateria Joey Baron, amb 60 anys en aquell moment. Afegiu-li un parell d'anys i eixa serà l'edat amb la qual estan ara mateix girant per presentar el disc què aneu a escoltar hui en les cançons que càpiguen, gravat en 2016 i tret al mercat en agost de 2017.
El disc, anomenat "Tangents" és una autèntica obra mestra de música, gèneres a banda, vull dir, no de jazz exclusivament, és MÚSICA amb majúscules, on la mestria, la sobrietat i la sensibilitat desborden. Realment la música que sona és tan perfecta, cristalina, indescriptible, amb notes què queden com penjant de l'aire en ocasions, que no trobe paraules adequades per a que es feu una idea sense sentir-lo.
Aquest comentari, doncs, va a ser així de breu. I sols un consell que ja done a l'emissió, si en aquests dies què venen vos pega per fer-vos un regal que pague la pena, feu-vos-el. La seua escolta vos tornarà amb escreix els euros que us haja costat.
Visca la veterania!
Hi ha una famosa anècdota referida a Picasso que, més o menys, va succeir així. Una senyorona, d'estes d'abric de pell i ostentós collar de perles -ja m'enteneu- en una de les seues exposicions, ja octogenari, li va dir: "Aquestes coses seria capaç de pintar-les el meu net de cinc anys". Picasso, suaument, li va respondre: "Senyora, pare atenció al seu net. A mi m'ha costat més de vuitanta anys aprendre a pintar així".
Gary Peacock, nascut a un poblet d'Idaho en maig de l'any 1935, és a dir, amb 82 anys ara mateix i 81 quan va gravar la música què aneu a escoltar, en una entrevista que li varen fer en fer 80 anys, li varen preguntar que com era que a la seua edat estiguera sempre tan al dia i ell va respondre: "Per a ser innovador cal sentir-se un principiant".
El paraŀlelisme entre els dos personatges rau en això, en tindre sempre els sentits desperts, l'ull ben obert, l'orella sempre atenta a tot el que es fa per n'importa qui.
Gary Peacock, a més, en aquest disc, resultat del trio què va formar el 2014, després de formar part d'un trio amb Keith Jarrett -"Standards Trio" i Jack de Johnette al llarg de vora 25 anys, va decidir formar el seu propi trio, als 80 anys!, amb un parell de músics també més que veterans, el pianista Marc Copland, que comptava llavors 67 anys i el bateria Joey Baron, amb 60 anys en aquell moment. Afegiu-li un parell d'anys i eixa serà l'edat amb la qual estan ara mateix girant per presentar el disc què aneu a escoltar hui en les cançons que càpiguen, gravat en 2016 i tret al mercat en agost de 2017.
El disc, anomenat "Tangents" és una autèntica obra mestra de música, gèneres a banda, vull dir, no de jazz exclusivament, és MÚSICA amb majúscules, on la mestria, la sobrietat i la sensibilitat desborden. Realment la música que sona és tan perfecta, cristalina, indescriptible, amb notes què queden com penjant de l'aire en ocasions, que no trobe paraules adequades per a que es feu una idea sense sentir-lo.
Aquest comentari, doncs, va a ser així de breu. I sols un consell que ja done a l'emissió, si en aquests dies què venen vos pega per fer-vos un regal que pague la pena, feu-vos-el. La seua escolta vos tornarà amb escreix els euros que us haja costat.
Visca la veterania!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)