Programa 355
Quan les persones es fan -ens fem- grans, diu el tòpic que el normal és tornar-se més conservadors. Al món de la música hi ha exemples d'això, el més notori siga, probablement, Igor Stravinsky, que despés d'haver escandalitzat Paris en la seua joventut amb "La Consagració de la Primavera", va acabar els seus dies als EE.UU. escrivint peces en una línia totalment "clàssica". De fet s'anomena esta època seua com d'"època neoclàssica".
No és aquest el cas de la tàrtara Sofia Gubaidulina (1931) que, un cop enderrocada la URSS, se'n va anar a viure a Alemanya on, tancada amb pany i clau a sa casa per no ser distreta, no deixa de compondre i compondre. Encàrrecs i més encàrrecs, obra de pròpia iniciativa i, cada cop més "contemporània" i d'avantguarda. Res que es parega a un retorn a un cert classicisme o cosa semblant.
En les peces que aneu a escoltar hui es poder rastrejar tant antics càntics religiosos com una concepció musical que, al meu parer, s'acosta a Ligeti en ocasions, sense perdre en absolut la seua originalitat. La barreja resulta encisadora i enormement emotiva. Potser una part d'eixes sensacions vinguen donades per la seua irrefrenable fe religiosa que per a ella no és pas un "creure" en un Déu, és sentir les seues creences com una forma de veure la vida, també la música. Un medi ambient en el qual ella es troba immersa i del brou del qual ix tot el demés, inclosa la música, per suposat.
Les peces que aneu a escoltar es troben en un disc que acaba d'eixir, on la primera de les peces és primera gravació mundial, i que gravada amb l'Orquestra i cor de la Ràdio del Nord d'Alemanya i solistes, crec que són un parell de peces que indiquen molt clarament per on van els camins que trepitja aquesta dona incansable a la qual ja li varen dedicar un parell de programes l'any 2014
