La tercera via de Mark Anthony Turnage i John Scofield: "SCORCHED"

 Programa 660

 

Al programa anterior ja us dèiem que en aquest s'escoltaria una altra mostra de la col·laboració de John Scofield amb el compositor britànic de música "clàssica/contemporània" Mark Anthony Turnage

L'any 2004, eixa col·laboració amb Turnage, dóna a llum un àlbum important en la seua discografia, "Scorched", acrònim de "SCOfield ORCHstratED". En eixe treball, encàrrec de l'Orquestra Simfònica de la Ràdio de Frankfurt, Turnage fa arranjaments i orquestracions sobre composicions de John Scofield, en el clàssic format d'una suite, amb matisos, perquè no hi ha una idea matriu de l'obra, sent l'autoria de Scofield l'únic lligam entre les peces. 

Interpretat per l'Orquestra de la Ràdio de Frankfurt, una big band, la de la Ràdio de Frankfurt i la presència, clar, de Scofield a la guitarra, John Patitucci al baix elèctric i Peter Erskine a la bateria, el disc, producte de la interpretació en directe, va tindre una molt favorable acollida, en general, de la crítica musical d'ambdues vores del camp musical, el "clàssic" i el jazz, sent nominat als Grammy en l'apartat de "millor gravació Cross-Over".

Amb una estructura de suite, no té, però, cap linia "argumental" llevat que tot són composicions de Scofield. El producte,segons la meua modesta opinió, resulta d'una alta qualitat i molt entenedor, musicalment parlant, per a una majoria de públic. La composició de Turnage aconsegueix que la peça no resulte un "pastiche", pecat en el qual han caigut molts intents del "cross-over", quan una barreja sense criteri, posant a tocar junts de manera poc equilibrada als músics de jazz i als conjunts orquestrals, fa que no se sàpiga molt bé què estem escoltant.

El britànic, de forma molt assenyada, alterna moments més jazzístics, amb la presència destacada de l'Scofield i els seus músics -fins i tot amb espais per a improvisar-, altres on la sonoritat "clàssica" és evident i altres on la mescla dels dos mons, discreta i equilibrada, no fan mal a l'oïda. Eixe tractament musical fa que l'obra resulte variada, colorista, equilibrada. Segurament el mestratge de Gunther Schüller, amb el qual va estar treballant Turnage, té molt a veure amb el tractament musical.

I res més diré. Escolteu eixa magnífica peça i gaudiu d'una música que, sense botar-se cap límit, camina a la vora d'un món musical i l'altre sense complexos, amb seguretat i... amb bon gust.

No oblidem les guerres, però també hi ha la música: John Scofield acústic

Programa 659 

 

Conegut amplament per la professió i pel gran públic als Estats Units, la seua popularitat no és tanta a la resta del món, llevat de la gent decididament afeccionada al jazz.

John Scofield, nascut a Ohio el 26 de desembre de 1951, a Dayton, Ohio, la seua família es va traslladar prompte a Wilton, Connecticut, on va començar el seu interés per la música. Va començar a tocar la guitarra a 11 anys, amb les músiques què escoltava, rock, blues, rithm&blues... Un bon mestre li va mostrar el treball dels grans Jim Hall, Wes Nontgomery, Bill Frisell i altres grans guitarristes de l'època.

Assistent posteriorment al conegut Berklee College de Boston, ja l'any 1974 grava el seu primer disc com a "sideman" de Gerry Mulligan i Chet Baker, en una famosa gravació en directe al Carnegie Hall d'aquells dos mites. Treballa dos anys girant amb la banda de Billy Cobham/George Duke i després grava amb la de Charles Mingus l'any 1976, reemplaçant després a Pat Metheny en el quartet de Gary Burton. Eixe mateix any grava el seu primer disc com a titular, amb el seu nom com a títol, i comença la seua carrera ja més reconeguda.

Un moment important per a ell és la seua incorporació, l'any 1982 i al llarg de tres anys i mig, al grup de Miles Davis on reconeix haver tingut una experiència profitosa que li durà a la consolidació del seu estil i a la seua definitiva formació com a intèrpret i compositor, aspecte que destaca en la seua biografia musical a partir d'eixe moment.

L'estil de John Scofield, ben definit i reconeixible en escoltar les primeres notes de la seua guitarra elèctrica, no va fer que això el portara a tancar-se en una forma de tocar i un repertori, ben al contrari, la seua trajectòria està farcida de col·laboracions amb el bo i millor del jazz més agosarat de la seua època, és a dir, d'ara mateix. Els noms de Peter Erskine, Bill Frisell, John McLaughlin o Carlos Santana donen fe del tipus de companyies que cercava.

