En el centenari de Charlie Parker: Parker amb orquestra al Rockland Palace de Harlem-1

 Programa 533

 

El centenari del naixement de Charlie Parker, lamentablement, ha estat enfosquit, tant pels 250 anys del naixement de Beethoven com per la presència de la nova maledicció bíblica que és la COVID-19. Des d'esta humil plataforma volem, però, recordar amb admiració els cent anys de Charlie Parker. Ja varem fer un programa recordatori, però ens sembla massa poc per una figura com la seua.

Revolucionari musicalment en el seu àmbit jazzístic, no oblidat ni superat encara en alguns aspectes dels seus plantejaments artístics i tècnics, és una figura imprescindible de la cultura occidental, li pese a qui li pese, i un referent cívic per a la seua comunitat afroamericana, en un moment en què a nivell popular als EE.UU. la música de jazz s'havia convertit en un objecte de pura distracció en mans dels músics, majoritàriament blancs, que dominaven comercialment la corrent anomenada "swing jazz", una espúria desviació "popular/comercial" -amb escasses excepcions- per a la diversió de la joventut blanca i l'única manifestació de la cultura afroamericana acceptada benèvolament per part de la societat blanca, i no per tota...

El programa que us anem a oferir hui és el producte d'uns d'eixos miracles de les noves tecnologies i de la tasca d'alguns entusiastes de la recuperació de tresors perduts.

El 30 de novembre de 1949, Norman Granz va organitzar que Parker gravés en estudi un àlbum de balades amb un grup mixt de músics de jazz i orquestra de cambra, complint així un desig expresat moltes vegades per Parker de tocar amb una orquestra de cordes. El resultat, al meu parer, no va ser massa exitós, encara que les intervecions de Parker són, com sempre, exceŀlents.

El 26 de setembre de 1952, data de la qual prové la música què aneu a escoltar, és un experiment prou diferent i en directe. Amb ocasió d'un ball per recolectar diners en ajuda d'un regidor comunista de Harlem, es va produir el segon -i darrer- experiment de Charlie Parker amb una orquestra. Gravat per afeccionats en directe de forma molt precària tècnicament -amb cinta de fil d'aram- la versió que va circular era d'una qualitat quasi inaudible. Quaranta-quatre anys després però, miraculosament, varen aparèixer unes cintes magnetofòniques (de l'època, és clar) gravades de forma un poc més professional i, d'elles, els mags de la tècnica han pogut extreure el so d'aquell concert, encara que la qualitat, en aquest cas, no siga tan important com la fita de recollir aquell esdeveniment històric, gravat un parell d'anys abans de la mort de Parker, en un dels pocs moments de serenitat i acceptable estat de salut que va tindre en els seus darrers anys.

El resultat d'aquesta reconstruc
ció, publicada el 1996 en un doble CD, és el que aneu a escoltar en aquest programa i el següent.

Ja recorde a la locució que no espereu més que una resignada audiència des del punt de vista de la qualitat sonora. El testimoni històric i la sempre mestria de Parker, crec que compensen les deficiències perquè no anem a escoltar una gravació, anem a escoltar un esdeveniment històric, guiats de la ma per la presència i l'art del centenari Charlie Parker.

P.D.: Recomane la visió dels quatre programes que el mestre Juan Claudio Cifuentes va fer al seu programa de TVE sobre Charlie Parker

El piano del saxo (de Charlie Parker): Bud Powell

 
Programa 646

Als anteriors dos programes vàrem escoltar Art Tatum, considerat com el primer músic de jazz que, tècnicament, havia assolit un domini complet del piano, amb la utilització completa dels pedals i una tècnica musical interpretativa que treia profit de totes les seues possibilitats expressives i sonores. Malgrat haver arribat a conéixer, i acceptar, les innovacions que a les acaballes dels 50' aparegueren, amb els "be-bop", no va integrar-se en aquest grup.

Més jove, car nasqué l'any 1924, 15 anys després de Tatum, Bud Powell, malgrat no arribar a la perfecció tècnica i musical d'aquell, sí que va integrar-se, totalment, en les noves concepcions que, liderades per Charlie Parker, trencaren absolutament amb la imatge del jazz com a música per a ballar, com era el cas de la que estava de moda la dècada anterior, el swing.

Nascut a Nova York, en una família de músics, va rebre ja als cinc anys la seua primera formació musical, a casa i fora d'ella, destacant ja a deu anys en interpretar a l'estil de Fats Waller en festes privades.

A mitjan anys 40', va conéixer Thleonius Monk, que al va apadrinar i introduir als cercles on, amb els modos avantguardistes de Charlie Parker, Dizzy Gillespie i el mateix Monk, estava quallant el "be-bop". El jove Powell, després d'algunes experiències amb l'orquestra de Cootie Williams, entre altres, va abandonar definitivament el "stride" al modo de Fats Waller i va integrar-se al grup inicial dels "boppers".

