"Jo no crec que les poques dones que han assolit grandesa en el treball creatiu siguin l'excepció, sinó que pense que la vida ha estat dura per a les dones; no se'ls ha donat oportunitat, no se'ls ha donat seguretat ... La dona no ha estat considerada una força de treball en el món i el treball que el seu sexe i condició els imposa no ha estat ajustat a donar-li una completa idea per al desenvolupament de el millor de si mateixa. Ha estat incapacitada, i només unes poques, tot i la força de les circumstàncies de la dificultat inherent, han estat capaços d'aconseguir el millor d'aquesta incapacitació ".
Cécile Chaminade
Cécile Louise Stéphanie Chaminade, nascuda a París el 8 d'agost de 1857 i morta a Montecarlo, el 13 d'abril de 1944, va ser una dona que va tindre que lluitar, també, com ha passat des de Safo fins els nostres dies, a contracorrent. Pianista i compositora, de la mà de la seva mare, pianista i cantant afeccionada, va rebre les seves primeres lliçons de música. Atès que el seu pare, banquer, s'oposava a la seva entrada al Conservatori de París perquè eixa no era ocupació per a dones, Chaminade va estudiar primer de forma privada gràcies a que Georges Bizet, amic de la família, va poder llegir una composició seua, de caràcter religiós, quan tenia tan sols vuit anys i entre ell i la mare varen aconseguir que, encara que de forma, diríem que "clandestina", estudiara música a casa.
Malgrat tot, la seua tossuderia i les bones opinions dels seus mestres varen fer que el seu pare, de mala gana, consentira i, finalment, va aconseguir donar el seu primer concert quan tenia divuit anys. Per a un públic restringit, però el va donar.
En la seua primera època com a compositora -prolífica compositora, amb un catàleg de més de 400 peces conegudes- es va dedicar al que els crítics de l'època anomenaven "música seriosa". Peces de cambra, concerts per a piano i orquestra, un ballet que va tindre el cartell varis mesos a Paris i, infinitat de peces per a piano i fins i tot una òpera que no va arribar a estrenar.
Malauradament, en morir son pare, que els seus darrers anys havia tingut poca sort als negocis (encara que ja acceptava que la seua filla era una bona música), va deixar la seua dona i les dues filles en situació econòmica compromesa i la forma d'eixir endavant va ser la de viure tota la família de la seua música.
En aquells anys de la "belle époque" la vida social burgesa solia celebrar reunions on alguna de les dones assistents -sols les dones- tocaven el piano i cantaven cançons de moda (es fa ara quelcom de paregut?) amb millor o pitjor capacitat. Doncs bé, Cécile Chaminade va escriure centenars de senzilles cançons aptes per a que foren interpretades en eixes reunions, però això no vol dir que estigueren exemptes de qualitat i lirisme. Era l'anomenada "música de saló", desprestigiada per l'"establishment" musical, per ser peces curtes -no més de tres minuts, habitualment- i fetes per ser interpretades, generalment, per "dones afeccionades". La història de sempre.
Però gràcies a la seua activitat pública en recitals (davant la Reina Victòria, admiradora seua, o del president Roosvelt) i actuacions públiques que tenien una enorme quantitat del que avui anomenaríem "fans", fenòmen insòlit fins el moment (hi havien centenars de clubs de "fans" seus als EE.UU., França, Anglaterra...) arribant a actuar a Turquia, varen poder eixir endavant.
A la seua mort física va seguir la seua mort musical -coses de les modes- i, estranyament, una biografia seua escrita per una neboda, resta desconeguda per oposició de la família. Darrerament, però, hi ha un "redescobriment" de la seua música i la peça més coneguda seua, que podeu escoltar al programa, un Concertino per a flauta és interpretada pels solistes més prestigiosos. També les seues cançons han reviscolat un poc en la veu de gent com la Anne Sofie von Otter què ha gravat un disc amb eixes "cançonetes", amb anècdota inclosa que esmente al programa.
La història es repeteix... Quant durarà?
