Perquè Miles Davis és Miles Davis, i prou

Programa 701

La trajectòria musical, estilística, de Miles Davis és de tot menys lineal.

Des que va començar quan encara el be-bop no era el rei, però ja apuntava, passant per la seua inclusió en eixe mode de jazz, la inquieta ment de Miles Davis no va parar en tota la seua vida de buscar viaranys, passadissos, racons ocults on trobar una nova música, un nou so, una experiència sonora nova i, en molts casos, revolucionària. El seu camí, com de passada, pel be-bop va ser ràpidament encaminat cap al primer hard-bop, després pel "cool", i després... 

La capacitat de Davis de, a partir dels 50', capitanejar els seus grups, triant entre la gent més jove de cada moment, però deixant que la seua influència en els joves estiguera adobada d'una certa simbiosi amb les fresques aportacions d'eixos nous companys va ser una característica quasi més vital que musical.

La seua desperta oïda, sempre atenta a allò que estava sonant en cada moment el va dur a un sense fi de variacions estilístiques, que no deixaren de sobtar a la gent afeccionada al jazz, "despistant-los" moltes vegades i fent que molta gent renegara d'alguns dels seus sovintejats canvis.

L'inici dels anys 70' va caracteritzar-se per una certa introspecció racial, la inclusió d'alguns instruments "exòtics" per al jazz, com la tabla o el sitar i, sobretot, una progressiva però intensa utilització dels instruments elèctrics.

L'any 1972, després d'una certa parada deguda a problemes de salut, va fer una sonada actuació, publicada posteriorment en dos CD (Miles Davis-In Concert Live At Philharmonic Hall) que recull unes sonoritats que espantaren a molta gent. Alguns crítics han definit esta gravació com la menys adequada per a començar a escoltar a Miles Davis; tenen tota la raó.

Allò que sona és un Miles que sembla que tinga el peu apegat al pedal wah-wah, sense rastre d'una melodia reconeixible, almenys de forma tòpica, i amb una rabiosa i sonora percussió regnant tot el temps per sobre de les "tímides" intervencions solistes de Miles a la "trompeta-wah-wah", amb introduccions als ritmes "funkies" que ja s'anunciaven, tot barrejat amb un cert aire psicodèlic.

El programa que us propose és un més d'eixos en què la meua idea és que les oïdes de la gent s'acostumen a no seguir sempre "el recte camí", allò previsible, de manera que us trobeu com perduts entre els viaranys, passadissos i racons ocults on la ment inquieta del trompetista ens invita a entrar.

Passeu?

"El quintet" de Miles Davis 1955-1957: Suc del jazz més pur (2)

 Programa 654

Com que no cal ser reiteratiu en els detalls i circumstàncies que varen rodejar la gravació i publicació dels quatre discos que el quintet de Miles Davis dels anys 1955-1957 va gravar l'any 1956, en dues sessions, acumulant material per publicar els quatre LP que tenien compromesos amb la grabadora Prestige i que varen ser publicats escalonadament al llarg de quatre anys.

"Coockin", publicat al 1957;"Relaxin", publicat el 1958; "Workin", que es lliurà al desembre de 1959 -mesos després de la publicació, a principis del mateix any del "Kind of Blue", ja amb la Capitol- i "Steamin", publicat al juliol de 1961, conformen una mena de cloenda de l'etapa "be-bop" de Miles Davis, que aprofita per a exposar un jazz pur, sense adorns estranys o innovacions alienes al jazz que fins aquell moment s'havia fet, interpretat per un grup d'excepció.

Miles Davis, a la trompeta, tant amb com sense sordina, amb un enorme toc de lirisme en la majoria de les peces, amb un John Coltrane que ja anava demanant espai per a les seues idees, un "Red" Garland, amb un piano compacte i subtil, acompanyant perfectament a Davis i lluïnt-se en moltes ocasions, amb Paul Chambers al contrabaix, un metrònom quan cal i un perfecte complement a l'ambient líric, quan cal, amb l'arc, i l'impecable Philly Joe Jones a la bateria.

Jazz pur, perfecte. Mostra immillorable del que és, ha estat i serà sempre l'essència del jazz.

D'escolta obligatòria!

"El quintet" de Miles Davis 1955-1957: Suc del jazz més pur

Programa 653

L'inquiet Miles Davis, nascut el 26 de maig de 1926 i, fregant la trentena, ja estava consolidat com un dels "tòtems" del jazz d'aleshores, potser sols per sota del recentment desaparegut "Charlie Parker", mort el 12 de març de 1955.

Amb Miles el "bebop" potser arribava a un màxim de la seua expressivitat i perfecció, encara que la petjada de "Bird" era aclaparadora en la gent de la seua generació; evidentment amb el seu company Dizzy Gillespie, i amb noms, entre d'altres, del guitarrista Charlie Christian, els pianistes Thelonious Monk o Bud Powell, el bateria Kenny Clarke, etc.