Amb una digitació vertiginosa de la ma dreta, el seu estil desenrotllava, a la perfecció, les concepcions estètiques del "be-bop" com a música a la qual calia prestar atenció, reclamant un paper semblant al que ja tenien els músics de l'anomenada música "culta": una manifestació de la sensibilitat, els sentiments i la necessitat expressiva dels afroamericans, que reclamaven el seu lloc a la història de la cultura, nord-americana inicialment, encara que la seua influència ja arribava aleshores als cercles més innovadors dels àmbits de la música culta europea.

La seua forma d'improvisar amb la mà dreta, de forma totalment vertiginosa, va fer que se'l batejara com al "Charlie Parker del piano"  pels seus arpegis i cromatismes, que seguien les petjades de l'estil de Parker.

Amb els pianistes Art Tatum, Billy Kyle i Thelonious Monk, el trompetista Dizzy Gillespie i el saxofonista Charlie Parker, Powell aviat es va convertir en un dels pianistes de jazz més influents de l'època.

Als seus solos, Bud Powell va ser dels que van eliminar pràcticament les funcions més acceptades de la mà esquerra, que va ser reduïda a cops breus, sovint sincopats, d'acords de dues o tres notes que suporten línies llargues i senzilles amb la mà dreta, forma que es va convertir en l'enfocament acceptat per al jazz modern dels següents 20 anys. En el seu millor moment, Powell va tenir la velocitat i la destresa per mantenir-se i acoblar-se perfectament amb Parker i Gillespie en els seus solos. Sols l'arribada els anys seixanta de pianistes com McCoy Tyner o Bill Evans van renovar el piano jazzístic.

A la seua discografia, no massa abundant, es troba sovint àlbums on alternen peces a piano sol amb altres a trio, on va desenvolupar una
difícil tasca a causa de la seua forma velocíssima d'interpretar els solos.

La seua influència ha estat reconeguda per la majoria de pianistes posteriors: Horace Silver, Carmen McRae, Wynton Kelly, McCoy Tyner and Chick Corea, entre altres han declarat sentir-se, d'una manera o l'altra, hereus de les seues idees musicals. Cal destacar també la seua tasca com a compositor, amb destacades peces convertides en clàssics.

Les col·laboracions amb altres coneguts músics varen ser abundants, amb gent com Art Blakey, Dexter Gordon, Charles MIngus o J.J.Jhonson.

Lamentablement, la seua salut psíquica -amb la qual inclús feia broma- no va ser massa bona, això es va afegir a l'alcoholisme, entre altres causes, adquirit a les llargues nits de "jam sessions" amb alta ingesta de cervesa, i algun incident violent, el varen dur per més d'un any a un sanatori psiquiàtric als anys 1947/48. Tot plegat va anar degradant les seues capacitats.

Dos anys finals de vida errant, de vagabund i fins i tot dormint al carrer, varen acabar amb ell, físicament, encara que ja feia algun temps que era sols una trista ombra com a músic.

El 31 de juliol de 1966, amb 41 anys, va morir a un hospital de Nova York.

El millor concert de jazz de la història... del bebop

 Programa 558

Anomenat modestament "El més gran concert de jazz mai fet", el maig de 1953 al Massey Hall de Toronto, cinc dels músics de jazz més creatius i influents de tots els temps van pujar a l'escenari junts, per única vegada a la seua vida: Charlie Parker, Dizzy Gillespie, Bud Powell, Charles Mingus i Max Roach. Cadascun és un gegant musical, el supergrup BeBop definitiu i tots en forma...almenys musicalment

Bud Powell acabava de sortir d'una llarga estada a l'hospital de Bellevue per problemes de salut mental i no havia sortit massa bé. A més, mitja hora abans del concert estava prou borratxo. Parker havia estat consumidor d'heroïna des dels disset anys i dos anys després moriria, amb trenta-quatre anys. A la gravació, Parker toca un saxo alt Grafton de plàstic comprat a Toronto a l'últim moment, perquè havia empenyorat el seu instrument habitual per comprar drogues a Nova York, però el seu instrument sobrehumà no queda disminuït per l'instrument menor com comprovareu.

El públic va ser molt reduït a causa de la coincidència d'un enfrontament d'en Rocky Marciano pel títol mundial aquella nit (que Marciano va guanyar, per cert) i els organitzadors no van poder pagar als músics.A canvi, els van oferir les cintes del concert, que Mingus es va endur amb ell de tornada a Nova York. Havia estat enregistrat a través del sistema de megafonia de la sala, segons algunes versions o per un magnetòfon de Mingus, segons altres versions.

A l'estudi del mític enginyer Van Gelder, Mingus i Roach van doblar les línies de baix, que eren poc audibles en la majoria de les cançons, i van redoblar alguns solo de Mingus. Els aplaudiments de l'audiència es van reduir al final de cada melodia, una decisió per conservar un preuat espai en vinil, o potser per jutjar-ho de poca importància en comparació amb la música.

Verve, que tenia Parker sota contracte exclusiu el va fer aparèixer sota el pseudònim de Charlie Chan. A més, Verve va rebutjar la invitació de Mingus per comprar la gravació i aquest va decidir llançar-la al seu nou segell Debut, en tres volums de 10″, i posteriorment el 1956 en un LP de 12″

Molts enregistraments actuals, de Parker i de molta gent, estan molt carregats de preses alternatives, arrencades falses i repetició de versions. En canvi, el Massey Hall Concert és una actuació contínua cohesionada i una molt bona manera d'accedir al geni de Charlie Parker i la resta del quintet, segurament tots ells dels millors improvisadors que el  be-bop ha tingut mai.

