Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Cécile Cheminade. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Cécile Cheminade. Mostrar tots els missatges

dijous, 22 de setembre del 2022

Les ombres d'una època: Laetitia Grimaldi i la música de saló

 Programa 605

 

Com que cal complir les promeses fetes, tal i com varem anunciar a la falca anunciant la represa del programa després de l'estiu , anem a dedicar esta temporada a posar, fonamentalment, música dels gèneres que ens ocupen al programa, composta, dirigida o interpretada per dones.

Ja fa uns anys varem intentar la possibilitat de fer-ho, però varem ensopegar amb el problema de que encara eren poques i poc accessibles les gravacions. Cal dir, en favor nostre que, modestament, ja havíem procurat posar-ne tot allò que podíem obtindre i a l'índex que es troba a la nostra web hi han 85 entrades -que amb el programa de hui s'incrementaran amb alguns noms més- d'obres dirigides, arranjades, compostes o interpretades per dones en els camps del jazz, clàssica i eixa zona difusa de músiques sense "etiqueta" exacta.


El programa de hui té com a protagonistes un petit grapat de dones que varen compondre, als anys de l'anomenada "belle époque", entre altres coses peces menudes, pensades per animar les vetllades a la llar o , sobretot, "els salons" de les famílies benestants. Els salons, una costum apareguda a la França post-revolucionària, era una mescla d'acte social, reunió d'amics i lloc de trobada de la "crème de la crème" intelectual, sobretot de Paris. Allí debatien, parlaven i presentaven les seues obres artistes varis (músics, poetes, escriptors, pintors, escultors, etc.) en un ambient propici a l'intercanvi artístic i intel·lectual, recolzat amb la cessió dels seus "salons" per part de la gent benestant de l'època, la ja clarament naixent gran burgesia que havia arraconat la noblesa de les seues tasques de "patrocini" d'estes persones a les seues corts, grans o menudes.

Les músiques del programa es limiten a presentar petites obres de la llavors anomenada "música de saló" que, com que encara no hi havien mitjans de reproducció mecànica de música (això que guanyaven, en molts casos, front a l'actual profusió...) calia ambientar les reunions amb l'exhibició de les habilitats artístiques de les "joves casadores" de les cases benestants. La profusió de l'aprenentatge de música per part d 'aquelles joves, ja amb la possibilitat d'entrar les dones als primers  proto-conservatoris, va donar, com a fruit "aprofitable", un bon grapat de composicions de petit format -equivalents al que ara seria la música ambiental industrial o el pop- majoritàriament compostes per dones, que lluitaven, en determinats casos, per no sols entretindre sinó per sobreeixir en un món, el de la composició, absolutament prohibit i depreciat per a la seua difusió pel masclisme vigent a l'època.

L?obra que presentem hui, OMBRES, el seu primer disc, va ser treballat per la soprano francesa Laetitia Grimaldi, alumna de la gran Teresa Berganza, "llevant-li la pols" a un grapat d'aquelles partitures i destacant-ne algunes que sobreïxen del munt de paper pautat que es va produir llavors, per la seua qualitat i subtilesa. A meitat camí entre la solemnitat dels lieder alemanys de l'època i la banalitat de les músiques més populars al carrer, la influència de l'òpera italiana sobretot en les músiques i l'aire melancòlic del romanticisme en els textos són les marques que, al meu parer, caracteritzen estes obres.

Acompanyada, de forma excel·lent, pel pianista Ammiel Bushakevitz, la soprano interpreta de forma sentida partitures de Mélanie (Mel) Bonis i Cécile Cheminade (a les quals ja les varem dedicar programes i que, per tant, estaran absents al de hui) Armande de Polignac, Juliett Folville, Pauline Viardot, Marguerite Béclard d'Harcourt, Frédérique de Faye-Jozin, Gabrielle Ferrari i Augusta Holmes.

La tria de les peces ha estat feta per la soprano amb cura, per aconseguir un disc d'ambient homogeni, amb molt de gust en la interpretació i amb un evident afecte per les protagonistes per part de  Laetitia Grimaldi. Un disc per escoltar amb la ment relaxada i tractant de posar-se en l'ambient per al qual varen ser escrites.

Cal afegir, finalment, que la majoria de les autores triades no es limitaren a la producció d'aquestes petites peces, ben al contrari, en alguns casos la seua ambició artística les va dur a escriure simfonies i fins i tot òperes que varen tindre una bona acceptació per part del públic de l'època, encara que, un cop desaparegudes d'aquest món les seues autores, el masclisme imperant (no sols llavors...) ha fet que les seues obres hagen quedat amagades a algun calaix. 