Però Miles Davis encara que es trobava còmode amb l'estil "bopper", tenia al cap altres noves idees, noves intuïcions, que varen cristal·litzar sota la tutela de Gil Evans en la trilogia de discos del "Porgy and Bess", "Kind of Blue" i "Sketches of Spain", gravats entre 1959 i 1960, entre altres col·laboracions.

Encara queda en Davis una clara petjada de l'estil "cool" que ell havia conreat -i quasi inventat, amb Gil Evans- a mitjans de la dècada anterior ("Birth of the cool"), i que als discos que s'escolten en aquest programa són palesos, per exemple, amb la quasi omnipresent utilització de la sordina en la trompeta de Davis i el seu lirisme.

El mític quintet que, després d'algunes variacions, consolidà Davis, estava format per John Coltrane al saxo tenor -de la seua edat i també amb un cap bollint d'idees, no sols musicals...- Red Garland al piano, Paul Chambers a baix i la bateria de Philly Jo Jones. Amb eixa formació i l'addició de Cannonball Adderley un cert temps, va estar fent una llarga sèrie d'actuacions que els va fer un grup compacte, ben sincronitzat i amb idees comunes que s'expressaven amb gran facilitat i coherència i amb una sensible interacció.

Com que la Columbia estava ja intentant fitxar Davis, però encara li restaven dos anys de contracte amb Prestige, Davis va fer una proposta a Van Gelder, el mític enginyer de Prestige: gravaria amb Prestige el material per als quatre LP que encara tenia contractats, però les gravacions no eixirien a la llum fins que no acabara el contracte, simultaniejant la seua publicació amb els nous projectes amb Columbia (i Gil Evans, clar). La Prestige acceptà el tracte i en dues maratonianes sessions, l'onze de maig de 1956 i el vint-i-sis d'octubre de 1956, varen gravar, sense assajos previs, a "presa" única, tot el material necessari.

"Coockin", tret el 1957, "Relaxin" el 1958, "Workin" el 1960 i "Steamin" el 1961, varen ser el resultat d'aquelles gravacions on un quintet ben engreixat, rodat en un enorme grapat d'actuacions al llarg de tres anys, va regalar-nos unes gravacions d'IMPRESCINDIBLE escolta per a qualsevol que vulga saber QUÈ ÈS el jazz, quan aquell arbre encara no havia generat l'enorme brancat que hui abasta arreu del món.

Les mil i una variacions, hibridacions... i algunes obres, definides com a "jazz" pels seus conreadors, són ja una altra generació de músiques, al meu parer. Amb la idea del jazz al cap, sí, però amb una enorme influència del que s'anomena "third stream", siga això el que siga. Una característica molt marcada, sobretot, al jazz europeu actual i no tant al fet als EUA.

En dos programes consecutius, escoltarem el que es puga d'aquests quatre LP, remasteritzats/digitalitzats pel mateix Van Gelder (com ha fet amb un enorme grapat d'antigues gravacions seues) perquè un CLÀSSIC, amb totes les lletres, del "jazz", ens duga de la mà al lloc on tot va explotar, després de la tasca dels pioners de la primera meitat del segle XX.

Ja dic, unes gravacions D'OBLIGATÒRIA ESCOLTA per qualsevol persona que vulga saber on començà (quasi) TOT el que ara s'escolta com a "jazz".

PUR SUC DE JAZZ.

Un altre aniversari a destacar el 2020. Charlie Parker faria 100 anys

Programa 519 

Esta vegada el text serà molt curt. Senzillament vaig a presentar-vos la música que aneu a escoltar, perquè dels dos protagonistes hi ha ja abundant informació i comentaris, tant en aquest programa com en general.

Es tracta d'una d'eixes recopilacions que, a hores d'ara, algunes editores oportunes fan de vell material. Vell, però no passat de moda perquè, com va a passar de moda Charlie Parker (aquest enllaç i següents programes)?

En efecte, el disc és un recull de gravacions fetes per diverses formacions de Charlie Parker   (feu una cerca amb el seu nom per escoltar varis  programes  de "Camins" del 2007) entre els anys 1945 i 1947, just després de la coneguda vaga de gravacions ordenada pel sindicat de músics, què va tindre conseqüències inesperades per al jazz. Concretament el recolector s'ha fixat en les gravacions fetes per grups de Parker amb Miles Davis com a membre.

El disc té la frescor pròpia de la gent que sap que està fent quelcom de nou, s'ho creu i tira endavant amb la joventut dels seus membres.

Un testimoni interessant del naixement d'una nova vida per al jazz, que no tots els afeccionats i públic varen entendre ni acceptar, d'entrada.

L'enyorat Jaco Pastorius amb Brian Melvin

Programa 483

Night Food és el primer i, segons molta crítica, el millor dels cinc discos que Jaco Pastorius va fer amb el grup de Brian Melvin, excel·lent  bateria, sota la titularitat del qual es varen fer les gravacions. Per cert, que va ser l'únic disc que es va publicar en vida de l'intèrpret, veient la llum els altres quatre després de l'estúpida mort del Pastorius, amb sols 35 anys, en una baralla a la porta d'un bar.

