dijous, 24 d’octubre de 2019

La darrera gravació de Jaco Pastorius. Un canvi de rumb?

Programa 484

El programa de hui va a repetir protagonista: el baixista, amb baix elèctric, Jaco Pastorius. Com que el adjectius elogiosos se'ns han acabat amb l'anterior programa i a la locució de hui, anem tan sols a comentar la música que aneu a escoltar.

Ja varem comentar l'anterior programa, que una trentena d'anys amb els Weather Report de Joe Zawinul varen consolidar la seua carrera, el seu estil i la seua associació amb una certa forma d'entendre el jazz mesclant-lo amb el rock i el funk. Doncs bé, el disc que aneu a escoltar en part hui, suposa un canvi radical de rumb lamentablement convertit en incògnita, car aquest és el darrer disc d'estudi gravat pel Pastorius i, és clar, el darrer dels cinc gravats amb Brian Melvin.

En efecte, ja el nom del disc, "Standards Zone", ens dóna una pista sobre la música que anem a escoltar. Es tracta, com podeu suposar, de peces super-conegudes del repertori jazzístic, com el "So What" de Miles Davis, "If You Could See Me Now", de Tadd Dameron o el tema de la pel·lícula "Days of Wine and Roses" de Mercer i Mancini. Fins i tot s'inclou, encara que no teníem prou temps al programa per incloure'l, el "Village Blues" de Coltrane. Com veieu temes mil vegades interpretats per un ampli ventall de músics de jazz.

Però hi ha dues qüestions a destacar, a més de la tria de peces. Una és la formació. Un altre cop sota la titularitat de Brian Melvin (encara que al disc es posa "Featuring Jaco Pastorius", què, quan es va publicar el disc, acabava de morir), ens trobem amb un formació "clàssica" al jazz: un trio de piano, Jon Davis, una baix, Jaco Pastorius, clar, i el "leader" Brian Melvin a la bateria. La qüestió és que ací no hi ha cap protagonista i dos acompanyants, hi ha tres solistes que, de forma molt ben estructurada, encaixen les seues intervencions sense que cap dels tres es faça protagonista absolut de la gravació.

La segona cosa a destacar, per mi allò que fa més interessant l'escolta del disc, és que el tractament dels temes, ben original en general (la versió del "So What" del Miles Davis és francament sorprenent), es fa en un clima què, no perdent el fil de la modernitat i la innovació, "sona" a jazz clàssic, a bop, al so més familiar del jazz "de tota la vida". Es tractava de un cert "retorn als orígens"? Hi havia un canvi de rumb que allunyava a Jaco Pastorius de la seua imatge de figura de la fusió jazz/funk? Els Weather Report quedaven enrere? Mai ho sabrem. La mescla de la seua malaltia bipolar, l'alcohol i la mala sort d'un absurd incident fan que eixa pregunta no tinga ja resposta.

Mai ho sabrem, però l'escolta del disc resulta una experiència interessantíssima  i un plat de "cinc estreles" per al paladar dels qui ens agrada el jazz.

Per cert, resulta curiós que, ara que es reediten les coses més insòlites en CD, aquest disc no ha estat reeditat fins ara. Jo l'he aconseguit en format mp3 en una web d'eixes que venen descàrregues. Misteris dels criteris de les empreses gravadores. Afortunadament, els quatre discos en solitari del Pastorius sí han estat reeditats.