Programa 403
En l'anterior programa, dedicat al "A love supreme", un disc capital en la discografia -i en la vida- de John Coltrane, ja varem comentar-ho, i als enllaços, gent més autoritzada que jo, comentava el que eixe disc havia suposat per a la història del jazz. El disc és una mena de frontissa entre el ahir i el demà del jazz, començant a entrar en un camí que cinc anys abans havia encetat Ornette Coleman amb el seu disc "Free-jazz".
Al disc que aneu a escoltar -si manteniu la calma i tractant de contindre les ganes d'apagar la ràdio, si us plau- anomenat "Ascension" el John Coltrane es va capbussar sense complexes per eixe camí. El disc suposa un trencament radical, frontal i sense complexes en una via on les normes habituals del jazz -ritme, melodia, swing,...- varen botar per l'aire i en una improvisació col·lectiva de poc més de quaranta minuts!! d'una formació atípica, un octet de cinc saxos, incloent-hi al propi Coltrane, dues trompetes, dos contrabaixos, bateria i piano -aquests dos els habituals en eixa època: Elvin Jones i McCoy Tyner.
Recordeu que, en aquells moments, els anys 60 del segle passat, la lluita pels drets dels afroamericans als EE.UU., un cop fracassada en gran part la via pacifista de Martin Luther King, assassinat, aparegué un corrent radical anomenat les "Panteres negres" i una línia ideològica , el "Black Power", que amb dos líders assenyalats, Malcom X i Àngela Davis, plantejava la lluita directa, armada si calia, per fer valdre els drets que existien en les lleis però que no es reflectien en la vida diria de la població negra. Coltrane estava decididament a favor d'eixa via de reivindicar la "negritud" i la va expressar en la forma més genuïna per a ell, la música i el seu saxo.
De fet, el free-jazz va ser adoptat per esta corrent política com la "SEUA" música. Una música absolutament no convencional, brutal, radicalment atonal, on es reflectia la rabia i la frustració que sentia la població negra. I això és el que aneu a escoltar, rabia, soroll aparentment inconnex, un John Coltrane que feia semblar al seu saxo un instrument polifònic, portant-lo quasi fora de la seua escala de sons, acompanyat per un grup de músics de primer nivell que es pujaren a eixe carro.
Al seu moment, la crítica i molts afeccionats la rebutjaren violentament. El temps, però, ha col·locat les coses al seu lloc i, si bé és un camí que va demostrar prompte una sèrie de limitacions per a progressar musicalment, la seua petjada ha restat, de vegades soterrada, de vegades explícita, en l'evolució del jazz de hui.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris McCoy Tyner. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris McCoy Tyner. Mostrar tots els missatges
dijous, 9 de novembre del 2017
dijous, 2 de novembre del 2017
John Coltrane. Música i misticisme: A Love Supreme
Programa 402
Les fites en la història de la música solen ser escasses, per això ho són. Al món del jazz, malgrat la curtedat de la seua història, els moments on un músic li fa canviar el rumb en són ja varis. Podem esmentar l'aparició dels primers discos de Louis Armstrong, el concert de Duke Ellington en Monterrey l'any 1960 (al programa, per error, dic que va ser el 1959) o els seus Concerts Sacres, el "Kind Of Blue" de Miles Davis, i altres més, no massa.
Entre eixos altres està el disc la música del qual aneu a escoltar hui, "A Love Supreme" de John Coltrane. Gravat en desembre de 1964, tres anys abans de la seua sobtada mort, no és sols, segons la crítica especialitzada, el seu millor disc, on es mesclen totes les èpoques que va passar, des del hard-bop de la seua època inicial, passant pel jazz modal, amb la seua destacada participació en el "Kind Of Blue", i acabant per les primeres espurnes del free jazz, que no va poder desenvolupar a causa de la seua desaparició, malgrat que encara va poder gravar un disc totalment de free-jazz "Ascension"què posarem en algun altre programa Però, com hem dit, el disc no és sols un disc d'una música personal, és tota una declaració mística de principis on les influències rebudes per les persones més pròximes a ell, la seua família, catòlica fervent, la seua primera dona, musulmana practicant i, molt destacadament, la seua segona dona, música també, pianista i compositora, musulmana però molt influenciada per les místiques orientalistes, tant de moda a l'època. Recordem que es trobem, en eixos anys, amb la revolució hippie.
De totes eixes influències, John Coltrane, va formar la seua pròpia "mística", amb la creença en un Deu, però sense decantar-se clarament per cap dels diferents "deus". Ell mateix va dir que no entenia molt bé com es podia parlar de Deu de tantes formes diferents. De fet va tractar d'aclarir el tema dirigint-se a la gent que l'escoltara i amb un poema místic, "traduït" en música al quart moviment "Psalm".
Dividida en quatre parts, a l'estil d'una suite: "Acknowledgement" que inclou el mantra que dóna nom a la suite, recitat per ell mateix i que dóna nom al disc), "Resolution", "Pursuance" i "Psalm", és una música per ser escoltada tranquil·lament i més d'una vegada. Tractant d'aprofundir en ella, deixant també, per contra, que ella penetre en nosaltres. Al disc l'acompanyen el membres del quartet d'aleshores Jimmy Garrison al baix, Elvin Jones a la bateria y McCoy Tyner al piano, amb col·laboracions puntuals d'Art Davis i Archie Shepp.