Gravat el 1985, en plena eclosió del fenomen del jazz-rock, jazz-funk o com se li vulga dir, la mestria de l'innovador del baix elèctric es destaca en tot el disc, on el titular, Brian Melvin, gaudeix en moltes ocasions d'autèntics duets bateria/baix amb el seu convidat d'honor en la banda, el nostre protagonista de hui, Jaco Pastorius.

Amb la seua forma de tocar el baix elèctric, al qual, de manera artesanal, li va llevar els trasts del batedor o diapasó, de manera que, en tindre que donar les notes sols amb la pressió sobre la corda del dit, té un so més suau, més semblant al del contrabaix de fusta, li donà una nova vida a l'instrument. A més a més, la seua forma de polsar les cordes, que facilitava l'emissió nítida de les notes, emeses pel Pastorius amb una velocitat increïble més la seua facilitat per improvisar, varen fer que un instrument què, habitualment, estava amagat junt amb la bateria al fons de l'escenari, marcant discretament el ritme, passara a un primer pla solista, que ja no ha abandonat, sempre que l'instrumentista tinga la qualitat suficient.

El disc, com hem dit, s'inscriu clarament en els paràmetres del que s'anomenà jazz-rock o jazz-funk, editat de forma contemporània als discos del Miles Davis retornat després del seu accident (amb Tutu, com a disc emblemàtic), on s'apuntà també a la innovació estilística què, després del post-bop o el third stream, va fer que molta gent jove connectara novament amb el jazz, després de l'allunyament que les línies de Coltrane, Coleman i el free-jazz havien produït, front a l'abassegadora influència popular del rock.

Un disc, en definitiva, molt marcat per l'època, en el què el Pastorius continuava la seua línia assentada quan estava amb els Wheater Report, i en el qual cal estar atents al seu virtuosisme en els solos...i a la seua excel·lent tasca quan resta "al fons", marcant la línia melòdica i donant suport  als altres solistes, de forma elegant i discreta.

Un Miles Davis de Transició: In a Silent Way

Programa 444

Molt hem parlat en aquest programa del geni innovador de Miles Davis i les seues mil i una giragonses del seu estil. La mostra que anem a posar-vos hui, comentada al programa, n'és una més.

El rock i l'electrònica als instruments no es podia ja ignorar i l'inquiet Davis no va ser aliè als temps què corrien. Aquesta va ser la primera aportació seua a un canvi fonamental als seus darrers anys de carrera.

I crec que no cal afegir res més. Escoltar i degustar.

El geni inclassificable: Charles Mingus-1

Programa 435

Altres vegades ja hem comentat el fet que l'any 1959 va ser una any cabdal en la història del jazz. En Eixe any varen eixir al carrer el "Kind of Blue" de Miles Davis, el "Time out" de  Dave Brubeck i el “The Shape Of Jazz To Come” de Ornette Coleman, expressions de corrents del jazz que pugnaven per aportar el seu gra de sorra -o bastant més- a l'evolució de la música negra per excel·lència, encara que alguns dels músics foren blancs, per exemple Dave Brubeck o l'arranjador del "Kind of Blue", Gil Evans. Però eixe any la collita va ser molt més gran, i entre els més destacats està el disc que anem a escoltar entre el programa de hui i el pròxim, l'"Ah Um" del nostre protagonista de hui, Charles Mingus.

Mestís pels quatre costats, va néixer (22 d'abril de 1922-Cuernavaca, Méxic, 5 de gener de 1979) en una base militar de l'Exércit  prop de la ciudad de Nogales (Arizona). Es va criar va prop de Los Ángeles (California). La seua familia era d'origen suec y afroamericà  per parte dels avis paterns i xinés i britànic por parte dels avis materns. Malgrat això, va crèixer en un entorn familiar estricte i discriminatori.
Sa madre va morir als sis mesos del part, quedant Mingus a càrrec d'una madrastra meitat amerindia  que a la llar sols permetia música relacionada amb l'església, així que Charles va tindre allí els primers contactes amb la música.

Va estudiar trombó, piano i, finalment, es va dedicar a l'instrument que l'acompanyaria la resta dels seus dies, el contrabaix. De tota manera no es limitava a ser un exceŀ lent instrumentista. ben al contrari la seua tasca com a arranjador i compositor estan al mateix nivell de la seua qualitat com a instrumentista.

L'any 1959, com hem dit, va treure a la llum un disc, que anem a escoltar en la versió treta el 2009 en dos CD, amb versions alternatives i algunes peces que no tingueren lloc al LP del 59. Un disc que va ser una autèntica revolució, independent del jazz modal de Davis, del free de Coleman i del camí del duo Brubeck/Desmond.

