Programa 357
No hi ha com la voluntat de dur les coses endavant i l'Alqueria Coca, seu del que jo anomene "Factoria Sedajazz" n'és un exemple planer.
Contra vent i marea, aquesta gent, sota l'empenta del "Latino" continua publicant i publicant, malgrat el lamentable moment que la indústria musical independent pateix, encara que sembla que, en aquest moment, al País Valencià, alguna cosa està canviant. Alguna cosa, no es cregueu...
Com a dos dels fruits de la collita han aparegut els dos discos que hui comentem al nostre programa. L'un d'un veterà músic de Bétera que ha fet carrera a l'orquestra de Córdoba des de la seua creació al 1992 i que als seu cinquanta "tacos" s'ha decidit a treure a la llum un disc sota el seu lideratge, després de guanyar-se la vida com a músic a l'orquestra, amb el seu trombó, i fent després "bolos" amb tota la gent imaginable del món del jazz, clàssica, avantguarda, etc. Es tracta de Rafa M. Guillén, trombonista de Bétera què, com a apertura del seu disc fa homenatge a la seua terra amb una peça anomenada "Carraixet". Inclinat decididament pel "latin-jazz" entrega un disc anomenat "Excited Sounds" on, amb la seua veterania i sapiència, junta un bon grapat de músics d'esta terra i de la d'adopció - Andalucia - fa un dels discos més agradables d'escoltar que jo he pogut tindre a l'abast els darrers anys.
Però la gent de "Sedajazz" no para i hui podrem gaudir al programa d'un músic, cantant per més senyes - cosa poc freqüent pes estes terres - on amb una veu suau i avellutada, ens desgrana tota una sèrie de clàssics on, al men parer, destaca el classicíssim "'Round Midnight" que jo aconsellaria escoltar junt amb la versió del Chet Baker. No per comparar, sinó per gaudir-ne dues vegades d'una bellíssima peça del mestre Monk en dues versions emparentades pel lirisme. Es tracta de Mateo Rived que amb un disc anomenat "IT" i acompanyat de varis habituals de l'alqueria i alguns altres, a destacar el pianista Baptiste Bailly i els contrabaixos d'Ales Cesarini i Matt baker, amb els qual fa l'experiment, què podreu escoltar al programa, d'nterpretar una mateixa peça dues vegades amb la variant del contrabaixista: el "Luiza" de Jobim, així com una peça de Coltrane "Naima", on el Mateo es deixa l'ànima.
Un disc d'una variant del jazz, el vocal, poc freqüent per estes terres, que Mateo Rived supera amb molt bona nota i del qual esperem el pròxim disc per comprovar la seua evolució.
...i a esperar la pròxima novetat del Sedajazz Team, que ja tinc al forn...
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Round Midnight. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Round Midnight. Mostrar tots els missatges
dijous, 10 de novembre del 2016
dijous, 27 d’octubre del 2016
Art Blakey i companyia al Monterey '72
Programa 356
No hi ha cosa més segura en el jazz, que prendre un grup de llegendes i posar-los junts en una banda. Com que el cor del jazz és la improvisació cooperativa, això funciona molt millor que la barreja d'estrelles amb diferents estils en altres gèneres musicals.
Per tant, no és d'estranyar que Art Blakey i els Gegants del Jazz siga una banda de exuberant genialitat. Format en 1971, tot i que al moment en que es va fer aquest enregistrament (1972) havien perdut al seu trompetista original - Dizzy Gillespie, que havia tornat a centrar-se en el seu propi quintet - seguien endavant magníficament reemplaçant Diz amb no un, sinó dos trompetistes dotats, Roy eldrige i Clark Terry. Cal dir que amb aquesta actuació el grup es va dissoldre després d'una gira d'un any i escaig.
Mentre que les melodies són tots els estàndards coneguts, no són més que vehicles per al llançament d'aquestes estrelles del jazz en òrbita en una jam-session. Tothom té l'oportunitat de treure el cap i el resultat net és un disc ple de l'alegria que és, en essència, música de jazz ben feta. És apropiat que la melodia d'obertura, "Blue 'n "Boogie", s'inicia amb una breu entrada de Blakey, que és el centre de la rítmica i el "leader" de la banda (si és que en una tal banda pot haver-hi lideratges). Els breus cors en solitari de Terry i Winding són només exercicis d'escalfament a una llarga exposició per Stitt en alt, que ens porta a escoltar l'indomable Roy Eldrige, de 61 anys d'edat en eixe moment. Com si això fos poc, ens entra el Monk, que interpreta diversos cors de la seva signatura; McKibbon segueix amb un baix bebop de bon gust en solitari i després tota la banda entra de nou a concloure amb una recapitulació de la melodia i un final clàssic d'improvisacions lliures.
