Anomenat modestament "El més gran concert de jazz mai fet", el maig de 1953 al Massey
Hall de Toronto, cinc dels músics de jazz més creatius i influents de
tots els temps van pujar a l'escenari junts, per única vegada a la seua vida: Charlie Parker, Dizzy Gillespie, Bud Powell, Charles Mingus i Max Roach. Cadascun és un gegant musical, el supergrup BeBop definitiu i tots en forma...almenys musicalment
Bud Powell acabava de sortir d'una llarga estada a l'hospital de Bellevue per problemes de salut mental i no havia sortit massa bé. A més, mitja hora
abans del concert estava prou borratxo. Parker havia estat consumidor
d'heroïna des dels disset anys i dos anys després moriria, amb trenta-quatre anys. A la gravació, Parker toca un saxo alt Grafton
de plàstic comprat a Toronto a l'últim moment, perquè havia empenyorat
el seu instrument habitual per comprar drogues a Nova York, però el seu
instrument sobrehumà no queda disminuït per l'instrument menor com comprovareu.
El públic va ser molt reduït a causa de la coincidència d'un enfrontament d'en Rocky Marciano pel títol mundial aquella nit (que Marciano va guanyar, per cert) i els organitzadors no van poder pagar als músics.A canvi, els van oferir les cintes del concert, que Mingus es va endur amb ell de tornada a Nova York. Havia estat enregistrat a través del sistema de megafonia de la sala, segons algunes versions o per un magnetòfon de Mingus, segons altres versions.
A l'estudi del mític enginyer Van Gelder, Mingus i Roach van doblar les línies de baix, que eren poc audibles en la majoria de les cançons, i van redoblar alguns solo de Mingus.
Els aplaudiments de l'audiència es van reduir al final de cada melodia,
una decisió per conservar un preuat espai en vinil, o potser per
jutjar-ho de poca importància en comparació amb la música.
Verve, que tenia Parker sota contracte exclusiu el va fer aparèixer sota el pseudònim de Charlie Chan. A més, Verve va rebutjar la invitació de Mingus per comprar la gravació i aquest va decidir llançar-la al seu nou segell Debut, en tres volums de 10″, i posteriorment el 1956 en un LP de 12″
Molts
enregistraments actuals, de Parker i de molta gent, estan molt
carregats de preses alternatives, arrencades falses i repetició de
versions. En canvi, el Massey
Hall Concert és una actuació contínua cohesionada i una molt bona
manera d'accedir al geni de Charlie Parker i la resta del quintet,
segurament tots ells dels millors improvisadors que el be-bop ha tingut mai.
Allò
que podia haver estat un complet desastre ha passat a la història com
"El millor concert de jazz mai gravat". Coses que passen.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Charlie Mingus. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Charlie Mingus. Mostrar tots els missatges
dijous, 8 de juliol del 2021
El millor concert de jazz de la història... del bebop
dijous, 3 d’octubre del 2019
L'altra vida de Chrissie Hynde
Programa 482
Entre les i els cantants negres dels EE.UU. no és infreqüent que un cop passada l'època d'èxit en àrees més o menys comercials (soul, rock,...) retornen als seus orígens i es posen a cantar jazz, que és el lloc d'on venien.
El cas de Chrissie Hynde és una miqueta similar, però infreqüent en una cantant blanca, ubicada clarament en el rock&roll i liderant (de fet, sent l'única component fixa) una banda anomenada Pretenders què, amb sols una desena de discos LP en una trentena d'anys de carrera, ha entrat per dret propi a la història del rock. Però també li agrada la cançó melòdica. I el jazz.
Doncs bé, la Chrissie Hynde acaba de treure un disc originalíssim on, amb la seua preciosa veu de contralt -una altra singularitat al món del rock, on solen abundar les veus més agudes- recrea una sèrie de clàssics del jazz, sense deixar de banda algunes perles com una cançó dels Kinks, una altra de Jobim i altra dels Beach Boys. Fins i tot s'atreveix amb un clàssic d'un "chansonnier" francés (cantat en francès!), Charles Trenet, molt famós en les dècades dels quaranta i cinquanta. Tot amb arranjaments seus fonamentalment i d'un altre arranjador. Però no sols això.
Com una forma de mostrar la seua validesa com a música (dona música, s'entén) fins i tot fa dues versions instrumentals de peces de, ni més ni menys, Charlie Mingus i John Coltrane. Ella li anomena a l'estil que utilitza "jazz-dub". I, en efecte, les coses típiques del "dub" (instruments rars, electrònica, samples, sorolls ambientals, etc.) són utilitzades amb profusió, però ho fa amb una elegància tal, que una escolta desatesa de la seua música no fa palesa l'existència d'eixos recursos musicals. Cal una orella atenta per degustar com cal aquest disc i els seus treballats arranjaments, a part de, és clar, la preciosa i expressiva veu de la Chrissie. Com comente a l'emissió del programa, n'estic segur que la Billie Holliday de "Songs for Dintingue Lovers" hauria desitjat uns acompanyaments tan delicats, ben treballats i originals com els d'aquest disc.
En algun comentari llegit a internet aclareix que no és, ni de bon tros, un disc com el de Rod Stewart en plan "crooner". Evidentment, no ho és ni de lluny. Aquest és un disc molt més ambiciós, treballat i aconseguit. L'èxit comercial, què, en tractar-se d'un disc de la Chrissie/Pretenders està assegurat, en aquest cas, serà -és ja- absolutament merescut.