Com que no em considere capacitat per analitzar adequadament l'obra, vos propose alguns enllaços on gent més capacitada ho fa. Vos recomane molt interessadament la seua lectura, després d'una primera escolta.
- http://www.jotdown.es/2013/12/a-love-supreme-el-evangelio-segun-john-coltrane/
- http://www.tomajazz.com/perfiles/kahn_ashley_als.htm
- http://caminsdelamusica.blogspot.com.es/2016/09/dos-mestres-indiscutibles-thelonius.html
Les fites en la història de la música solen ser escasses, per això ho són. Al món del jazz, malgrat la curtedat de la seua història, els moments on un músic li fa canviar el rumb en són ja varis. Podem esmentar l'aparició dels primers discos de Louis Armstrong, el concert de Duke Ellington en Monterrey l'any 1960 (al programa, per error, dic que va ser el 1959) o els seus Concerts Sacres, el "Kind Of Blue" de Miles Davis, i altres més, no massa.
Entre eixos altres està el disc la música del qual aneu a escoltar hui, "A Love Supreme" de John Coltrane. Gravat en desembre de 1964, tres anys abans de la seua sobtada mort, no és sols, segons la crítica especialitzada, el seu millor disc, on es mesclen totes les èpoques que va passar, des del hard-bop de la seua època inicial, passant pel jazz modal, amb la seua destacada participació en el "Kind Of Blue", i acabant per les primeres espurnes del free jazz, que no va poder desenvolupar a causa de la seua desaparició, malgrat que encara va poder gravar un disc totalment de free-jazz "Ascension"què posarem en algun altre programa Però, com hem dit, el disc no és sols un disc d'una música personal, és tota una declaració mística de principis on les influències rebudes per les persones més pròximes a ell, la seua família, catòlica fervent, la seua primera dona, musulmana practicant i, molt destacadament, la seua segona dona, música també, pianista i compositora, musulmana però molt influenciada per les místiques orientalistes, tant de moda a l'època. Recordem que es trobem, en eixos anys, amb la revolució hippie.
De totes eixes influències, John Coltrane, va formar la seua pròpia "mística", amb la creença en un Deu, però sense decantar-se clarament per cap dels diferents "deus". Ell mateix va dir que no entenia molt bé com es podia parlar de Deu de tantes formes diferents. De fet va tractar d'aclarir el tema dirigint-se a la gent que l'escoltara i amb un poema místic, "traduït" en música al quart moviment "Psalm".
 |
| Nota als oients(baixeu i podreu llegir-la en gran) |
 |
| Poema (baixeu i podreu llegir-la en gran) |
Dividida en quatre parts, a l'estil d'una suite: "Acknowledgement" que inclou el mantra que dóna nom a la suite, recitat per ell mateix i que dóna nom al disc), "Resolution", "Pursuance" i "Psalm", és una música per ser escoltada tranquil·lament i més d'una vegada. Tractant d'aprofundir en ella, deixant també, per contra, que ella penetre en nosaltres. Al disc l'acompanyen el membres del quartet d'aleshores Jimmy Garrison al baix, Elvin Jones a la bateria y McCoy Tyner al piano, amb col·laboracions puntuals d'Art Davis i Archie Shepp.
Com que no em considere capacitat per analitzar adequadament l'obra, vos propose alguns enllaços on gent més capacitada ho fa. Vos recomane molt interessadament la seua lectura, després d'una primera escolta.
- http://www.jotdown.es/2013/12/a-love-supreme-el-evangelio-segun-john-coltrane/
- http://www.tomajazz.com/perfiles/kahn_ashley_als.htm
- http://caminsdelamusica.blogspot.com.es/2016/09/dos-mestres-indiscutibles-thelonius.html
dissabte, 1 de desembre del 2012
El violí en el jazz: Stephane Grapelli, i 3
Programa 192
Després de la mort del seu company i meitat del seu cos -quasi- Django Reinhardt, la carrera de Grapelli es va perllongar actuant amb pràcticament qualsevol cosa que es moguera en el món del jazz, de la música brasilera i, fins i tot, del pop en algun cas. Això sí, donant-li sempre el seu segell personal a tot el que tocava i a tots els qui se li acostaven.
Una autèntica llegenda i el violinista de jazz més popular, sens dubte, de tots els temps.
Ací podeu gaudir d'una actuació amb McCoy Tyner.
Després de la mort del seu company i meitat del seu cos -quasi- Django Reinhardt, la carrera de Grapelli es va perllongar actuant amb pràcticament qualsevol cosa que es moguera en el món del jazz, de la música brasilera i, fins i tot, del pop en algun cas. Això sí, donant-li sempre el seu segell personal a tot el que tocava i a tots els qui se li acostaven.
Una autèntica llegenda i el violinista de jazz més popular, sens dubte, de tots els temps.
Ací podeu gaudir d'una actuació amb McCoy Tyner.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)