Un programa de Ràdio Klara i un podcast per a la gent a la qual li agrade la música de jazz, clàssica i altres de contacte d'ambdues.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Joe Zawinul. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Joe Zawinul. Mostrar tots els missatges
dijous, 6 de juny del 2024
Canvis al jazz:El "Mysterious Traveller" i Wheather Report
L'any 1970 va ser un any important en la història del jazz.
La difusió incontenible del Rock & roll com a música popular per excel·lència havia arraconat al jazz que, a més a més, amb la seua evolució "free" havia despistat la seua audiència, sobretot a la blanca, que no entenia la radicalitat de plantejaments d'aquella deriva dels Coltrane, Coleman, etc. La politització, a més a més, havia provocat moltes defeccions fins i tot al camp dels músics de jazz, que miraven de guanyar-se la vida a les gravacions dels nous ídols rockers com a músics d'estudi.
El "swing", eixa cosa del jazz primigeni, que fins al be-bop havia estat la gran música ballable, feta per blancs o per afroamericans, havia capitulat també davant la força aclaparadora del Rock & roll.
Una deriva, que originària del jazz i d'arrels negres, havia pres cos i estava difonent-se amb rapidesa era el "funk". Ho tenia tot, car era música "negra" que els blancs entenien i el seu ritme s'adaptava be a ser ballat.
El 30 de març de 1970, eixia a la venda un àlbum fonamental en el gir del jazz-fusió, el "Bitches Brew" de Miles Davis, que va ser com la confirmació de la perfecta assimilació pel jazz del rock i el funk. Eixe mateix any es formava un grup impulsat pel saxofonista Wayne Shorter i el pianista Joe Zawinul, què havien participat en la gravació del Bitches Brew i del In a Silent Way de Miles.
Joe Zawinul i Wayne Shorter , els fundadors de Wheather Report compartien amplament els criteris musicals i estilístics i estaven decidits a canviar al panorama sonor del jazz. Menys improvisacions estel·lars i més so compacte i uns ritmes totalment identificats amb la fusió jazz-rock-funkie varen dur a una formació que va entrar amb força al món del jazz. Després de tres LP exitosos, el quart, el Mysterious Traveller, va cristal·litzar aquell so de forma definitiva, amb la desaparició pràctica (i física finalment, com a membre del grup) del baixista Miroslav Vitous, reticent a emprar el baix elèctric i la incorporació del nou baixista elèctric, Alphonso Johnson. Junt amb la potent aportació del Jaco Pastorius, van consolidar un so potent, absolutament reconeixible, on els solos ja no eren el centre de les peces car el punt important era el bloc sonor resultant.
El Mysterious Traveller, amb peces eixides del cap de Zawinul i de Shorter, va ser un punt i a part en la seua trajectòria i un total èxit de públic i crítica. El disc té, a més, una característica que, a poc a poc, estava consolidant-se al món del jazz: la variació en la formació dels músics que participaven en cadascuna de les peces, en funció de criteris d'estètica musical.
Una obra important, fita en la història del jazz, que escoltareu íntegra en la part sonora del programa.
L'any 1986 el grup es va desfer finalment i cadascú dels seus membres, gent amb una forta personalitat, varen bastir una exitosa carrera professional en solitari o formant altres grups, però el canvi, la consolidació de l'anomenat jazz-fusió, era ja un fet irreversible i els Wheather Report entraven a la història del jazz.
dijous, 24 d’octubre del 2019
La darrera gravació de Jaco Pastorius. Un canvi de rumb?
Programa 484
El programa de hui va a repetir protagonista: el baixista, amb baix elèctric, Jaco Pastorius. Com que el adjectius elogiosos se'ns han acabat amb l'anterior programa i a la locució de hui, anem tan sols a comentar la música que aneu a escoltar.
