Programa 430
Esta entrada va a ser curta perquè, quina cosa es pot dir de Billie Holliday que no s'haja dit ja, fins i tot en el nostre programa, on li hem dedicat varis programes.
En definitiva parlem de una de les tres o quatre millors cantants de jazz i blues de tota la història. Junt amb Bessie Smith, Sarah Vaughan i Ella Fitzgerald, Eleonora Fagan què era el seu nom real, va saber, al meu gust almenys, transmetre retalls de la seua vida en cadascuna de les seues cançons. No hi ha més que escoltar discos de diferents èpoques -no massa, ja que sols va viure 44 anys, encara que molt intensos- per a escoltant alguna de les seues cançons, poder saber com li anava en eixe moment.
D'una veu límpida, juvenil, fins i tot un poc metàl·lica dels començaments amb menys de vint anys, fins a les darreres cançons, què és el que aneu a escoltar a aquest programa, on es palesa, malgrat l'embolcall dolç, amable, que li va preparar Norman Granz per a que es trobara a gust i relaxada, on el seu cant adolorit, brut, amb més recitat que cantat, d'una veu trencada que era emesa per una dona trencada. Una dona que va cercar tota la seua vida l'amor, la tendresa que no va trobar mai. Ans al contrari, tots els seus amors la varen decebre quan no, directament, la maltractaven de manera immisericorde.
Tot això i molt més podreu escoltar en aquest programa on escoltareu el disc que titulat "Last Recording" replega les tres darreres sessions que va gravar uns dos o tres mesos abans de morir en un hospital de Nova York, encar jove.
Crec que no cal dir més. Tan sols escoltar atentament i deixar-se penetrar pel dolor, la malenconia, i les vivències que desgrana en totes i cadascuna de les cançons d'aquest disc.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Bessie Smith. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Bessie Smith. Mostrar tots els missatges
dijous, 21 de juny del 2018
dijous, 5 de gener del 2017
Bessie Smith: l'"Emperadriu" del blues
Programa 365
El jazz té un deute de naixement amb el blues. Forma part de la seua essència i moltes de les peces de jazz tenen al blues com a estructura rítmica. És per això que hui, tractem d'omplir el buit que se'ns havia quedat al programa homenatjant esta modalitat musical que si té com a figura original més destacada a "Ma" Rayney (anomenada la "mare del blues) té com a persona més destacada a Bessie Smith, fins al punt que va ser anomenada l'Emperadriu del blues.
Destacades figures posteriors, tant del món del blues com del propi jazz, li reconeixen la maternitat com a figura senyera d'esta especialitat musical i la mateixa Billie Holiday la va tindre com a model als seus començaments. La seua veu suggerent, com sembla que ho era a l'escenari també ballant, melòdicament ben timbrada i una mica ronca quan calia, la fan inconfusible en escoltar-la.
Malgrat la seua infantesa, amb la duresa habitual de la vida dels negres pobres, molt pobres, dels EE.UU. del començament del segle passat, va tindre, quan calia, una miqueta de sort i va aconseguir que l'escoltara cantar, al carrer o a un baret -no està clar el tema- el matrimoni de "Pa" i "Ma" Rainey, contractant-la el 1912, amb 18 anys, com a cantant i ballarina per al seu espectacle de varietats per a negres i a partir d'ací començà tot, amb una primera gravació el 1915 a la divisió"per a negres" de la Columbia, amb una cançò de Clarence Williams acompanyada pel mateix autor, que va tindre un gran èxit de vendes, el que va fer que gravara un seguit de cançons amb els millors músics de l'època.
La dècada dels 20 als 30 va ser el seu gran moment i va aconseguir el regnat indiscutible en la seua especialitat, el blues. Lamentablement, la pujada del jazz i el descobriment per la gran indústria del disc de les cançonetes fàcils i encomanadisses del swing, va fer minvar la seua popularitat de forma fulminant.
L'any 1933 un conegut crític de l'època, John Hammond, va aconseguir que gravara una sèrie de plaques per a Okeh, gravadora molt interessada, entre altres gèneres, per la música negra que va tindre una acollida discreta. Va ser la seua darrera gravació.
Quatre anys més tard moria en un desgraciat accident de tràfic, dessagnada com a conseqüència de que -segons una versió prou estesa- el primer hospital on van anar no la va acollir "per ser negra" (encara que esta història sembla hui desmentida). La seua tomba va restar sense làpida fins el 7 d'agost de 1970, quan Janis Joplin i Juanita Green, filla d'una antiga criada de Bessie Smith li la varen posar.
"Sic transit gloria mundi"
El jazz té un deute de naixement amb el blues. Forma part de la seua essència i moltes de les peces de jazz tenen al blues com a estructura rítmica. És per això que hui, tractem d'omplir el buit que se'ns havia quedat al programa homenatjant esta modalitat musical que si té com a figura original més destacada a "Ma" Rayney (anomenada la "mare del blues) té com a persona més destacada a Bessie Smith, fins al punt que va ser anomenada l'Emperadriu del blues.
Destacades figures posteriors, tant del món del blues com del propi jazz, li reconeixen la maternitat com a figura senyera d'esta especialitat musical i la mateixa Billie Holiday la va tindre com a model als seus començaments. La seua veu suggerent, com sembla que ho era a l'escenari també ballant, melòdicament ben timbrada i una mica ronca quan calia, la fan inconfusible en escoltar-la.
Malgrat la seua infantesa, amb la duresa habitual de la vida dels negres pobres, molt pobres, dels EE.UU. del començament del segle passat, va tindre, quan calia, una miqueta de sort i va aconseguir que l'escoltara cantar, al carrer o a un baret -no està clar el tema- el matrimoni de "Pa" i "Ma" Rainey, contractant-la el 1912, amb 18 anys, com a cantant i ballarina per al seu espectacle de varietats per a negres i a partir d'ací començà tot, amb una primera gravació el 1915 a la divisió"per a negres" de la Columbia, amb una cançò de Clarence Williams acompanyada pel mateix autor, que va tindre un gran èxit de vendes, el que va fer que gravara un seguit de cançons amb els millors músics de l'època.
La dècada dels 20 als 30 va ser el seu gran moment i va aconseguir el regnat indiscutible en la seua especialitat, el blues. Lamentablement, la pujada del jazz i el descobriment per la gran indústria del disc de les cançonetes fàcils i encomanadisses del swing, va fer minvar la seua popularitat de forma fulminant.
L'any 1933 un conegut crític de l'època, John Hammond, va aconseguir que gravara una sèrie de plaques per a Okeh, gravadora molt interessada, entre altres gèneres, per la música negra que va tindre una acollida discreta. Va ser la seua darrera gravació.
Quatre anys més tard moria en un desgraciat accident de tràfic, dessagnada com a conseqüència de que -segons una versió prou estesa- el primer hospital on van anar no la va acollir "per ser negra" (encara que esta història sembla hui desmentida). La seua tomba va restar sense làpida fins el 7 d'agost de 1970, quan Janis Joplin i Juanita Green, filla d'una antiga criada de Bessie Smith li la varen posar.
"Sic transit gloria mundi"
Subscriure's a:
Missatges (Atom)