Programa 326
Realment quan una persona està decidida a seguir el seu camí, pot trobar entrebancs, pedres i murs que superar però, si hi ha voluntat i capacitat, el més probable és que eixa persona acabe eixint-se amb la seua.
Eixe va ser el cas de la Fanny Mendelssohn. Malgrat els problemes que tant els seus pares com, de forma més suau, el seu propi germà, Félix Mendelssohn, li posaven per a que seguira una carrera musical professional musical.
Malgrat el reconeixement de molta gent del seu voltant -inclòs el seu germà, que li consultava sobre les seues propis obres- que alabaven de forma clara la seua qualitat com a compositora i com a intèrpret de piano, així com a directora d'un cor què, de forma un poc "amateur" funcionava sota les seues ordres amb excel·lents resultats, no va poder deslliurar-se de les convencions de l'època i, al contrari d'algunes pioneres, com Clara Wieck Schumann, no va arribar a actuar de forma pública.
Amb aquest ambient, la desmoralització li arribava i deixava d'escriure llargues temporades. Com ella deia, "per a què escriure unes obres que ningú va a escoltar". Però finalment, animada tant pel seu germà com pel seu marit, Paul Hensel, un pintor que, afortunadament per a ella, no combregava amb els prejudicis de l'època i li animava a continuar composant, la Fanny Mendelssohn va escriure obres d'una certa llargària, encara que sense arribar a obres "majors" com simfonies o òperes.
La primera obra que aneu a escoltar és considerada per la crítica com la seua millor obra, es tracta d'una obra en format de trio -piano, violí i cello- habitual a l'època, el Trio per a Piano en Re menor, Op. 11. La segona és el Quartet in Mib per a dos violins, viola i cello. Dues mostres impecables de les formes romàntiques què, malgrat que varen ser publicades després de la seua mort i que no s'interpreten amb cap freqüència a les sales de concert, mostren clarament la seua capacitat compositiva i la seua sensibilitat.