Ja varem comentar l'anterior programa, que una trentena d'anys amb els Weather Report de Joe Zawinul varen consolidar la seua carrera, el seu estil i la seua associació amb una certa forma d'entendre el jazz mesclant-lo amb el rock i el funk. Doncs bé, el disc que aneu a escoltar en part hui, suposa un canvi radical de rumb lamentablement convertit en incògnita, car aquest és el darrer disc d'estudi gravat pel Pastorius i, és clar, el darrer dels cinc gravats amb Brian Melvin.
En efecte, ja el nom del disc, "Standards Zone", ens dóna una pista sobre la música que anem a escoltar. Es tracta, com podeu suposar, de peces super-conegudes del repertori jazzístic, com el "So What" de Miles Davis, "If You Could See Me Now", de Tadd Dameron o el tema de la pel·lícula "Days of Wine and Roses" de Mercer i Mancini. Fins i tot s'inclou, encara que no teníem prou temps al programa per incloure'l, el "Village Blues" de Coltrane. Com veieu temes mil vegades interpretats per un ampli ventall de músics de jazz.
Però hi ha dues qüestions a destacar, a més de la tria de peces. Una és la formació. Un altre cop sota la titularitat de Brian Melvin (encara que al disc es posa "Featuring Jaco Pastorius", què, quan es va publicar el disc, acabava de morir), ens trobem amb un formació "clàssica" al jazz: un trio de piano, Jon Davis, una baix, Jaco Pastorius, clar, i el "leader" Brian Melvin a la bateria. La qüestió és que ací no hi ha cap protagonista i dos acompanyants, hi ha tres solistes que, de forma molt ben estructurada, encaixen les seues intervencions sense que cap dels tres es faça protagonista absolut de la gravació.
La segona cosa a destacar, per mi allò que fa més interessant l'escolta del disc, és que el tractament dels temes, ben original en general (la versió del "So What" del Miles Davis és francament sorprenent), es fa en un clima què, no perdent el fil de la modernitat i la innovació, "sona" a jazz clàssic, a bop, al so més familiar del jazz "de tota la vida". Es tractava de un cert "retorn als orígens"? Hi havia un canvi de rumb que allunyava a Jaco Pastorius de la seua imatge de figura de la fusió jazz/funk? Els Weather Report quedaven enrere? Mai ho sabrem. La mescla de la seua malaltia bipolar, l'alcohol i la mala sort d'un absurd incident fan que eixa pregunta no tinga ja resposta.
Mai ho sabrem, però l'escolta del disc resulta una experiència interessantíssima i un plat de "cinc estreles" per al paladar dels qui ens agrada el jazz.
Per cert, resulta curiós que, ara que es reediten les coses més insòlites en CD, aquest disc no ha estat reeditat fins ara. Jo l'he aconseguit en format mp3 en una web d'eixes que venen descàrregues. Misteris dels criteris de les empreses gravadores. Afortunadament, els quatre discos en solitari del Pastorius sí han estat reeditats.
El programa de hui va a repetir protagonista: el baixista, amb baix elèctric, Jaco Pastorius. Com que el adjectius elogiosos se'ns han acabat amb l'anterior programa i a la locució de hui, anem tan sols a comentar la música que aneu a escoltar.
Ja varem comentar l'anterior programa, que una trentena d'anys amb els Weather Report de Joe Zawinul varen consolidar la seua carrera, el seu estil i la seua associació amb una certa forma d'entendre el jazz mesclant-lo amb el rock i el funk. Doncs bé, el disc que aneu a escoltar en part hui, suposa un canvi radical de rumb lamentablement convertit en incògnita, car aquest és el darrer disc d'estudi gravat pel Pastorius i, és clar, el darrer dels cinc gravats amb Brian Melvin.
