Quan una dona triumfa amb la seua música: Elisabeth Jacquet de la Guerre, i 2

 Programa 616

 

Élisabeth Jacquet de la Guerre va tindre sort a la seua època. El reconeixement de Lluís XIV va jugar al seu favor, però allò que la va dur a ser una persona reconeguda i admirada al seu temps va ser el seu talent com a compositora i intèrpret.

Malgrat el moment terrible que va viure quan, en poc de temps, varen morir el seu germà, el seu marit i, sobretot, el seu únic fill de deu anys que ja prometia sobreeixir al teclat, i del qual li va costar vora deu anys sense quasi activitat, el seu geni musical, afortunadament, la va ajudar  a superar la desgràcia i continuar endavant amb la seua vida, tant artísticament com econòmicament.

Amb concerts, treballs com a organista i classes de música i els ingressos de les seues composicions, va aconseguir ser, en una època com aquella, una dona independent econòmicament i acceptada, sense cap problema, com a una de les persones més importants de la seua època.

En un opuscle titulat "Diverses peces en prosa i en vers,  al respecte del  Parnàs Francés", es pot llegir el següent quartet:

“Digne de ces rivaux une autre Terpsicore,
LA GUERRE, dont les airs enchantent tout Paris,
Sur le bronze muet semble nous dire encore :
Aux grands Musiciens, j’ai disputé le prix”

("Digna d'aquests rivals una altra Terpsicore,
LA GUERRE, de la qual les seues àries encanten a tot París,
Sobre el bronze mut sembla dir-nos:
Als grans Músics, els he disputat el premi")

L'últim vers del poema es va inscriure en un medalló de bronze que es reprodueix en "Le Parnasse François" (1732) d’Evrard Titon du Tillet, on Élisabeth Jacquet figura al costat de cinc grans compositors: Lully, La Lande, Campra, Marais i Destouches. Ella apareix de perfil, ja amb certa edat i se la veu com una dona amb caràcter i amb confiança.

En efecte, la seua vida, entrebancs personals a banda, va ser fructífera tant en l'aspecte artístic -clarament- com en l'econòmic. I ho destaque especialment perquè no va ser la típicfa dona que es va recloure a sa casa o buscant un nou matrimoni que li donara estabilitat econòmica.

Afortunadament la seua obra ja fa uns anys que, sobretot a França però no sols, està sent interpretada i gravada fotogràficament, el que ens ha permés ara apreciar la seua qualitat i recordar que sempre hi ha hagut dones que han fet perfectament un treball "d'homes" per a la seua època. 

Hui escoltarem alguna de les seues cantates que figures als llibres:

Cantates françoises sur des sujets tirez de l'Ecriture, livre I (1708)

Cantates françoises, livre II (1711)

i alguna de les sonates per a conjunt de violí, viola i clavicèmbal, que varen ser també molt celebrades a l'època, contribuint a la implantació d'aquest génere, fonamentalment d'origen itahttps://www.recercat.cat/bitstream/handle/2072/252288/PF%20Irene%20Hern%C3%A0ndez%20Barrios.pdflià, a França, junt a compositors com el ja esmentat Jean-Baptiste Lully o Louis Couperin. 

Com veieu, està emparellada amb el bo i millor de la seua època de "l'altre génere"

 

*En aquest enllaç podeu trobar, en català, un excel·lent treball acadèmic sobre la vida i obra de la Jacquet de la Guerre, de la professora de clavicèmbal a l'ESMUC de Barcelona, Irene Hernández Barrios.

Quan una dona triumfa amb la seua música: Elisabeth Jacquet de la Guerre-1

Programa 615

 
Retrat de François de Troy on es pot llegir, com a símbol de l'èxit d’Elisabeth Jacquet,  la presència del teclat i la d'una partitura a la ma, que reconeix el seu lloc en la societat com una dona coneguda i cultivada

No sempre, en qualsevol moment i època, alguna dona que volguera dedicar-se a la tasca de compondre ho va poder fer. Sempre va haver, però, ací i enllà, alguna que per circumstàncies familiars o socials, i per la seua pròpia vàlua, va poder sobreeixir i acomplir la seua vocació, amb gran profit artístic, social i fins i tot econòmic. 

Élisabeth-Claude  Jacquet va nàixer a Paris el 17 de març de 1665, a una família de llarga tradició musical. Un dels seus avis era constructor de clavicèmbals i el seu para ho era també, a part d'un compositor i organista reconegut, fins i tot a la cort de Lluís XIV. Esta circumstància i la precocitat que mostrava la xiqueta tant per al cant com per a la interpretació al teclat, va fer que son pare li la presentara al Rei Sol amb només sis anys, aconseguint que el meravellara i la prenguera sota la seua protecció. Educada junt amb els huit fills bastards del rei per la llavors institutriu, Madame de Maintenon, primer favorita i després esposa del rei, va rebre una exquisida educació musical que, òbviament, donades les seues condicions naturals, va ser ben aprofitada per l'anomenada pel rei "la petite merveille" i "la merveille du siècle".

Va anar-se de la cort quan es va casar amb un famós músic i organista, Marin de la Guerre, però, donat que els dos cognoms eren ja coneguts i reconeguts a l'època, en lloc de desaparèixer el cognom de família de l'Élisabeth, va afegir el del seu marit al seu, formant el nom amb el qual va ser coneguda a aquell moment i amb el qual ha passat a la història de la música, Élisabeth Jacquet de la Guerre.

Encara que la seua obra és especialment abundant en composicions dedicades al clavecí, també va escriure peces teatrals i alguna òpera, d'èxit variable, cançons, algunes de les quals recollides de la tradició popular, i un grapat de peces de cambra amb el violí com a protagonista amb notable repercusió.

Hui, en el primer programa dedicat a ella, escoltarem un seguit de peces del seus dos llibres dedicats al clavecí, on la pròpia Élisabeth Jacquet de la Guerre, al segon, proposa que també poden ser interpretades al violí, cosa que demostra que coneixia les possibilitats i limitacions d'aquest instrument i, per extensió, la seua enorme sapiència musical.