Acabe amb la mateixa recomanació del programa: escolteu les músiques amb l'orella atenta i més d'una vegada, per degustar les seues exquisides característiques musicals. I feu-vos amb el disc, que paga la pena.
Entre les i els cantants negres dels EE.UU. no és infreqüent que un cop passada l'època d'èxit en àrees més o menys comercials (soul, rock,...) retornen als seus orígens i es posen a cantar jazz, que és el lloc d'on venien.
El cas de Chrissie Hynde és una miqueta similar, però infreqüent en una cantant blanca, ubicada clarament en el rock&roll i liderant (de fet, sent l'única component fixa) una banda anomenada Pretenders què, amb sols una desena de discos LP en una trentena d'anys de carrera, ha entrat per dret propi a la història del rock. Però també li agrada la cançó melòdica. I el jazz.
Doncs bé, la Chrissie Hynde acaba de treure un disc originalíssim on, amb la seua preciosa veu de contralt -una altra singularitat al món del rock, on solen abundar les veus més agudes- recrea una sèrie de clàssics del jazz, sense deixar de banda algunes perles com una cançó dels Kinks, una altra de Jobim i altra dels Beach Boys. Fins i tot s'atreveix amb un clàssic d'un "chansonnier" francés (cantat en francès!), Charles Trenet, molt famós en les dècades dels quaranta i cinquanta. Tot amb arranjaments seus fonamentalment i d'un altre arranjador. Però no sols això.
Com una forma de mostrar la seua validesa com a música (dona música, s'entén) fins i tot fa dues versions instrumentals de peces de, ni més ni menys, Charlie Mingus i John Coltrane. Ella li anomena a l'estil que utilitza "jazz-dub". I, en efecte, les coses típiques del "dub" (instruments rars, electrònica, samples, sorolls ambientals, etc.) són utilitzades amb profusió, però ho fa amb una elegància tal, que una escolta desatesa de la seua música no fa palesa l'existència d'eixos recursos musicals. Cal una orella atenta per degustar com cal aquest disc i els seus treballats arranjaments, a part de, és clar, la preciosa i expressiva veu de la Chrissie. Com comente a l'emissió del programa, n'estic segur que la Billie Holliday de "Songs for Dintingue Lovers" hauria desitjat uns acompanyaments tan delicats, ben treballats i originals com els d'aquest disc.
En algun comentari llegit a internet aclareix que no és, ni de bon tros, un disc com el de Rod Stewart en plan "crooner". Evidentment, no ho és ni de lluny. Aquest és un disc molt més ambiciós, treballat i aconseguit. L'èxit comercial, què, en tractar-se d'un disc de la Chrissie/Pretenders està assegurat, en aquest cas, serà -és ja- absolutament merescut.
Acabe amb la mateixa recomanació del programa: escolteu les músiques amb l'orella atenta i més d'una vegada, per degustar les seues exquisides característiques musicals. I feu-vos amb el disc, que paga la pena.
dijous, 4 d’octubre del 2018
El geni inclassificable: Charles Mingus-2
Programa 436
Ja varem comentar al darrer programa les característiques més destacades d'aquest geni inclassificable, com deiem, què va ser Charles Mingus.
Al programa de hui escoltareu les tres peces que quedaven per escoltar del "AhUm" i completarem el programa amb peces del que es considera, segons per qui, el seu segon millor disc (hi ha qui el considera el millor...) "The Black Saint and the Sinner Lady", lleugerament anterior al "AhUm", però on la originalitat de la música del Mingus queda perfectament palesa, tant com a compositor com a arranjador.
La dada més destacada d'aquest disc és que el Mingus la va escriure com si fora una peça per a ballet, encara que no he pogut constatar que s'arribara a concretar mai dalt d'un escenari i aixina es nomenen els seus quatre moviments,
Ja varem comentar al darrer programa les característiques més destacades d'aquest geni inclassificable, com deiem, què va ser Charles Mingus.
Al programa de hui escoltareu les tres peces que quedaven per escoltar del "AhUm" i completarem el programa amb peces del que es considera, segons per qui, el seu segon millor disc (hi ha qui el considera el millor...) "The Black Saint and the Sinner Lady", lleugerament anterior al "AhUm", però on la originalitat de la música del Mingus queda perfectament palesa, tant com a compositor com a arranjador.
La dada més destacada d'aquest disc és que el Mingus la va escriure com si fora una peça per a ballet, encara que no he pogut constatar que s'arribara a concretar mai dalt d'un escenari i aixina es nomenen els seus quatre moviments,
| 1. | "Track A – Solo Dancer" | |||||||||||
| 2. | "Track B – Duet Solo Dancers" | |||||||||||
| 3. | "Track C – Group Dancers" | |||||||||||
| 4. | "Mode D – Trio and Group Dancers" "Mode E – Single Solos and Group Dance" "Mode F – Group and Solo Dance" |
dijous, 27 de setembre del 2018
El geni inclassificable: Charles Mingus-1
Programa 435
Altres vegades ja hem comentat el fet que l'any 1959 va ser una any cabdal en la història del jazz. En Eixe any varen eixir al carrer el "Kind of Blue" de Miles Davis, el "Time out" de Dave Brubeck i el “The Shape Of Jazz To Come” de Ornette Coleman, expressions de corrents del jazz que pugnaven per aportar el seu gra de sorra -o bastant més- a l'evolució de la música negra per excel·lència, encara que alguns dels músics foren blancs, per exemple Dave Brubeck o l'arranjador del "Kind of Blue", Gil Evans. Però eixe any la collita va ser molt més gran, i entre els més destacats està el disc que anem a escoltar entre el programa de hui i el pròxim, l'"Ah Um" del nostre protagonista de hui, Charles Mingus.