En efecte, ja el nom del disc, "Standards Zone", ens dóna una pista sobre la música que anem a escoltar. Es tracta, com podeu suposar, de peces super-conegudes del repertori jazzístic, com el "So What" de Miles Davis, "If You Could See Me Now", de Tadd Dameron o el tema de la pel·lícula "Days of Wine and Roses" de Mercer i Mancini. Fins i tot s'inclou, encara que no teníem prou temps al programa per incloure'l, el "Village Blues" de Coltrane. Com veieu temes mil vegades interpretats per un ampli ventall de músics de jazz.
Però hi ha dues qüestions a destacar, a més de la tria de peces. Una és la formació. Un altre cop sota la titularitat de Brian Melvin (encara que al disc es posa "Featuring Jaco Pastorius", què, quan es va publicar el disc, acabava de morir), ens trobem amb un formació "clàssica" al jazz: un trio de piano, Jon Davis, una baix, Jaco Pastorius, clar, i el "leader" Brian Melvin a la bateria. La qüestió és que ací no hi ha cap protagonista i dos acompanyants, hi ha tres solistes que, de forma molt ben estructurada, encaixen les seues intervencions sense que cap dels tres es faça protagonista absolut de la gravació.
La segona cosa a destacar, per mi allò que fa més interessant l'escolta del disc, és que el tractament dels temes, ben original en general (la versió del "So What" del Miles Davis és francament sorprenent), es fa en un clima què, no perdent el fil de la modernitat i la innovació, "sona" a jazz clàssic, a bop, al so més familiar del jazz "de tota la vida". Es tractava de un cert "retorn als orígens"? Hi havia un canvi de rumb que allunyava a Jaco Pastorius de la seua imatge de figura de la fusió jazz/funk? Els Weather Report quedaven enrere? Mai ho sabrem. La mescla de la seua malaltia bipolar, l'alcohol i la mala sort d'un absurd incident fan que eixa pregunta no tinga ja resposta.
Mai ho sabrem, però l'escolta del disc resulta una experiència interessantíssima i un plat de "cinc estreles" per al paladar dels qui ens agrada el jazz.
Per cert, resulta curiós que, ara que es reediten les coses més insòlites en CD, aquest disc no ha estat reeditat fins ara. Jo l'he aconseguit en format mp3 en una web d'eixes que venen descàrregues. Misteris dels criteris de les empreses gravadores. Afortunadament, els quatre discos en solitari del Pastorius sí han estat reeditats.
dijous, 18 de gener del 2018
El Jazz/fusió a la valenciana: Santi Navalón
Programa 413
L'any 2017 va ser un any enormement productiu per a la productora que impulsa la gent de SEDAJAZZ. Tant, que no varem poder programar tots els discos que ens varen arribar del segell.
Anem a emplenar eixe clot amb una sèrie de tres programes on, de forma exclusiva, posarem música dels "Sedajazzers".
I el primer que anem a escoltar, sota el nom d'un grup anomenat Elektrik Jazz Mantra és un dels discos que més ens varen agradar malgrat quedar un poc arrere a l'hora de programar-lo. Es tracta del disc anomenat "Silent songs", interpretat per un combo nodrit amb alguns dels noms més reconeguts de l'escena valenciana i estatal del jazz i amb interessants col·laboracions de músics valencians de naixement o d'adopció (jazzística)en alguna de les peces, tots ells sota la batuta del veterà pianista, compositor i arranjador valencià Santi Navalón.
El disc destaca per a mi, enormemement per conrear un estil què per estes terres no es sol escoltar habitualment, el Jazz/fusió. I fusió amb què? Doncs, si escoltem el que diu el propi Santi Navalón al fullet que acompanya el disc, es tracta d'eixa música que als anys 60/70 del passat segle, va fer un gir de 180 graus en la forma d'entendre el jazz. La figura clau de tota aquella revolució -un cop més- va ser Miles Davis què, fan declarat de gent con Sly and Family Stone i altres grups del que s'anomenà "soul" (una etiqueta comercial més per a vendre la música negra, Miles Davis va treure el 1968 "Filles de Kilimanjaro", on ja donava pistes abundants del canvi de rumb. Un canvi consagrat el 1969 en "In a silent way" on la ma del productor Teo Macero es feia patent en el canvi de so, molt treballat a l'estudi, i el definitiu "Bitches Brew",en el 1970, on el grup de Davis ja va volar pel seu compte, consolidant un canvi de sensibilitat en els afeccionats al jazz i retrobant-se amb un nou públic jovenívol que, fins aquell moment, ignorava el jazz, captat pel nou ritme que joves negres i blancs, per primera vegada probablement conjuntament, adoraven tots dos: el rock&roll.
