Programa 420
Avui els festivals de jazz proliferen com si foren bolets en tardor... i alguns duren el que l'etapa dels bolets, es a dir, alguns anys i desaparèixen.. No està mal la cosa, encara que, de vegades, en veure alguns programes d'eixos festivals un es pregunta si es que ara "tot és jazz".
Però en el cas del festival del qual aneu a escoltar la música, no hi ha dubtes: és jazz de "pura raça" i de la més alta qualitat.
Com hem dit hi ha festivals de jazz a dojo però sols hi ha un que li guanye en antiguitat a aquell del qual aneu a escoltar una gravació d'un dels dies d'actuació, car després del de Newport, inaugurat el 1954, i que continua celebrant-se, el segon en antiguitat que continua fent-se (i que siga per molts anys) és el de Monterey.
Inaugurat el 3 d'octubre de 1958 per l'impuls del locutor i comentarista de ràdio de San Francisco Jimmy Lyons (que l'ha organitzat per més d'una vintena d'anys) s'ha celebrat sense fallar cap any i té dues característiques que el diferencien de tots els altres. Un és que en ell, ara amb una desena d'escenaris i amb espais diferenciats per al rock i el blues, organitza també cursos, seminaris i xerrades dels intèrprets que hi van. L'altra és que els diners que es recapten no van a les butxaques dels organitzadors car és una organització "sense ànim de lucre". Els beneficis obtinguts es dediquen a un programa de
beques del festival què va començar amb un fons de $ 35,000 el
1970. A partir de 2012, el festival inverteix més de 600.000 dòlars
anuals per a l'educació del jazz. Cada primavera,
el Festival de Jazz de Monterey convida a músics estudiants del
país i de tot el món a participar en el "Festival de la pròxima
generació", on joves músics de tot arreu poden posar en comú experiències i escoltar i aprendre dels grans mestres que hi són. Per cert, el seu president ara és Clint Eastwood.
Al programa de hui aneu a escoltar un "super combo"què, liderat pel baterista Art Blakey, compta amb Roy Eldridge, Al McKibbon, Thelonius Monk, Sonny Stitt, Clark Terry i Kai Winding, tots ells de la generació post Segona Guerra Mundial, implicats en el desenvolupament del bop.
La formació del grup va ser una iniciativa del promotor George Wein, que va aconseguir, Oh miracle!!, que aquest grup de grans solistes acceptaren formar un combo què, iniciant les seues actuacions l'any 1971, va actuar en setembre de 1972 al festival de Monterey, i després d'una gira d'aproximadament un any, es va desfer i cadascú va fer el seu camí, com sol ser habitual al món del jazz, on casos com el del Modern Jazz Quartet, que varen restar junts una quarantena d'anys, amb el sol canvi del bateria, són casos estranys , sent el més habitual que els grups que es formen siguen "flors d'un dia".
Com que la música que aneu a escoltar -tot clàssics re-inventats per la gent del combo- és tota gravada en directe i a mi m'agrada el directe, encara que siga en un disc, on no solen fer-se grans retocs en la post producció i es pot "sentir" l'ambient, parlarem poc i, malgrat això, no podreu escoltar el disc sencer perquè, ja sabeu, els 55 minuts que tinc per al programa no donen per a més.
Gaudiu de l'escolta dels mestres interpretant, o millor, "reinterpretant" un grapat de clàssics que vos donaran el plaer d'escoltar jazz d'altíssima qualitat fet sense pretensions de "vedette" per part de cap dels membres de la formació.
Visca el jazz!!
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Al McKibbon. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Al McKibbon. Mostrar tots els missatges
dijous, 5 d’abril del 2018
dijous, 27 d’octubre del 2016
Art Blakey i companyia al Monterey '72
Programa 356
No hi ha cosa més segura en el jazz, que prendre un grup de llegendes i posar-los junts en una banda. Com que el cor del jazz és la improvisació cooperativa, això funciona molt millor que la barreja d'estrelles amb diferents estils en altres gèneres musicals.
Per tant, no és d'estranyar que Art Blakey i els Gegants del Jazz siga una banda de exuberant genialitat. Format en 1971, tot i que al moment en que es va fer aquest enregistrament (1972) havien perdut al seu trompetista original - Dizzy Gillespie, que havia tornat a centrar-se en el seu propi quintet - seguien endavant magníficament reemplaçant Diz amb no un, sinó dos trompetistes dotats, Roy eldrige i Clark Terry. Cal dir que amb aquesta actuació el grup es va dissoldre després d'una gira d'un any i escaig.