Allò que podia haver estat un complet desastre ha passat a la història com "El millor concert de jazz mai gravat". Coses que passen.

Un altre aniversari a destacar el 2020. Charlie Parker faria 100 anys

Programa 519 

Esta vegada el text serà molt curt. Senzillament vaig a presentar-vos la música que aneu a escoltar, perquè dels dos protagonistes hi ha ja abundant informació i comentaris, tant en aquest programa com en general.

Es tracta d'una d'eixes recopilacions que, a hores d'ara, algunes editores oportunes fan de vell material. Vell, però no passat de moda perquè, com va a passar de moda Charlie Parker (aquest enllaç i següents programes)?

En efecte, el disc és un recull de gravacions fetes per diverses formacions de Charlie Parker   (feu una cerca amb el seu nom per escoltar varis  programes  de "Camins" del 2007) entre els anys 1945 i 1947, just després de la coneguda vaga de gravacions ordenada pel sindicat de músics, què va tindre conseqüències inesperades per al jazz. Concretament el recolector s'ha fixat en les gravacions fetes per grups de Parker amb Miles Davis com a membre.

El disc té la frescor pròpia de la gent que sap que està fent quelcom de nou, s'ho creu i tira endavant amb la joventut dels seus membres.

Un testimoni interessant del naixement d'una nova vida per al jazz, que no tots els afeccionats i públic varen entendre ni acceptar, d'entrada.

En el centenari de Charlie Parker: Parker amb orquestra al Rockland Palace de Harlem-2

 Programa 534

Poc cal afegir al què varem dir al podcast de la setmana anterior sobre Charlie Parker i les circumstàncies d'aquest concert, un dels darrers -si no el darrer- dels coneguts de Parker.

Em vaig a permetre, doncs, posar-vos el fitxer traduït al català del solvent comentari que hi ha a l'excel·lent web "AllMusic". Al fitxer o al  web esmentat podreu trobar també la llista de cançons interpretades.

Si en voleu saber més, sempre podeu fer una recerca pel web o per llibres sobre el malaurat mestre.

Bona escolta i gaudiu d'un geni, en hores baixes, potser, però sempre un geni.

Gillespie i Parker, com a invitat, al Carnegie Hall

Programa 184

Dizzy Gillespie, amb ocasió d'un concert que anava a fer al famós Carnegie Hall de  Nova York amb la seua banda i alguns invitats, i assabentat que el seu antic company de fatigues i amic Charlie Parker estava a mà, va dur-lo -de forma un poc accidentada, com era habitual en "Bird"- a tocar amb ell algunes de les peces que ambdós havien fet famoses anys enrere, quan el be-bop estava en les beceroles.

Parker mai decepciona, ni amb la seua salut malmesa, i Dizzy porta de la mà, amb delicadesa amorosa, al seu amic, donant com a resultat una memorable actuació.

"El quintet" de Miles Davis 1955-1957: Suc del jazz més pur

Programa 653

L'inquiet Miles Davis, nascut el 26 de maig de 1926 i, fregant la trentena, ja estava consolidat com un dels "tòtems" del jazz d'aleshores, potser sols per sota del recentment desaparegut "Charlie Parker", mort el 12 de març de 1955.

Amb Miles el "bebop" potser arribava a un màxim de la seua expressivitat i perfecció, encara que la petjada de "Bird" era aclaparadora en la gent de la seua generació; evidentment amb el seu company Dizzy Gillespie, i amb noms, entre d'altres, del guitarrista Charlie Christian, els pianistes Thelonious Monk o Bud Powell, el bateria Kenny Clarke, etc.

Però Miles Davis encara que es trobava còmode amb l'estil "bopper", tenia al cap altres noves idees, noves intuïcions, que varen cristal·litzar sota la tutela de Gil Evans en la trilogia de discos del "Porgy and Bess", "Kind of Blue" i "Sketches of Spain", gravats entre 1959 i 1960, entre altres col·laboracions.

Encara queda en Davis una clara petjada de l'estil "cool" que ell havia conreat -i quasi inventat, amb Gil Evans- a mitjans de la dècada anterior ("Birth of the cool"), i que als discos que s'escolten en aquest programa són palesos, per exemple, amb la quasi omnipresent utilització de la sordina en la trompeta de Davis i el seu lirisme.

El mític quintet que, després d'algunes variacions, consolidà Davis, estava format per John Coltrane al saxo tenor -de la seua edat i també amb un cap bollint d'idees, no sols musicals...- Red Garland al piano, Paul Chambers a baix i la bateria de Philly Jo Jones. Amb eixa formació i l'addició de Cannonball Adderley un cert temps, va estar fent una llarga sèrie d'actuacions que els va fer un grup compacte, ben sincronitzat i amb idees comunes que s'expressaven amb gran facilitat i coherència i amb una sensible interacció.