Doncs bé. És en eixa època on el Santi Navalón vol situar la música del seu disc "Silent songs" (un dels dos títols arranjats exclusivament pel Navalón al disc com una explícita al·lusió al "In a silent way" de Davis i el primer del disc, s'anomena "Silent song"). Per si hi havia dubtes, l'ombra del Joe Zawinul, músic austriac fonamental en el so dels discos esmentats de Davis i compositor de la resta de títols és explícitament reconeguda pel valencià i, per reblar el clau, la darrera peça del disc, arranjada també pel propi Santi Navalón és la cançò "Sue", composada a mitges per David Bowie i Maria Schneider, que figura al disc pòstum de Bowie i que guanyà un Grammy a la millor cançò.
Si un repassa l'historial de Santi Navalón, no té gens d'estrany aquesta inclinació estilística, donada la seua participació, com a teclista i pianista, acompanyant coneguts grups de pop, rock i coses semblants, a part de les seues actuacions amb músics d'estricte jazz.
Com veieu no hem parlat tant del Navalón com de les seues influències, reconegudes explícitament per ell al disc. Però això no és pas dolent. Senzillament és que és un músic què té les orelles ben obertes al que es fa al món i té una camaleònica facilitat per "absorbir", com una esponja, tot el que passa pel seu costat i després passar-ho per la seua sensibilitat.
Com he dit, ha estat probablement el disc que més m'ha agradat de la formada del 2017 produïda per estes terres. Escolteu-lo amb atenció i, a ser possible, compreu-lo. Vos pagarà la pena.
L'any 2017 va ser un any enormement productiu per a la productora que impulsa la gent de SEDAJAZZ. Tant, que no varem poder programar tots els discos que ens varen arribar del segell.
Anem a emplenar eixe clot amb una sèrie de tres programes on, de forma exclusiva, posarem música dels "Sedajazzers".
I el primer que anem a escoltar, sota el nom d'un grup anomenat Elektrik Jazz Mantra és un dels discos que més ens varen agradar malgrat quedar un poc arrere a l'hora de programar-lo. Es tracta del disc anomenat "Silent songs", interpretat per un combo nodrit amb alguns dels noms més reconeguts de l'escena valenciana i estatal del jazz i amb interessants col·laboracions de músics valencians de naixement o d'adopció (jazzística)en alguna de les peces, tots ells sota la batuta del veterà pianista, compositor i arranjador valencià Santi Navalón.
El disc destaca per a mi, enormemement per conrear un estil què per estes terres no es sol escoltar habitualment, el Jazz/fusió. I fusió amb què? Doncs, si escoltem el que diu el propi Santi Navalón al fullet que acompanya el disc, es tracta d'eixa música que als anys 60/70 del passat segle, va fer un gir de 180 graus en la forma d'entendre el jazz. La figura clau de tota aquella revolució -un cop més- va ser Miles Davis què, fan declarat de gent con Sly and Family Stone i altres grups del que s'anomenà "soul" (una etiqueta comercial més per a vendre la música negra, Miles Davis va treure el 1968 "Filles de Kilimanjaro", on ja donava pistes abundants del canvi de rumb. Un canvi consagrat el 1969 en "In a silent way" on la ma del productor Teo Macero es feia patent en el canvi de so, molt treballat a l'estudi, i el definitiu "Bitches Brew",en el 1970, on el grup de Davis ja va volar pel seu compte, consolidant un canvi de sensibilitat en els afeccionats al jazz i retrobant-se amb un nou públic jovenívol que, fins aquell moment, ignorava el jazz, captat pel nou ritme que joves negres i blancs, per primera vegada probablement conjuntament, adoraven tots dos: el rock&roll.
