Programa 326
Realment quan una persona està decidida a seguir el seu camí, pot trobar entrebancs, pedres i murs que superar però, si hi ha voluntat i capacitat, el més probable és que eixa persona acabe eixint-se amb la seua.
Eixe va ser el cas de la Fanny Mendelssohn. Malgrat els problemes que tant els seus pares com, de forma més suau, el seu propi germà, Félix Mendelssohn, li posaven per a que seguira una carrera musical professional musical.
Malgrat el reconeixement de molta gent del seu voltant -inclòs el seu germà, que li consultava sobre les seues propis obres- que alabaven de forma clara la seua qualitat com a compositora i com a intèrpret de piano, així com a directora d'un cor què, de forma un poc "amateur" funcionava sota les seues ordres amb excel·lents resultats, no va poder deslliurar-se de les convencions de l'època i, al contrari d'algunes pioneres, com Clara Wieck Schumann, no va arribar a actuar de forma pública.
Amb aquest ambient, la desmoralització li arribava i deixava d'escriure llargues temporades. Com ella deia, "per a què escriure unes obres que ningú va a escoltar". Però finalment, animada tant pel seu germà com pel seu marit, Paul Hensel, un pintor que, afortunadament per a ella, no combregava amb els prejudicis de l'època i li animava a continuar composant, la Fanny Mendelssohn va escriure obres d'una certa llargària, encara que sense arribar a obres "majors" com simfonies o òperes.
La primera obra que aneu a escoltar és considerada per la crítica com la seua millor obra, es tracta d'una obra en format de trio -piano, violí i cello- habitual a l'època, el Trio per a Piano en Re menor, Op. 11. La segona és el Quartet in Mib per a dos violins, viola i cello. Dues mostres impecables de les formes romàntiques què, malgrat que varen ser publicades després de la seua mort i que no s'interpreten amb cap freqüència a les sales de concert, mostren clarament la seua capacitat compositiva i la seua sensibilitat.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Clara Wieck Schumann. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Clara Wieck Schumann. Mostrar tots els missatges
dijous, 11 de febrer del 2016
dijous, 4 de febrer del 2016
La frustració d'una (probable) gran compositora: Fanny Mendelssohn
Camins 325
La història de les dones compositores mai ha estat, fins ben entrat el segle XX -i potser encara- un camí de roses. Amb l'excepció notòria de la Clara Wiech-Schumann què va tindre encara temps per assolir una reeixida carrera com a intèrpret pianística, malgrat no haver trobat l'oportunitat de fer obres de llarga durada per manca de temps "lliure" per poder dedicar-se'n, car calia donar de menjar la seua abundant prole, vídua del Schumann des de ben jove i carregada amb vuit fills que mantindre.
No va ser el cas de la nostra protagonista de hui, car la Fanny Mendelssohn podria haver tingut les coses més de cara, vivint durant la mateixa època que la Clara Schumann, encara que amb una vida més curta de sols 41 anys. La família de la Fanny Mendelssohn era rica i culta. Filla d'un banquer jueu, culte i preocupat per la formació humanística i musical dels seus fills, Fanny i Fèlix (hi havia dos germans més, que no varen destacar gaire en la música), la condició femenina de la germana major, Fanny, la va marcar de manera definitiva, car la seua formació musical i humanística calia que fora -segons el pare- sols un adorn per a la futura esposa.
El problema és que el seu germà menut, Fèlix, malgrat reconèixer-li la vàlua, compartia -potser pressionat per les convencions de l'època- els prejudicis socials. Li demanava consell, l'animava a compondre, fins i tot l'"ajudava" a publicar obres encara que amagada sota el nom de Fèlix , de vegades, cosa que va confessar el mateix Fèlix. Però l'única actuació publica que va fer la Fanny va ser...a una gala benèfica.
Malgrat tot, els afanys culturals, tant del seu pare com, més endavant, d'ella mateix, van fer que a unes jornades setmanals que es ceŀlebraven primer als salons de casa del pare i després a sa casa, va tindre la possibilitat tant d'interpretar com de, fins i tot, dirigir una coral creada per ella, gràcies també a que l'home amb el qual es va casar -un pintor conegut a l'època- va ser "comprensiu" amb les afeccions de la dona i l'animava a compondre i, fins i tot a publicar les seues composicions.
En fi, la història de sempre amb les dones que podrien haver reeixit i no ho varen fer per la seua condició femenina.
Però el seus períodes productius alternaven amb períodes de "sequera", tant per l'impossibilitat d'actuar públicament com per la frustració que això li produïa. Això va fer que les seues composicions es limitaren majoritàriament a peces curtes, amb molts pocs projectes majors (cantates -algunes- o òperes -cap).
Malgrat tot, la història de la música ha tingut que acabar reconeixent, encara que tard, la seua vàlua. I això malgrat, també, que molts "diccionaris" de música culta la ignoren olímpicament (en tinc a casa un, molt "prestigiós") en dos volums, on ni apareix...).
La història de les dones compositores mai ha estat, fins ben entrat el segle XX -i potser encara- un camí de roses. Amb l'excepció notòria de la Clara Wiech-Schumann què va tindre encara temps per assolir una reeixida carrera com a intèrpret pianística, malgrat no haver trobat l'oportunitat de fer obres de llarga durada per manca de temps "lliure" per poder dedicar-se'n, car calia donar de menjar la seua abundant prole, vídua del Schumann des de ben jove i carregada amb vuit fills que mantindre.