Mestís pels quatre costats, va néixer (22 d'abril de 1922-Cuernavaca, Méxic, 5 de gener de 1979) en una base militar de l'Exércit prop de la ciudad de Nogales (Arizona). Es va criar va prop de Los Ángeles (California). La seua familia era d'origen suec y afroamericà per parte dels avis paterns i xinés i britànic por parte dels avis materns. Malgrat això, va crèixer en un entorn familiar estricte i discriminatori.
Sa madre va morir als sis mesos del part, quedant Mingus a càrrec d'una madrastra meitat amerindia que a la llar sols permetia música relacionada amb l'església, així que Charles va tindre allí els primers contactes amb la música.
Va estudiar trombó, piano i, finalment, es va dedicar a l'instrument que l'acompanyaria la resta dels seus dies, el contrabaix. De tota manera no es limitava a ser un exceŀ lent instrumentista. ben al contrari la seua tasca com a arranjador i compositor estan al mateix nivell de la seua qualitat com a instrumentista.
L'any 1959, com hem dit, va treure a la llum un disc, que anem a escoltar en la versió treta el 2009 en dos CD, amb versions alternatives i algunes peces que no tingueren lloc al LP del 59. Un disc que va ser una autèntica revolució, independent del jazz modal de Davis, del free de Coleman i del camí del duo Brubeck/Desmond.
D'esperit inquiet va renegar prompte del be-bop, què era la forma de jazz a la moda, encara que ja de forma decadent. Va escoltar a Ornette Coleman i, de principi, no li va agradar, encara que després el seu estil va acostar-se prou al free-jazz. Influenciat inicialment per Ellington, del qual va aprendre que el jazz i la clàssica poden maridar-se perfectament, va viure plenament l'època daurada de Charlie Parker. De tot aquest poti-poti, va eixir un músic excel·lent, refinat, avantguardista sense perdre de vista als vells mestres. El disc que aneu a escoltar es va treure en eixa època de transició extrema -perquè de transició va estar sempre Mingus- on es poden escoltar les velles formes i les noves del jazz de la seua època. Un disc que, amb el temps, junt amb el "The black saint and the sinner lady" es consideren les seues cimeres.
Gaudiu de la música quasi inclassificable d'aquest home, mescla de races i músiques, que portà el jazz a una de les seues cimeres.
Altres vegades ja hem comentat el fet que l'any 1959 va ser una any cabdal en la història del jazz. En Eixe any varen eixir al carrer el "Kind of Blue" de Miles Davis, el "Time out" de Dave Brubeck i el “The Shape Of Jazz To Come” de Ornette Coleman, expressions de corrents del jazz que pugnaven per aportar el seu gra de sorra -o bastant més- a l'evolució de la música negra per excel·lència, encara que alguns dels músics foren blancs, per exemple Dave Brubeck o l'arranjador del "Kind of Blue", Gil Evans. Però eixe any la collita va ser molt més gran, i entre els més destacats està el disc que anem a escoltar entre el programa de hui i el pròxim, l'"Ah Um" del nostre protagonista de hui, Charles Mingus.
Mestís pels quatre costats, va néixer (22 d'abril de 1922-Cuernavaca, Méxic, 5 de gener de 1979) en una base militar de l'Exércit prop de la ciudad de Nogales (Arizona). Es va criar va prop de Los Ángeles (California). La seua familia era d'origen suec y afroamericà per parte dels avis paterns i xinés i britànic por parte dels avis materns. Malgrat això, va crèixer en un entorn familiar estricte i discriminatori.
Sa madre va morir als sis mesos del part, quedant Mingus a càrrec d'una madrastra meitat amerindia que a la llar sols permetia música relacionada amb l'església, així que Charles va tindre allí els primers contactes amb la música.
Va estudiar trombó, piano i, finalment, es va dedicar a l'instrument que l'acompanyaria la resta dels seus dies, el contrabaix. De tota manera no es limitava a ser un exceŀ lent instrumentista. ben al contrari la seua tasca com a arranjador i compositor estan al mateix nivell de la seua qualitat com a instrumentista.
L'any 1959, com hem dit, va treure a la llum un disc, que anem a escoltar en la versió treta el 2009 en dos CD, amb versions alternatives i algunes peces que no tingueren lloc al LP del 59. Un disc que va ser una autèntica revolució, independent del jazz modal de Davis, del free de Coleman i del camí del duo Brubeck/Desmond.