Doncs bé. És en eixa època on el Santi Navalón vol situar la música del seu disc "Silent songs" (un dels dos títols arranjats exclusivament pel Navalón al disc com una explícita al·lusió al "In a silent way" de Davis i el primer del disc, s'anomena "Silent song"). Per si hi havia dubtes, l'ombra del Joe Zawinul, músic austriac fonamental en el so dels discos esmentats de Davis i compositor de la resta de títols és explícitament reconeguda pel valencià i, per reblar el clau, la darrera peça del disc, arranjada també pel propi Santi Navalón és la cançò "Sue", composada a mitges per David Bowie i Maria Schneider, que figura al disc pòstum de Bowie i que guanyà un Grammy a la millor cançò.
Si un repassa l'historial de Santi Navalón, no té gens d'estrany aquesta inclinació estilística, donada la seua participació, com a teclista i pianista, acompanyant coneguts grups de pop, rock i coses semblants, a part de les seues actuacions amb músics d'estricte jazz.
Com veieu no hem parlat tant del Navalón com de les seues influències, reconegudes explícitament per ell al disc. Però això no és pas dolent. Senzillament és que és un músic què té les orelles ben obertes al que es fa al món i té una camaleònica facilitat per "absorbir", com una esponja, tot el que passa pel seu costat i després passar-ho per la seua sensibilitat.
Com he dit, ha estat probablement el disc que més m'ha agradat de la formada del 2017 produïda per estes terres. Escolteu-lo amb atenció i, a ser possible, compreu-lo. Vos pagarà la pena.
dijous, 15 de setembre del 2016
El destí desgraciat d'un home genial: Jaco Pastorius
Programa 351
Hi ha persones el destí de les quals està marcat per circumstàncies que, com si d'una tragèdia grega es tractara, no poden defugir.
En el cas de Jaco Pastorius, fou el trastorn bipolar que va patir i que no va poder ésser controlat amb la medicació d'aleshores, en part perquè la pròpia malaltia "guia" les passes del malalt faça el que faça. No sé si a dia de hui les coses han canviat mèdicament però en el cas del nostre protagonista de hui sembla que el va marcar per a bé -la malaltia sembla que du a una certa hiperactivitat i hipersensibilitat- i per a mal, car la unió d'eixe problema i l'ús progressiu de drogues i alcohol va fer que no poguera dur una vida mitjanament regulada a partir d'un cert moment, fins acabar d'una forma estúpida, absurda, la seua existència, quan no sabem que es podia encara esperar d'ell, donada la vida que duia als seus 35 anys.
Però la seua contribució a l'ús del baix elèctric que ell va transformar de forma artesanal, va fer que un instrument que, fins aleshores, havia estat a la darrera filera de l'escenari, prenguera la primera amb un so més matisat, més càlid i expressiu, que varen fer d'ell un instrument solista. Molt probablement l'època més fructífera foren els anys que va estar a la formació de Joe Zawinul Weather Report.
La música que aneu a escoltar hui pertany al seu primer LP en solitari (sols en va gravar tres assoles en estudi, a part de vàries actuacions en directe gravades en gira) anomenat, simplement, amb el seu nom Jaco Pastorius, però la seua aparició el 1975 va ser una autèntica revolució musical i la seua influència i forma de tocar el baix elèctric ha influït, des d'aleshores, en la majoria de música de jazz, funk, rock, etc. que s'ha fet des de la seua mort.
Cadascuna de les cançons que aneu a escoltar és composició seua, així com els arranjaments, i la gent que li acompanya és variada, car cada cançó va ser gravada en un lloc i amb una gent determinada -o per ell assoles.