Com que la Columbia estava ja intentant fitxar Davis, però encara li restaven dos anys de contracte amb Prestige, Davis va fer una proposta a Van Gelder, el mític enginyer de Prestige: gravaria amb Prestige el material per als quatre LP que encara tenia contractats, però les gravacions no eixirien a la llum fins que no acabara el contracte, simultaniejant la seua publicació amb els nous projectes amb Columbia (i Gil Evans, clar). La Prestige acceptà el tracte i en dues maratonianes sessions, l'onze de maig de 1956 i el vint-i-sis d'octubre de 1956, varen gravar, sense assajos previs, a "presa" única, tot el material necessari.

"Coockin", tret el 1957, "Relaxin" el 1958, "Workin" el 1960 i "Steamin" el 1961, varen ser el resultat d'aquelles gravacions on un quintet ben engreixat, rodat en un enorme grapat d'actuacions al llarg de tres anys, va regalar-nos unes gravacions d'IMPRESCINDIBLE escolta per a qualsevol que vulga saber QUÈ ÈS el jazz, quan aquell arbre encara no havia generat l'enorme brancat que hui abasta arreu del món.

Les mil i una variacions, hibridacions... i algunes obres, definides com a "jazz" pels seus conreadors, són ja una altra generació de músiques, al meu parer. Amb la idea del jazz al cap, sí, però amb una enorme influència del que s'anomena "third stream", siga això el que siga. Una característica molt marcada, sobretot, al jazz europeu actual i no tant al fet als EUA.

En dos programes consecutius, escoltarem el que es puga d'aquests quatre LP, remasteritzats/digitalitzats pel mateix Van Gelder (com ha fet amb un enorme grapat d'antigues gravacions seues) perquè un CLÀSSIC, amb totes les lletres, del "jazz", ens duga de la mà al lloc on tot va explotar, després de la tasca dels pioners de la primera meitat del segle XX.

Ja dic, unes gravacions D'OBLIGATÒRIA ESCOLTA per qualsevol persona que vulga saber on començà (quasi) TOT el que ara s'escolta com a "jazz".

PUR SUC DE JAZZ.

Una diva del jazz: Sarah Vaughan

Programa 431

Filla d’un fuster i d’una bugadera, Sarah Vaughan (27 de març de 1924, a Newark, Nova Jersey/ Hidden Hills, Califòrnia,  d'abril de 1990) va créixer amb un amor per la música i l'espectacle. Va guanyar un concurs de talents que es va celebrar a l'Apollo Theater de Harlem l’any 1942 amb la seva interpretació de "Body and soul" , on va començar la seva carrera de cant, encara que, prèviament, havia aprés musica, piano i orgue a l’Església Baptista el seu barri a Newark i els seus pares també en sabien de música. Va treballar amb bandes com Earl Hines i Billy Eckstine abans de convertir-se en un exitosa artista solista que es va relacionar amb el pop i el jazz.

El 1944, Vaughan va deixar Hines per unir-se a la nova banda d'Eckstine. També treballaven amb Eckstine el trompetista Dizzy Gillespie i el saxofonista Charlie Parker, que van inciar llavors una nova forma de jazz, el be-bop. La Vaughan va sentir-se immediatament atreta pel nou estil i es va convertir en «LA veu» del be-bop.

Després de treballar breument amb John Kirby va convertir-se en artista solista prenint el nom de "Sassy" com a comentari sobre el seu estil a l'escenari i "The Divine One" per un DJ a Chicago, sobrenom que es va quedar consolidat per referir-se a ella. Va cantar èxits com "Misty" (1957) i "Broken-Hearted Melody" (1959), que va vendre més d'un milió de còpies. 
 

Després de la dècada de 1950, en canviar els gustos musicals la Vaughan ja no produïa grans èxits, però va romandre com a intèrpret popular, sobretot quan cantava en directe. Davant d'una audiència, el seu lliurament emocional, rico en vibrato, rang vocal de tres octaves i una tècnica de «scat» cautivadora van ser encara més atractius.

Enregistraments posteriors de Vaughan inclouen interpretacions de les cançons dels Beatles i de la música brasilera, amb gran èxit de vendes, encara que may va abandonar el jazz, sobtetot en les actuacionsen directe. Vaughan va guanyar el seu primer Grammy gràcies al seu treball amb Michael Tilson Thomas i la Filharmònica de Los Angeles en Gershwin Live! (1982). 
 

Al llarg de la seva carrera professional, Vaughan va ser reconeguda com una cantant i intèrpret supremament dotada. Va ser convidada a actuar a la Casa Blanca i a llocs com el Carnegie Hall, va obtenir un Grammy pel treball de tota una vida en 1989 i va ser seleccionada per unir-se al Jazz Hall of Fame en 1990. També va rebre una estrella al Hollywood Walk of Fame. 
 

Però, sobretot, el seu cant ha superat la prova del temps i hui, gràcies a les seues innumerables gravacions, podem gaudir de la seua veu. No se n’oblideu d’ella encara que la seua fama no siga ara tan gran com la de les seues companyes Billie Holliday i Ella Fitzgerald.

Aconselle fer una cerca en youtube i gaudir de la seua música.