Amb una etapa enganxat al viratge funkie que, impulsat sobretot per Miles Davis, va tindre el jazz dels anys 80', la década posterior el dugué a formar equip amb gent com Jack DeJohnette, Charlie Haden o Pat Metheny, acabant amb un gir cap al jazz més avantguardista.

En eixa època, coneix al compositor de música "clàssica" d'avantguarda Mark-Anthony Turnage amb el qual grava composicions seues, la primera una suite anomenada "Blood on the floor" l'any 1974, amb el seu trio i una nombrosa big band augmentada amb cordes.

 L'any 2004, una nova col·laboració amb Turnage, dóna a llum un àlbum important en la seua discografia, "Scorched", què escoltareu al pròxim programa.

La música que s'escolta al programa està en un disc de l'any 1996 anomenat "Quiet", on hi ha dues característiques a destacar. L'una és que es fa acompanyar per una nodrida formació de vents, fusta i metall, a part dels membres del seu trio Steve Swallow al contrabaix i Bill Stewart i el percussionista brasiler Duduka da Fonseca a la bateria. Entre els vents cal destacar la participació de Wayne Shorter al saxo tenor i la de Randy Brecker a la trompeta. L'altra cosa és que, per única vegada a la seua discografia, utilitza una guitarra acústica, cosa que, junt amb el suau, matissadíssim recolçament dels vents, dona una sonoritat molt dolça, avellutada i intimista a tot el disc.

No és el treball més representatiu de John Scofield, amb una extensíssima discografia  sí és, però, una mostra de la seua ductilitat estilística que podreu contrastar, el pròxim programa, amb una mostra molt diferent de la seua sensibilitat artística.

Peces del disc:

1.	"After the Fact"
2.	"Tulle"
3.	"Away with Words"
4.	"Hold That Thought"
5.	"Door #3"
6.	"Bedside Manner"
7.	"Rolf and the Gang"
8.	"But for Love"
9.	"Away"

 Personal de la gravació:

• John Scofield – guitarra acústica, arranjaments (1-8)
• Wayne Shorter – saxo tenor (3, 5, 8)
• Steve Swallow – baix elèctric, arranjament (9)
• Bill Stewart – percussió (1, 3, 4, 7-9)
• Duduka da Fonseca – percussió (2, 5, 6)

• Vents
  • Howard Johnson – saxo bariton (2, 5, 6), tuba (2, 5, 6)
  • Lawrence Feldman – flauta, saxo alto i tenor
  • Charles Pillow – flauta alto, corn anglés, saxo tenor
  • Roger Rosenberg – clarinet baix
    
  • Randy Brecker – trompeta, fiscorn
  • John Clark – corn francés
    
  • Fred Griffen – corn francés
    

Terri Lyne Carrington: el valor de ser dona en el jazz - 1

Programa 312

El món del jazz, com tota la resta de l'estructura social, és fonamentalment masclista. Algunes dones no es resignen a que tot continue igual i fan valdre la seua vàlua per tractar de trencar eixe anomenat "sostre de vidre" que fa que les dones no puguen arribar tan alt com la seua categoria artística demana.

La Terri Lyne Carrington és una d'eixes dones que lluita, amb totes les seues forces, per demostrar no sols la seua categoria professional sinó que tracta d'obrir totes les finestres que pot per ajudar a eixir per elles a altres dones de una alta categoria professional, però que, per les estructures masclistes que dominen el món del "music bussines", no aconseguixen arribar al gran públic.

Òbviament sense una gran categoria professional no es pot aconseguir trencar eixes tanques que s'oposen a l'avanç de les dones.

D'una enorme precocitat i de família de músics, als sis anys ja tenia una gran formació per a la seua edat. Després d'haver passat par alguns instruments, definitivament el seu pas - als 11 anys- per la coneguda Berkelee School, sota el mestratge de Jack De Jonette, el seu domini del instrument i la seua capacitat musical general eren ja elogiades tant pel seu mestre com per molts altres professionals amb els quals va tindre oportunitat de tocar al llarg dels seus anys més joves. Amb els anys, ha tornat a la Berklee, però esta vegada com a professora.

La música que aneu a escoltar al programa de hui pertany als seus dos primers discos. El primer és "Real Life Story", de l'any 1989, nominada per als Grammy en la categoria de primer disc editat en solitari, gravat amb músics com Carlos Santana, Grover Washington Jr., Dianne Reeves, Wayne Shorter, Patrice Rushen, John Scofield, amb els quals havia gravat o treballat ja alguna vegada.

El segón disc del qual aneu a escoltar música és l'anomenat "Jazz is a Spirit", on varen coŀlaborar Herbie Hancock, Gary Thomas i Wallace Roney entre altres. L'èxit de l'àlbum va ser fulminant, amb ra, com podreu escoltar.