Hi ha persones el destí de les quals està marcat per circumstàncies que, com si d'una tragèdia grega es tractara, no poden defugir.
En el cas de Jaco Pastorius, fou el trastorn bipolar que va patir i que no va poder ésser controlat amb la medicació d'aleshores, en part perquè la pròpia malaltia "guia" les passes del malalt faça el que faça. No sé si a dia de hui les coses han canviat mèdicament però en el cas del nostre protagonista de hui sembla que el va marcar per a bé -la malaltia sembla que du a una certa hiperactivitat i hipersensibilitat- i per a mal, car la unió d'eixe problema i l'ús progressiu de drogues i alcohol va fer que no poguera dur una vida mitjanament regulada a partir d'un cert moment, fins acabar d'una forma estúpida, absurda, la seua existència, quan no sabem que es podia encara esperar d'ell, donada la vida que duia als seus 35 anys.
Però la seua contribució a l'ús del baix elèctric que ell va transformar de forma artesanal, va fer que un instrument que, fins aleshores, havia estat a la darrera filera de l'escenari, prenguera la primera amb un so més matisat, més càlid i expressiu, que varen fer d'ell un instrument solista. Molt probablement l'època més fructífera foren els anys que va estar a la formació de Joe Zawinul Weather Report.
La música que aneu a escoltar hui pertany al seu primer LP en solitari (sols en va gravar tres assoles en estudi, a part de vàries actuacions en directe gravades en gira) anomenat, simplement, amb el seu nom Jaco Pastorius, però la seua aparició el 1975 va ser una autèntica revolució musical i la seua influència i forma de tocar el baix elèctric ha influït, des d'aleshores, en la majoria de música de jazz, funk, rock, etc. que s'ha fet des de la seua mort.
Cadascuna de les cançons que aneu a escoltar és composició seua, així com els arranjaments, i la gent que li acompanya és variada, car cada cançó va ser gravada en un lloc i amb una gent determinada -o per ell assoles.
diumenge, 15 de gener del 2012
Miles Davis: penúltima actuació
Programa 166
Estem al 10 de juliol de 1991, a la Grande Halle de La Villete de París. Dos dies abans ha actuat a Montreux i li ha estat atorgat el Llaç de la Legió d'Honor de l'estat francès...i li queden tan sols cinc mesos de vida.
Miles Davis es presenta en la seua darrera actuació a Europa i la penúltima de la seua vida; la darrera serà al Hollywood Bowl, poc després.
La banda amb la què es presenta està plena de lluminàries que després, tots i cadascun, han fet brillantíssimes carreres individuals. Alguns, fins i tot, ja eren figures: Hancock, Zawinul, McLaughlin, W. Shorter, Corea, D. Holland, etc., fins a 17 músics!!... Un sò potent, ric i variat amb un Miles a la trompeta i els teclats.
Poseu-vos còmodes i a passar-s'ho de meravella escoltant esta magistral actuació, amb la música extreta del DVD. Pur directe!!
Estem al 10 de juliol de 1991, a la Grande Halle de La Villete de París. Dos dies abans ha actuat a Montreux i li ha estat atorgat el Llaç de la Legió d'Honor de l'estat francès...i li queden tan sols cinc mesos de vida.
Miles Davis es presenta en la seua darrera actuació a Europa i la penúltima de la seua vida; la darrera serà al Hollywood Bowl, poc després.
La banda amb la què es presenta està plena de lluminàries que després, tots i cadascun, han fet brillantíssimes carreres individuals. Alguns, fins i tot, ja eren figures: Hancock, Zawinul, McLaughlin, W. Shorter, Corea, D. Holland, etc., fins a 17 músics!!... Un sò potent, ric i variat amb un Miles a la trompeta i els teclats.
Poseu-vos còmodes i a passar-s'ho de meravella escoltant esta magistral actuació, amb la música extreta del DVD. Pur directe!!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)