D'esperit inquiet va renegar prompte del be-bop, què era la forma de jazz a la moda, encara que ja de forma decadent. Va escoltar a Ornette Coleman i, de principi, no li va agradar, encara que després el seu estil va acostar-se prou al free-jazz. Influenciat inicialment per Ellington, del qual va aprendre que el jazz i la clàssica poden maridar-se perfectament, va viure plenament l'època daurada de Charlie Parker. De tot aquest poti-poti, va eixir un músic excel·lent, refinat, avantguardista sense perdre de vista als vells mestres. El disc que aneu a escoltar es va treure en eixa època de transició extrema -perquè de transició va estar sempre Mingus- on es poden escoltar les velles formes i les noves del jazz de la seua època. Un disc que, amb el temps, junt amb el "The black saint and the sinner lady" es consideren les seues cimeres.

Gaudiu de la música quasi inclassificable d'aquest home, mescla de races i músiques, que portà el jazz a una de les seues cimeres.

El Jazz/fusió a la valenciana: Santi Navalón

Programa 413

L'any 2017 va ser un any enormement productiu per a la productora que impulsa la gent de SEDAJAZZ. Tant, que no varem poder programar tots els discos que ens varen arribar del segell.

Anem a emplenar eixe clot amb una sèrie de tres programes on, de forma exclusiva, posarem música dels "Sedajazzers".

I el primer que anem a escoltar, sota el nom d'un grup anomenat Elektrik Jazz Mantra és un dels discos que més ens varen agradar malgrat quedar un poc arrere a l'hora de programar-lo. Es tracta del disc anomenat "Silent songs", interpretat per un combo  nodrit  amb alguns dels noms més reconeguts de l'escena valenciana i estatal del jazz i amb interessants col·laboracions de músics valencians de naixement o d'adopció (jazzística)en alguna de les peces, tots ells sota la batuta del veterà pianista, compositor i arranjador valencià Santi Navalón.

El disc destaca per a mi, enormemement per  conrear un estil què per estes terres no es sol escoltar habitualment, el Jazz/fusió. I fusió amb què? Doncs, si escoltem el que diu el propi Santi Navalón al fullet que acompanya el disc, es tracta d'eixa música que als anys 60/70 del passat segle, va fer un gir de 180 graus en la forma d'entendre el jazz. La figura clau de tota aquella revolució -un cop més- va ser Miles Davis què, fan declarat de gent con Sly and Family Stone i altres grups del que s'anomenà "soul" (una etiqueta comercial més per a vendre la música negra, Miles Davis va treure el 1968 "Filles de Kilimanjaro", on ja donava pistes abundants del canvi de rumb. Un canvi consagrat el 1969 en "In a silent way" on la ma del productor Teo Macero es feia patent en el canvi de so, molt treballat a l'estudi, i el definitiu "Bitches Brew",en el 1970, on el grup de Davis ja va volar pel seu compte, consolidant un canvi de sensibilitat en els afeccionats al jazz i retrobant-se amb un nou públic jovenívol que, fins aquell moment, ignorava el jazz, captat pel nou ritme que joves negres i blancs, per primera vegada probablement conjuntament, adoraven tots dos: el rock&roll.

Doncs bé. És en eixa època on el Santi Navalón vol situar la música del seu disc "Silent songs" (un dels dos títols arranjats exclusivament pel Navalón al disc com una explícita al·lusió al "In a silent way" de Davis i el primer del disc, s'anomena "Silent song"). Per si hi havia dubtes, l'ombra del Joe Zawinul, músic austriac fonamental en el so dels discos esmentats de Davis i compositor de la resta de títols és explícitament reconeguda pel valencià i, per reblar el clau, la darrera peça del disc, arranjada també pel propi Santi Navalón és la cançò "Sue", composada a mitges per David Bowie i Maria Schneider, que figura al disc pòstum de Bowie i que guanyà un Grammy a la millor cançò.

Si un repassa l'historial de Santi Navalón, no té gens d'estrany aquesta inclinació estilística, donada la seua participació, com a teclista i pianista, acompanyant coneguts grups de pop, rock i coses semblants, a part de les seues actuacions amb músics d'estricte jazz.

Com veieu no hem parlat tant del Navalón com de les seues  influències, reconegudes explícitament per ell al disc. Però això no és pas dolent. Senzillament és que és un músic què té les orelles ben obertes al que es fa al món i té una camaleònica facilitat per "absorbir", com una esponja, tot el que passa pel seu costat i després passar-ho per la seua sensibilitat.

Com he dit, ha estat probablement el disc que més m'ha agradat de la formada del 2017 produïda per estes terres. Escolteu-lo amb atenció i, a ser possible, compreu-lo. Vos pagarà la pena.

Els grans sempre estan reinventant-se: Miles Davis i el Jazz/Fussió

Programa 412

Deu anys després del "Kind of Blue" Miles Davis va tindre la necessitat de reinventar-se. Els temps, les modes i... les cases gravadores, pressionaven per a un canvi de rumb. Però a Davis no calia que ningú l'espentara. La seua personalitat inquieta el duia a fer constants provatures, tractant d'estar sempre en la cresta de l'ona.