Una sessió de "cool" amb Latino i Mark Nightingale - 1

Programa 689

El "cool", eixa evolució del jazz, que va néixer com a reacció/evolució -diguem-ho així- del be-bop, es caracteritza per sons suaus, mesurats, fora de les "desmesures" de Charlie Parker i cia. Va ser una música que va trobar uns intèrprets, per primera vegada a la vertiginosa evolució del jazz, en gran mesura blancs. Eixa va ser una característica absolutament insòlita en la curta però variada història de gèneres del jazz. Gent com Stan Getz o el personatge homenatjat al programa de hui, Gerry Mulligan, protagonitzaren eixa evolució.

Gerry Mulligan, (6 abril 1927, Nova York – 20 gener 1996) va ser un virtuós del seu instrument principal, el saxo baríton, que amb un to suau, avellutat i seré del qual va fer bandera, el va situar a l'Olimp del jazz.

Però la seua activitat musical no es va limitar a tocar el seu saxo. Iniciant-se en orquestres de ball, de ben jovenet, amb la de Gene Krupa per exemple, fins a un grapat enorme i variat de formacions de tota mena i tamany, la seua carrera no es va limitar a la interpretació: la composició, l'arranjament i la direcció de grans formacions també ocupen la seua biografia musical, ampla, rica, fructífera i reconeguda.

Un moment afortunat en eixa biografia va ser quan, l'any 1952, després d'haver passat per un dels nonets de Miles Davis de finals dels anys 40 i d'haver gravat el seu primer disc com a líder, sembla que, segons diu la "llegenda", havia estat contractat per unes actuacions a un club de Hollywood, The Haig, on a l'escenari, per haver actuat abans el vibrafonista Red Norvo  hi havia un vibràfon i no un piano. Mulligan va tindre l'ocurrència de fer de la necessitat virtut i muntar un grup... sense piano. Això no s'havia vist encara mai de la vida als grups de jazz.

L'experiment, amb un molt jove Chet Baker, baix i bateria va funcionar molt bé i l'èxit va ser fulminant. Desmuntat el grup l'any 1953 en ser detinguts per possessió de drogues, quan, al cap de sis mesos, va deixar la presó, Gerry Mulligan va tractar de repetir la formació, però Chet Baker ja havia començat una fulgurant carrera com a solista i aleshores Mulligan va trobar a un dels millors trombonistes de la història del jazz, Bob Brookemeyer, i amb ell continua amb la fórmula. Tant Chet Baker com Bob Brookemeyer eren blancs.

Francisco Blanco "Latino", el nostre cordovés de Sedaví, ha estat de sempre un enorme admirador de Mulligan i, a part de tocar principalment el mateix instrument, també es troba molt còmode en l'"ona cool". L'any 2009, arran d'una sèrie d'actuacions amb una formació com la segona de Mulligan (saxo baríton, trombó, bateria, contrabaix) i amb el trombonista anglés Mark Nightingale -de lo milloret del jazz europeu- va ficar-se a l'estudi i varen gravar set peces, amb Jordi Vila al contrabaix i el nord-americà instal·lat a València Jeff Jerolamon a la bateria.

El material gravat era escàs per a ser llençat en una gravació i va quedar a l'espera d'una ocasió propicia. Eixa ocasió es presenta el juny de 2022, quan Latino va proposar-li al trombonista anglés completar aquells treballs amb noves peces. Amb Miquel Álvarez, contrabaix, i Vicente Espí, bateria, com a complement varen gravar-ne sis més. El repertori consisteix en músiques de l'autoria de Mulligan -la majoria- alguna del Brookmeyer i alguns estàndard associats sempre, això sí, a les interpretacions més conegudes de Mulligan.

Eixos treballs són els que escoltareu a aquest programa... i al pròxim, perquè el temps no donava per escoltar el disc sencer. Els programes es completaran amb l'escolta d'alguna de les peces interpretades per Latino i Nightingale però en la versió original de Gerry Mulligan i els seus companys.

Jazz autèntic amarat de flamenc: Alex Conde

Programa 551

Entre les moltes fusions/incrustacions/mescles que el jazz ha assolit els darrers decennis, hi ha una que té una singularitat clara: la del flamenc.

Música racial, intuïtiva, popular i de clares arrels reivindicatives des del seu començament -tal i com li ha ocorregut al jazz en totes les seues evolucions- la conjunció amb el jazz ja té una llarga trajectòria entre els músics espanyols. 

Des del disc primigeni -fins on jo sé- del mestre navarrès Pedro Iturralde, allà per l'any 1967, amb els seus dos LP anomenats "Jazz Flamenco" 1 i 2, fins els actuals Chano Dominguez, Perico Sambeat o Jorge Pardo, amb l'obligat esment a Paco de Lucía i molta més gent no tan coneguda, els treballs que inspiren la creativitat d'ambdós mons ha donat ja un bon grapat de fruits.

Haig de dir que, d'entrada, soc una miqueta escèptic quan una música es presenta com a "fusió jazz-flamenc". Em sona molt a "rotllo promocional" per vendre un producte. No és, en cap manera, el cas de l'Alex Conde. El seu "feeling" flamenc li ve de família de cantants i músics dedicats a aquest gènere i el té perfectament interioritzat. El "cuquet" del jazz, però, no és cap esnobisme per la seua part.

