Programa 482
Entre les i els cantants negres dels EE.UU. no és infreqüent que un cop passada l'època d'èxit en àrees més o menys comercials (soul, rock,...) retornen als seus orígens i es posen a cantar jazz, que és el lloc d'on venien.
El cas de Chrissie Hynde és una miqueta similar, però infreqüent en una cantant blanca, ubicada clarament en el rock&roll i liderant (de fet, sent l'única component fixa) una banda anomenada Pretenders què, amb sols una desena de discos LP en una trentena d'anys de carrera, ha entrat per dret propi a la història del rock. Però també li agrada la cançó melòdica. I el jazz.
Doncs bé, la Chrissie Hynde acaba de treure un disc originalíssim on, amb la seua preciosa veu de contralt -una altra singularitat al món del rock, on solen abundar les veus més agudes- recrea una sèrie de clàssics del jazz, sense deixar de banda algunes perles com una cançó dels Kinks, una altra de Jobim i altra dels Beach Boys. Fins i tot s'atreveix amb un clàssic d'un "chansonnier" francés (cantat en francès!), Charles Trenet, molt famós en les dècades dels quaranta i cinquanta. Tot amb arranjaments seus fonamentalment i d'un altre arranjador. Però no sols això.
Com una forma de mostrar la seua validesa com a música (dona música, s'entén) fins i tot fa dues versions instrumentals de peces de, ni més ni menys, Charlie Mingus i John Coltrane. Ella li anomena a l'estil que utilitza "jazz-dub". I, en efecte, les coses típiques del "dub" (instruments rars, electrònica, samples, sorolls ambientals, etc.) són utilitzades amb profusió, però ho fa amb una elegància tal, que una escolta desatesa de la seua música no fa palesa l'existència d'eixos recursos musicals. Cal una orella atenta per degustar com cal aquest disc i els seus treballats arranjaments, a part de, és clar, la preciosa i expressiva veu de la Chrissie. Com comente a l'emissió del programa, n'estic segur que la Billie Holliday de "Songs for Dintingue Lovers" hauria desitjat uns acompanyaments tan delicats, ben treballats i originals com els d'aquest disc.
En algun comentari llegit a internet aclareix que no és, ni de bon tros, un disc com el de Rod Stewart en plan "crooner". Evidentment, no ho és ni de lluny. Aquest és un disc molt més ambiciós, treballat i aconseguit. L'èxit comercial, què, en tractar-se d'un disc de la Chrissie/Pretenders està assegurat, en aquest cas, serà -és ja- absolutament merescut.
Acabe amb la mateixa recomanació del programa: escolteu les músiques amb l'orella atenta i més d'una vegada, per degustar les seues exquisides característiques musicals. I feu-vos amb el disc, que paga la pena.