L'enregistrament dels discos de Columbia amb la producció de Teo Macero col·loca en la seva discografia títols com E.S.P., Miles Smiles o Nefertiti. Però l'impuls musical del quintet que escoltarem hui ( Miles Davis, Wayne Shorter, Chick Corea, Dave Holland i Jack De Johnette) seria tal que promptament el grup pren una nova direcció. Davis admirava a músics com Jimi Hendrix o Sly and the Family Stone. La recerca de Davis no va ser en va, Filles De Kilimanjaro i -sobretot- In a Silent Way van permetre una vegada més que Miles Davis fora l'avantguarda d'un nou jazz: el jazz fusion/rock.

Miles Davis havia canviat a Ron Carter per l'anglès Dave Holland, amb ell va arribar el guitarrista John McLaughlin, i es va unir Chick Corea com a segon teclista i també l'austríac Joe Zawinul. Amb aquesta banda es grava In a Silent Way i després Bitches Brew, elapés que vindrien a canviar definitivament l'escena del jazz i dominaria tota l'escena de la dècada del setanta. Per aquests combos van passar músics com  Keith Jarrett, George Benson, Billy Cobham, Jack DeJohnette, etc. El jazz/rock va motivar posteriorment que tots aquests músics -excepte Jarrett, que va optar per camins molt més personals- experimentaren amb la fusió del jazz i el rock amb diferent èxit.

Herbie Hancock va formar els Headhunters amb Bennie Maupin; Shorter i Zawinul van formar Weather Report amb Jaco Pastorius; McLaughlin, la Mahavishnu Orchestra amb Jean Luc Ponty, Jerry Goodman, Rick Laird, Jan Hammer i Cobham; Chick Corea forma la banda Return to Forever amb Stanley Clarke, entre molts altres.

La manca de noves idees, la seva afició a les drogues i un aparatós accident va apartar a Davis de l'escena musical durant un llarg període, però la seua influència en les noves generacions, com hem comentat, es va escampar amplament fins el seu retorn a la innovació en la seua època "funkie" uns anys després.

Un monument de la música (i del Jazz) el Kind of Blue de Miles Davis

Programa 388

 1959 va ser l'any en què determinats crítics musical varen sentenciar: “El jazz està mort”.

Sota aqueixa làpida ontològica de proporcions nietszcheanes l'avantguarda jazzística nord-americana s'alliberava per a ser. En tota l'expressió. Ser música, més enllà del seu fonament, de la tradició. Mai com llavors es va registrar una efervescència creativa tan diversa i transcendent en els anals del jazz. Una efervescència concreta: cinc dels àlbums que van ser gravats o ben llançats en aqueix any van xifrar les rutes de subgèneres tan heterogenis com el free jazz, el jazz modal o el third stream (tercer corrent)...i el rock i la música d'avantguarda, la música electrònica i...

Aquests discs varen ser:

- Kind of Blue, Miles Davis

- The Shape of Jazz to come, Ornette Coleman

- Time out, The Dave Brubeck Quartet

- Giant Steps, John Coltrane

- Mingus Ah Um, Charlie Mingus

Hui li toca al Kind of Blue. És un àlbum d'estudi de Miles Davis, publicat el 17 d'agost de 1959 a Columbia Records. Les sessions d'enregistrament d'aquest àlbum van tenir lloc als Columbia 30th Street Studio, a la ciutat de Nova York el 2 de març i el 22 d'abril de 1959. En aquestes sessions és presentava el sextet liderat per Miles Davis, amb el pianista Bill Evans, el bateria Jimmy Cobb, el baxista Paul Chambers i els saxofonistes John Coltrane i Cannonball Adderley. La producció va anar a càrrec del mag Teo Macero i Irving Townsend.

Després de la inclusió de Bill Evans en el seu sextet,un music blanc en un grup de negres, cosa que li va molestar prou a John Coltrane, Davis va seguir experimentant el jazz modal tal com ja havia començat a fer a Milestones. Bill Evans va presentar a Miles a compositors clàssics, com Bela Bartok i Maurice Ravel, els qui utilitzaven harmonies modals en les seues composicions. Davis també es va basar en el seu coneixement de les qualitats modals en el blues. L'àlbum és basa totalment en l'estil modal en contrast amb els seus treballs anteriors en l'estil Hard Bop i els seves complexes progressións d'acords i improvisacions.

Malgrat certes diferències en els xifres, Kind of Blue ha estat citat per molts crítics com l'àlbum més venut de Miles Davis, i també com l'enregistrament de jazz més venut de tots els temps. El 7 d'octubre de 2008, l'àlbum va ser certificat com a quàdruple platí en vendes per la Recording Industry Association of America (RIAA). També ha estat considerat per molts crítics com el millor àlbum de jazz de tots els temps i l'obra mestra de Davis, i ha estat classificat en els primers llocs dels llistes de "millor àlbum" de gèneres dispars.