D'esperit inquiet va renegar prompte del be-bop, què era la forma de jazz a la moda, encara que ja de forma decadent. Va escoltar a Ornette Coleman i, de principi, no li va agradar, encara que després el seu estil va acostar-se prou al free-jazz. Influenciat inicialment per Ellington, del qual va aprendre que el jazz i la clàssica poden maridar-se perfectament, va viure plenament l'època daurada de Charlie Parker. De tot aquest poti-poti, va eixir un músic excel·lent, refinat, avantguardista sense perdre de vista als vells mestres. El disc que aneu a escoltar es va treure en eixa època de transició extrema -perquè de transició va estar sempre Mingus- on es poden escoltar les velles formes i les noves del jazz de la seua època. Un disc que, amb el temps, junt amb el "The black saint and the sinner lady" es consideren les seues cimeres.
Gaudiu de la música quasi inclassificable d'aquest home, mescla de races i músiques, que portà el jazz a una de les seues cimeres.
dijous, 22 de juny del 2017
Un monument de la música (i del Jazz) el Kind of Blue de Miles Davis
Programa 388
1959 va ser l'any en què determinats crítics musical varen sentenciar: “El jazz està mort”.
Sota aqueixa làpida ontològica de proporcions nietszcheanes l'avantguarda jazzística nord-americana s'alliberava per a ser. En tota l'expressió. Ser música, més enllà del seu fonament, de la tradició. Mai com llavors es va registrar una efervescència creativa tan diversa i transcendent en els anals del jazz. Una efervescència concreta: cinc dels àlbums que van ser gravats o ben llançats en aqueix any van xifrar les rutes de subgèneres tan heterogenis com el free jazz, el jazz modal o el third stream (tercer corrent)...i el rock i la música d'avantguarda, la música electrònica i...
Aquests discs varen ser:
- Kind of Blue, Miles Davis
- The Shape of Jazz to come, Ornette Coleman
- Time out, The Dave Brubeck Quartet
- Giant Steps, John Coltrane
- Mingus Ah Um, Charlie Mingus
Hui li toca al Kind of Blue. És un àlbum d'estudi de Miles Davis, publicat el 17 d'agost de 1959 a Columbia Records. Les sessions d'enregistrament d'aquest àlbum van tenir lloc als Columbia 30th Street Studio, a la ciutat de Nova York el 2 de març i el 22 d'abril de 1959. En aquestes sessions és presentava el sextet liderat per Miles Davis, amb el pianista Bill Evans, el bateria Jimmy Cobb, el baxista Paul Chambers i els saxofonistes John Coltrane i Cannonball Adderley. La producció va anar a càrrec del mag Teo Macero i Irving Townsend.
Després de la inclusió de Bill Evans en el seu sextet,un music blanc en un grup de negres, cosa que li va molestar prou a John Coltrane, Davis va seguir experimentant el jazz modal tal com ja havia començat a fer a Milestones. Bill Evans va presentar a Miles a compositors clàssics, com Bela Bartok i Maurice Ravel, els qui utilitzaven harmonies modals en les seues composicions. Davis també es va basar en el seu coneixement de les qualitats modals en el blues. L'àlbum és basa totalment en l'estil modal en contrast amb els seus treballs anteriors en l'estil Hard Bop i els seves complexes progressións d'acords i improvisacions.
Malgrat certes diferències en els xifres, Kind of Blue ha estat citat per molts crítics com l'àlbum més venut de Miles Davis, i també com l'enregistrament de jazz més venut de tots els temps. El 7 d'octubre de 2008, l'àlbum va ser certificat com a quàdruple platí en vendes per la Recording Industry Association of America (RIAA). També ha estat considerat per molts crítics com el millor àlbum de jazz de tots els temps i l'obra mestra de Davis, i ha estat classificat en els primers llocs dels llistes de "millor àlbum" de gèneres dispars.
La influència de l'àlbum en la música, incloent-hi el jazz, el rock i la música clàssica, ha portat els escriptors de música a reconèixer-ho com un dels àlbums més influents de tot el temps. El 2002, va ser un dels cinquanta enregistraments escollits aquell any per la Biblioteca de Congrés dels EUA per ser afegit al "Registre Nacional d'Enregistraments".
És un àlbum que no es pot escoltar una sola vegada, cal fer-ho vàries vegades per descobrir tota la seua riquesa, les harmonies de Evans, les meravelloses improvisacions de Coltrane i Adderley i, per suposat, les màgiques intervencions de Miles Davis, junt amb la ma mestra del productor Teo Macero.
Un clàssic entre els clàssics de qualsevol classe de música. Una obra mestra definitiva i una peça que va influenciar, influència i influenciarà tota la història de la música. De qualsevol tipus de música. Una obra cabdal.
1959 va ser l'any en què determinats crítics musical varen sentenciar: “El jazz està mort”.
Sota aqueixa làpida ontològica de proporcions nietszcheanes l'avantguarda jazzística nord-americana s'alliberava per a ser. En tota l'expressió. Ser música, més enllà del seu fonament, de la tradició. Mai com llavors es va registrar una efervescència creativa tan diversa i transcendent en els anals del jazz. Una efervescència concreta: cinc dels àlbums que van ser gravats o ben llançats en aqueix any van xifrar les rutes de subgèneres tan heterogenis com el free jazz, el jazz modal o el third stream (tercer corrent)...i el rock i la música d'avantguarda, la música electrònica i...