Col·laborar a la seua reivindicació és el que, modestament, ha tractat de fer la Grimaldi amb aquest delicat disc.

dijous, 13 d’octubre del 2016

Cécile Chaminade. Qui és eixa?

Programa 354

"Jo no crec que les poques dones que han assolit grandesa en el treball creatiu siguin l'excepció, sinó que pense que la vida ha estat dura per a les dones; no se'ls ha donat oportunitat, no se'ls ha donat seguretat ... La dona no ha estat considerada una força de treball en el món i el treball que el seu sexe i condició els imposa no ha estat ajustat a donar-li una completa idea per al desenvolupament de el millor de si mateixa. Ha estat incapacitada, i només unes poques, tot i la força de les circumstàncies de la dificultat inherent, han estat capaços d'aconseguir el millor d'aquesta incapacitació ".
Cécile Chaminade


Cécile Louise Stéphanie Chaminade, nascuda a París el 8 d'agost de 1857 i morta a Montecarlo, el 13 d'abril de 1944, va ser una dona que va tindre que lluitar, també, com ha passat des de Safo fins els nostres dies, a contracorrent. Pianista i compositora, de la mà de la seva mare, pianista i cantant afeccionada, va rebre les seves primeres lliçons de música. Atès que el seu pare, banquer, s'oposava a la seva entrada al Conservatori de París perquè eixa no era ocupació per a dones, Chaminade va estudiar primer de forma privada gràcies a que Georges Bizet, amic de la família, va poder llegir una composició seua, de caràcter religiós, quan tenia tan sols vuit anys i entre ell i la mare varen aconseguir que, encara que de forma, diríem que "clandestina", estudiara música a casa.

Malgrat tot, la seua tossuderia i les bones opinions dels seus mestres varen fer que el seu pare, de mala gana, consentira i, finalment, va aconseguir donar el seu primer concert quan tenia divuit anys. Per a un públic restringit, però el va donar.

En la seua primera època com a compositora -prolífica compositora, amb un catàleg de més de 400 peces conegudes- es va dedicar al que els crítics de l'època anomenaven "música seriosa". Peces de cambra, concerts per a piano i orquestra, un ballet que va tindre el cartell varis mesos a Paris i, infinitat de peces per a piano i fins i tot una òpera que no va arribar a estrenar.

Malauradament, en morir son pare, que els seus darrers anys havia tingut poca  sort als negocis (encara que ja acceptava que la seua filla era una bona música), va deixar la seua dona i les dues filles en situació econòmica compromesa i la forma d'eixir endavant va ser la de viure tota la família de la seua música. 
En aquells anys de la "belle époque" la vida social burgesa solia celebrar reunions on alguna de les dones assistents -sols les dones- tocaven el piano i cantaven cançons de moda (es fa ara quelcom de paregut?) amb millor o pitjor capacitat. Doncs bé, Cécile Chaminade va escriure centenars de senzilles cançons aptes per a que foren interpretades en eixes reunions, però això no vol dir que estigueren exemptes de qualitat i lirisme. Era l'anomenada "música de saló", desprestigiada per l'"establishment" musical, per ser peces curtes -no més de tres minuts, habitualment- i fetes per  ser interpretades, generalment, per "dones afeccionades". La història de sempre. 
Però gràcies a la seua activitat pública en recitals (davant la Reina Victòria, admiradora seua, o del president Roosvelt) i actuacions públiques que tenien una enorme quantitat del que avui anomenaríem "fans", fenòmen insòlit fins el moment (hi havien centenars de clubs de "fans" seus als EE.UU., França, Anglaterra...) arribant a actuar a Turquia, varen poder eixir endavant.

A la seua mort física va seguir la seua mort musical -coses de les modes- i, estranyament, una biografia seua escrita per una neboda, resta desconeguda per oposició de la família. Darrerament, però, hi ha un "redescobriment" de la seua música i la peça més coneguda seua, que podeu escoltar al programa, un Concertino per a flauta és interpretada pels solistes més prestigiosos. També les seues cançons han reviscolat un poc en la veu de gent com la Anne Sofie von Otter què ha gravat un disc amb eixes "cançonetes", amb anècdota inclosa que esmente al programa.

La història es repeteix... Quant durarà?