Camins 327
Quan una persona, un artista en aquest cas, és tant discutit de forma abrupta com alabat de forma incondicional, alguna cosa té.
Keith Jarret és un autèntic fenomen musical quasi tant com sociològic. Les seues llargues, de vegades llarguíiiisimes improvisacions, necessiten d'una concentració de l'oient quasi mística. I no sempre es pot aconseguir eixa mena de "nirvana" sense un esforç dedicat i submís per part de l'audiència.
De tota manera, la seua trajectòria professional al llarg dels ja setanta anys de vida -va néixer a una localitat de Pennsilvània, el 8 de maig de 1945- ha recorregut molts camins i varis instruments a part del piano, al qual ha acabat dedicant-se de forma exclusiva i, en molts casos, en solitari, encara que el format clàssic de trio també ha estat utilitzat en una llarga època.
La seua sòlida formació musical li ha permés també abordar repertori clàssic, amb discos dedicats a peces tan emblemàtiques com "El clave ben temperat" de Bach i obres de Shostakhovich, Haendel o Mozart, entre altres.
Siga com siga, ens agrade més o menys - i això pot variar molt en funció del nostre estat d'ànim en escoltar i del seu en interpretar- la seua és una figura indefugible en el panorama musical, no sols del jazz en sentit estricte, de la segona meitat del segle XX i començament del XXI, encara que la seua malaltia - síndrome de fatiga crònica- el tinga prou retirat.
Un imprescindible a escoltar amb atenció i en un ambient tranquil per captar els matisos que, agrade més o menys, no es pot ignorar.