Aquests discs varen ser:
- Kind of Blue, Miles Davis
- The Shape of Jazz to come, Ornette Coleman
- Time out, The Dave Brubeck Quartet
- Giant Steps, John Coltrane
- Mingus Ah Um, Charlie Mingus
Hui li toca al Kind of Blue. És un àlbum d'estudi de Miles Davis, publicat el 17 d'agost de 1959 a Columbia Records. Les sessions d'enregistrament d'aquest àlbum van tenir lloc als Columbia 30th Street Studio, a la ciutat de Nova York el 2 de març i el 22 d'abril de 1959. En aquestes sessions és presentava el sextet liderat per Miles Davis, amb el pianista Bill Evans, el bateria Jimmy Cobb, el baxista Paul Chambers i els saxofonistes John Coltrane i Cannonball Adderley. La producció va anar a càrrec del mag Teo Macero i Irving Townsend.
Després de la inclusió de Bill Evans en el seu sextet,un music blanc en un grup de negres, cosa que li va molestar prou a John Coltrane, Davis va seguir experimentant el jazz modal tal com ja havia començat a fer a Milestones. Bill Evans va presentar a Miles a compositors clàssics, com Bela Bartok i Maurice Ravel, els qui utilitzaven harmonies modals en les seues composicions. Davis també es va basar en el seu coneixement de les qualitats modals en el blues. L'àlbum és basa totalment en l'estil modal en contrast amb els seus treballs anteriors en l'estil Hard Bop i els seves complexes progressións d'acords i improvisacions.
Malgrat certes diferències en els xifres, Kind of Blue ha estat citat per molts crítics com l'àlbum més venut de Miles Davis, i també com l'enregistrament de jazz més venut de tots els temps. El 7 d'octubre de 2008, l'àlbum va ser certificat com a quàdruple platí en vendes per la Recording Industry Association of America (RIAA). També ha estat considerat per molts crítics com el millor àlbum de jazz de tots els temps i l'obra mestra de Davis, i ha estat classificat en els primers llocs dels llistes de "millor àlbum" de gèneres dispars.
La influència de l'àlbum en la música, incloent-hi el jazz, el rock i la música clàssica, ha portat els escriptors de música a reconèixer-ho com un dels àlbums més influents de tot el temps. El 2002, va ser un dels cinquanta enregistraments escollits aquell any per la Biblioteca de Congrés dels EUA per ser afegit al "Registre Nacional d'Enregistraments".
És un àlbum que no es pot escoltar una sola vegada, cal fer-ho vàries vegades per descobrir tota la seua riquesa, les harmonies de Evans, les meravelloses improvisacions de Coltrane i Adderley i, per suposat, les màgiques intervencions de Miles Davis, junt amb la ma mestra del productor Teo Macero.
Un clàssic entre els clàssics de qualsevol classe de música. Una obra mestra definitiva i una peça que va influenciar, influència i influenciarà tota la història de la música. De qualsevol tipus de música. Una obra cabdal.
dijous, 23 de juny del 2016
a-Mingus. El millor disc de la Sedajazz Big Band?-2
Programa 343
Poc queda que afegir a allò que varem escriure en el comentari sobre la primera part d'aquest disc.
Segurament allò més interessant siga escoltar les tres interpretacions del propi Mingus de peces gravades por la Sedajazz Big Band. Es pot trobar diferències perquè la forma de tocar llavors i ara no és exactament la mateixa, però l'"ambient" aconseguit per la gent de Sedaví crec que reflecteix perfectament les idees musicals i intencions del mestre.
Segurament el millor que es pot fer és escoltar les gravacions i actuacions que al YouTube es poden trobar del músic nordamericà.
Poc queda que afegir a allò que varem escriure en el comentari sobre la primera part d'aquest disc.
Segurament allò més interessant siga escoltar les tres interpretacions del propi Mingus de peces gravades por la Sedajazz Big Band. Es pot trobar diferències perquè la forma de tocar llavors i ara no és exactament la mateixa, però l'"ambient" aconseguit per la gent de Sedaví crec que reflecteix perfectament les idees musicals i intencions del mestre.
Segurament el millor que es pot fer és escoltar les gravacions i actuacions que al YouTube es poden trobar del músic nordamericà.
dijous, 16 de juny del 2016
a-Mingus. El millor disc de la Sedajazz Big Band?-1
Programa 342
Sí, ja sé que sembla un poc exagerat el titular del post. Però escolteu el programa (i el pròxim, per escoltar el disc sencer) i ja em direu.
Charlie Mingus és un mestre total, una referència absoluta en la història del jazz i, sens dubte quasi -sempre hi ha gustos- el millor contrabaixista que ha donat esta música que els afro-americans senten d'una forma tan íntima, tan personal, tan seua que, en moltes ocasions, les músiques que fan altres músics d'un color de pell diferent tenen aquell "tret" que les fa diferents, subtilment diferents si voleu, però que, llevat d'algunes excepcions que es podrien comptar amb els dits d'una ma segurament, s'anomenen jazz perquè la llavor que varen sembrar aquells músics, ha germinat de manera multiforme i -afortunadament- renovadora per a la música occidental sobretot.
El disc a-Mingus que la Sedajazz Big Band, sota la direcció del "Latino", és d'eixos discos que fan que la gent conega l'autèntic esperit del jazz, en seguir de forma acurada i respectuosa les petjades del mestre Mingus. En definitiva que el disc sòna "molt negre".