No va ser el cas de la nostra protagonista de hui, car la Fanny Mendelssohn podria haver tingut les coses més de cara, vivint durant la mateixa època que la Clara Schumann, encara que amb una vida més curta de sols 41 anys. La família de la Fanny Mendelssohn era rica i culta. Filla d'un banquer jueu, culte i preocupat per la formació humanística i musical dels seus fills, Fanny i Fèlix (hi havia dos germans més, que no varen destacar gaire en la música), la condició femenina de la germana major, Fanny, la va marcar de manera definitiva, car la seua formació musical i humanística calia que fora -segons el pare- sols un adorn per a la futura esposa.
El problema és que el seu germà menut, Fèlix, malgrat reconèixer-li la vàlua, compartia -potser pressionat per les convencions de l'època- els prejudicis socials. Li demanava consell, l'animava a compondre, fins i tot l'"ajudava" a publicar obres encara que amagada sota el nom de Fèlix , de vegades, cosa que va confessar el mateix Fèlix. Però l'única actuació publica que va fer la Fanny va ser...a una gala benèfica.
Malgrat tot, els afanys culturals, tant del seu pare com, més endavant, d'ella mateix, van fer que a unes jornades setmanals que es ceŀlebraven primer als salons de casa del pare i després a sa casa, va tindre la possibilitat tant d'interpretar com de, fins i tot, dirigir una coral creada per ella, gràcies també a que l'home amb el qual es va casar -un pintor conegut a l'època- va ser "comprensiu" amb les afeccions de la dona i l'animava a compondre i, fins i tot a publicar les seues composicions.
En fi, la història de sempre amb les dones que podrien haver reeixit i no ho varen fer per la seua condició femenina.
Però el seus períodes productius alternaven amb períodes de "sequera", tant per l'impossibilitat d'actuar públicament com per la frustració que això li produïa. Això va fer que les seues composicions es limitaren majoritàriament a peces curtes, amb molts pocs projectes majors (cantates -algunes- o òperes -cap).
Malgrat tot, la història de la música ha tingut que acabar reconeixent, encara que tard, la seua vàlua. I això malgrat, també, que molts "diccionaris" de música culta la ignoren olímpicament (en tinc a casa un, molt "prestigiós") en dos volums, on ni apareix...).
dissabte, 28 de juny del 2014
El pes de la família: Clara Wieck-Schumann
Programa 261
La història de Clara Josephine Wieck de Schumann és la història, repetida, d'una excel·lent compositora que es va tindre que dedicar, de forma intensiva, a la interpretació per guanyar el sustent de la seua família, en concret dels vuit fills haguts del seu matrimoni amb Robert Schumann, en morir aquest de forma temprana. Això va impedir-li dedicar-se més intensament a la composició.
Les seues composicions, inscrites en l'escola del romanticisme, tenen un enorme lirisme i, òbviament, donada la seua carrera de virtuosa del piano, una notòria dificultat tècnica en alguns casos, encara que el lirisme predomina sobre la tècnica. La seua autoritat en eixe terreny va ser reconeguda el 1878 en ser nomenada professora de piano (principalment de tècnica interpretativa) al Conservatori Superior de Música de Frankfurt, on va impartir classes fins al 1892.
Com a anècdota cal destacar que, com a conseqüència de la insistència de son pare quan era menuda, en començar la seua infantil carrera com a intèrpret, va ser la primera persona -home o dona- que inicià la interpretació de memòria de les obres en concert, sense partitura davant, costum ara habitual en els concerts de solistes.
És coneguda la seua sòlida i llarga amistat amb Brahms, més jove que ella, del qual va ser amiga, mentora i mestra. Eixa relació, en la qual el jove compositor estigué enamorat d'ella sense que hi haguera, sembla, reciprocitat, és una de les històries més comentades de l'anecdotari de la música culta.
La història de Clara Josephine Wieck de Schumann és la història, repetida, d'una excel·lent compositora que es va tindre que dedicar, de forma intensiva, a la interpretació per guanyar el sustent de la seua família, en concret dels vuit fills haguts del seu matrimoni amb Robert Schumann, en morir aquest de forma temprana. Això va impedir-li dedicar-se més intensament a la composició.
Les seues composicions, inscrites en l'escola del romanticisme, tenen un enorme lirisme i, òbviament, donada la seua carrera de virtuosa del piano, una notòria dificultat tècnica en alguns casos, encara que el lirisme predomina sobre la tècnica. La seua autoritat en eixe terreny va ser reconeguda el 1878 en ser nomenada professora de piano (principalment de tècnica interpretativa) al Conservatori Superior de Música de Frankfurt, on va impartir classes fins al 1892.
Com a anècdota cal destacar que, com a conseqüència de la insistència de son pare quan era menuda, en començar la seua infantil carrera com a intèrpret, va ser la primera persona -home o dona- que inicià la interpretació de memòria de les obres en concert, sense partitura davant, costum ara habitual en els concerts de solistes.
És coneguda la seua sòlida i llarga amistat amb Brahms, més jove que ella, del qual va ser amiga, mentora i mestra. Eixa relació, en la qual el jove compositor estigué enamorat d'ella sense que hi haguera, sembla, reciprocitat, és una de les històries més comentades de l'anecdotari de la música culta.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)