I així va la resta del registre. Hi ha altres dues cançons a destacar. "Perdido" és una improvisació de més de 15 minuts amb un Clark Terry inspirat i capritxós. I hi ha també una extensa i excel·lent versió del "A Night in Tunisia" de Gillespie per tancar la sessió.
La resta de les cançons són balades característiques amb el talent prodigiós dels components de la banda. Al "Round Midnight" de Thelonius Monk, podem veure com sona, en la veu del seu compositor, una peça interpretada per un fum d'intèrprets de jazz. "Stardust" és una peça de lluïment de Terry que demostra la seva condició d'estrella amb la seva combinació de virtuosisme tècnic i línies solistes líriques. El trombonista Kai Winding, que va arribar a ser tan conegut com J.J. Johnson també té oses a dir. Després trobem joies com el "Lover Man" i "The Man I Love" amb una barreja de fascinació i passió.
Aquest és un disc meravellós que captura l'esperit tant del Festival de Jazz de Monterey '72 i els músics llegendaris que li donaren vida.
Formen el grup:
Art Blakey, bateria
Roy Eldridge, trompeta
Al McKibbon, baix acústic
Thelonius Monk, piano
Sonny Stitt, saxo alt i tenor
Clark Terry, trompeta i fiscorn
Kai Winding, trombó
Un disc imprescindible.
No hi ha cosa més segura en el jazz, que prendre un grup de llegendes i posar-los junts en una banda. Com que el cor del jazz és la improvisació cooperativa, això funciona molt millor que la barreja d'estrelles amb diferents estils en altres gèneres musicals.
Per tant, no és d'estranyar que Art Blakey i els Gegants del Jazz siga una banda de exuberant genialitat. Format en 1971, tot i que al moment en que es va fer aquest enregistrament (1972) havien perdut al seu trompetista original - Dizzy Gillespie, que havia tornat a centrar-se en el seu propi quintet - seguien endavant magníficament reemplaçant Diz amb no un, sinó dos trompetistes dotats, Roy eldrige i Clark Terry. Cal dir que amb aquesta actuació el grup es va dissoldre després d'una gira d'un any i escaig.
Mentre que les melodies són tots els estàndards coneguts, no són més que vehicles per al llançament d'aquestes estrelles del jazz en òrbita en una jam-session. Tothom té l'oportunitat de treure el cap i el resultat net és un disc ple de l'alegria que és, en essència, música de jazz ben feta. És apropiat que la melodia d'obertura, "Blue 'n "Boogie", s'inicia amb una breu entrada de Blakey, que és el centre de la rítmica i el "leader" de la banda (si és que en una tal banda pot haver-hi lideratges). Els breus cors en solitari de Terry i Winding són només exercicis d'escalfament a una llarga exposició per Stitt en alt, que ens porta a escoltar l'indomable Roy Eldrige, de 61 anys d'edat en eixe moment. Com si això fos poc, ens entra el Monk, que interpreta diversos cors de la seva signatura; McKibbon segueix amb un baix bebop de bon gust en solitari i després tota la banda entra de nou a concloure amb una recapitulació de la melodia i un final clàssic d'improvisacions lliures.
I així va la resta del registre. Hi ha altres dues cançons a destacar. "Perdido" és una improvisació de més de 15 minuts amb un Clark Terry inspirat i capritxós. I hi ha també una extensa i excel·lent versió del "A Night in Tunisia" de Gillespie per tancar la sessió.
La resta de les cançons són balades característiques amb el talent prodigiós dels components de la banda. Al "Round Midnight" de Thelonius Monk, podem veure com sona, en la veu del seu compositor, una peça interpretada per un fum d'intèrprets de jazz. "Stardust" és una peça de lluïment de Terry que demostra la seva condició d'estrella amb la seva combinació de virtuosisme tècnic i línies solistes líriques. El trombonista Kai Winding, que va arribar a ser tan conegut com J.J. Johnson també té oses a dir. Després trobem joies com el "Lover Man" i "The Man I Love" amb una barreja de fascinació i passió.
Aquest és un disc meravellós que captura l'esperit tant del Festival de Jazz de Monterey '72 i els músics llegendaris que li donaren vida.
Formen el grup:
Art Blakey, bateria
Roy Eldridge, trompeta
Al McKibbon, baix acústic
Thelonius Monk, piano
Sonny Stitt, saxo alt i tenor
Clark Terry, trompeta i fiscorn
Kai Winding, trombó
Un disc imprescindible.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)