Vol dir això que els músics s'han dedicat, pura i simplement, a "copiar" al mestre? Res d'això. El que han fet és amarar-se de la seua música que, per cert, va passar per totes les tendències que es varen estendre al jazz de la seua època: hard bop, bebop, avant-garde jazz, post-bop, Third Stream, orchestral jazz, free jazz... però sempre deixant clara la seua reconeixible petjada.
Un gran disc produït ací al costat.
Sí, ja sé que sembla un poc exagerat el titular del post. Però escolteu el programa (i el pròxim, per escoltar el disc sencer) i ja em direu.
Charlie Mingus és un mestre total, una referència absoluta en la història del jazz i, sens dubte quasi -sempre hi ha gustos- el millor contrabaixista que ha donat esta música que els afro-americans senten d'una forma tan íntima, tan personal, tan seua que, en moltes ocasions, les músiques que fan altres músics d'un color de pell diferent tenen aquell "tret" que les fa diferents, subtilment diferents si voleu, però que, llevat d'algunes excepcions que es podrien comptar amb els dits d'una ma segurament, s'anomenen jazz perquè la llavor que varen sembrar aquells músics, ha germinat de manera multiforme i -afortunadament- renovadora per a la música occidental sobretot.
El disc a-Mingus que la Sedajazz Big Band, sota la direcció del "Latino", és d'eixos discos que fan que la gent conega l'autèntic esperit del jazz, en seguir de forma acurada i respectuosa les petjades del mestre Mingus. En definitiva que el disc sòna "molt negre".
Vol dir això que els músics s'han dedicat, pura i simplement, a "copiar" al mestre? Res d'això. El que han fet és amarar-se de la seua música que, per cert, va passar per totes les tendències que es varen estendre al jazz de la seua època: hard bop, bebop, avant-garde jazz, post-bop, Third Stream, orchestral jazz, free jazz... però sempre deixant clara la seua reconeixible petjada.
Un gran disc produït ací al costat.
dijous, 10 de desembre del 2015
Money Jungle: la gravació original d'Ellington i Cia.
Programa 317
El 1962, quan va eixir el "Money Jungle", pocs afeccionats pensaven ser sorpresos per un nou àlbum d'un Duke Ellington amb 63 anys. El mestre, acompanyat per Charlie Mingus (baix) i Max Roach (bateria), reelabora alguns vells clàssics ("Warm Valley" associada a Jhonny Hodges a la memòria dels "jazzers", "Solitude", "Caravan") i porta sang nova amb magistrals composicions escrites especialment per a aquest àlbum: el blues anomenat "Money Jungle", ple de "groove" (què aproximadament vol dir un fort ritme insistent), és d'una modernitat sorprenent; la balada "African Fleurette" misteriosa i inquietant amb el treball del contrabaix com una estora a sota de tot, sobre la qual caminen els companys; "Very Special" per al qual sembla inventat la paraula swing, o el clàssic "Wig Wise."
Al costat d'aquestes novetats, i en contra d'allò que havia dit inicialment Ellington de no volia treballar composicions seues, varen treballar-se peces ja conegudes d'ell que gaudeixen d'una segona joventut. La introspectiva "Solitude" ressona amb la dolçor de sempre, mentre que la famosa "Caravana" completament revisada sona més compacta que l'inoblidable original, amb harmonies més complexes, recolzades per l'"espenta" dels dos músics de xoc que li acompanyen, l'innovador Max Roach a la bateria i l'impredictible i personal Charles Mingus al contrabaix.
L'àlbum permet revaluar l'aportació del Duke als seus "successors" -Mingus era un declarat deixeble i admirador seu-i la contribució de Duke Ellington a la història del jazz a una edat en la qual poca gent es capaç de donar sorpreses. És una de les seves obres essencials i peça indispensable de qualsevol discoteca de jazz per elemental i reduïda que siga.
La gravació es va fer el 17 de setembre de 1962 i la versió que escoltem al programa és la reedició que conté les peces de la reedició en CD del 2002, ometent les tomes repetides. Cal explicar-ho, perquè aquest disc ha tingut -fins ara- quatre reedicions!!, on cada cop s'anava afegint alguna peça a l'anterior. N'hi haurà encara alguna "perla" per descobrir d'aquella sessió del 1962?
El 1962, quan va eixir el "Money Jungle", pocs afeccionats pensaven ser sorpresos per un nou àlbum d'un Duke Ellington amb 63 anys. El mestre, acompanyat per Charlie Mingus (baix) i Max Roach (bateria), reelabora alguns vells clàssics ("Warm Valley" associada a Jhonny Hodges a la memòria dels "jazzers", "Solitude", "Caravan") i porta sang nova amb magistrals composicions escrites especialment per a aquest àlbum: el blues anomenat "Money Jungle", ple de "groove" (què aproximadament vol dir un fort ritme insistent), és d'una modernitat sorprenent; la balada "African Fleurette" misteriosa i inquietant amb el treball del contrabaix com una estora a sota de tot, sobre la qual caminen els companys; "Very Special" per al qual sembla inventat la paraula swing, o el clàssic "Wig Wise."