La influència de l'àlbum en la música, incloent-hi el jazz, el rock i la música clàssica, ha portat els escriptors de música a reconèixer-ho com un dels àlbums més influents de tot el temps. El 2002, va ser un dels cinquanta enregistraments escollits aquell any per la Biblioteca de Congrés dels EUA per ser afegit al "Registre Nacional d'Enregistraments".

És un àlbum que no es pot escoltar una sola vegada, cal fer-ho vàries vegades per descobrir tota la seua riquesa, les harmonies de Evans, les meravelloses improvisacions de Coltrane i Adderley i, per suposat, les màgiques intervencions de Miles Davis, junt amb la ma mestra del productor Teo Macero.

Un clàssic entre els clàssics de qualsevol classe de música. Una obra mestra definitiva i una peça que va influenciar, influència i influenciarà tota la història de la música. De qualsevol tipus de música. Una obra cabdal.

La darrera trobada de dos mestres: Bill Evans i Jim Hall

Programa 385

El disc que anem a escoltar hui, "Undercurrent" junta per darrera vegada -i ho varen fer poques- a dos mestres: Bill Evans al piano i Jim Hall a la guitarra elèctrica.

Quan ho van editar el 1962 les tendències del gènere s'afirmaven cap a l'estil modal que desembocaria posteriorment en el jazz rock i altres variacions. Per això llavors no va ser un disc convencional, sinó un de trist, nostàlgic, amb melodies interpretades de manera agredolça, però alhora apassionades, amb harmonies que donaven una última volta de rosca a fórmules ja conegudes. Tampoc un duo de jazz, per aquells dies, era cosa habitual.

A més, l'atmosfera que té el disc és difícil d'igualar; potser només puga comparar-se amb el "Kind of blue" de Miles Davis on, casualment, Bill Evans va estar a càrrec de l'arranjament de totes les cançons junt amb Gil Evans, menys una.

Gravat encara sota l'impacte per a Evans de la mort del baixista Scott LaFaro, la música resulta agradable, íntima, amb un so suau, vellutat, que enganxa des del primer moment i, a més, gravat quan els camins del jazz que més es venia anaven ja per la via de les fusions amb el rock, l'electrònica i tots els discos que anaven treient Chick Corea, Miles Davis i molts més, a meitat camí entre l'evolució "natural" del jazz i les pressions de les gravadores per millorar les vendes d'una música que, en aquell moment i després del pas pel bop, el free i altres experiències avantguardístiques (?), semblava allunyar-se mes i mes del gran públic i, per tant, de les vendes.

Malgrat tot, en "Undercurrent" està molt present l'essència del jazz, l'espontaneïtat, la improvisació, el diàleg en el qual els egos li deixen espai a la música (una altra diferència radical amb el rock) i això és un condiment clau per a la seva transcendència , perquè ací cada cançó és un oceà inacabable, un magma de colors.

Tots dos van morir a Nova York i és difícil no recordar-ho, sobretot quan sona "Skating in Central Park", una de les interpretacions més boniques i subtils d'aquest disc.

Celebrem el dia mundial del jazz

Programa 336

En París, el 26 d'agost del 2011 i a la seu de l'UNESCO, es va decidir proclamar el dia 30 d'abril com a dia internacional del JAZZ. La declaració, que es pot llegir ací íntegra, destaca els valor positius d'esta música, destacant que "el jazz és un génere musical excepcional que pot ser una força unificadora que propicie la participació constructiva de diferents grups."

Solemnitats oficials a banda, anem a aprofitar l'avinentesa per a repassar, molt breument, algunes composicions que, sense desmerèixer moltes altres, han estat significatives d'alguna forma en la història d'esta música que començà sent negra i nord-americana per acabar convertint-se en universal.

Ham pretés, doncs, tan sols, que passàreu una bona estona escoltant unes velles i volgudes cançons, per celebrar el dissabte 30 d'abril de 2011 el Dia Internacional del Jazz.

Ací teniu alguns enllaços que crec que poden interessar-vos i il·lustrar-vos al respecte. Bon dia i bona música!

- Breve historia del Jazz. Por Roberto Barahona

-  https://ca.wikipedia.org/wiki/Jazz (història del jazz a la Wikipèdia)

- The best of Louis Armstrong (youtube)

- The best of Charlie Parker  (youtube)

- The best of Duke Ellington (youtube)

- The best of Miles Davis (youtube)

- The best of Billie Holiday (youtube)

- The best of Ella fitzgerald (youtube)  

- .............

Bill Evans: primer trio en directe al Vanguard

Programa 318

Quan un músic esta cercant el seu camí no sempre el troba. En el cas de Bill Evans eixe moment es va donar quan Miles Davis el va cridar per a treballar junt amb ell en un moment també màgic per a Davis, estava a punt de gravar el "Kind of Blue" s'havia quedat sense pianista: va ser un amor a primera vista, personal -varen ser amics tota la resta de la seua vida- i musical. Les innovacions que al trompetista li ballaven pel cap encaixaren, immediatament, amb les idees que li va expressar el nou vingut Evans. Això era febrer de l'any 1958 i el jove pianista va reemplaçar a Red Garland, què havia estat acomiadat per Davis.

