Els fills (o nets) de Miles Davis: Cory Wong

Programa 717

Quan l'any 1970 Miles Davis va treure el doble LP Bitches Brew, una de les gravacions-fites de la seua trajectòria, la gent afeccionada al jazz, sobretot la gent blanca als EUA, va quedar enormement sobtada. Malgrat que l'electrificació de la seua música ja havia començat alguns àlbums enrere, el Bitches Brew va ser com una consolidació, una afirmació d'un dels seus múltiples canvis de rumb.

Amb aquell disc, Davis va declarar que el que pretenia era acostar-se a la joventut afroamericana que estava bandejant el jazz i anant-se'n amb gent com Stevie Wonder, Marvin Gaye o Sly & the Family Stone. No volia perdre el pas i, sobretot, no volia que l'evolució de la música de jazz "el deixara arrere".

També en aquella època va descobrir la música de Stockhausen i els seus innovadors conceptes musicals. No s'ho va pensar massa i es va llençar a la piscina. L'any 1972 va gravar el Bitches Brew que és una única peça de dues cares de l'LP, amb una clara intenció d'introduir el funk i "flaires" rockers com a eix central de la seua nova música. Un altre dia en parlarem més a fons d'aquests aspectes.

La introducció que he fet bé a compte de què a la música que sonara al programa hi ha uns grans protagonistes: el funk... i el jazz(?).

Cory Wong, que és l'artista del què escoltareu  part d'una actuació feta a Londres el mes de febrer d'enguany, opine(?) que és no un "fill" de Miles Davis, sinó potser més bé un net. Un net que es recorda de l'avi, però que no fa una recerca com feia Davis, sinó que se'n puja al carro de la part més comercial i ballable d'aquell gir de Davis, amb una clara vocació d'arribar al màxim de gent possible, és a dir, una música molt comercial.

Però atenció, comercial no vol dir, necessàriament, mancada de qualitat i d'idees. Sense ser una gran figura, almenys per ara, i després d'haver passat per grups de rock, soul, jazz, etc., sembla que Cory Wong  ha trobat un camí amb què, almenys, és capaç de omplir grans locals -com en el cas de Londres- haver estat nominat per a un Grammy el 2024... en la secció de "Best New Age Album" (?) i estar cridat per a actuar a l'històric festival de Jazz de Monterrey d'enguany. És a dir, que tampoc és un "segona fila"

El grup que l'acompanya, Vulfpeck, què feia funk fonamentalment, és un perfecte rerefons per a les intervencions del Cory Wong que, en la majoria dels casos fa vertiginosos rasgueigs d'acords de la seua guitarra- amb un rabiós ritme de funk. El grup té unes perfectes intervencions dels teclista, bateria i, sobretot, d'un grup de sis vents que, amb un so soul que recorda totalment els de la millor època de la Tamla Motown, Stax Records, etc. recobra l'aire jazzístic als seus solos, més que als del Cory Wong. En resum, fan un so compacte, ben engreixat, que funciona.

Reconec que no és una deriva del jazz que m'agrade massa, però en este programa sempre volem que escolteu coses noves, coses que es van obrint camí en el món de la música jazz i d'avantguarda, y el Cory Wong n'és un exponent claríssim d'una certa deriva del jazz que, evidentment, beu de les fonts del R&B, el soul, el rock i, sobretot, del funk.

Vosaltres direu...

L'enyorat Jaco Pastorius amb Brian Melvin

Programa 483

Night Food és el primer i, segons molta crítica, el millor dels cinc discos que Jaco Pastorius va fer amb el grup de Brian Melvin, excel·lent  bateria, sota la titularitat del qual es varen fer les gravacions. Per cert, que va ser l'únic disc que es va publicar en vida de l'intèrpret, veient la llum els altres quatre després de l'estúpida mort del Pastorius, amb sols 35 anys, en una baralla a la porta d'un bar.

Gravat el 1985, en plena eclosió del fenomen del jazz-rock, jazz-funk o com se li vulga dir, la mestria de l'innovador del baix elèctric es destaca en tot el disc, on el titular, Brian Melvin, gaudeix en moltes ocasions d'autèntics duets bateria/baix amb el seu convidat d'honor en la banda, el nostre protagonista de hui, Jaco Pastorius.

Amb la seua forma de tocar el baix elèctric, al qual, de manera artesanal, li va llevar els trasts del batedor o diapasó, de manera que, en tindre que donar les notes sols amb la pressió sobre la corda del dit, té un so més suau, més semblant al del contrabaix de fusta, li donà una nova vida a l'instrument. A més a més, la seua forma de polsar les cordes, que facilitava l'emissió nítida de les notes, emeses pel Pastorius amb una velocitat increïble més la seua facilitat per improvisar, varen fer que un instrument què, habitualment, estava amagat junt amb la bateria al fons de l'escenari, marcant discretament el ritme, passara a un primer pla solista, que ja no ha abandonat, sempre que l'instrumentista tinga la qualitat suficient.

El disc, com hem dit, s'inscriu clarament en els paràmetres del que s'anomenà jazz-rock o jazz-funk, editat de forma contemporània als discos del Miles Davis retornat després del seu accident (amb Tutu, com a disc emblemàtic), on s'apuntà també a la innovació estilística què, després del post-bop o el third stream, va fer que molta gent jove connectara novament amb el jazz, després de l'allunyament que les línies de Coltrane, Coleman i el free-jazz havien produït, front a l'abassegadora influència popular del rock.

Un disc, en definitiva, molt marcat per l'època, en el què el Pastorius continuava la seua línia assentada quan estava amb els Wheater Report, i en el qual cal estar atents al seu virtuosisme en els solos...i a la seua excel·lent tasca quan resta "al fons", marcant la línia melòdica i donant suport  als altres solistes, de forma elegant i discreta.