Al costat d'aquestes novetats, i en contra d'allò que havia dit inicialment Ellington de no volia treballar composicions seues, varen treballar-se peces ja conegudes d'ell que gaudeixen d'una segona joventut. La introspectiva "Solitude" ressona amb la dolçor de sempre, mentre que la famosa "Caravana" completament revisada sona més compacta que l'inoblidable original, amb harmonies més complexes, recolzades per l'"espenta" dels dos músics de xoc que li acompanyen, l'innovador Max Roach a la bateria i l'impredictible i personal Charles Mingus al contrabaix.
L'àlbum permet revaluar l'aportació del Duke als seus "successors" -Mingus era un declarat deixeble i admirador seu-i la contribució de Duke Ellington a la història del jazz a una edat en la qual poca gent es capaç de donar sorpreses. És una de les seves obres essencials i peça indispensable de qualsevol discoteca de jazz per elemental i reduïda que siga.
La gravació es va fer el 17 de setembre de 1962 i la versió que escoltem al programa és la reedició que conté les peces de la reedició en CD del 2002, ometent les tomes repetides. Cal explicar-ho, perquè aquest disc ha tingut -fins ara- quatre reedicions!!, on cada cop s'anava afegint alguna peça a l'anterior. N'hi haurà encara alguna "perla" per descobrir d'aquella sessió del 1962?
dijous, 19 de novembre del 2015
Terri Lyne Carrington: el valor de ser dona en el jazz - i 3
Programa 314
Queda molt per dir de la Terri Lyne Carrington, però cal ara, sobretot, escoltar la seua música.
Del programa de hui cal insistir, potser, en el seu caràcter militant, com a afroamericana i com a dona. Amb les peces que aneu a escoltar al començament del programa haureu escoltat les que mancaven per posar del seu disc "Money Jungle. Provocative in blue" homenatge al cinquantenari de la publicació del disc del mestre Ellington junt amb Charlie Mingus i Max Roach "Money Jungle" (la jungla dels diners) amb una clara militància crítica contra el poder dels diners i el capitalisme, que la Carrington comparteix, afegint-li la component feminista.
Però aquest és un programa de música i no de debat polític i creiem que el que cal és destacar com és de meravellosa i d'inspirada la tasca de la mestra -malgrat la seua joventut relativa. Crec que ja s'havia esmentat el fet de que està ara de professora a la Berklee School, però no haviem dit que la varen fer Doctora "Honoris Causa" el 2003.
El programa de hui el completem amb una pinzellada a un disc del 2011 "The Mosaic Project", on la seua creativitat la enfoca a destacar les qualitats de les dones, instrumentistes, cantants o les dues coses alhora, que participen al disc, què, per cert, també va ser Grammy al millor disc de Jazz Vocal. Potser els puristes diran, crec que amb raó, que aquest no és un disc de jazz estrictament, i tindran raó. El R&B i altres gèneres, fins el pop, hi tenen cabuda a la major glòria de l'artista que protagonitza la peça, però eixa és la idea del disc què, per altra part, resulta de molt agradable escolta.
Al començament d'aquest any ha tret una "segona part", un disc anomenat "The Mosaic Project: love and soul" en la mateixa línia que l'anterior.
Finalment podreu escoltar una peça en directe del 2013, quan varen fer una llarga gira un trio de dones d'una excepcional qualitat i amb una mescla d'edats; el formaven la Carrington a la bateria, clar, la veterana mestra Geri Allen al piano i la joveníssima i exceŀlent Esperanza Spalding a la veu i, sobretot, clar, el contrabaix.
Que tingau una bona escolta.
Queda molt per dir de la Terri Lyne Carrington, però cal ara, sobretot, escoltar la seua música.
Del programa de hui cal insistir, potser, en el seu caràcter militant, com a afroamericana i com a dona. Amb les peces que aneu a escoltar al començament del programa haureu escoltat les que mancaven per posar del seu disc "Money Jungle. Provocative in blue" homenatge al cinquantenari de la publicació del disc del mestre Ellington junt amb Charlie Mingus i Max Roach "Money Jungle" (la jungla dels diners) amb una clara militància crítica contra el poder dels diners i el capitalisme, que la Carrington comparteix, afegint-li la component feminista.
Però aquest és un programa de música i no de debat polític i creiem que el que cal és destacar com és de meravellosa i d'inspirada la tasca de la mestra -malgrat la seua joventut relativa. Crec que ja s'havia esmentat el fet de que està ara de professora a la Berklee School, però no haviem dit que la varen fer Doctora "Honoris Causa" el 2003.
El programa de hui el completem amb una pinzellada a un disc del 2011 "The Mosaic Project", on la seua creativitat la enfoca a destacar les qualitats de les dones, instrumentistes, cantants o les dues coses alhora, que participen al disc, què, per cert, també va ser Grammy al millor disc de Jazz Vocal. Potser els puristes diran, crec que amb raó, que aquest no és un disc de jazz estrictament, i tindran raó. El R&B i altres gèneres, fins el pop, hi tenen cabuda a la major glòria de l'artista que protagonitza la peça, però eixa és la idea del disc què, per altra part, resulta de molt agradable escolta.
Al començament d'aquest any ha tret una "segona part", un disc anomenat "The Mosaic Project: love and soul" en la mateixa línia que l'anterior.
Finalment podreu escoltar una peça en directe del 2013, quan varen fer una llarga gira un trio de dones d'una excepcional qualitat i amb una mescla d'edats; el formaven la Carrington a la bateria, clar, la veterana mestra Geri Allen al piano i la joveníssima i exceŀlent Esperanza Spalding a la veu i, sobretot, clar, el contrabaix.