La estada de Evans amb el grup de Davis va ser curta, menys d'un any, car tant Cannonball Adderley com, sobretot, John Coltrane no es trobaven còmodes amb un blanc en un grup de negres, a banda de que els criteris de Bill Evans, què ràpidament va passar a ser la ma dreta de Davis, no agradaven a aquells companys. Com a mostra un botó, que es diu: tots els arranjaments dels instruments per al "Kind of Blue", sota el mestratge de Gil Evans, clar, varen ser escrits per Bill Evans.

Entre cels professionals i baralles personals, abans de que passara un any Bill Evans es va marxar del grup de Davis, però l'experiència li va resultar tan fructífera que en marxar, a meitat de l'any 1959, va formar el seu primer trio amb Paul Motian, bateria ja reconegut i un joveníssim contrabaixista, recomanat per Motian, Scott LaFaro, què, amb sols 21 anys, havia treballat com a acompanyant de gent com Chet Baker i altres coenguts músics. Va ser una troballa per a Evans què, immediatament va connectar amb els altres dos companys amb, entre altres coses, la idea de que al trio tots tres havien de tindre el seu espai i no restar sols uns acompanyants del "leader".

Eixa és la formació que aneu a escoltar al programa de hui, gravat en directe al Village Vanguard de Nova York el 25 de juny de 1961.

Malauradament, un desgraciat accident de trànsit va tallar la vida de LaFaro apenes uns quatre mesos després d'esta actuació. La pèrdua va sobtar de tal manera a Evans que es va retirar un any llarg abans de decidir-se a retornar al treball. Però d'això hi haurà oportunitat de parlar un altre dia.

Ah!, per cert, si us agrada no deixeu d'escoltar aquest tres programes, sobretot el 63, on Evans fa un "tour de force" i escoltareu el "Conversations with myself", on ell mateix toca, en "overdubbing", tres pianos i que va suposar-li el primer Grammy.

Miles Davis: Única banda sonora

Programa 300

Crec que, al llarg dels tres-cents programes (mare meua, ja tres-cents...!), ha quedat clara la meua admiració per Miles Davis. De forma directa o indirecta apareixen un grapat  d'aŀlusions a l'estilísticament camaleònic mestre.

La música del programa de hui té la singularitat de ser l'única vegada que Davis li va posar música a una pel·lícula. L'oportunitat per posar-li la música a "Ascenseur pour l'échafaud" (Ascensor al cadafal dels condemnats), l'obra de Louis Malle, el va pillar en un moment dels varis què, al llarg de la seua fructífera vida artística, estava canviant els seus paràmetres estilístics.

S'allunyava definitivament del bop i, entrava en un gir radical dels dos que va fer -l'altre va ser el pas a la música funk-jazz elèctrica- cap al que es va anomenar "jazz modal", amb el conegudíssim "Kind of blue" com a vaixell insígnia, gravat sols uns mesos abans que esta banda sonora, el 1958.

Gravat sense cap partitura ni assajos previs, amb una música nascuda al caliu de la visió de les escenes de la pel·lícula, tan sols amb uns lleugers apunts fets unes hores abans a l'hotel, la música flueix de forma natural i nítida, expressiva, amb una destacadíssima participació del bateria Clark Terry i, sobretot, del contrabaixista francés Pierre Michelot, què li dóna uns colors foscos i lúgubres a tota la música, molt d'acord amb el clima del film, al qual col·labora de forma destacada.

Parle poc en este programa. Crec que és una música que cal escoltar deixant-se dur per la intensitat que arrossega i no he volgut "trencar" l'ambient.

Una mostra més de la mestria de Miles Davis, i l'inici destacat d'una línia de treball que quallaria, com he dit, en les gravacions amb Gil Evans dels anys posteriors amb la trilogia "Porgy and Bess", "Kind of blue" i "Sketches of Spain", com a obres més destacades.

Miles Davis: concert del 29 de setembre 1972 al Philharmonic Hall NY.

Programa 240

El Miles Davis, un autèntic saltimbanqui del jaz, va variar constantment el seu estil, cercant no quedar-se enquadrat en un certa "gàbia" estilística. I a fe que ho va aconseguir.

Al programa de hui posarem un part del concert que, amb un renovat grup, després de desfer el darrer quintet que tants èxits li havia donat, incidia en un acostament a músiques com les de Sly i Jimmy Hendrix, però amb una forta decantació cap als aspectes rítmics i de percussió, amb un quasi oblit de qualsevol línia melòdica reconeixible

El concert es va celebrar el 29 de setembre 1972 al Philharmonic Hall NY.

