Una anècdota apòcrifa, però molt adequada al personatge, compta que, l’any 1987, Miles Davis va ser convidat pel president nord-americà Ronald Reagan a un sopar a la Casa Blanca per homenatjar el pianista i cantant Ray Charles. Contra tot pronòstic, el trompetista hi va assistir, al costat del "bo i millor" de l’aristocràcia cultural del país. Durant del sopar de gala, la muller d’un polític li va preguntar: “I vosté, senyor Davis, què ha fet tan important en la seua vida per ser aquí aquesta nit?”. La resposta que li va etzibar va ser precisa: “Doncs, pel cap baix, he canviat la història de la música quatre o cinc vegades. I vosté?”
Res més veritat que aquella afirmació. La primera vegada va ser quan, en conéixer -i tocar- amb la parella del Bop, Charlie Parker i Dizzy Gillespie, i copsar que mai tindria, potser, ni la creativitat espontània d'un ni la tècnica de l'altre, va cercar un so diferent, més tranquil, més avellutat... i més seu, amb la inseparable sordina a la trompeta.
La segona vegada va ser quan, amb l'acompanyament de Coltrane i Bill Evans i l'aprenentatge i el mestratge obtingut de la mà de Gil Evans als arranjaments, va consolidar l'entrada definitiva en escena del jazz modal amb el seu insuperable "Kind of Blue".
La tercera va ser quan, un cop superada (?) per a ell l'etapa modal, va muntar el seu segon gran quintet, encara acústic, amb Herbie Hancock, Ron Carter, Tony Williams i Wayne Shorter. Deu anys després del Kind of Blue, a finals de la dècada dels seixanta, i tractant, com sempre, de no "perdre el pas" a la música que s'escoltava ja a la ràdio i -eixa era la seua dèria- la que la gent jove escoltava, va treure un parell de discos que canviaren novament la imatge del jazz, car amb In a Silent Way (1969) i Bitches Brew (1970) donava entrada al món d'aquella venerada música negra a instruments rabiosament blancs: els electrònics i elèctrics. La seua petjada en el que es va anomenar jazz fusió va ser definitiva per a la consolidació d'un estil de fer música que va capgirar no sols el món del jazz, cosa que no li preocupava massa, perquè per a ell l'etiqueta "jazz" ja li molestava prou fins al punt que, en algunes ocasions, va renegar -ell- de què se l'anomenara "músic de jazz".
I finalment arriben a la música que s'escolta al programa: la seua inconclusa trobada amb el rap.
En efecte, l'any 1991, va tindre la idea de fer un doble CD que replegara, des de la seua perspectiva, "el so del carrer" que escoltava des de la seua finestra oberta a un pis de Nova York -era estiu i odiava l'aire condicionat- que li arribava des de la vida de la ciutat: els jovenets escoltant música rap a tot volum i ballant, el soroll dels cotxes, en definitiva la vida de la ciutat que bategava.
Si bé en alguna ocasió sembla que va dir que "El silenci és el soroll més fort, potser el més fort dels sorolls", amb la qual cosa s'acostava a una definició semblant d'un músic contemporani, John Cage, eixe silenci, per a ell, era més aviat l'espai que es donava per a respirar entre dues notes o grups de notes, deixant que l'oient -i ell- pogueren agafar aire i engegar un altre grup de notes. Però, esperit inquiet i innovador, la quietud, la permanència en un "espai de confort" mai va representar una opció. Va agafar un productor especialitzat en música rap i, ajudat per ell, es va tractar d'introduir en eixe nou món. No va poder acabar el projecte.
Amb "només" 65 anys, la mort el va sorprendre de manera sobtada i l'inicial projecte d'una nova revolució del "jazz"(?) es va quedar en les beceroles, amb sols sis peces gravades i donades per enllestides... d'entrada, per Davis. El projecte previst era un doble CD. El resultat va ser el que la gravadora Warner Bros va treure l'any següent (19912), "emplenant" -que no completant- un CD, un disc pòstum de Miles Davis: qui podia desaprofitar la possibilitat d'unes vendes?. Amb un parell de velles peces d'un projecte arraconat en un calaix des de l'any 1985 que no va veure la llum al seu moment, i que el productor i la gravadora jutjaren que, molt probablement, a Miles li hauria "quadrat" (?) que acompanyaren a les sis peces completades per Davis, i així "emplenar" el temps d'un CD.
Va ser el testimoni pòstum - i immerescut- d'un Miles Davis en constant evolució fins al moment de la seua mort.
Les crítiques al CD, que jo puc compartir prou, varen ser immisericordes. Realment el disc, ple de "samples" de música rap col·locades pel productor, molt poc d'espai li deixen a unes intervencions de Miles Davis que, sols de lluny, recorden -al meu parer- la seua flaire. Estic convençut que, si hagués pogut acabar el projecte, hauria canviat moltes coses fins i tot en les que, en principi, estaven "acabades".
No serà aquest, el Doo-Bop, el disc pel qual es recordarà a Miles Davis, hi ha més d'una dotzena llarga d'imprescindible escolta -jo m'apunte, decididament, pel Kind of Blue- per conéixer l'ampli recorregut musical d'aquest geni que un 26 de maig 1926, ara fa just cent anys, va néixer a Alton, Ilinois.
Però, què caram, és un disc de Miles Davis!!.
Un respecte!!