Que tingau una bona escolta.
dijous, 12 de novembre del 2015
Terri Lyne Carrington: el valor de ser dona en el jazz - 2
Programa 313
Terri Lyne Carrington afirma que per qualsevol músic -de fet per qualsevol artista- conèixer l'obra dels qui l'han precedit és important, encara que això no implique, òbviament, la pura i simple imitació.
L'any 1963, Duke Ellington va treure un disc en un format i un estil infreqüent en la seua carrera, el trio clàssic amb piano, contrabaix i bateria. Per a fer-lo es va fer acompanyar per dos clàssics de cadascun dels instruments, Charlie Mingus i Max Roach. El disc s'anomenà "Money Jungle", en una clara al·lusió als perills del capitalisme salvatge que, llavors, començava a desplaçar els paràmetres polítics de l'època del "new deal" roosveltià.
Cinquanta anys després, l'any 2013, la Carrington va fer-li un homenatge amb un disc anomenat igual amb un significatiu afegit: "Money Jungle-Provocative in Blue"
Un disc que replega totes les peces del disc ellingtonià amb algun afegit i amb una formació, que si bé té una base igual de trio clàssic, amb la Carrington a la bateria, el pianista Gerald Clayton i el baixista Christian McBride, gaudeix de la coŀlaboració del ja nonagenari trompetista Clark Terry, alumne de l'Ellington en una de les peces més representatives del disc, "Fleurette Africaine" i algunes altres més, inclosos recitats d'alguns textos significatius de Martin Luther King Jr., els Clinton, l'Obama i fins i tot un poema del propi Duke Ellington, on s'al·ludeix al tema del disc original, el capitalisme salvatge, nova amenaça després de la conquista -almenys legal- del drets civils per part dels afroamericans.
El disc té un absolut aire de blues i la seua re-interpretació de les peces del disc original és encisadora, respectant les melodies originals però, com és natural, amb un inconfusible aire 2013. Va aconseguir el Grammy del 2013 al millor disc de Jazz Instrumental. Ací podeu veure una interpretació en directe, amb altres acompanyants, però realment fabulosa.
L'ambient que crea és d'una tal intensitat que he decidit no parlar entre les cançons per no trencar-lo i deixar-vos gaudir-ne d'ell sense la meua interferència. Com que le peça és magistral i amb els 55 minuts del programa no hi ha temps per escoltar-lo sencer, l'acabareu d'escoltar al següent programa i aprofitaré el temps que resta per presentar-vos, breument, l'altre disc que va tindre un Grammy a la categoria de Jazz Vocal, el també reivindicatiu -en aquest cas de la condició femenina al jazz- "The Mosaic Project".
Terri Lyne Carrington afirma que per qualsevol músic -de fet per qualsevol artista- conèixer l'obra dels qui l'han precedit és important, encara que això no implique, òbviament, la pura i simple imitació.
L'any 1963, Duke Ellington va treure un disc en un format i un estil infreqüent en la seua carrera, el trio clàssic amb piano, contrabaix i bateria. Per a fer-lo es va fer acompanyar per dos clàssics de cadascun dels instruments, Charlie Mingus i Max Roach. El disc s'anomenà "Money Jungle", en una clara al·lusió als perills del capitalisme salvatge que, llavors, començava a desplaçar els paràmetres polítics de l'època del "new deal" roosveltià.
Cinquanta anys després, l'any 2013, la Carrington va fer-li un homenatge amb un disc anomenat igual amb un significatiu afegit: "Money Jungle-Provocative in Blue"
Un disc que replega totes les peces del disc ellingtonià amb algun afegit i amb una formació, que si bé té una base igual de trio clàssic, amb la Carrington a la bateria, el pianista Gerald Clayton i el baixista Christian McBride, gaudeix de la coŀlaboració del ja nonagenari trompetista Clark Terry, alumne de l'Ellington en una de les peces més representatives del disc, "Fleurette Africaine" i algunes altres més, inclosos recitats d'alguns textos significatius de Martin Luther King Jr., els Clinton, l'Obama i fins i tot un poema del propi Duke Ellington, on s'al·ludeix al tema del disc original, el capitalisme salvatge, nova amenaça després de la conquista -almenys legal- del drets civils per part dels afroamericans.
El disc té un absolut aire de blues i la seua re-interpretació de les peces del disc original és encisadora, respectant les melodies originals però, com és natural, amb un inconfusible aire 2013. Va aconseguir el Grammy del 2013 al millor disc de Jazz Instrumental. Ací podeu veure una interpretació en directe, amb altres acompanyants, però realment fabulosa.
L'ambient que crea és d'una tal intensitat que he decidit no parlar entre les cançons per no trencar-lo i deixar-vos gaudir-ne d'ell sense la meua interferència. Com que le peça és magistral i amb els 55 minuts del programa no hi ha temps per escoltar-lo sencer, l'acabareu d'escoltar al següent programa i aprofitaré el temps que resta per presentar-vos, breument, l'altre disc que va tindre un Grammy a la categoria de Jazz Vocal, el també reivindicatiu -en aquest cas de la condició femenina al jazz- "The Mosaic Project".
Subscriure's a:
Missatges (Atom)