Després d'haver acabat els seus estudis de piano clàssic al conservatori José Iturbi de València, una estada a París li va proporcionar l'oportunitat d'una beca per a la coneguda Berklee College of Music als Estats Units i allí va arrodonir una fructífera formació que li ha dut, sense renunciar -ni falta que fa- a les seues arrels flamenques familiars (orígens a la Mancha, nascut a València), a construir una base jazzística que, inevitablement barrejada amb la influència del latin-jazz, ha assolit un nivell de creativitat i d'expressió jazzística que l'ha dut a un llenguatge personal força interessant. La seua estada als EE.UU. l'ha dut a treballar amb gent tan interessant com la meua admirada Maria Schneider, John Patitucci o Eddie Palmieri entre altres o, en el camp del flamenc, amb gent tan innovadora com Vicente Amigo, Tomatito o Diego el Cigala.

La seua depurada tècnica pianística i, supose, el seu interès pels pianistes de jazz, l'ha dut a fer, fa uns cinc anys, un disc dedicat a recrear ,amb el seu estil, composicions del imprescindible Thelonius Monk. Al programa de hui anem a estrenar amb una setmana d'anteŀlació (el disc es publica el 28 de maig) una segona recreació d'uns dels pianistes més originals i creatius del món del jazz Bud Powell. El disc, anomenat "Descarga for Bud", recrea, amb una enorme originalitat i un inconfusible aire flamenc en els "palos" utilitzats com a ritme de fons, encara que amb un estil de jazz absolutament contemporani, obres d'aquesta figura imprescindible del piano de jazz, què fou un dels pares de la "revolució" be-bop, fins al punt que se li anomenava "el Charlie Parker del piano".

Amb un acompanyament de molt alt nivell, amb el fabulós Jeff Chambers al contrabaix -que ja l'havia acompanyat al disc de Monk- i les coŀlaboracions de John Santos (Congas, Bongos), Sergio Martínez (Cajon i djembe), Mike Olmos (trompeta), Jeff Narell (Steel pan) i l'inestimable treball de Jose Luis de la Paz, a la guitarra flamenca, cadascú allà on tocava segons els arranjaments de l'Alex Conde, és aquest un dels discos més aconseguits que he escoltat els darrers anys.

Reconec que no coneixia a aquest músic, que ara resideix als EE.UU., però tractaré d'aconseguir el seu disc dedicat a Thelonius Monk i posar-vos-el perquè té que ser una meravella.

Ah! Per cert, el disc és editat a escala mundial pels amics de SEDAJAZZ RECORDS. Enhorabona!!

Charlie Parker 2/3

Programa #16

Charlie Parker 3/3

Programa #17

Charlie Parker 1/3

Programa #15

Celebrem el dia mundial del jazz

Programa 336

En París, el 26 d'agost del 2011 i a la seu de l'UNESCO, es va decidir proclamar el dia 30 d'abril com a dia internacional del JAZZ. La declaració, que es pot llegir ací íntegra, destaca els valor positius d'esta música, destacant que "el jazz és un génere musical excepcional que pot ser una força unificadora que propicie la participació constructiva de diferents grups."

Solemnitats oficials a banda, anem a aprofitar l'avinentesa per a repassar, molt breument, algunes composicions que, sense desmerèixer moltes altres, han estat significatives d'alguna forma en la història d'esta música que començà sent negra i nord-americana per acabar convertint-se en universal.

Ham pretés, doncs, tan sols, que passàreu una bona estona escoltant unes velles i volgudes cançons, per celebrar el dissabte 30 d'abril de 2011 el Dia Internacional del Jazz.

Ací teniu alguns enllaços que crec que poden interessar-vos i il·lustrar-vos al respecte. Bon dia i bona música!

- Breve historia del Jazz. Por Roberto Barahona

-  https://ca.wikipedia.org/wiki/Jazz (història del jazz a la Wikipèdia)

- The best of Louis Armstrong (youtube)

- The best of Charlie Parker  (youtube)

- The best of Duke Ellington (youtube)

- The best of Miles Davis (youtube)

- The best of Billie Holiday (youtube)

- The best of Ella fitzgerald (youtube)  

- .............

L'adeu (?) d'un camaleó genial: El Doo-Bop de Miles Davis

Programa 756

Una anècdota apòcrifa, però molt adequada al personatge, compta que, l’any 1987, Miles Davis va ser convidat pel president nord-americà Ronald Reagan a un sopar a la Casa Blanca per homenatjar el pianista i cantant Ray Charles. Contra tot pronòstic, el trompetista hi va assistir, al costat del "bo i millor" de l’aristocràcia cultural del país. Durant del sopar de gala, la muller d’un polític li va preguntar: “I vosté, senyor Davis, què ha fet tan important en la seua vida per ser aquí aquesta nit?”. La resposta que li va etzibar va ser precisa: “Doncs, pel cap baix, he canviat la història de la música quatre o cinc vegades. I vosté?”