Una nou volantí de l'inquiet Miles Davis que va sorprendre absolutament -un cop més- a la crítica "ortodoxa" del món del jazz i va descol·locar a moltíssims dels seus seguidors.

El camaleó del jazz: Miles Davis

Programa 226

Al programa de huí, encara una continuació de la "declaració de principis del programa, ens anem a trobar amb una tria de peces de Miles Davis, què als 19 anys ja va començar una carrera professional amb plena maduresa, contractat per Dizzy Gillespie, i que sempre va estar molt atent a allò que passava al món del jazz, mirant de no quedar-se enrere.

Com ja sabeu, al final de la seua vida, va fer un gir total a la seua música, fusionant-la amb el rock i el funkie -sobretot- el que li va dur a ser ell l'avantguarda i els altres els qui el seguiren.

Miles Davis, una fita indiscutible en la història del jazz és, com hem dit, un desl nostres músics favorits

El swing oblidat: Billy Eckstine

Programa 202

En el món de les bandes de swing, el cas de Billy Eckstine resulta d'una certa singularitat.
En uns anys en què el conflicte del sindicat de músics prohibia gravar, els innovadors del jazz de l'època, els iniciadors del be-bop, no en tenien massa feina encara que el seu entusiasme no en tenia límits.
El nostre protagonista de hui, músic i -sobretot- cantant, de raça negra, va tindre la exceŀlent idea de donar-li'ls feina creant una orquestra de swing, què normalment eren per a que la gent ballara amb elles, farcida del bo i millor dels músics què estaven revolucionant el jazz per sempre més, des de Fats Navarro a Dizzy Gillespie, de Dexter Gordon a Miles Davis, al llarg dels anys 1944-46, que són els anys on anem a centrar la música del programa.
En el resultat es nota la força i la creativitat de tot eixe grapat de músics que anaven a capgirar el món i els sons del jazz, fent una música d'avantguarda dintre d'un món, com el de les orquestres de swing, normalment no massa donades als experiments i molt preocupades per l'èxit comercial.

Excepcional!! Miles Davis amb Quincy Jones

Programa 182

Ja en unes condicion de salut prou lamentables, de fet moriria unes setmanes després del concert,  Quincy Jones, eixe monstre de la música nordamericana (compositor, promotor, arranjador, director i intèrpret excel.lent) va aconseguir el que mai ningú abans havia aconseguit: que Miles Davis interpretara peces seues "antigues", sent la darrera gravació que existeix de Miles Davis en vida.

Miles Davis mai interpretava, en els seus concerts, peces anteriors -com a molt- als dos o tres discs darrers seus. Sempre mirava endavant, el passat no l'interassava, sols l'aventura, l'exploració de nous camins. És per això que aquest concert resulta doblement excepcional, perquè Quincy Jones va lograr que interpretara peces de la sèrie que gravara, entre els anys 1958 i 1960 amb l'arranjador Gil Evans; fonamentalment dels "Miles Ahead", "Porgy and Bess" i "Squetches of Spain", deixant de banda, precisament, el "Kind of Blue", el disc que havia revolucionat el món del jazz amb la seua incursió en la música modal.

Aprofitant el vint-cinqué aniversari del festival de Monterux, Quincy Jones va convèncer Davis i el va fer interpretar eixe repertori, acompanyat pel grup bàsic habitual de Jones i per una gran orquestra formada per la totalitat de la de Gil Evans i la de George Gruntz, dirigides ambdues pel propi Quincy Jones.

Un autèntic monument de la història del jazz que no podeu deixar d'escoltar.



25 aniversari montreux gil evans george gruns  dirigida qincy miles ahead porgy and bess squetches of spain 8 juliol 91

Una autèntica fita: l'àlbum Bitches Brew ( i 2)

Programa 173

La fusió del jazz amb el pop i, sobretot, el funk, va produir una mescla sorprenent, rebutjada als mitjans més jazzistes, per -suposadament- ser una concessió a la comercialitat, però amb una enorme repercusió popular, essent el primer disc de jazz que arribà als nº 1 de totes les llistes de vendes, de qualsevol tipus de música a la seua eixida.

El camí obert per Miles Davis va ser immediatament aprofitat per un bon grapat de músics i, a hores d'ara, eixa mescla i d'altres ben sorprenents inicialment, han pogut obrir-se pas en l'audiència gràcies al forat que en les oïdes de la gent va provocar aquest disc, deixant pas a una més àmplia concepció del què és el jazz ara i ací.

Una autèntica fita: l'àlbum Bitches Brew

Programa 172

En la discografia de Miles Davis el Bitches Brew suposa, segurament, el trencament més radicals de tots els que va fer aquest inquiet músic, potser major que el Kind of Blue.
El pes que l'electrònica té en aquesta obra és decissiu i marca un trencament absolut amb els esquemes del Jazz de l'época, cosa que li va supossar moltes crítiques des dels sectors més puristes i la sorpresa generalitzada entre l'audiència