Mentre que les melodies són tots els estàndards coneguts, no són més que vehicles per al llançament d'aquestes estrelles del jazz en òrbita en una jam-session. Tothom té l'oportunitat de treure el cap i el resultat net és un disc ple de l'alegria que és, en essència, música de jazz ben feta. És apropiat que la melodia d'obertura, "Blue 'n "Boogie", s'inicia amb una breu entrada de Blakey, que és el centre de la rítmica i el "leader" de la banda (si és que en una tal banda pot haver-hi lideratges). Els breus cors en solitari de Terry i Winding són només exercicis d'escalfament a una llarga exposició per Stitt en alt, que ens porta a escoltar l'indomable Roy Eldrige, de 61 anys d'edat en eixe moment. Com si això fos poc, ens entra el Monk, que interpreta diversos cors de la seva signatura; McKibbon segueix amb un baix bebop de bon gust en solitari i després tota la banda entra de nou a concloure amb una recapitulació de la melodia i un final clàssic d'improvisacions lliures.
I així va la resta del registre. Hi ha altres dues cançons a destacar. "Perdido" és una improvisació de més de 15 minuts amb un Clark Terry inspirat i capritxós. I hi ha també una extensa i excel·lent versió del "A Night in Tunisia" de Gillespie per tancar la sessió.
La resta de les cançons són balades característiques amb el talent prodigiós dels components de la banda. Al "Round Midnight" de Thelonius Monk, podem veure com sona, en la veu del seu compositor, una peça interpretada per un fum d'intèrprets de jazz. "Stardust" és una peça de lluïment de Terry que demostra la seva condició d'estrella amb la seva combinació de virtuosisme tècnic i línies solistes líriques. El trombonista Kai Winding, que va arribar a ser tan conegut com J.J. Johnson també té oses a dir. Després trobem joies com el "Lover Man" i "The Man I Love" amb una barreja de fascinació i passió.
Aquest és un disc meravellós que captura l'esperit tant del Festival de Jazz de Monterey '72 i els músics llegendaris que li donaren vida.
Formen el grup:
Art Blakey, bateria
Roy Eldridge, trompeta
Al McKibbon, baix acústic
Thelonius Monk, piano
Sonny Stitt, saxo alt i tenor
Clark Terry, trompeta i fiscorn
Kai Winding, trombó
Un disc imprescindible.
No hi ha cosa més segura en el jazz, que prendre un grup de llegendes i posar-los junts en una banda. Com que el cor del jazz és la improvisació cooperativa, això funciona molt millor que la barreja d'estrelles amb diferents estils en altres gèneres musicals.
Per tant, no és d'estranyar que Art Blakey i els Gegants del Jazz siga una banda de exuberant genialitat. Format en 1971, tot i que al moment en que es va fer aquest enregistrament (1972) havien perdut al seu trompetista original - Dizzy Gillespie, que havia tornat a centrar-se en el seu propi quintet - seguien endavant magníficament reemplaçant Diz amb no un, sinó dos trompetistes dotats, Roy eldrige i Clark Terry. Cal dir que amb aquesta actuació el grup es va dissoldre després d'una gira d'un any i escaig.
Mentre que les melodies són tots els estàndards coneguts, no són més que vehicles per al llançament d'aquestes estrelles del jazz en òrbita en una jam-session. Tothom té l'oportunitat de treure el cap i el resultat net és un disc ple de l'alegria que és, en essència, música de jazz ben feta. És apropiat que la melodia d'obertura, "Blue 'n "Boogie", s'inicia amb una breu entrada de Blakey, que és el centre de la rítmica i el "leader" de la banda (si és que en una tal banda pot haver-hi lideratges). Els breus cors en solitari de Terry i Winding són només exercicis d'escalfament a una llarga exposició per Stitt en alt, que ens porta a escoltar l'indomable Roy Eldrige, de 61 anys d'edat en eixe moment. Com si això fos poc, ens entra el Monk, que interpreta diversos cors de la seva signatura; McKibbon segueix amb un baix bebop de bon gust en solitari i després tota la banda entra de nou a concloure amb una recapitulació de la melodia i un final clàssic d'improvisacions lliures.
I així va la resta del registre. Hi ha altres dues cançons a destacar. "Perdido" és una improvisació de més de 15 minuts amb un Clark Terry inspirat i capritxós. I hi ha també una extensa i excel·lent versió del "A Night in Tunisia" de Gillespie per tancar la sessió.
La resta de les cançons són balades característiques amb el talent prodigiós dels components de la banda. Al "Round Midnight" de Thelonius Monk, podem veure com sona, en la veu del seu compositor, una peça interpretada per un fum d'intèrprets de jazz. "Stardust" és una peça de lluïment de Terry que demostra la seva condició d'estrella amb la seva combinació de virtuosisme tècnic i línies solistes líriques. El trombonista Kai Winding, que va arribar a ser tan conegut com J.J. Johnson també té oses a dir. Després trobem joies com el "Lover Man" i "The Man I Love" amb una barreja de fascinació i passió.
Aquest és un disc meravellós que captura l'esperit tant del Festival de Jazz de Monterey '72 i els músics llegendaris que li donaren vida.
Formen el grup:
Art Blakey, bateria
Roy Eldridge, trompeta
Al McKibbon, baix acústic
Thelonius Monk, piano
Sonny Stitt, saxo alt i tenor
Clark Terry, trompeta i fiscorn
Kai Winding, trombó
Un disc imprescindible.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)