Res més veritat que aquella afirmació. La primera vegada va ser quan, en conéixer -i tocar- amb la parella del Bop, Charlie Parker i Dizzy Gillespie, i copsar que mai  tindria, potser, ni la creativitat espontània d'un ni la tècnica de l'altre, va cercar un so diferent, més tranquil, més avellutat... i més seu, amb la inseparable sordina a la trompeta. 

La segona vegada va ser quan, amb l'acompanyament de Coltrane i Bill Evans i l'aprenentatge i el mestratge obtingut de la mà de Gil Evans als arranjaments, va consolidar l'entrada definitiva en escena del jazz modal amb el seu insuperable "Kind of Blue". 

La tercera va ser quan, un cop superada (?) per a ell l'etapa modal, va muntar el seu segon gran quintet, encara acústic, amb Herbie Hancock, Ron Carter, Tony Williams i Wayne Shorter. Deu anys després del Kind of Blue, a finals de la dècada dels seixanta, i tractant, com sempre, de no "perdre el pas" a la música que s'escoltava ja a la ràdio i -eixa era la seua dèria- la que la gent jove escoltava, va treure un parell de discos que canviaren novament la imatge del jazz, car amb  In a Silent Way (1969) i Bitches Brew (1970) donava entrada al món d'aquella venerada música negra a instruments rabiosament blancs: els electrònics i elèctrics. La seua petjada en el que es va anomenar jazz fusió va ser definitiva per a la consolidació d'un estil de fer música que va capgirar no sols el món del jazz, cosa que no li preocupava massa, perquè per a ell l'etiqueta "jazz" ja li molestava prou fins al punt que, en algunes ocasions, va renegar -ell- de què se l'anomenara "músic de jazz".

I finalment arriben a la música que s'escolta al programa: la seua inconclusa trobada amb el rap.

En efecte, l'any 1991, va tindre la idea de fer un doble CD que replegara, des de la seua perspectiva, "el so del carrer" que escoltava des de la seua finestra oberta a un pis de Nova York -era estiu i odiava l'aire condicionat- que li arribava des de la vida de la ciutat: els jovenets escoltant música rap a tot volum i ballant, el soroll dels cotxes, en definitiva la vida de la ciutat que bategava.

Si bé en alguna ocasió sembla que va dir que "El silenci és el soroll més fort, potser el més fort dels sorolls", amb la qual cosa s'acostava a una definició semblant d'un músic contemporani, John Cage, eixe silenci, per a ell, era més aviat l'espai que es donava per a respirar entre dues notes o grups de notes, deixant que l'oient -i ell- pogueren agafar aire i engegar un altre grup de notes. Però, esperit inquiet i innovador, la quietud, la permanència en un "espai de confort"  mai va representar una opció. Va agafar un productor especialitzat en música rap i, ajudat per ell, es va tractar d'introduir en eixe nou món. No va poder acabar el projecte.

Amb "només" 65 anys, la mort el va sorprendre de manera sobtada i l'inicial projecte d'una nova revolució del "jazz"(?) es va   quedar en les beceroles, amb sols sis peces gravades i donades per enllestides... d'entrada, per Davis. El projecte previst era un doble CD. El resultat va ser el que la gravadora Warner Bros va treure l'any següent (19912), "emplenant" -que no completant- un CD, un disc pòstum de Miles Davis: qui podia desaprofitar la possibilitat d'unes vendes?. Amb un parell de velles peces d'un projecte arraconat en un calaix des de l'any 1985 que no va veure la llum al seu moment, i que el productor i la gravadora jutjaren que, molt probablement, a Miles li hauria "quadrat" (?) que acompanyaren a les sis peces completades per Davis, i així "emplenar" el temps d'un CD. 

Va ser el testimoni pòstum - i immerescut- d'un Miles Davis en constant evolució fins al moment de la seua mort. 

Les crítiques al CD, que jo puc compartir prou, varen ser immisericordes. Realment el disc, ple de "samples" de música rap col·locades pel productor, molt poc d'espai li deixen a unes intervencions de Miles Davis que, sols de lluny, recorden -al meu parer- la seua flaire. Estic convençut que, si hagués pogut acabar el projecte, hauria canviat moltes coses fins i tot en les que, en principi, estaven "acabades".

No serà aquest, el Doo-Bop, el disc pel qual es recordarà a Miles Davis, hi ha més d'una dotzena llarga d'imprescindible escolta -jo m'apunte, decididament, pel Kind of Blue- per conéixer l'ampli recorregut musical d'aquest geni que un 26 de maig 1926, ara fa just cent anys, va néixer a Alton, Ilinois. 

Però, què caram, és un disc de Miles Davis!!. 

Un respecte!!

Sonny Rollins: Primeres gravacions

Programa 480

Encara que des de l'any 2011 no li havien posat res al nostre programa, la imponent figura, musicalment i física, de Sonny Rollins -encara entre nosaltres, amb 90 anys d'edat des del 7 de setembre d'enguany- demanava una nova presència.

L'ocasió l'ha donada una troballa inesperada. Les freqüents re-edicions de discos antics, repassats i posats al dia en el seu so amb les sofisticades tècniques actuals, fan que, de tant en tant, apareguen en format CD venerables gravacions que, no sé si sempre paguen la pena l'esforç, però que, en aquest cas, està totalment justificat.

Es tracta de les primeres gravacions d'un xicot anomenat Sonny Rollins què allà als començaments de la dècada dels cinquanta del segle passat, consolidava, amb les primeres gravacions, la nomenada que, des de ben jove (amb 17/18 anys) ja havia assolit tocant amb gent de prestigi com Bud Powell o J. J. Johnson a Nova York, i amb els quals ja estava gravant des del 1948, amb 18 anys.

Miles Davis es va fixar ben aviat en ell i, en canviar de gravadora i fitxar per la coneguda Prestige, va demanar que se li fera un lloc al seu catàleg, publicant discos sota el nom de Sonny Rollins.

Amb un estil que, inicialment bevia de les fonts de gent ja ben establerta, com Ben Webster o Coleman Hawkins, Davis va veure en ell una prometedora figura capaç d'assimilar les noves idees que li bullien al cap. Era el temps en què el líder indiscutible del jazz era Charlie Parker  i la seua revolució bop.

Va restar amb Miles fins el 1956 en què, finalment, es va decidir a formar el seu propi grup. L'evolució al llarg de la seua llarga vida, amb dues sonades aturades per "reflexionar" sobre el seu treball són una història coneguda que podeu trobar en qualsevol enllaç al seu nom a la xarxa. Una mostra de la seua inquietud per no quedar-se "fora" de l'evolució del jazz.

Un interès addicional del disc, aprofitat per Prestige per llançar el disc amb més "ganxo" comercial, està en què a les sessions de gravació apareixen, per separat en alguns casos i junts en quatre de les peces,  la gent del Modern Jazz Quartet, que llavors començava també la seua llarga trajectòria com la formació més estable, segurament, de la història del jazz: una quarantena d'anys!! Però eixa és una altra història...

Charlie Parker 2/2

Programa #74

El geni inclassificable: Charles Mingus-1

Programa 435

Altres vegades ja hem comentat el fet que l'any 1959 va ser una any cabdal en la història del jazz. En Eixe any varen eixir al carrer el "Kind of Blue" de Miles Davis, el "Time out" de  Dave Brubeck i el “The Shape Of Jazz To Come” de Ornette Coleman, expressions de corrents del jazz que pugnaven per aportar el seu gra de sorra -o bastant més- a l'evolució de la música negra per excel·lència, encara que alguns dels músics foren blancs, per exemple Dave Brubeck o l'arranjador del "Kind of Blue", Gil Evans. Però eixe any la collita va ser molt més gran, i entre els més destacats està el disc que anem a escoltar entre el programa de hui i el pròxim, l'"Ah Um" del nostre protagonista de hui, Charles Mingus.

Mestís pels quatre costats, va néixer (22 d'abril de 1922-Cuernavaca, Méxic, 5 de gener de 1979) en una base militar de l'Exércit  prop de la ciudad de Nogales (Arizona). Es va criar va prop de Los Ángeles (California). La seua familia era d'origen suec y afroamericà  per parte dels avis paterns i xinés i britànic por parte dels avis materns. Malgrat això, va crèixer en un entorn familiar estricte i discriminatori.
Sa madre va morir als sis mesos del part, quedant Mingus a càrrec d'una madrastra meitat amerindia  que a la llar sols permetia música relacionada amb l'església, així que Charles va tindre allí els primers contactes amb la música.

Va estudiar trombó, piano i, finalment, es va dedicar a l'instrument que l'acompanyaria la resta dels seus dies, el contrabaix. De tota manera no es limitava a ser un exceŀ lent instrumentista. ben al contrari la seua tasca com a arranjador i compositor estan al mateix nivell de la seua qualitat com a instrumentista.

L'any 1959, com hem dit, va treure a la llum un disc, que anem a escoltar en la versió treta el 2009 en dos CD, amb versions alternatives i algunes peces que no tingueren lloc al LP del 59. Un disc que va ser una autèntica revolució, independent del jazz modal de Davis, del free de Coleman i del camí del duo Brubeck/Desmond.

D'esperit inquiet va renegar prompte del be-bop, què era la forma de jazz a la moda, encara que ja de forma decadent. Va escoltar a Ornette Coleman i, de principi, no li va agradar, encara que després el seu estil va acostar-se prou al free-jazz. Influenciat inicialment per Ellington, del qual va aprendre que el jazz i la clàssica poden maridar-se perfectament, va viure plenament l'època daurada de Charlie Parker. De tot aquest poti-poti, va eixir un músic excel·lent, refinat, avantguardista sense perdre de vista als vells mestres. El disc que aneu a escoltar es va treure en eixa època de transició extrema -perquè de transició va estar sempre Mingus- on es poden escoltar les velles formes i les noves del jazz de la seua època. Un disc que, amb el temps, junt amb el "The black saint and the sinner lady" es consideren les seues cimeres.

Gaudiu de la música quasi inclassificable d'aquest home, mescla de races i músiques, que portà el jazz a una de les seues cimeres.

Charlie Parker 1/2

Programa #73

Charlie Parker & Lennie Tristano

Programa #124